tag:blogger.com,1999:blog-86266100166827745112024-02-08T03:35:13.478+01:00De Les ToesesGisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.comBlogger153125tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-18619947353075246362012-03-30T01:25:00.001+02:002012-03-30T01:25:32.241+02:00Córrer per córrer<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-ZZd3fVZtNBDN4Q0GRv2HvR5xuPcLeoe1FyZMy0BSJZaqu0gdB74LTiYi78cOh_Whp1mPknSpOA3DrQP1eiahFOKZ7hztgnhjV8PB8awaYY4hBYzUXtJtA3YpcnD8vAdDwQlofU0pDqTB/s1600/Imatge480.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-ZZd3fVZtNBDN4Q0GRv2HvR5xuPcLeoe1FyZMy0BSJZaqu0gdB74LTiYi78cOh_Whp1mPknSpOA3DrQP1eiahFOKZ7hztgnhjV8PB8awaYY4hBYzUXtJtA3YpcnD8vAdDwQlofU0pDqTB/s320/Imatge480.jpg" width="320" /></a></div>
Els ànecs del Parc de l'Agulla no hi entenen d'horaris. Potser si que deuen notar que cada dia vaig a veure'ls una mica més tard, però què han de saber ells si per mi són les 7 o són les 8 de la tarda? Ells l'únic que saben és que hi vaig cada tarda quan comença a caure el sol, vestida amb malles i una samarreta verda de màniga llarga (que si la calor va a més, acabaré substituïnt per una de màniga curta qualsevol). Seria tot més fàcil si anéssim al ritme de la llum del sol, no m'hauria de llevar tant d'hora.<br />
<br />
Fa tres setmanes que he reprès el costum de sortir a córrer els vespres per no quedar-me apalancada al sofà de casa lamentant-me de com n'estic de cansada i que "ai que d'hora que m'he de llevar demà, i ai que encara m'he de dutxar i fer el soipar i ai que m'entra la son...". Però aquí a Manresa no tinc ni companya amb qui quedar i xerrar els primers cinc-cents metres ni les vinyes del Penedès. Però tampoc tinc les interminables i esgotadores pujades a Sant quintí i tinc uns aneguets la mar de simpàtics que em veuen donar voltes i voltes al seu voltant.<br />
<br />
Ja sé que diuen que té fama de ser tant avorrit això de córrer sense més ni més, però a mi em fa tant feliç... L'altre dia vaig engegar l'mp4 i vaig començar a córrer fins que Txarango va deixar de sonar. I quasi sense ni adonar-me'n havien passat tres quarts d'hora ben bons!<br />
<br />
Per mi no és avorrit, és una estona que estic ben sola (que m'encanta), escoltant la música més animada i més motivadora que tinc a l'mp4 i descobrint els paissatges del Bages.Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-80159095622180597092012-02-27T21:02:00.000+01:002012-02-27T21:02:37.858+01:00Summertime<object height="132" width="353"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=87c0473" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object><br />
El primer cop que vaig pujar a una moto vaig jurar que no hi tornaria a pujar. Anar a 120km/h per la carretera de Sant Sadurní a Sant Pere em va semblar una bogeria.<br />
<br />
<br />
Dissabte, però, vaig tornar a pujar a una moto, per anar del carrer Doctor Dou, on treballo, a Roger de Llúria, a la <a href="http://www.casagay.com/">Casa Gay</a>. I em va encantar. No sé si depèn del conductor, de la via, o dels ànims que portes aquell dia, però va ser una molt bona experiència. Poder tocar un autobús amb la punta dels dits, esmunyir-se entre els cotxes aturats per un semàfor en vermell, notar el canvi d'aires quan puges al Tibidabo per la carretera de Vallvidrera... Sents la ciutat més propera, menys estressant, més lògica i fàcil. No cansa, amb un cop de moto ets a qualsevol lloc i no has de patir per si trobaràs lloc, segur que en trobaràs. A l'hivern deu ser força més pesat ser motorista però ara que ve el bon temps... Només d'imaginar-me les escapadetes que faria a la platja, o a Montserrat o a veure aquell amic que fa tant temps que no veus, em venen ganes de canviar el meu estimadíssim Corsa per una Kawasaki. <br />
<br />
I per amanitzar el vol amb moto, us deixo amb aquesta cançó de Josh Rouse que no va parar de sonar dins el meu cap mentre portava posat aquell casc, dissabte a la tarda. <br />
<br />Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-22624644099712410832012-02-20T23:14:00.000+01:002012-02-20T23:14:42.795+01:00Quan el desànim faci niu al teu cor<span style="font-size: large;"><span style="font-size: small;">Aquí us deixo un tros de l'últim llibre que m'he llegit i que crec que si l'hagués llegit fa uns anys, potser moltes coses ara serien diferents. </span><i> </i></span><br />
<span style="font-size: large;"><i><br /></i></span><br />
<span style="font-size: large;"><i>Sovint ens pensem que no podem fer front a certs problemes, però aquesta creença no té res a veure amb la nostra capacitat real. [...] Tant allò que podem fer com allò que no podem ho tneim a la ment, només és qüestió de creença. [...] Els problemes no són fora sinó dintre teu. I has de donar gràcies que sigui així.</i></span><br />
<br />
<b><u>Els cirerers al desmbre</u></b>, Ariel a. Almada, pàg. 30-31Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-42752518934403018232012-02-16T22:33:00.000+01:002012-02-16T22:40:18.288+01:00CONTES BREUS: Aquelles cartes que llegiràs quan siguis al cel<div style="text-align: right;">
25 de juny del 2009 </div>
En què deus pensar tantes hores estirat al llit?<br />
<br />
Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les sis de la tarda i ni el sol que llueix darrere aquesta cortina no ha aconseguit arrencar-te els llençols. Jo ja no sé què dir-te o què fer perquè surtis d'aquí; encara tens els ulls inflats i vermells de tant que vas plorar ahir a la nit, però quan et pregunto què et passa, no t'arrenco més que algun monosíl·lab cru -per no dir cruel- i desganat, com si jo en tingués la culpa o estiguéssis enfadat amb mi. I quan, com a últim intent et demano una abraçada, ni em respons, ni em mires a la cara, ni tan sols grunyeixes. Vas ser tu qui, una nit d'insomni em vas dir que el no més pur i cru és la no-resposta. I em fa mal; em fas mal. Però callo.<br />
<br />
I ja torna a ser de nit i, amb el pijama i els ulls una mica humits, m'estiro al teu costat i quan et miro als ulls, buscant alguna mostra d'afecte, m'estampo contra el blau gèlid dels teus ulls on no veig res més que el reflex de les meves ferides.<br />
<br />
Però no em rendeixo, encenc una espelma i la poso a l'ampit de la finestra, oberta de bat a bat, i així les ombres de lluna sàpiguen trobar el camí per venir-te a curar.<br />
<br />
I passaran hores fins que se'm tanquin els ulls, però aquí seguiré jo quan demà al matí et llevis amb unes altres forces, i uns altres ànims i decideixis lluitar contra els llençols i les cortines i decideixis sortir de casa a buscar el sol encara que plogui a bots i barrals.<br />
<br />
Un petó,<br />
<br />
Àngel De La GuardaGisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-35861399408208714562012-02-09T19:20:00.000+01:002012-02-16T22:04:29.743+01:00AjudarQuan ha pujat les escales de l'estació hi havia una anciana japonesa aturada en un esglaó, quasi com absent.<br />
- ¿Quiere que la ayude a subir?<br />
L'anciana, com despertant-se, tornant en si, gira el cap i es mira aquell jove.<br />
- Muchas gracias.<br />
I acaben de pujar aquell tram d'escales en silenci.<br />
<br />
De camí a la facultat pensa en aquella escena. No ho havia fet mai abans, en els seus 23 anys. Quan estàs bé, ajudar els altres no et suposa cap sacrifici, et surt sol, quasi sens ni adonar-te'n. Sí, això voldrà dir que ja estàs bé.Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-27641263103445729842011-12-20T20:53:00.000+01:002011-12-20T21:04:21.927+01:00Hoy soy la chica de ayer<div style="text-align: center;">
<object height="132" width="353"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=2ced263" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiKKnTeUICqBW9wF0FEaf5p3sqJAS0jlJr989_iU6mlDhAfGmS9JPTxf9yO6TQnnakozqwsXOVrKuFmThsNmsbZ-4TWj00qNtfYQbolUWA8ARuCcWY-bjhCCFX-Vz15Re-2XmdZrIWmKBGA/s1600/la+foto.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="480" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiKKnTeUICqBW9wF0FEaf5p3sqJAS0jlJr989_iU6mlDhAfGmS9JPTxf9yO6TQnnakozqwsXOVrKuFmThsNmsbZ-4TWj00qNtfYQbolUWA8ARuCcWY-bjhCCFX-Vz15Re-2XmdZrIWmKBGA/s640/la+foto.JPG" width="640" /></a></div>
Sóc una fanàtica enamorada de l'època d'or que està passant actualment la música en català, perquè ja no és un gènere, com era abans, ara pots triar tot tipus de música, però en la nostra llengua.<br />
<br />
Tot i així, fa uns mesos, quan vaig començar a treballar a <a href="http://www.barcelonareykjavik.com/">BarcelonaReykjavik</a>, vaig descobrir moltes músiques diferents (a la feina som molts i fem torns per posar la nostra música), mexicana, cubana, clàssica, balcànica, francesa, dels anys 60, principis del rock... Però la que em va cridar més l'atenció va ser el pop madrileny dels 70-80 que ens va portar el Roberto, el repartidor, quan va entrar a treballar (poc després de mi). Perquè us feu una mica la idea, allà on treballo tothom cuida molt la salut, les coses naturals, una mica hippie tot plegat (fa bastant per mi), i és curiós perquè el Roberto és tot el contrari de nosaltres, és el típic madrileny enganxat a les Whopper del Burger King, que surfeja les tardes que pot i que sempre va amb aquelles ulleres de sol rotllo Horatio del CSI. És el que necessitàvem, crec, algú que ens fes tocar una mica de peus a terra i connectar una mica amb el món real.<br />
<br />
Doncs els matins, quan arriba a les 7 amb un cafè per mi i un pel meu company de feina, ens posa la seva música i, sincerament, a aquelles hores del matí em va molt millor sentir Loquillo, Nacha Pop, Burning o The Animals que no pas Reggae, que l'odio i que em pesa més que la son quan vol tancar-me les pestanyes.<br />
<br />
Ara ja, quan em veuen de mal humor o estressada diuen "Uy creo que tenemos que ponerle la canción a Gisela, que la veo muy estresada..." I quan sento <i>que hace una chica como tu en un sitio como este</i>... no puc evitar de somriure! "Creo que ya ha hecho efecto, està sonriendo!", criden des de la taula dels forners.<br />
<br />
Me'ls estimo molt els meus companys de feina, sent cadascun d'un lloc del món ben diferent, de Mèxic, de Madrid, de Bulgària, de Polònia, de Finlàndia, del Marroc o de Santa Coloma de Gramenet. Tots tenim les nostres cosetes, però sabem com fer-nos feliços els uns als altres.<br />
<br />
Fa un parell de mesos, quan va plegar la meva companya de feina, la que m'ho havia ensenyat tot, la que més em cuidava i valorava, em vaig plantejar moltes vegades que hacía una chica como yo en un sitio como ese, però ara no podria estar en cap altre lloc que no fós al costat del Tona, el Roberto, el Niko, el Pawel, la Diana, el Youseff i el David. I no vull deixar-me d'esmentar especialment la Núria, és clar, que és com la mare de tots, la més racional i respectada per tots, com la nostra mare. És la dependenta de la botiga del carrer Doctor Dou, on tenim l'obrador, sempre sap què dir o què fer, i ens escolta i aguanta una mica a tots! És qui ens posa la música que ens agrada quan estem tristos, la que ens somriu i diu que no ens preocupem quan una cosa ens surt malament, i la primera a tastar els estofats que ens fa el Niko per esmorzar molts matins.<br />
<br />
A tots vosaltres, islandesos, una abraçada ben càlida, que aquests dies etsem passant molt fred!Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-71756753381270678102011-12-07T21:10:00.001+01:002011-12-07T21:12:12.903+01:00EL MÓN EN UN CAFÈ: Cacaolat. Ànecs<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhyxjo3U_7HOSLIwtao4M2ZzNUu838UBiqBxpKopwdi3jSjQntrjp_EaFqRt-vcmRcE6xnTWSG1SVxKTnf5olKMbu3xLIQLFWpCI3st9pNeOR7ok-M2yw-OBIs1dZo5O7pjkNiM7TJA9X_J/s512/Imatge3823.jpg?imgmax=800"><img alt="Imatge382" border="0" height="360" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiD9MiEryiEl1ynqmJevez-5eYQIRuwPkUb1BRZK8REHrl3DgV7XqbKyHt5qg1roVAcfhJ16KuarD-lUbRNeqkrilbKuRjN8k7FZ7UkOfXKmnbGz3m06xv_XjSMlM1FMVhTlC73KlPr8R5V/s512/Imatge382_thumb1.jpg?imgmax=800" style="border-bottom-width: 0px; border-left-width: 0px; border-right-width: 0px; border-top-width: 0px; display: block; float: none; margin-left: auto; margin-right: auto;" title="Imatge382" width="479" /></a> Escaldar-se la llengua amb un cacaolat massa calent sempre és desagradable, però, en segons quins llocs, no et sap tan greu. <br />
Al Parc de l’Agulla hi pots anar sol, amb els nens, amb els avis, a córrer, amb bicicleta… Jo hi ha molts dies que quan arribo a Manresa, després de treballar, abans de deixar-me caure a casa, aprofito la poca llum que queda i m’hi arribo mab el cotxe. No és res més que un entany envoltat per un camí i uns quants arbres, és més, si te’n mires una fotografia des de l’aire, es veu força ridícul, però de petita em semblava gegant i me n’ha quedat aquesta imatge, que de vegades em crea una espècie de frustració interna. El pont on m’aturava de petita a veure els ànecs de més a prop, de vegades hi passo amb la bicicleta i he de fer vàries maniobres complicades per no atropellar cap nen petit que s’ha aturat a veure els ànecs de més a prop. <br />
Sempre hi ha hagut un bar amb una terrassa molt gran, amb molt bones vistes, però fins fa ben poc encara no hi havia pres res. De fet no té res d’especial, no és una cafeteria, no té una decoració excepcional, la música que posen no em diu res i l’ambient és més aviat fred, però de vegades, amb aquesta llum entre màgica i misteriosa que hi ha a les 5 i pico de la tarda durant les dues setmanes abans dels solstici d’hivern, em sembla que, mig amagada darrere un cacaolat massa calent, un dia veuré la Gisela de petita, mirant els ànecs ben callada com esperant que li revelin algun motiu pel qual s’hauria de fer gran.Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-30451176721634712862011-12-05T22:55:00.001+01:002011-12-05T23:30:57.052+01:00Avui, totes les trucades són per tu<div style="text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrcOcNzOqqivo_o3w2ZIW4YqQl9Bnr_plLLHiAM6h6EiM5957Hf2eHeJSIpas98EFpwaTwMLsJT7NaeVgE8tW6FSeP_FS1ZokXeD0x0cb5l5cMVPtqu4AgO7uyFaGOKp1p8oSQ9Bbz5W9s/s1600/Imatge381.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrcOcNzOqqivo_o3w2ZIW4YqQl9Bnr_plLLHiAM6h6EiM5957Hf2eHeJSIpas98EFpwaTwMLsJT7NaeVgE8tW6FSeP_FS1ZokXeD0x0cb5l5cMVPtqu4AgO7uyFaGOKp1p8oSQ9Bbz5W9s/s320/Imatge381.jpg" width="240" /></a> </div>
<div style="text-align: left;">
La casa ja fa olor de pols cremada. Avui hem encès la calefacció. Agradable regal d'aniversari. </div>
<br />
Em pensava que tindria un dia d'allò més tranquil, per mi sola, i em venia de gust. Però des de primera hora del matí que m'han canviat els plans totalment i he passat tot el dia amb un bon amic, ideant un projecte que en certa manera em fa por que acabi en poca cosa més que tota la nostra motivació trencada en mil bocins. Tant de bo que surti bé, hauria pensat si hagués bufat les espelmes d'un pastís.<br />
<br />
M'ha trucat bastanta gent, potser més que l'any passat. Em sembla que no n'he respòs cap, de trucada. Ja ho faré demà. No vull agafar per costum de deixar les coses per demà, però avui fa 19 anys que vaig néixer, i m'agrada imaginar-me com devia ser aquell dia per la mare, perquè em feliciten a mi, però el mèrit d'haver sapigut cuidar i fer créixer una filla durant 19 anys és seu, de fet, segons com, jo no he fet més que posar-la a prova, o sigui que les trucades avui són per ella.<br />
<br />
Felicitats MARE, perquè has sapigut què fer i què no cada cop que jo estava desfeta, has sapigut regalar-me els contes que necessitava i has aconseguit que complís els meus somnis (marxar de casa, treballar del que m'agrada, trobar la persona que necessitava tenir dormint al meu costat cada nit...) i no només t'has limitat a deixar-me volar del niu, també segueixes aconsellant-me quan m'entra la por, donant-me la seguretat que em falta per tirar-me a la piscina i fer alguna bogeria. Que avui en dia no és fàcil tenir fills, i menys tenir-ne 4 i el valor d'estimar-nos a tots com si fóssim únics. Felicitats mare. Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-18704007025775533032011-11-17T18:31:00.001+01:002011-12-05T23:31:18.642+01:00I cada castanya és una decepció<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhhqSipSmvsVOwkFofbXVEHwEnKg9Y4SxMp3FsgXticN7xz6bQtam0nMojk95d_O5kIkuVaOpG1dA15HPhHNpIU5QWWMSbLUer-Ig3_63VxRXh9HNh-wQkYwXF17w4UaFw5AHRyUb5NTuxN/s1600-h/25%25255B3%25255D.jpg"><img alt="25" border="0" height="210" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhhjpPHAK7Dqhq3LXG0s0YiRygEGohlNub_yIv03bZPWnCz8o8qQ7aBWRJdg0C72_-kg1lGJ-OcfX819tuYViYE0jHx8vAYX7Ar9kMpah_LbvOM5kq_-YIy1p-v2bMLnq_vlVUX2cvcfSTd/?imgmax=800" style="border: 0px none; display: block; float: none; margin-left: auto; margin-right: auto;" title="25" width="308" /></a>Li agrada comprar cantanyes torrades a la caseta del Passeig per escalfar-se les mans de camí cap a casa. La tardor en aquesta ciutat és d’allò més freda i humida i si deixes que el fred se t’enganxi als ossos ja has begut oli, i de vegades no n’hi ha prou amb uns guants i una bufanda. Fica el nas dins la paperina i olora amb devoció aquella olor de torrat tant agradable i tant característica d’aquella època de l’any en què encara no està tot farcit de llumets de nadal. Les pela amb cura, mirant que la closca surti quasi sencera, sense esmicolar-la i la deixa en compte en alguna cantonada, o damunt d’un banc, o damunt la barana d’alguna escala. Com qui deixa un rastre de molles per tornar a casa.<br />
I després de tot aquest ritual, i encara amb el record de l’olor de torrat de la closca de la castanya, es menja el fruit (que quasi no és) i es decepciona. El gust... No és fidel a la seva olor. Però tot i així tornarà a reptir el minuciós procés amb cadascuna de les castanyes de la paperina, esperant que un dia n’hi hagi una que realment tingui el mateix gust que la olor que li fa perdre els sentits.Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-28715203180985638722011-11-17T18:14:00.001+01:002011-11-17T18:32:38.067+01:00CINEMA: Eva<div class="wlWriterEditableSmartContent" id="scid:5737277B-5D6D-4f48-ABFC-DD9C333F4C5D:ec2a0523-af17-4e06-9436-9a22e7ded5df" style="display: block; float: none; margin: 0px auto; padding: 0px; width: 353px;">
<div>
<object height="132" width="353"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=7b764ac" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object></div>
</div>
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYCNZlrWO1f9GGc0BnKsH_kca45kDLWn2S82als3N-38tiMU6WfvEnG-DlAyd35K9lQHcV-YyyfYrgFddBI0gg816_Xig9NNI3rVuDrgIpmex4_OoXVOSFbRQ3CvB_dBeDB9RSgaRMw3I2/s1600-h/eva-pelicula-18%25255B5%25255D.jpg"><img alt="eva-pelicula-18" border="0" height="269" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgGyxezyDqu4TTu9Jbk-R_CCKgjA19duAtHAt-Adr7OOjM_ZhX0whoPoAmGx7WiamckQyuqNTDZ1iuyFw7-aIpR_ReYEiEYyIk5UFiFz2ly-Js5ZLG9ujYPhVSZj-ZbH0Va35Nn6txY4tiY/?imgmax=800" style="border-width: 0px; display: block; float: none; margin-left: auto; margin-right: auto;" title="eva-pelicula-18" width="397" /></a> Ahir vaig anar a veure per segona vegada la pel·lícula Eva. Veure una pel·lícula per segona vegada sempre val la pena –o l’entrada- , especialment en aquestes que et fan pensar i que amaguen algunes metàfores darrere els colors i les paraules dels personatges.<br />
El primer cop que la vaig anar a veure per casualitat. Havia de passar la tarda a Barcelona i vaig acabar al Lauren de Vilanova i la Geltrú amb la mare i la meva germana. No feien res de bo i veure per veure, vam decidir triar-ne una d’espanyola. El primer que em va sobtar va ser que no era la típica pel·lícula de robots, futurista i exagerada on pretenen que en 50 anys passem d’anar en cotxe a la feina a anar-hi amb casquet volador. De fet, la robòtica pràcticament podríem dir que ha estat una excusa per poder presentar la pel·lícula al Festival de Sitges, i aprofitar per parlar dels sentiments de les persones de manera objectiva, com si no fóssim més que una recepta on, al canviar les quantitats de cada ingredient, surtim d’una manera o altra. <br />
I el final… Mira que em costa plorar amb les pel·lícules, i després de la decepció que vaig tenir al veure Chico&Rita pensava que ja no tornaria a emocionar-me amb cap pel·lícula, però amb aquesta, una pel·lícula que parla sobre el “software emocional” que tindran els robots del 2046, amb aquesta he plorat les dues vegades que la he vist. I crec que ho tornaria a fer. Perquè la sensibilitat de les imatges, la música, les veus… T’atrapen. <br />
<br />
[Si l’aneu a veure en català no us sorprengueu si sentiu parlar en castellà. Un personatges parlen en català i uns altres en castellà. Jo recomano veure-la en castellà, que és la versió original i s’entén perfectament]Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-80168282497952384522011-11-02T19:44:00.000+01:002011-11-02T19:44:28.448+01:00L'Alzina de la Plaça Gispert<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPb2ka-zk-bOXQvpSRFmGEg15JFoGAvqy4Zs3oWxAdia6koEfNwLfYf4RrYROBbWRrNeO1cA6QcUTrw8gPrg2dFsyNT_JcF9ONVA7D7io2twaJw-T-HLRH9xhHnYUI4nPjnmiRFsnpxhda/s1600/Imatge367.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPb2ka-zk-bOXQvpSRFmGEg15JFoGAvqy4Zs3oWxAdia6koEfNwLfYf4RrYROBbWRrNeO1cA6QcUTrw8gPrg2dFsyNT_JcF9ONVA7D7io2twaJw-T-HLRH9xhHnYUI4nPjnmiRFsnpxhda/s320/Imatge367.jpg" width="240" /></a></div>
A la Plaça Gispert de Manresa hi ha un cafè molt bonic. Bé, no, hi ha una llibreria molt original on també pots prendre-hi cafè (boníssim, per cert) i on els llibres no costen diners (llibre dono, llibre agafo).També és mig biblioteca, té totes les revistes actuals del moment, des de disseny d'interiors fins al Jueves (de varis mesos). Inclús de vegades, entre revistes, et pots trobar el catàleg d'algun pintor de la comarca que ha fet fotos a les seves obres i les ha enquadernat per fer-se publicitat gratuïta. <br />
<br />
I quan et penses que ja no et pot sorprendre més aixeques la vista i veus que no només hi ha una exposició d'algun fotògraf manresà penjada a la paret, també hi ha una col·lecció d'objectes antics (des de càmeres fotogràfiques i de vídeo fins a màquines d'escriure). <br />
<br />
Però tot això és abans de seure a la taula. Els sofàs semblen fets expressament perquè no te'n puguis aixecar en una bona estona, de tan còmodes i amples que són, i les taules, d'allò més originals, són de fusta vermella amb fullles seques i fotografies antigues de Manresa enganxades i cobertes per una resina que, a l'assecar-se queda tranparent, brillant i molt fina.<br />
<br />
Si abans de marxar has d'anar al lavabo o rentar-te les mans, no et tornis boig buscant una pica convencional, perquè només trobaràs una espècie de font que baixa del sostre per un tub en forma d'espiral i que aboca l'aigua en una pica en forma de petxina amb una bola al mig (un perla?). Vaig estar estona buscant-ne l'aixeta fins que, per casualitat, vaig passar la mà per davant del làser que et detecta la mà i deixa anar l'aigua. Si més no divertida! <br />
<br />
No conec als amos, però estic segur que han de ser d'allò més simpàtics i originals tenint un local que barregi tantes coses i amb tant bon gust (especialment per la música i la decoració).<br />
<br />
Jo em pensava que a Manresa no em trobaria mai cap conegut (a part dels cosins, tiets i avis que ja vivien aquí abans que jo nasqués), però de moment ja m'he trobat amb tres vilafranquins que hi han anat a parar per diferents raons. Potser entre Vilafranca i Manresa hi ha alguna conexió més que la C-15. Així que si mai veniu a passejar per aquí, l'Alzina és de visita obligada per aquells que no es conformen amb prendre un bon cafè i punt. <br />
<br />Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-70454767129889210262011-10-28T20:51:00.000+02:002011-10-28T20:51:30.380+02:00Premis<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOwWd4kcYIG2jvnKXC8oDxSg5LtI9yG2hTd8Dp4c_RqIeN74GYjTLsqnotcu1YJZZvjE_ILTEFmcjOiCWOJVlANVk0UtuOrN587HylV8-5npELQVMBC0AakOQB0h0Qnig6Z-51ut3HRQTO/s1600/Imatge363.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOwWd4kcYIG2jvnKXC8oDxSg5LtI9yG2hTd8Dp4c_RqIeN74GYjTLsqnotcu1YJZZvjE_ILTEFmcjOiCWOJVlANVk0UtuOrN587HylV8-5npELQVMBC0AakOQB0h0Qnig6Z-51ut3HRQTO/s320/Imatge363.jpg" width="320" /></a></div>
Privilegis que tenim els que agafem el primer tren d'una línia són aquests. La vanguardia en català gratis. Són aquells petits premis que de vegades sembla que et donin per compensar l'esforç que has fet per llevar-te tan d'hora. Perquè la Renfe no és l'únic transport públic que la regala, la Vanguardia, també ho fan als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i a Bages Exprés, el bus que agafo cada matí a les 5:45 a Manresa, per anar a treballar.<br />
<br />
Així tinc totes les millors "contres" arxivades en un àlbum.<br />
<br />
Però el millor, sens dubte és pujar i veure aquesta imatge: <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5fIORs9t-R99zJwal_PcQTBUlclEUk5-qKDeLuExcHXwlJLPKkGRsBFnLxXJpAfj11IzqL0v1gexay_bO5mZeEKJynlNyRp1OjnYlYI1PV0Q968siHqJSmCfvJYezRXwjot4yf5jP_r_c/s1600/Imatge364.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5fIORs9t-R99zJwal_PcQTBUlclEUk5-qKDeLuExcHXwlJLPKkGRsBFnLxXJpAfj11IzqL0v1gexay_bO5mZeEKJynlNyRp1OjnYlYI1PV0Q968siHqJSmCfvJYezRXwjot4yf5jP_r_c/s320/Imatge364.jpg" width="240" /></a></div>
(si no reconforta prou la imatge de veure tots els seients buits i pensar que pots triar absolutament el que vulguis, tens totes les Vanguardies que vulguis GRATIS! REconfort al quadrat de bon matí, millor que un cafè)Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-62193749672466262992011-10-25T19:50:00.000+02:002011-11-17T18:34:16.083+01:00Una vella, coneguda gorra<div style="text-align: center;">
<object height="132" width="353"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=0ebaad7" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object>
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgpm3dZ4W4rHVFk08XU-oCTNM_Rx1dcLryODeC8dij9gLl2k2k0Wp7iqAp88g5ci62TopcZW_auFUYTZGzWb5tij6pnrPUkq7kaNmOnHBEOT1Z9QljJbx6ME5Mp8GBCDYaQRD1sxUhiUyFB/s1600/Imatge362.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgpm3dZ4W4rHVFk08XU-oCTNM_Rx1dcLryODeC8dij9gLl2k2k0Wp7iqAp88g5ci62TopcZW_auFUYTZGzWb5tij6pnrPUkq7kaNmOnHBEOT1Z9QljJbx6ME5Mp8GBCDYaQRD1sxUhiUyFB/s320/Imatge362.jpg" width="240" /></a></div>
Hoy me encontrado con Montserrat y ya llevaba el sombrero puesto. Ha oído lo que dicen esos señores que salen en la tele delante de un mapa con solecitos y nubes y ha curarse en salud, que no la pillase el frío con la testa destapada.<br />
<br />
<br />
Ella siempre tan bonita, con o sin sombrero. Cuando la ves de lejos jurarías que su melena es bien morada, pero a medida que te le vas acercando, cuando les vas a elogiar el color tan curioso, se gira y descubres que tan solo era una trampa para cautivarte i llevarte a ella.<br />
<br />
A mi los sombreros no me quedan tan bien como a Montserrat, pero si ella ya lo lleva puesto desempolvaré mi vieja gorra de lana, esa que me regaló ella misma el invierno del 83 en la cima de Sant Dimas, y me la pondré tan sólo para podermela quitar saludándola cada vez que pase por su lado.Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-69866292093981291822011-10-03T20:56:00.002+02:002011-10-03T20:56:51.223+02:00PERSONATGES: als núvols<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEghzDiOu-nH9Z-wySyYo9aGszEQSD7tjkxml9eBGDSI8xYiH_It1Pu5F3LXjyu6jcw_tUX1XrMPaIbN_MyzPRmtfHxOpPwEHf8hh-0CvBoHW4fudBbLc9lvv-RbQGfxh2bqLLSxJK4Cy91D/s1600/2011-09-11+20.17.07.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEghzDiOu-nH9Z-wySyYo9aGszEQSD7tjkxml9eBGDSI8xYiH_It1Pu5F3LXjyu6jcw_tUX1XrMPaIbN_MyzPRmtfHxOpPwEHf8hh-0CvBoHW4fudBbLc9lvv-RbQGfxh2bqLLSxJK4Cy91D/s320/2011-09-11+20.17.07.jpg" width="320" /> </a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<span style="font-size: large;"><i>És que he passat molt de temps volent arribar als núvols, Gisela, però em pensava que hi podia arribar només fent un salt, però sempre tornava a caure al cap de ben poc perquè no tenia prou impuls. ara m'he adonat que no fa falta molta força per fer un gran salt, sinó una bona escala, fer-la poquet a poquet perquè sigui ben segura i no caure a mig camí. </i></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
L'altre dia amb el Roger, al cotxe, donant-li conversa perquè no s'adormís al volant, parlàvem sobre les metàfores, jo li deia que podies trobar un metàfora en cada objecte que volguéssis, que només era qüestió d'imaginació. Ell se'n reia, que a ell no n'hi sortien mai, ni que s'hi esforcés, que li quedaven totes molt forçades. Però avui al matí n'hi ha sortit una sense voler. I li he somrigut de reüll, aguantant-me aquell "Ja t'ho vaig dir, jo..."</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
Amb el Roger ens vam trobar quan tots dos passàvem una molt mala època. Va costar tirar endavant qualsevol cosa que se'ns acudís, un projecte de relació, una sortida... Perquè saltàvem, però amb pocs dies, queiem altra vegada. Veiem els núvols molt lluny, molt amunt. Que complicat arribar-hi... Però sense adonar-nos-en, hem construït una escaleta que potser no és la més estable, però ens ha portat allà on aspiràvem. </div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
Em feia por ofegar-lo perquè jo l'estimava molt, potser massa, d'aquestes pors que ens construïm nosaltres mateixos. Però també tan efímera que, sols dient "<i>M'agrada que visquem junts, ara ja no em sento mai sol</i>", desapareix, s'esborra, com si no hagués existit mai. </div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
El Roger abans vivia a Centelles, un poble a prop de Vic molt bonic, ple de cases modernistes i places amb molt bon gust, però el Puigsagordi, la muntanya que tenen al darrere, se'ls menja un parell d'hores de llum i unes postes de sol espectaculars que vam descobrir fa cosa d'un mes. Aquelles postes de sol sempre han estat allà, diuen els de l'altra banda del Puigsagordi, però els de centelles no les havien vist mai. </div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhCsqlvp9P_sz_A8YO6qcqt8pAO4j73C1MjL55CC18R8ZM_5CbKTEQ-7j6jEF14NLmbNTS3sPpQxGa07KX404aCcX0Ih5Ad3Ct-K54cdIHyxaaM92HCJZdxzi6-EHpIhMug6Qjku4oD4uVY/s1600/2011-09-11+20.14.44.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhCsqlvp9P_sz_A8YO6qcqt8pAO4j73C1MjL55CC18R8ZM_5CbKTEQ-7j6jEF14NLmbNTS3sPpQxGa07KX404aCcX0Ih5Ad3Ct-K54cdIHyxaaM92HCJZdxzi6-EHpIhMug6Qjku4oD4uVY/s200/2011-09-11+20.14.44.jpg" width="150" /></a></div>
<br />
<br />Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-69324793860835173532011-09-30T00:15:00.000+02:002011-11-17T18:35:39.090+01:00El senyor del pis de baix<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcr29llh-k2fr1iAXpYE6duliiVvNKRGTHhAVz-RmqotR5o4nl2QDaCb5MCiuvVpVFGq12tFD9duphQTnVHRcYt-2T5rwYW-AoTfvFEPZEPgRKkFA9R3GGXoFWGEmCWuKGps93WVMc31-k/s1600/Imatge352.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcr29llh-k2fr1iAXpYE6duliiVvNKRGTHhAVz-RmqotR5o4nl2QDaCb5MCiuvVpVFGq12tFD9duphQTnVHRcYt-2T5rwYW-AoTfvFEPZEPgRKkFA9R3GGXoFWGEmCWuKGps93WVMc31-k/s320/Imatge352.jpg" width="320" /></a></div>
<span style="font-size: large;"><i>Sota el pis dels meus avis hi viu el senyor J. Ramon Jimenez. Sí sí, que no us enganyo. Es volia fer passar per mort però només es va retirar al Cor de Catalunya, en un humil bloc de pisos del carrer Sant Cristòfol, ben a prop del quiosc per poder anar-hi cada matí, vestit d'incògnit, a comprar el diari i un bolígraf per fer-ne els mots encreuats. Sí sí, un bolígraf cada dia. Hauríeu de veure com té l'estudi, amb les parets folrades de bolígrafs enganxats, bic groc, bic cristal, del terra fins al sostre, i cada vegada envaint més i més habitacions.</i></span><br />
<span style="font-size: large;"><i><br /></i></span><br />
<span style="font-size: large;"><i>És la seva manera de recordar els dies que fa que es pot limitar a fer, senzillament, el que li ve de gust</i></span>. <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgyeOdEnOnzlyCYZjG2XBHwYdNLutRfnhmouzVHMTqt69XS6ClhNnuwTlFlr7uBgqP8wEwFr2lQdo38KmKeQJhaxoWiuyg91sPFuAQGPswg7EmVRSW_h_mqfcBdGX10hRyZfSYlJ4-v71Hl/s1600/Imatge353.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgyeOdEnOnzlyCYZjG2XBHwYdNLutRfnhmouzVHMTqt69XS6ClhNnuwTlFlr7uBgqP8wEwFr2lQdo38KmKeQJhaxoWiuyg91sPFuAQGPswg7EmVRSW_h_mqfcBdGX10hRyZfSYlJ4-v71Hl/s320/Imatge353.jpg" width="240" /></a></div>
<br />Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-75209639351883370392011-09-26T20:41:00.002+02:002011-09-26T20:41:41.891+02:00La Granja. Barcelona. La taula que balla<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgGRkTIY2Gpb3fJVUL_EuUi7qct7GNqpcEJn5wmd3qqLSIAh-Ypc_aLyW426IWfRwl1e1OorawDjzjbu8pcmVI6gVK6q_1JHX-iVC3cPvNzBSoZvAxby9Z7e0RoQLqe1kHLz9hDekbRnRrh/s1600/Imatge355.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgGRkTIY2Gpb3fJVUL_EuUi7qct7GNqpcEJn5wmd3qqLSIAh-Ypc_aLyW426IWfRwl1e1OorawDjzjbu8pcmVI6gVK6q_1JHX-iVC3cPvNzBSoZvAxby9Z7e0RoQLqe1kHLz9hDekbRnRrh/s320/Imatge355.jpg" width="240" /></a></div>
El primer que sobta de La Granja del carrer Banys Nous de Barcelona és que no hi ha rètol a l'entrada; un cop ets dins et desconcertes perquè hi ha un rètol enorme gravat en fusta on diu TOCINERIA, no, no t'has equivocat, perquè quan seus en alguna taula i veus la carta hi posa LA GRANJA des de 1897, o alguna cosa així.<br />
<br />
Sempre que hi vaig a berenar sec a la mateixa taula: al fons a l'esquerra, entre una paret de totxos antics i la paret que forma part de l'antiga muralla de Barcelona. Podria pensar que és que me la reserven, però no, la veritat és que no, amb prou feines em deuen conèixer perquè sempre hi ha molta gent, però és que la taula fa molt anys que balla i ningú s'hi asseu per por que li caigui el batut o el suís al damunt. En aquella taula m'he saltat dietes, descobert secrets, rigut amb l'Emma i la mare, probat coses noves (xocolata amb kiwi o cafè amb mel), inclús una tarda de gener vaig escriure-hi un conte amb el noi que unes setmanes més tard esdevindria el meu àngel de la guarda i actual parella.<br />
<br />
Quan et duen el que has demanat et donen un paperet amb la teva comanda escrita en boli (i crec que en codi, perquè jo no entenc mai què hi diu) que has de portar després a caixa perquè t'ho cobrin. I si vols pots deixar propina al pot femení o al masculí (qui és més solidari?, diu el cartellet que hi ha al damunt dels pots), i si hi ha cua per pagar et pots entretenir a mirar les postals i fotografies que hi envien els amics quan se'n van de vacances i sorprendre't de trobar-hi algú que coneixes. <br />
<br />
La tocineria, la granja... Per mi sempre ha estat el cafè del carrer Banys Nous. Si algú s'anima i hi va, li recomano el batut de plàtan (dos terços de plàtan batut amb llet i la resta nata muntada). Però si no preneu llet també tenen el batut de la casa, que és de fruites sense llet. Si sou més de xocolata, el suís el carreguen bé de nata (muntada, <b>no d'esprai;</b> el sucre te l'hi poses al teu gust) i la xocolata amb kiwi també la fan molt bona i és molt original. Pels més clàssics, el cafè, sol, ja és boníssim, no cal ni llet vaca, ni de soja ni d'arròs. De fet, mai he preguntat si en tenen. <br />
<br />
Vet aquí, doncs, la meva segona recomanació del mes. Properament...: <b>L'Alzina, cafeteria-llibreria. Manresa.</b><br />
<br />Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-27281782580202122222011-09-15T19:39:00.001+02:002011-09-15T19:39:18.313+02:00L'Aroma. Manresa<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOm-WW6-YZVpIKXxYHvyImS2EGnqP2aGe8MQG7p_1YVGJV5jpFpJLDf0dzWHz3Fcdlt3h6mgVOLIj2ThW-lSqb2w82ra6SU5idTxRJX4eOARVUAY7hexBWVhMuD9B_A8fWf7VgbdXgTtH1/s1600/Imatge350.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOm-WW6-YZVpIKXxYHvyImS2EGnqP2aGe8MQG7p_1YVGJV5jpFpJLDf0dzWHz3Fcdlt3h6mgVOLIj2ThW-lSqb2w82ra6SU5idTxRJX4eOARVUAY7hexBWVhMuD9B_A8fWf7VgbdXgTtH1/s320/Imatge350.jpg" width="240" /></a></div>
<br />
<br />
<br />
<br />
L'Aroma és un cafè de Manresa que fa més de 15 anys que està obert. Els locals que té (al carrer Sant Miquel i al carrer Casanova) sempre estan plens, especialment la terrassa del carrer Sant Miquel. Fan els millors cafès que he tastat mai. també tenen una carta de tes que no te l'acabes. Pots posar-t'hi sucre blanc o roig, i depenent de si et demanes cafè o te, et portaran una peça de xocolata negra o una <i>galette</i>. És impossible avorrir-t'hi perquè si no llegeixes alguna revista o diari et pots entretenir mirant la col·lecció de tasses i teteres que tenen en una vitrina, o llegint les recomanacions del dia, o escollint un cafè nou a tastar (de colòmbia, aromàtic fort, aromàtic suau, de brasil, ...). I si al final et decideixes a emportar-te'n una bosseta (d'aquestes que tanquen hermèticament per conservar-ne l'olor), l'hi demanes a la cambrera i te'l mol al moment amb un molinet de cafè de coure. Si el guardes a la bossa de mà, cada cop que l'obris per treure'n el moneder o el mòbil sentiràs aquella flaire de cafè torrat acabat de moldre tant deliciosa. <br />
<br />
Però si hi ha alguna cosa que em roba el cor d'aquest cafè manresà, és la tribuna que hi ha al fons de tot. I és que el carrer Sant Miquel de Manresa és ben bonic per les cases antigues que té, i aquest local ha conservat les parets interiors de pedra i les finestres originals. A l'hivern tens sort si aconsegueixes un lloc en aquesta tribuna privilegiada, però a l'estiu, que tothom seu a la terrassa, pots passar-t'hi hores llargues gaudint d'aquesta imatge que us deixo avui, un cafè entre una paret de pedra i unes altes finestres que, darrere unes cortinetes blanques, deixen entreveure els patis interiors del casc antic, banyats per la llum de mitja tarda que s'escola entre els edificis manresans. <br />
Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0Carrer de Sant Miquel, 25-31, 08241 Manresa, Espanya41.723475881664896 1.825892329216003441.723105381664894 1.8252753292160033 41.7238463816649 1.8265093292160035tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-64296309355943040042011-08-27T13:42:00.000+02:002011-08-27T13:42:42.383+02:00Cada cop que torno a casa, a la meva habitació hi ha més restes de menjar i beguda. Uns de dues: o tanco l'habitació amb pany i clau, o bé m'enduc el portàtil, perquè sembla que algú s'ho passa molt bé a les nits amb aquest trasto, fins i tot el llit està desfet... Això és culpa de la tele, que a l'agost no fan res de bo enlloc i la gent es busca la vida per internet.<br />
<br />
Això de treballar a l'agost és una putada, senyors. Treballar no, això m'agrada, però a l'agost... Els trens fan obres, i la família, els amics i els nòvios fan vacances. I tu cada dia intentant anar a dormir a les 9 o les 10 per despertar-te a quarts de 5 i no tornar-te a adormir. I quan acabes de treballar passar-te la tarda al cotxe perquè si no has d'anar a casa a buscar alguna cosa, has d'anar a Centelles a portar-ne alguna altra o anar a veure els pares i germans perquè sents que els has abandonat de qualsevol manera.<br />
<br />
Tinc ganes que arribi el setembre i tot torni a ser normal com sempre... Crec que l'agost és el mes que més odio. Algú s'imagina l'aigua que pot arrribar a perdre una persona treballant en un obrador a 35ºC davant dels fogons? Jo no la he contat, però sí els litres d'aigua que he hagut de beure'm per no caure desmaiada. <br />
Aviam, doncs, si arriba ja el setembre, i l'octubre, i puc fer algunes vacancetes mentre tothom encara treballa. Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-87727229839375322132011-08-10T20:11:00.000+02:002011-08-10T20:11:21.164+02:00De ciències o lletres, tant hi fa, jo sóc pastisseraPassejar pel passeig de Manresa i veure en un cartell enorme i il·luminat on posa "Hotel Caní El Vilà. Cangurs i passeGadors a domicili" em fa somriure. ¿No hi ha ningú que revisi aquests cartells abans de gastar-se la fortuna en fer difusió d'aquesta falta d'ortografia que quasi en canvia el servei? (no és el mateix que et vinguin a casa a passejar el gos que que et vinguin a casa a pessigar el gos...). <br />
<br />
Si ara fes un experiment científic i em posés a mi mateixa com a objecte d'observació treuria la conclusió que la son i els mosquits et xuclen les paraules. Que la tristesa et fa treure de dins teu les paraules i imatges més boniques. Que la solitud, encara, que només sigui temporal, és molt sana (no hi ha mai males influències). Que els germans grans mai renten els plats. I que la henna, per molt que sigui una planta natural i es faci servir en un munt de gent per fer tatuatges decoratius temporals, tints de cabells o deixar la pell més fina, també et pot omplir el peu de butllofes i inflar-te'l fins que ja no t'hi entri ni la sabata (obligant-te a conduir a dures penes fins a l'hospital més proper a que t'injectin alguna substància que t'adorm de cul en avall).<br />
<br />
Però ara no estic per fer experiments científics, jo. És més, el que més s'acostarà avui a un experiment científic serà quan dissolgui clorur sòdic en un pot d'H2O a una temperatura superior als 100ºC per coure la quinoa que m'hauré de menjar demà. Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-82095229125172957772011-07-26T00:05:00.000+02:002011-07-26T00:05:37.554+02:00Petites mostres de felicitat amagadaDe vegades la felicitat no és només que les coses vagin rodades i que faci molt de sol però no faci calor. De vegades la felicitat només és sentir una cançó aleatòria a la ràdio i poder dir (saber dir) "Mira, una versió de Clap Hands del Tom Waits... No està malament, però no li sap trobar l'ànima...". I així descobrir que allò que un dia et semblava tan difícil de recordar o entendre ara et surt sol perquè ho coneixes, t'agrada ho has sentit mil i una vegades i ja t'és familiar. I sentir-te en pau amb tu mateix i amb el poc (el molt!) que tens sabent que tens tant de temps per endavant per disfrutar-ho.<br />
<br />
De vegades la felicitat només és un somriure del company de feina que fa 3 mesos que treballa amb tu fins ara encara no t'havia ni mirat als ulls.<br />
<br />
O un tall de préssec després d'una bona dutxa freda, per concloure la jornada laboral.<br />
<br />
O un simple gest com tancar la porta del que sempre havia estat la teva habitació i pensar que a partir d'ara passarà a ser "l'habitació de convidats" on hi dormiràs de tant en tant com a tal, sabent les meravelles de l'habitació que t'espera a partir d'ara. <br />
<br />
Fa un temps em van dir una cosa molt bonica: no cal creure en Déu per tenir fe; n'hi ha prou amb saber qui ets tu mateix i creure en la teva pròpia bondat. Hi haurà qui pensarà que això li ha donat Déu, o la seva reencarnació, o el karma, o hi haurà qui pensarà que s'ho ha guanyat o qui només dirà que "jo sóc així", però en el moment que aprenem a estimar aquest jo, descobrim que tota la religió no és més que les guarnicions que li posen a la felicitat i que de vegades carreguem tant que s'acaba fent pesat i cau pel seu propi pes. Però sempre queda la soca.Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-86798944976171477352011-06-21T22:10:00.000+02:002011-06-21T22:10:24.899+02:00UNA MIRADA ENRERE: Tot es pot fer a casa<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgTmQte2WBRhWH3Z4sX8_3IsL_pU48tH_lznJhpsmKELiphUcGFt8mqpk3D29etnCTzJkAcuKWy93cXyJ03fiRj0CFFhT7KWkiNU4WcPkmkK-zIym9j0iCFOIi4-bWhrKcgywAVSakEKYhG/s1600/van+gogh.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="223" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgTmQte2WBRhWH3Z4sX8_3IsL_pU48tH_lznJhpsmKELiphUcGFt8mqpk3D29etnCTzJkAcuKWy93cXyJ03fiRj0CFFhT7KWkiNU4WcPkmkK-zIym9j0iCFOIi4-bWhrKcgywAVSakEKYhG/s320/van+gogh.JPG" width="320" /></a></div>Estic agafant una certa devociócada cop més ferma per les coses antigues. No sé si la pel·lícula del Woody Allen haurà acabat de fer la feina, però ara si que estic més als núvols que al 2011. M'he fet la càmera més antiga que existeix, l'estenopeica. I ahir, després de dies i dies de fer proves, anotar conclusions, variacions en els objectius, llums i temps d'exposició, vaig trobar la combinació perfecta per treure aquests resultats, que, tot i que són millorables, n'estic molt satisfeta.<br />
<br />
Crec que veure'n el procés sencer, des de la captació de la imatge, el revelat del negatiu i el positivatge, ha estat una d'aquelles sensacions que només sents quan ets petit i ho descobreixes tot cada dia. Veure que l'esforç, els minuts i la il·lusió que hi dediques treu el seu fruit d'aquesta manera emociona molt.<br />
<br />
I aquí us deixo una mostra d'alguns dels primers resultats en positiu (aviam si podeu distingir les formes per veure-hi les figures humanes. en la segona és més complicat perquè ja no està ben enquadrada, i crec que em vaig quedar curta amb el temps d'exposició a la llum durant el procés de positivatge):<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiWUQdhc9XRNWjInFTYhMNuO5ZUoR_jhhyphenhyphenaGsPRQBhM4BNhyphenhyphensZ6V5lo8zEMfYjSgewNdQgQwt12UPJz6gQXWume1esz-tyTXhsUQPFjq11UnYuG2TATgMwp7zf7vSuDeegXi9RoDxIDdpHg/s1600/Emma+i+David.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="215" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiWUQdhc9XRNWjInFTYhMNuO5ZUoR_jhhyphenhyphenaGsPRQBhM4BNhyphenhyphensZ6V5lo8zEMfYjSgewNdQgQwt12UPJz6gQXWume1esz-tyTXhsUQPFjq11UnYuG2TATgMwp7zf7vSuDeegXi9RoDxIDdpHg/s320/Emma+i+David.JPG" width="320" /></a></div><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj1OIoV-HQLWaO5ETyKClaL9wfbfJRC26pOexfv2HEkCOPEAEUA42SiwU-iMCr1xM2L1YG4ymG4e4hpTp9mEo3EAXcwv-F0yAlic1I-WrF5uwS21ppb3kSvpkgE2tGEdD5l6rvw7hKq4UBF/s1600/emma+i+estel%25C2%25B7la.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="218" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj1OIoV-HQLWaO5ETyKClaL9wfbfJRC26pOexfv2HEkCOPEAEUA42SiwU-iMCr1xM2L1YG4ymG4e4hpTp9mEo3EAXcwv-F0yAlic1I-WrF5uwS21ppb3kSvpkgE2tGEdD5l6rvw7hKq4UBF/s320/emma+i+estel%25C2%25B7la.JPG" width="320" /></a></div>Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-88353727320355123352011-06-15T01:13:00.001+02:002011-06-15T01:16:09.353+02:00Amos i senyors de la ciutat de BarcelonaFins fa un mes, la Plaça Catalunya de Barcelona era de l'Ajuntament de la pròpia ciutat, fins que un col·lectiu de gent, cada cop més gran se la van fer seva proclamant que: <br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhqokKHiNJ9K37t9IY-YgjaWKlKw5cApUWpdZkToGKwDYbyUJ4tCgKiVDURnpQx1MgVvUTPGFRZs0iYbnrkXhAuZKvVEZ6gNBwwhp_5S4wAJ8ICT144yYfVERu8mxWJoeQHQY4u9CAQe_s0/s1600/Imatge264.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhqokKHiNJ9K37t9IY-YgjaWKlKw5cApUWpdZkToGKwDYbyUJ4tCgKiVDURnpQx1MgVvUTPGFRZs0iYbnrkXhAuZKvVEZ6gNBwwhp_5S4wAJ8ICT144yYfVERu8mxWJoeQHQY4u9CAQe_s0/s320/Imatge264.jpg" width="320" /></a></div><div style="text-align: center;">[Aquesta plaça ha estat reclamada pel poble] </div><div style="text-align: center;"></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">I que:</div><div style="text-align: justify;"></div><div style="text-align: justify;"></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgc8FSbagaRNgOe2vrRAngCGkTbQaU3Y_Yqv92Q_JNz1BFN1meKrmcW7vWo_G_674bnV6xCl6bqn1_sAmz6WNBGiuEL198oUAMyeUzd_7Qz150TKx9c-k6uW6MG2f59GjnwzTvveXQCk08a/s1600/Imatge260.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgc8FSbagaRNgOe2vrRAngCGkTbQaU3Y_Yqv92Q_JNz1BFN1meKrmcW7vWo_G_674bnV6xCl6bqn1_sAmz6WNBGiuEL198oUAMyeUzd_7Qz150TKx9c-k6uW6MG2f59GjnwzTvveXQCk08a/s320/Imatge260.jpg" width="320" /></a></div><div style="text-align: justify;">I fent de la plaça un hort urbà<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj9rQBD262P5ev-djxnWanJEJhJg_MN7YDsykAM9wNQoo260yr0-lziaqopEmhSm94nzk1v3F7DWHOPZO52CLe6sy1Mzz-Gcqou13DxJSYPwaD5apU3AVw9Vg86F8oubFblVjHTiZWCMvAS/s1600/Imatge262.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj9rQBD262P5ev-djxnWanJEJhJg_MN7YDsykAM9wNQoo260yr0-lziaqopEmhSm94nzk1v3F7DWHOPZO52CLe6sy1Mzz-Gcqou13DxJSYPwaD5apU3AVw9Vg86F8oubFblVjHTiZWCMvAS/s320/Imatge262.jpg" width="320" /></a></div><br />
I així ha estat fins avui, que han començat a desmuntar el tingladu. I sabeu per què? Doncs perquè ara són uns altres els que la reclamen:<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEickH57tmgJnDyoLiqXM3dZlk9tLQykX5oUV_vnDN0EcHjPr5phDhUO-I8H3B8xYaocgSnZfGFfSPDnAixZhGVc2RJbw8vLi2UIWlbQ-_WKjx8CWtF4tgReLKPi2wCtGZBS8fVXIDzm78aK/s1600/Imatge281.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEickH57tmgJnDyoLiqXM3dZlk9tLQykX5oUV_vnDN0EcHjPr5phDhUO-I8H3B8xYaocgSnZfGFfSPDnAixZhGVc2RJbw8vLi2UIWlbQ-_WKjx8CWtF4tgReLKPi2wCtGZBS8fVXIDzm78aK/s320/Imatge281.jpg" width="320" /></a></div><br />
El món al revés... Homes dormint en nius entre els arbres de la ciutat i "pájarus" ocupant places públiques... <br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEicBfUgaJg6uitxAz34cyAjT771tA6fs33Jgw3lAMpDXHzhZxBOUZnHk9Dzbe8f0jXKOJgFDU-8hs80sg_tccsL3AMxRvEb_MG7_343c_CZ5ZiEZpOc8OQFxaqU2NmpSmA760VFqt0T_wrK/s1600/Imatge282.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEicBfUgaJg6uitxAz34cyAjT771tA6fs33Jgw3lAMpDXHzhZxBOUZnHk9Dzbe8f0jXKOJgFDU-8hs80sg_tccsL3AMxRvEb_MG7_343c_CZ5ZiEZpOc8OQFxaqU2NmpSmA760VFqt0T_wrK/s320/Imatge282.jpg" width="320" /></a></div><br />
</div>Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-75291171308774042692011-06-13T22:24:00.000+02:002011-06-13T22:24:53.076+02:00Tan tard i tota la llum del món!<object height="132" width="353"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=476efed" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object><br />
Jo no hi entenc de cine ni de música perquè tot just començo a descobrir tota l'antologia dels grans clàssics, només conec l'obra completa de Chaplin i algun o altre clàssic que potser hauré vist a classe quan anava a l'institut. De Woody Allen, si us sóc sincera, només havia vist un parell d'escenes en blanc i negre i Vicky Cristina Barcelona (fa un parell de divendres a TV3), però ahir vaig anar a veure la última que ha tret Midnight in Paris, i no sé què diran les crítiques de la pel·lícula en relació amb les seves anteriors, però a mi m'ha agradat molt. Encara que el recurs que fa servir estigui una mica vist, si t'agrada tot aquest món romàntic del que és antic, t'enamores amb totes les escenes nocturnes de cafès petits parisencs. S'acaba una mica de cop però surts del cinema amb un bon regust de felicitat molt satisfactòria.<br />
<br />
Pel que fa a la música, és, simplement, genial. La majoria de temes són de Cole Porter, però a Internet ja no se'n troben masses coses. En canvi si que trobes fàcilment la cançó del principi i final de la pel·lícula, que és més actual, i després de veure aquesta pel·lícula, cada cop que la sento em trasllado inconscientment a París.<br />
<br />
Aprofito per obrir una nova secció al bloc: UNA MIRADA ENRERE, i és que des de fa uns mesos m'he començat a obsessionar o enamorar de les coses més antigues (càmeres esteneopeiques, toca-discos, vinils, una bicicleta de la meva àvia que tenia al garatge de casa...) i sobretot la música meravellosa dels anys 20, 60, i inicis del Rock'n'Roll (inclús l'estic aprenent a ballar!). <br />
<br />
Aquest estiu miraré d'anar a París (si em dónen vacances!) i esperaré un cotxe d'època en algunes escaletes del casc antic, després que les campanes cantin la mitjanit.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiNN6wzmMKiIQ4VaG1CUr-qAdDIupmJSBNfrYJx_JhtJrtVlIH4GWuZR8K1dHLmtV4gm1SKLnc_Z2eX_z8NLIEPlUOzrae_eoritBCvWVQzu3frGdbK_Nw2fDs-WgJMh6syCIj-QtMb82qk/s1600/midnight-in-paris-wilson-cotillard-foto-2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiNN6wzmMKiIQ4VaG1CUr-qAdDIupmJSBNfrYJx_JhtJrtVlIH4GWuZR8K1dHLmtV4gm1SKLnc_Z2eX_z8NLIEPlUOzrae_eoritBCvWVQzu3frGdbK_Nw2fDs-WgJMh6syCIj-QtMb82qk/s400/midnight-in-paris-wilson-cotillard-foto-2.jpg" width="400" /></a></div>Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-39303947327329315082011-05-16T23:01:00.000+02:002011-05-16T23:01:09.790+02:00MÚSICA: CompanysAcabo de trobar la continuació del videoclip de Temps o Rellotge:<br />
<br />
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="390" src="http://www.youtube.com/embed/OzHjbvXGkh8" width="640"></iframe><br />
El millor és que no és de Sanjosex, és d'Inspira (per cert, preciosa).Es responen els uns als altres, això és el millor! Com ha passat amb Manel i Espaldamaceta. Espaldamaceta va escriure una cançó que es deia "El Miquel i l'Olga ho deixen", però a Manel no els va agradar la història i sembla que van decidir donar-los una segona oportunitat a la cançó "El Miquel i l'Olga tornen", i sembla que aquesta vegada és la bona...<br />
<br />
No sé si Inspira va escriure aquesta cançó es base (seria molt fàcil dir "inspirant-se" però no hi cauré...) a la de Sanjosex, però el videoclip transmet exactament el mateix, inclús l'escena de l'arbre és pràcticament la mateixa...<br />
<br />
Allò que diuen que "Lo breve, si bueno, dos veces bueno".Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8626610016682774511.post-25481841490321560112011-04-30T16:14:00.000+02:002011-04-30T16:14:08.838+02:00MÚSICA IL·LUSTRADA<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUIaLN1Wx47zK8dod5xNxF1ExOcRnCSrq_r6_Zf8mxRuRkmsOXBF8Sq5xoeJEygt9FvpT1f2WvM6qKjyaHVALM_2bxXhQ0u-PLzTXMiCh-xw6cAW7WbeoELy5CQWKbrDMalZFWRWENGWwB/s1600/Imatge192.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUIaLN1Wx47zK8dod5xNxF1ExOcRnCSrq_r6_Zf8mxRuRkmsOXBF8Sq5xoeJEygt9FvpT1f2WvM6qKjyaHVALM_2bxXhQ0u-PLzTXMiCh-xw6cAW7WbeoELy5CQWKbrDMalZFWRWENGWwB/s320/Imatge192.jpg" width="320" /></a></div>Avui vull dedicar el post a una fusió molt agradable. La música i el dibuix. El David Carabén i el Lluís, el meu professor de dibuix. La tinta i el llapis.<br />
<br />
Els dijous al vespre vaig a dibuixar al Zig Zag, on l'any passat hi feia arts plàstiques. Aquest any necessitava alguna cosa més tranquil·la, per compensar una mica l'esforç físic que m'exigeix la feina de pastissera. Hi ha molts dies que no trec res de bo, però per això sempre hi ha el Lluís, que m'ajuda a corregir línies curvades amunt que han d'anar curvades cap avall, traços massa forts que deixen un rastre innecessari, i sobretot a estimar els dibuixos que faig jo mateixa, que això de vegades em costa una miqueta. Amb el David Carabén vam tenir feina perquè no acabava de captar les proporcions i em quedava un braç massa petit o una cara massa gran, però al final vaig aconseguir que s'assemblés al de la foto. Em sembla que me'n faré una samarreta i tot...<br />
<br />
Ara us hauria penjat una cançó de Mishima que es diu Every Second, del 2008 (Trucar a casa, Recollir les fotos, Pagar la multa), però em sembla que no hi és al Goear. <br />
<br />
El dibuix que estic fent ara és amb carbonet, un altre estil, però també costa força i el Lluís té molta paciència amb mi, que tot ho començaria de cap i de nou cada mitja hora o quan veig que les coses no em surten. Crec que si una cosa caracteritza els professionals d'algun ofici és que no només saben fer bé la seva feina sinó que són capaços d'arreglar allò que ha sortit malament. <br />
<br />
Així doncs, avui, una abraçada molt forta al Lluís, l'il·lustrador que ha estat capaç de redreçar els dibuixos que se'm torçaven. Que si bé jo l'hi corregeixo el lèxic, ell em corregeix traçats i pinzellades. Gisela Romaníhttp://www.blogger.com/profile/01316677863348737465noreply@blogger.com0