De Les Toeses

CONTES BREUS: Aquelles cartes que llegiràs quan siguis al cel

2012-02-16T22:33:00.000+01:00

25 de juny del 2009

En què deus pensar tantes hores estirat al llit?

Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les sis de la tarda i ni el sol que llueix darrere aquesta cortina no ha aconseguit arrencar-te els llençols. Jo ja no sé què dir-te o què fer perquè surtis d'aquí; encara tens els ulls inflats i vermells de tant que vas plorar ahir a la nit, però quan et pregunto què et passa, no t'arrenco més que algun monosíl·lab cru -per no dir cruel- i desganat, com si jo en tingués la culpa o estiguéssis enfadat amb mi. I quan, com a últim intent et demano una abraçada, ni em respons, ni em mires a la cara, ni tan sols grunyeixes. Vas ser tu qui, una nit d'insomni em vas dir que el no més pur i cru és la no-resposta. I em fa mal; em fas mal. Però callo.

I ja torna a ser de nit i, amb el pijama i els ulls una mica humits, m'estiro al teu costat i quan et miro als ulls, buscant alguna mostra d'afecte, m'estampo contra el blau gèlid dels teus ulls on no veig res més que el reflex de les meves ferides.

Però no em rendeixo, encenc una espelma i la poso a l'ampit de la finestra, oberta de bat a bat, i així les ombres de lluna sàpiguen trobar el camí per venir-te a curar.

I passaran hores fins que se'm tanquin els ulls, però aquí seguiré jo quan demà al matí et llevis amb unes altres forces, i uns altres ànims i decideixis lluitar contra els llençols i les cortines i decideixis sortir de casa a buscar el sol encara que plogui a bots i barrals.

Un petó,

Àngel De La Guarda

Ajudar

2012-02-09T19:20:00.000+01:00

Quan ha pujat les escales de l'estació hi havia una anciana japonesa aturada en un esglaó, quasi com absent.
- ¿Quiere que la ayude a subir?
L'anciana, com despertant-se, tornant en si, gira el cap i es mira aquell jove.
- Muchas gracias.
I acaben de pujar aquell tram d'escales en silenci.

De camí a la facultat pensa en aquella escena. No ho havia fet mai abans, en els seus 23 anys. Quan estàs bé, ajudar els altres no et suposa cap sacrifici, et surt sol, quasi sens ni adonar-te'n. Sí, això voldrà dir que ja estàs bé.

Hoy soy la chica de ayer

2011-12-20T20:53:00.000+01:00

Sóc una fanàtica enamorada de l'època d'or que està passant actualment la música en català, perquè ja no és un gènere, com era abans, ara pots triar tot tipus de música, però en la nostra llengua.

Tot i així, fa uns mesos, quan vaig començar a treballar a BarcelonaReykjavik, vaig descobrir moltes músiques diferents (a la feina som molts i fem torns per posar la nostra música), mexicana, cubana, clàssica, balcànica, francesa, dels anys 60, principis del rock... Però la que em va cridar més l'atenció va ser el pop madrileny dels 70-80 que ens va portar el Roberto, el repartidor, quan va entrar a treballar (poc després de mi). Perquè us feu una mica la idea, allà on treballo tothom cuida molt la salut, les coses naturals, una mica hippie tot plegat (fa bastant per mi), i és curiós perquè el Roberto és tot el contrari de nosaltres, és el típic madrileny enganxat a les Whopper del Burger King, que surfeja les tardes que pot i que sempre va amb aquelles ulleres de sol rotllo Horatio del CSI. És el que necessitàvem, crec, algú que ens fes tocar una mica de peus a terra i connectar una mica amb el món real.

Doncs els matins, quan arriba a les 7 amb un cafè per mi i un pel meu company de feina, ens posa la seva música i, sincerament, a aquelles hores del matí em va molt millor sentir Loquillo, Nacha Pop, Burning o The Animals que no pas Reggae, que l'odio i que em pesa més que la son quan vol tancar-me les pestanyes.

Ara ja, quan em veuen de mal humor o estressada diuen "Uy creo que tenemos que ponerle la canción a Gisela, que la veo muy estresada..." I quan sento que hace una chica como tu en un sitio como este... no puc evitar de somriure! "Creo que ya ha hecho efecto, està sonriendo!", criden des de la taula dels forners.

Me'ls estimo molt els meus companys de feina, sent cadascun d'un lloc del món ben diferent, de Mèxic, de Madrid, de Bulgària, de Polònia, de Finlàndia, del Marroc o de Santa Coloma de Gramenet. Tots tenim les nostres cosetes, però sabem com fer-nos feliços els uns als altres.

Fa un parell de mesos, quan va plegar la meva companya de feina, la que m'ho havia ensenyat tot, la que més em cuidava i valorava, em vaig plantejar moltes vegades que hacía una chica como yo en un sitio como ese, però ara no podria estar en cap altre lloc que no fós al costat del Tona, el Roberto, el Niko, el Pawel, la Diana, el Youseff i el David. I no vull deixar-me d'esmentar especialment la Núria, és clar, que és com la mare de tots, la més racional i respectada per tots, com la nostra mare. És la dependenta de la botiga del carrer Doctor Dou, on tenim l'obrador, sempre sap què dir o què fer, i ens escolta i aguanta una mica a tots! És qui ens posa la música que ens agrada quan estem tristos, la que ens somriu i diu que no ens preocupem quan una cosa ens surt malament, i la primera a tastar els estofats que ens fa el Niko per esmorzar molts matins.

A tots vosaltres, islandesos, una abraçada ben càlida, que aquests dies etsem passant molt fred!

EL MÓN EN UN CAFÈ: Cacaolat. Ànecs

2011-12-07T21:10:00.001+01:00

Escaldar-se la llengua amb un cacaolat massa calent sempre és desagradable, però, en segons quins llocs, no et sap tan greu.
Al Parc de l’Agulla hi pots anar sol, amb els nens, amb els avis, a córrer, amb bicicleta… Jo hi ha molts dies que quan arribo a Manresa, després de treballar, abans de deixar-me caure a casa, aprofito la poca llum que queda i m’hi arribo mab el cotxe. No és res més que un entany envoltat per un camí i uns quants arbres, és més, si te’n mires una fotografia des de l’aire, es veu força ridícul, però de petita em semblava gegant i me n’ha quedat aquesta imatge, que de vegades em crea una espècie de frustració interna. El pont on m’aturava de petita a veure els ànecs de més a prop, de vegades hi passo amb la bicicleta i he de fer vàries maniobres complicades per no atropellar cap nen petit que s’ha aturat a veure els ànecs de més a prop.
Sempre hi ha hagut un bar amb una terrassa molt gran, amb molt bones vistes, però fins fa ben poc encara no hi havia pres res. De fet no té res d’especial, no és una cafeteria, no té una decoració excepcional, la música que posen no em diu res i l’ambient és més aviat fred, però de vegades, amb aquesta llum entre màgica i misteriosa que hi ha a les 5 i pico de la tarda durant les dues setmanes abans dels solstici d’hivern, em sembla que, mig amagada darrere un cacaolat massa calent, un dia veuré la Gisela de petita, mirant els ànecs ben callada com esperant que li revelin algun motiu pel qual s’hauria de fer gran.

Avui, totes les trucades són per tu

2011-12-05T22:55:00.001+01:00

La casa ja fa olor de pols cremada. Avui hem encès la calefacció. Agradable regal d'aniversari.

Em pensava que tindria un dia d'allò més tranquil, per mi sola, i em venia de gust. Però des de primera hora del matí que m'han canviat els plans totalment i he passat tot el dia amb un bon amic, ideant un projecte que en certa manera em fa por que acabi en poca cosa més que tota la nostra motivació trencada en mil bocins. Tant de bo que surti bé, hauria pensat si hagués bufat les espelmes d'un pastís.

M'ha trucat bastanta gent, potser més que l'any passat. Em sembla que no n'he respòs cap, de trucada. Ja ho faré demà. No vull agafar per costum de deixar les coses per demà, però avui fa 19 anys que vaig néixer, i m'agrada imaginar-me com devia ser aquell dia per la mare, perquè em feliciten a mi, però el mèrit d'haver sapigut cuidar i fer créixer una filla durant 19 anys és seu, de fet, segons com, jo no he fet més que posar-la a prova, o sigui que les trucades avui són per ella.

Felicitats MARE, perquè has sapigut què fer i què no cada cop que jo estava desfeta, has sapigut regalar-me els contes que necessitava i has aconseguit que complís els meus somnis (marxar de casa, treballar del que m'agrada, trobar la persona que necessitava tenir dormint al meu costat cada nit...) i no només t'has limitat a deixar-me volar del niu, també segueixes aconsellant-me quan m'entra la por, donant-me la seguretat que em falta per tirar-me a la piscina i fer alguna bogeria. Que avui en dia no és fàcil tenir fills, i menys tenir-ne 4 i el valor d'estimar-nos a tots com si fóssim únics. Felicitats mare.

I cada castanya és una decepció

2011-11-17T18:31:00.001+01:00

Li agrada comprar cantanyes torrades a la caseta del Passeig per escalfar-se les mans de camí cap a casa. La tardor en aquesta ciutat és d’allò més freda i humida i si deixes que el fred se t’enganxi als ossos ja has begut oli, i de vegades no n’hi ha prou amb uns guants i una bufanda. Fica el nas dins la paperina i olora amb devoció aquella olor de torrat tant agradable i tant característica d’aquella època de l’any en què encara no està tot farcit de llumets de nadal. Les pela amb cura, mirant que la closca surti quasi sencera, sense esmicolar-la i la deixa en compte en alguna cantonada, o damunt d’un banc, o damunt la barana d’alguna escala. Com qui deixa un rastre de molles per tornar a casa.
I després de tot aquest ritual, i encara amb el record de l’olor de torrat de la closca de la castanya, es menja el fruit (que quasi no és) i es decepciona. El gust... No és fidel a la seva olor. Però tot i així tornarà a reptir el minuciós procés amb cadascuna de les castanyes de la paperina, esperant que un dia n’hi hagi una que realment tingui el mateix gust que la olor que li fa perdre els sentits.

CINEMA: Eva

2011-11-17T18:14:00.001+01:00

Ahir vaig anar a veure per segona vegada la pel·lícula Eva. Veure una pel·lícula per segona vegada sempre val la pena –o l’entrada- , especialment en aquestes que et fan pensar i que amaguen algunes metàfores darrere els colors i les paraules dels personatges.
El primer cop que la vaig anar a veure per casualitat. Havia de passar la tarda a Barcelona i vaig acabar al Lauren de Vilanova i la Geltrú amb la mare i la meva germana. No feien res de bo i veure per veure, vam decidir triar-ne una d’espanyola. El primer que em va sobtar va ser que no era la típica pel·lícula de robots, futurista i exagerada on pretenen que en 50 anys passem d’anar en cotxe a la feina a anar-hi amb casquet volador. De fet, la robòtica pràcticament podríem dir que ha estat una excusa per poder presentar la pel·lícula al Festival de Sitges, i aprofitar per parlar dels sentiments de les persones de manera objectiva, com si no fóssim més que una recepta on, al canviar les quantitats de cada ingredient, surtim d’una manera o altra.
I el final… Mira que em costa plorar amb les pel·lícules, i després de la decepció que vaig tenir al veure Chico&Rita pensava que ja no tornaria a emocionar-me amb cap pel·lícula, però amb aquesta, una pel·lícula que parla sobre el “software emocional” que tindran els robots del 2046, amb aquesta he plorat les dues vegades que la he vist. I crec que ho tornaria a fer. Perquè la sensibilitat de les imatges, la música, les veus… T’atrapen.

[Si l’aneu a veure en català no us sorprengueu si sentiu parlar en castellà. Un personatges parlen en català i uns altres en castellà. Jo recomano veure-la en castellà, que és la versió original i s’entén perfectament]

L'Alzina de la Plaça Gispert

2011-11-02T19:44:00.000+01:00

A la Plaça Gispert de Manresa hi ha un cafè molt bonic. Bé, no, hi ha una llibreria molt original on també pots prendre-hi cafè (boníssim, per cert) i on els llibres no costen diners (llibre dono, llibre agafo).També és mig biblioteca, té totes les revistes actuals del moment, des de disseny d'interiors fins al Jueves (de varis mesos). Inclús de vegades, entre revistes, et pots trobar el catàleg d'algun pintor de la comarca que ha fet fotos a les seves obres i les ha enquadernat per fer-se publicitat gratuïta.

I quan et penses que ja no et pot sorprendre més aixeques la vista i veus que no només hi ha una exposició d'algun fotògraf manresà penjada a la paret, també hi ha una col·lecció d'objectes antics (des de càmeres fotogràfiques i de vídeo fins a màquines d'escriure).

Però tot això és abans de seure a la taula. Els sofàs semblen fets expressament perquè no te'n puguis aixecar en una bona estona, de tan còmodes i amples que són, i les taules, d'allò més originals, són de fusta vermella amb fullles seques i fotografies antigues de Manresa enganxades i cobertes per una resina que, a l'assecar-se queda tranparent, brillant i molt fina.

Si abans de marxar has d'anar al lavabo o rentar-te les mans, no et tornis boig buscant una pica convencional, perquè només trobaràs una espècie de font que baixa del sostre per un tub en forma d'espiral i que aboca l'aigua en una pica en forma de petxina amb una bola al mig (un perla?). Vaig estar estona buscant-ne l'aixeta fins que, per casualitat, vaig passar la mà per davant del làser que et detecta la mà i deixa anar l'aigua. Si més no divertida!

No conec als amos, però estic segur que han de ser d'allò més simpàtics i originals tenint un local que barregi tantes coses i amb tant bon gust (especialment per la música i la decoració).

Jo em pensava que a Manresa no em trobaria mai cap conegut (a part dels cosins, tiets i avis que ja vivien aquí abans que jo nasqués), però de moment ja m'he trobat amb tres vilafranquins que hi han anat a parar per diferents raons. Potser entre Vilafranca i Manresa hi ha alguna conexió més que la C-15. Així que si mai veniu a passejar per aquí, l'Alzina és de visita obligada per aquells que no es conformen amb prendre un bon cafè i punt.

Premis

2011-10-28T20:51:00.000+02:00

Privilegis que tenim els que agafem el primer tren d'una línia són aquests. La vanguardia en català gratis. Són aquells petits premis que de vegades sembla que et donin per compensar l'esforç que has fet per llevar-te tan d'hora. Perquè la Renfe no és l'únic transport públic que la regala, la Vanguardia, també ho fan als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i a Bages Exprés, el bus que agafo cada matí a les 5:45 a Manresa, per anar a treballar.

Així tinc totes les millors "contres" arxivades en un àlbum.

Però el millor, sens dubte és pujar i veure aquesta imatge:

(si no reconforta prou la imatge de veure tots els seients buits i pensar que pots triar absolutament el que vulguis, tens totes les Vanguardies que vulguis GRATIS! REconfort al quadrat de bon matí, millor que un cafè)

Una vella, coneguda gorra

2011-10-25T19:50:00.000+02:00

Hoy me encontrado con Montserrat y ya llevaba el sombrero puesto. Ha oído lo que dicen esos señores que salen en la tele delante de un mapa con solecitos y nubes y ha curarse en salud, que no la pillase el frío con la testa destapada.

Ella siempre tan bonita, con o sin sombrero. Cuando la ves de lejos jurarías que su melena es bien morada, pero a medida que te le vas acercando, cuando les vas a elogiar el color tan curioso, se gira y descubres que tan solo era una trampa para cautivarte i llevarte a ella.

A mi los sombreros no me quedan tan bien como a Montserrat, pero si ella ya lo lleva puesto desempolvaré mi vieja gorra de lana, esa que me regaló ella misma el invierno del 83 en la cima de Sant Dimas, y me la pondré tan sólo para podermela quitar saludándola cada vez que pase por su lado.

PERSONATGES: als núvols

2011-10-03T20:56:00.002+02:00

És que he passat molt de temps volent arribar als núvols, Gisela, però em pensava que hi podia arribar només fent un salt, però sempre tornava a caure al cap de ben poc perquè no tenia prou impuls. ara m'he adonat que no fa falta molta força per fer un gran salt, sinó una bona escala, fer-la poquet a poquet perquè sigui ben segura i no caure a mig camí.

L'altre dia amb el Roger, al cotxe, donant-li conversa perquè no s'adormís al volant, parlàvem sobre les metàfores, jo li deia que podies trobar un metàfora en cada objecte que volguéssis, que només era qüestió d'imaginació. Ell se'n reia, que a ell no n'hi sortien mai, ni que s'hi esforcés, que li quedaven totes molt forçades. Però avui al matí n'hi ha sortit una sense voler. I li he somrigut de reüll, aguantant-me aquell "Ja t'ho vaig dir, jo..."

Amb el Roger ens vam trobar quan tots dos passàvem una molt mala època. Va costar tirar endavant qualsevol cosa que se'ns acudís, un projecte de relació, una sortida... Perquè saltàvem, però amb pocs dies, queiem altra vegada. Veiem els núvols molt lluny, molt amunt. Que complicat arribar-hi... Però sense adonar-nos-en, hem construït una escaleta que potser no és la més estable, però ens ha portat allà on aspiràvem.

Em feia por ofegar-lo perquè jo l'estimava molt, potser massa, d'aquestes pors que ens construïm nosaltres mateixos. Però també tan efímera que, sols dient "M'agrada que visquem junts, ara ja no em sento mai sol", desapareix, s'esborra, com si no hagués existit mai.

El Roger abans vivia a Centelles, un poble a prop de Vic molt bonic, ple de cases modernistes i places amb molt bon gust, però el Puigsagordi, la muntanya que tenen al darrere, se'ls menja un parell d'hores de llum i unes postes de sol espectaculars que vam descobrir fa cosa d'un mes. Aquelles postes de sol sempre han estat allà, diuen els de l'altra banda del Puigsagordi, però els de centelles no les havien vist mai.

El senyor del pis de baix

2011-09-30T00:15:00.000+02:00

Sota el pis dels meus avis hi viu el senyor J. Ramon Jimenez. Sí sí, que no us enganyo. Es volia fer passar per mort però només es va retirar al Cor de Catalunya, en un humil bloc de pisos del carrer Sant Cristòfol, ben a prop del quiosc per poder anar-hi cada matí, vestit d'incògnit, a comprar el diari i un bolígraf per fer-ne els mots encreuats. Sí sí, un bolígraf cada dia. Hauríeu de veure com té l'estudi, amb les parets folrades de bolígrafs enganxats, bic groc, bic cristal, del terra fins al sostre, i cada vegada envaint més i més habitacions.

És la seva manera de recordar els dies que fa que es pot limitar a fer, senzillament, el que li ve de gust.

La Granja. Barcelona. La taula que balla

2011-09-26T20:41:00.002+02:00

El primer que sobta de La Granja del carrer Banys Nous de Barcelona és que no hi ha rètol a l'entrada; un cop ets dins et desconcertes perquè hi ha un rètol enorme gravat en fusta on diu TOCINERIA, no, no t'has equivocat, perquè quan seus en alguna taula i veus la carta hi posa LA GRANJA des de 1897, o alguna cosa així.

Sempre que hi vaig a berenar sec a la mateixa taula: al fons a l'esquerra, entre una paret de totxos antics i la paret que forma part de l'antiga muralla de Barcelona. Podria pensar que és que me la reserven, però no, la veritat és que no, amb prou feines em deuen conèixer perquè sempre hi ha molta gent, però és que la taula fa molt anys que balla i ningú s'hi asseu per por que li caigui el batut o el suís al damunt. En aquella taula m'he saltat dietes, descobert secrets, rigut amb l'Emma i la mare, probat coses noves (xocolata amb kiwi o cafè amb mel), inclús una tarda de gener vaig escriure-hi un conte amb el noi que unes setmanes més tard esdevindria el meu àngel de la guarda i actual parella.

Quan et duen el que has demanat et donen un paperet amb la teva comanda escrita en boli (i crec que en codi, perquè jo no entenc mai què hi diu) que has de portar després a caixa perquè t'ho cobrin. I si vols pots deixar propina al pot femení o al masculí (qui és més solidari?, diu el cartellet que hi ha al damunt dels pots), i si hi ha cua per pagar et pots entretenir a mirar les postals i fotografies que hi envien els amics quan se'n van de vacances i sorprendre't de trobar-hi algú que coneixes.

La tocineria, la granja... Per mi sempre ha estat el cafè del carrer Banys Nous. Si algú s'anima i hi va, li recomano el batut de plàtan (dos terços de plàtan batut amb llet i la resta nata muntada). Però si no preneu llet també tenen el batut de la casa, que és de fruites sense llet. Si sou més de xocolata, el suís el carreguen bé de nata (muntada, no d'esprai; el sucre te l'hi poses al teu gust) i la xocolata amb kiwi també la fan molt bona i és molt original. Pels més clàssics, el cafè, sol, ja és boníssim, no cal ni llet vaca, ni de soja ni d'arròs. De fet, mai he preguntat si en tenen.

Vet aquí, doncs, la meva segona recomanació del mes. Properament...: L'Alzina, cafeteria-llibreria. Manresa.

L'Aroma. Manresa

2011-09-15T19:39:00.001+02:00

L'Aroma és un cafè de Manresa que fa més de 15 anys que està obert. Els locals que té (al carrer Sant Miquel i al carrer Casanova) sempre estan plens, especialment la terrassa del carrer Sant Miquel. Fan els millors cafès que he tastat mai. també tenen una carta de tes que no te l'acabes. Pots posar-t'hi sucre blanc o roig, i depenent de si et demanes cafè o te, et portaran una peça de xocolata negra o una galette. És impossible avorrir-t'hi perquè si no llegeixes alguna revista o diari et pots entretenir mirant la col·lecció de tasses i teteres que tenen en una vitrina, o llegint les recomanacions del dia, o escollint un cafè nou a tastar (de colòmbia, aromàtic fort, aromàtic suau, de brasil, ...). I si al final et decideixes a emportar-te'n una bosseta (d'aquestes que tanquen hermèticament per conservar-ne l'olor), l'hi demanes a la cambrera i te'l mol al moment amb un molinet de cafè de coure. Si el guardes a la bossa de mà, cada cop que l'obris per treure'n el moneder o el mòbil sentiràs aquella flaire de cafè torrat acabat de moldre tant deliciosa.

Però si hi ha alguna cosa que em roba el cor d'aquest cafè manresà, és la tribuna que hi ha al fons de tot. I és que el carrer Sant Miquel de Manresa és ben bonic per les cases antigues que té, i aquest local ha conservat les parets interiors de pedra i les finestres originals. A l'hivern tens sort si aconsegueixes un lloc en aquesta tribuna privilegiada, però a l'estiu, que tothom seu a la terrassa, pots passar-t'hi hores llargues gaudint d'aquesta imatge que us deixo avui, un cafè entre una paret de pedra i unes altes finestres que, darrere unes cortinetes blanques, deixen entreveure els patis interiors del casc antic, banyats per la llum de mitja tarda que s'escola entre els edificis manresans.

2011-08-27T13:42:00.000+02:00

Cada cop que torno a casa, a la meva habitació hi ha més restes de menjar i beguda. Uns de dues: o tanco l'habitació amb pany i clau, o bé m'enduc el portàtil, perquè sembla que algú s'ho passa molt bé a les nits amb aquest trasto, fins i tot el llit està desfet... Això és culpa de la tele, que a l'agost no fan res de bo enlloc i la gent es busca la vida per internet.

Això de treballar a l'agost és una putada, senyors. Treballar no, això m'agrada, però a l'agost... Els trens fan obres, i la família, els amics i els nòvios fan vacances. I tu cada dia intentant anar a dormir a les 9 o les 10 per despertar-te a quarts de 5 i no tornar-te a adormir. I quan acabes de treballar passar-te la tarda al cotxe perquè si no has d'anar a casa a buscar alguna cosa, has d'anar a Centelles a portar-ne alguna altra o anar a veure els pares i germans perquè sents que els has abandonat de qualsevol manera.

Tinc ganes que arribi el setembre i tot torni a ser normal com sempre... Crec que l'agost és el mes que més odio. Algú s'imagina l'aigua que pot arrribar a perdre una persona treballant en un obrador a 35ºC davant dels fogons? Jo no la he contat, però sí els litres d'aigua que he hagut de beure'm per no caure desmaiada.
Aviam, doncs, si arriba ja el setembre, i l'octubre, i puc fer algunes vacancetes mentre tothom encara treballa.

De ciències o lletres, tant hi fa, jo sóc pastissera

2011-08-10T20:11:00.000+02:00

Passejar pel passeig de Manresa i veure en un cartell enorme i il·luminat on posa "Hotel Caní El Vilà. Cangurs i passeGadors a domicili" em fa somriure. ¿No hi ha ningú que revisi aquests cartells abans de gastar-se la fortuna en fer difusió d'aquesta falta d'ortografia que quasi en canvia el servei? (no és el mateix que et vinguin a casa a passejar el gos que que et vinguin a casa a pessigar el gos...).

Si ara fes un experiment científic i em posés a mi mateixa com a objecte d'observació treuria la conclusió que la son i els mosquits et xuclen les paraules. Que la tristesa et fa treure de dins teu les paraules i imatges més boniques. Que la solitud, encara, que només sigui temporal, és molt sana (no hi ha mai males influències). Que els germans grans mai renten els plats. I que la henna, per molt que sigui una planta natural i es faci servir en un munt de gent per fer tatuatges decoratius temporals, tints de cabells o deixar la pell més fina, també et pot omplir el peu de butllofes i inflar-te'l fins que ja no t'hi entri ni la sabata (obligant-te a conduir a dures penes fins a l'hospital més proper a que t'injectin alguna substància que t'adorm de cul en avall).

Però ara no estic per fer experiments científics, jo. És més, el que més s'acostarà avui a un experiment científic serà quan dissolgui clorur sòdic en un pot d'H2O a una temperatura superior als 100ºC per coure la quinoa que m'hauré de menjar demà.

Petites mostres de felicitat amagada

2011-07-26T00:05:00.000+02:00

De vegades la felicitat no és només que les coses vagin rodades i que faci molt de sol però no faci calor. De vegades la felicitat només és sentir una cançó aleatòria a la ràdio i poder dir (saber dir) "Mira, una versió de Clap Hands del Tom Waits... No està malament, però no li sap trobar l'ànima...". I així descobrir que allò que un dia et semblava tan difícil de recordar o entendre ara et surt sol perquè ho coneixes, t'agrada ho has sentit mil i una vegades i ja t'és familiar. I sentir-te en pau amb tu mateix i amb el poc (el molt!) que tens sabent que tens tant de temps per endavant per disfrutar-ho.

De vegades la felicitat només és un somriure del company de feina que fa 3 mesos que treballa amb tu fins ara encara no t'havia ni mirat als ulls.

O un tall de préssec després d'una bona dutxa freda, per concloure la jornada laboral.

O un simple gest com tancar la porta del que sempre havia estat la teva habitació i pensar que a partir d'ara passarà a ser "l'habitació de convidats" on hi dormiràs de tant en tant com a tal, sabent les meravelles de l'habitació que t'espera a partir d'ara.

Fa un temps em van dir una cosa molt bonica: no cal creure en Déu per tenir fe; n'hi ha prou amb saber qui ets tu mateix i creure en la teva pròpia bondat. Hi haurà qui pensarà que això li ha donat Déu, o la seva reencarnació, o el karma, o hi haurà qui pensarà que s'ho ha guanyat o qui només dirà que "jo sóc així", però en el moment que aprenem a estimar aquest jo, descobrim que tota la religió no és més que les guarnicions que li posen a la felicitat i que de vegades carreguem tant que s'acaba fent pesat i cau pel seu propi pes. Però sempre queda la soca.

UNA MIRADA ENRERE: Tot es pot fer a casa

2011-06-21T22:10:00.000+02:00

Estic agafant una certa devociócada cop més ferma per les coses antigues. No sé si la pel·lícula del Woody Allen haurà acabat de fer la feina, però ara si que estic més als núvols que al 2011. M'he fet la càmera més antiga que existeix, l'estenopeica. I ahir, després de dies i dies de fer proves, anotar conclusions, variacions en els objectius, llums i temps d'exposició, vaig trobar la combinació perfecta per treure aquests resultats, que, tot i que són millorables, n'estic molt satisfeta.

Crec que veure'n el procés sencer, des de la captació de la imatge, el revelat del negatiu i el positivatge, ha estat una d'aquelles sensacions que només sents quan ets petit i ho descobreixes tot cada dia. Veure que l'esforç, els minuts i la il·lusió que hi dediques treu el seu fruit d'aquesta manera emociona molt.

I aquí us deixo una mostra d'alguns dels primers resultats en positiu (aviam si podeu distingir les formes per veure-hi les figures humanes. en la segona és més complicat perquè ja no està ben enquadrada, i crec que em vaig quedar curta amb el temps d'exposició a la llum durant el procés de positivatge):

Amos i senyors de la ciutat de Barcelona

2011-06-15T01:13:00.001+02:00

Fins fa un mes, la Plaça Catalunya de Barcelona era de l'Ajuntament de la pròpia ciutat, fins que un col·lectiu de gent, cada cop més gran se la van fer seva proclamant que:

[Aquesta plaça ha estat reclamada pel poble]

I que:

I fent de la plaça un hort urbà

I així ha estat fins avui, que han començat a desmuntar el tingladu. I sabeu per què? Doncs perquè ara són uns altres els que la reclamen:

El món al revés... Homes dormint en nius entre els arbres de la ciutat i "pájarus" ocupant places públiques...

Tan tard i tota la llum del món!

2011-06-13T22:24:00.000+02:00

Jo no hi entenc de cine ni de música perquè tot just començo a descobrir tota l'antologia dels grans clàssics, només conec l'obra completa de Chaplin i algun o altre clàssic que potser hauré vist a classe quan anava a l'institut. De Woody Allen, si us sóc sincera, només havia vist un parell d'escenes en blanc i negre i Vicky Cristina Barcelona (fa un parell de divendres a TV3), però ahir vaig anar a veure la última que ha tret Midnight in Paris, i no sé què diran les crítiques de la pel·lícula en relació amb les seves anteriors, però a mi m'ha agradat molt. Encara que el recurs que fa servir estigui una mica vist, si t'agrada tot aquest món romàntic del que és antic, t'enamores amb totes les escenes nocturnes de cafès petits parisencs. S'acaba una mica de cop però surts del cinema amb un bon regust de felicitat molt satisfactòria.

Pel que fa a la música, és, simplement, genial. La majoria de temes són de Cole Porter, però a Internet ja no se'n troben masses coses. En canvi si que trobes fàcilment la cançó del principi i final de la pel·lícula, que és més actual, i després de veure aquesta pel·lícula, cada cop que la sento em trasllado inconscientment a París.

Aprofito per obrir una nova secció al bloc: UNA MIRADA ENRERE, i és que des de fa uns mesos m'he començat a obsessionar o enamorar de les coses més antigues (càmeres esteneopeiques, toca-discos, vinils, una bicicleta de la meva àvia que tenia al garatge de casa...) i sobretot la música meravellosa dels anys 20, 60, i inicis del Rock'n'Roll (inclús l'estic aprenent a ballar!).

Aquest estiu miraré d'anar a París (si em dónen vacances!) i esperaré un cotxe d'època en algunes escaletes del casc antic, després que les campanes cantin la mitjanit.

MÚSICA: Companys

2011-05-16T23:01:00.000+02:00

Acabo de trobar la continuació del videoclip de Temps o Rellotge:

El millor és que no és de Sanjosex, és d'Inspira (per cert, preciosa).Es responen els uns als altres, això és el millor! Com ha passat amb Manel i Espaldamaceta. Espaldamaceta va escriure una cançó que es deia "El Miquel i l'Olga ho deixen", però a Manel no els va agradar la història i sembla que van decidir donar-los una segona oportunitat a la cançó "El Miquel i l'Olga tornen", i sembla que aquesta vegada és la bona...

No sé si Inspira va escriure aquesta cançó es base (seria molt fàcil dir "inspirant-se" però no hi cauré...) a la de Sanjosex, però el videoclip transmet exactament el mateix, inclús l'escena de l'arbre és pràcticament la mateixa...

Allò que diuen que "Lo breve, si bueno, dos veces bueno".

MÚSICA IL·LUSTRADA

2011-04-30T16:14:00.000+02:00

Avui vull dedicar el post a una fusió molt agradable. La música i el dibuix. El David Carabén i el Lluís, el meu professor de dibuix. La tinta i el llapis.

Els dijous al vespre vaig a dibuixar al Zig Zag, on l'any passat hi feia arts plàstiques. Aquest any necessitava alguna cosa més tranquil·la, per compensar una mica l'esforç físic que m'exigeix la feina de pastissera. Hi ha molts dies que no trec res de bo, però per això sempre hi ha el Lluís, que m'ajuda a corregir línies curvades amunt que han d'anar curvades cap avall, traços massa forts que deixen un rastre innecessari, i sobretot a estimar els dibuixos que faig jo mateixa, que això de vegades em costa una miqueta. Amb el David Carabén vam tenir feina perquè no acabava de captar les proporcions i em quedava un braç massa petit o una cara massa gran, però al final vaig aconseguir que s'assemblés al de la foto. Em sembla que me'n faré una samarreta i tot...

Ara us hauria penjat una cançó de Mishima que es diu Every Second, del 2008 (Trucar a casa, Recollir les fotos, Pagar la multa), però em sembla que no hi és al Goear.

El dibuix que estic fent ara és amb carbonet, un altre estil, però també costa força i el Lluís té molta paciència amb mi, que tot ho començaria de cap i de nou cada mitja hora o quan veig que les coses no em surten. Crec que si una cosa caracteritza els professionals d'algun ofici és que no només saben fer bé la seva feina sinó que són capaços d'arreglar allò que ha sortit malament.

Així doncs, avui, una abraçada molt forta al Lluís, l'il·lustrador que ha estat capaç de redreçar els dibuixos que se'm torçaven. Que si bé jo l'hi corregeixo el lèxic, ell em corregeix traçats i pinzellades.

MÚSICA: Tota una forma de cantar

2011-04-27T21:48:00.001+02:00

Avui toca música. Vaig descobrir aquesta noia fa alguns dies i ja ni recordo com, però aquesta setmana em té enganxada i tenia ganes de compartir-la. Em recorda a la Christina Rosenvinge i té un aire molt agradable, que m'inspira bastant. Abans es feia dir Oniric, no és estrany, hi ha un munt de cançons del nou disc que, tot i haver-se desfet d'aquest sobrenom artístic, mantenen un aire totalment de somni estrany incomprensible.

Què me'n dieu d'aquesta cançó? No sé com se li ha acudit aquesta combinació de notes. Una mica dissonant, però és senzillament fantàstica. I què diu? No heu esperat mai tant i tant que heu tingut la sensació que han perdut l'interès en vosaltres? Però quan arriba t'oblides de tot.

Vet aquí l'objecte de comparació. M'encanta com ballen... Tan innocent..., com si no hagués matat ningú...

IL·LUSTRACIONS: Noia que ven les seves preocupacions al vent

2011-04-26T20:54:00.000+02:00

El vaig copiar d'un llibre que mostra diferents il·lustradors i contes. Em va captivar aquesta imatge d'un conte polonès, o txec o alguna cosa així. Vaig decidir fer-me'l amb gran, per penjar-lo a l'habitació. Vet aquí el resultat.

FALTES AL CARRER: W.C

2011-04-24T18:21:00.000+02:00

NOIAS? I jo on pixo si vull anar al lavabo de les noies?

CONTES BREUS: Tot es cura amb aigua salada (llàgrimes, suor o amb el mar)

2011-04-24T16:53:00.001+02:00

Encara amb el regust del tallat entre les dents, et deslligues les sabates i et treus els mitjons. Caminar descalça damunt la sorra és un dels petits plaers que només gaudeixes quan estàs en companyia meva, dius sempre; si més no, avui restes muda, com absent. Tres quarts d'hora de parlar-te asseguts a la terrassa d'aquell bar de la platja i encara no he aconseguit arrencar-te una sola paraula. "Què et passa dolça meva?", voldria preguntar-te amb tota naturalitat; però no m'hi atreveixo, probablement perquè em fa por que, per primera vegada des del dia que et vaig conèixer, no tinguis paraules per descriure l'agonia que t'ha portat a estar així.

Tens peus de nen petit; suaus i menuts. Com tu.

No goso fer-te un petó; abans, mentre et parlava a la terassa del bar, t'he volgut agafar la mà, però l'has apartat bruscament. No goso fer-te un petó; per por que no sentis res, que sigui buit i en va. No goso fer-te un petó; sempre dius que els petons i les abraçades s'han de dosificar adequadament, com els medicaments: si no en prenem ens posem malalts, però un excés ens acaba deixant indiferents. No goso fer-te un petó; i no te'l faig.

Fa una estona m'ha trucat el teu pare, que estaves tan malament. Per què no has xiulat? Et vaig dir que si mai et passava alguna cosa xiulessis i jo vindria. Però tu no xiularàs mai. De què et serveix tenir el do de la paraula -aquest que tots admirem cada cop que ens parles- si no saps utilitzar-lo quan més el necessites?
M'ha faltat temps, al penjar el telèfon, per agafar quatre coses i venir-te a trobar. Però al veure't m'he perdut, i encara ara et busco, no et trobo. Tu no n'ets conscient, però de vegades es pot veure en tu la tristesa més profunda que l'ésser humà pugui arribar a sentir. És tan desesperançador com encoratjador; és llavors que sento que sóc algú per tu, que hi ha un per què de ser al teu costat.
Si et veiessis ara, entendries millor el que t'explico.

Al febrer no hi ha ningú a la platja -fa massa fred-, tan sols hi ets tu. De vegades em pregunto si no vas néixer d'entre la sorra o senzillament et va portar una onada. Per això t'he dut aquí, potser l'únic lloc que podrà arrencar-te aquest mal, sigui amb un "tinc por", o sigui amb una llàgrima.

I com si l'aigua hagués desfet algun cúmul de dolor atepeït al teu cap, comences a deixar anar llàgrimes sense parar poc després de rentar-te la cara amb l'aigua salada

El Zoo d'en Pitus

2011-04-13T22:25:00.001+02:00

No és tan interessant ni tan variat, però és que l'original està al llibre, nosaltres només tenim una sucursal a Les Toeses. Per començar, el Zazzles us dóna la benvinguda amb una demostració de gimnàstica artística (i, al final, una mica dèspote). Sapigueu que només néixer ja el vam aïllar de la seva família per sotmetre'l a un intens pla d'entrenament per a gatets amb talent...(tot sigui pel bé del negoci):

[Si heu parat bé l'orella haureu pogut inclús descobrir el veritable objecte de motivació amb què ha estat entrenat aquest jove esportista d'elit... MANEL! A ell també li "xifla" el nou disc, i quan sent La cançó del soldadet, no fa més que espantar falsiots, que ell tampoc vol arribar a terra, i només vol amagar-se quan ningú miri]

T'apassionen les bèsties amb ales? Ei, passa per la sala d'estar! (el menjadoret) Veuràs que no parlo d'ocells (per això surt al patí, secció B, castanyer 3r2a), i és que si abaixes la vista podràs veure totes les cantonades plenes de corcs, formigues alades (i d'altres, més desangeldaes, que ja han perdut les ales) lluitant per no ser succionades per una mestressa cabrejada armada amb una aspiradora.

Si el teu fort són els aràcnids només has d'aixecar la vista, que si aconsegueixes entreveure alguna cosa entre les teranyines segur que és una aranya.

Però potser et fan angúnia les aranyes, oi? Llavors "t'encantarà" la nostra secció més suculenta, al rebost. Si entres en silenci segur que veus algun ratolí corrent els cent centímetres obstacles (i quins obstacles...!), de la rajola de xocolata al forat de la finestra. No falla, segur que el veuràs, el punt de control és la taula i està ben a la vista.

No has tingut la vista prou hàbil per guaitar els rosegadors? Bé, pica alguna cosa (mira, és clar, que no tingui alguna mossegada sospitosament diminuta...) i passa al terrat...

Tenim un assortit de gats (que ara per ara, i fins que no passin almenys 5 dies, tenen unes faccions molt semblants a les dels rosegadors ja esmentats, però no són tant esmunyedissos, de fet, ni caminen...). Els tenim de tots els tamanys (2 setmanes, acabats de néixer, amb un any, amb any i mig, ...), de tots els colors (tigrats, llisos, tacats, estampats -sí sí, amb floretes i tot eh?, no és broma, floretes dels arbres que els hi cauen al damunt amb el vent que bufa de tant en tant-, de dues races diferents (de carrer o perses)...

I aquí acabem la visita. La sucursal del Zoo d'en Pitus us agraeix la visita amb una forta abraçada (i no us despisteu perquè si l'abraçada us la fa ma mare no dubteu que us posarà un mixet a la butxaca quan estigueu ditrets...! Que en tenim 9 per col·locar! 9!!!!! Fa una setmana va parir la Mishima, i avui la seva amiga, que no volia ser menys, n'ha tingut 5 a la mateixa cistella on està instal·lada la Mishima amb els seus 4... Us podeu imaginar el tetris que s'han muntat per conviure 11 gats en una cistella...)

Riure

2011-04-07T19:00:00.000+02:00

Feia dies que estava pensida, no és que vagin malament les coses, més aviat al contrari, però suposo que una mica com tothom estic cansada i no trobo el moment d'aturar-me a veure que fantàstic és tot el que m'està passant últimament. El cas és que avui a la tarda, he aconseguit atrapar alguns records alegres que tinc en un cabàs per aquí dins el cap, una reserva per temporades com aquesta en què no sé massa per què no trobo les forces per seguir endavant. I he rigut, anava amb el cap baix i mirant el terra, i he rigut! Un home que just passava pel costat i m'ha vist també rigut dient "... y se ríe sola...!", jo m'e girat i li he dit tota feliç "Doncs sí, què passa?!".

Ja sé que dec semblar estranya pels que es creuen amb mi pel carrer, però no seria fantàstic que la gent anés amb un somriure a la cara pel carrer? Les ciutats serien menys tristes.

Ja sé que deu sonar una mica carrincló ara tot això, però hi ha dies que necessito sentir-les aquestes coses, i com que ningú me les diu ja ho faig jo mateixa al blog, així ho puc rellegir de tant en tant...

Ahir li vaig tallar els cabells al David a la terrassa de casa. Vam riure molt, per la meva poca traça en l'àmbit de la perruqueria i per les cares de patiment que posava ell cada cop que acostava les tisores a alguna orella. El resultat no ha estat catstròfic però tampoc s'allunya molt del que en podríem qualificar com a traumàtic. No crec que em torni a deixar agafar unes tisores mai més...! Ja estic movent fils per veure si puc aconseguir una màquina de rapar per arreglar-li una mica...!

MÚSICA: De vegades el blues només és un ocell passatger

2011-03-19T12:20:00.002+01:00

Fa dies que sento aquesta cançó per iCatFm i em té el cor content. I avui fa un matí preciós i l’he volgut aprofitar perquè després de tants dies de pluja no hi ha res com un cafè al terrat, entre roba estesa, escoltant els ocells i bona música de fons. Ara ho he espatllat una mica posant-me a l’ordinador, però bueno, ja tocava actualitzar el blog, que l’últim que vaig publicar va ser l’avanç d’una cançó de manel i ara fins i tot ja en tinc el CD… A més, s’han d’aprofitar els pocs dies que es tenen lliures.
Una garsa s’acaba de posar a una branca de l’arbre que tinc davant la finestra. Són els únics ocells que sé reconèixer. Si no hagués marxat tan ràpid li hauria fet una foto.
I la veritat és que no tinc massa res a escriure. Que aneu a comprar al Barcelona-Reykjavick, que fem pa, brioixos, magdalenes, crestes i altres coses molt bones i molt sanes. Que escolteu el nou CD de Manel, que té cançons molt boniques (Una flor Groga, El Miquel i l’Olga tornen). I que mireu de “delectar-vos de l’escàs marge de temps, com si fos tot el temps del món…” que diu l’Oriol Izquierdo.
Bona lluna plena, bona primavera, i bons mals de cap pels que sou més sensibles a aquests canvis.

10 milles d'aniversaris

2011-02-24T19:10:00.002+01:00

Lectors i lectrius d'aquest blog, 19 dies abans que Manel tregui el seu nou disc, ja han fet un avanç d'un parell de cançons incloses a les 10 milles per veure una bona armadura:

Ei, que resulta que no era negre!

2011-02-21T00:51:00.002+01:00

Fa un parell de setmanes que m’ha tornat la obsessió per la neteja. Si visqués en una casa normal la meva mare se n’adonaria perquè veuria que netejo coses que ja estan netes, però a casa no se n’adonarà mai ningú perquè quan has acabat de netejar-ne tots els racons, el primer que vas netejar ja torna a estar brut.

Ahir vaig començar a fer un encàrrec de croissants a la una del migdia i a les 9 encara estava traient fornades. Us explico: resulta que els croisants porten molt de temps, perquè s’ha de fer una pasta de full, i la pasta de full es fa a base de plegar moltes vegades la massa (estirar-la, plegar-la, deixar-la reposar un quart d’hora… I així 4 o 5 vegades). Per això després fa aquelles capes. A més, també l’has de deixar fermentar una bona estona (i si no tens armari fermentador mooooooolta estona). Ara, això sí, coure’ls és un moment: 10 min a 200º i queden perfectes. Doncs entre plec i plec i mentre fermenta, has de fer alguna cosa per no avorrir-te, i jo rento plats. Però els plats es van acabar, i vaig començar a netejar els voltants de la pica (plens de calç, per cert, que l’aigua del bitlles és terrible…), i a partir d’aquí vaig fer tota la cuina, ja, perquè és d’aquestes situacions que no pots parar, perquè llavors es veu massa el canvi (ei, que resulta que les rajoles no eren grises, que eren blanques!). I quan vaig acabar amb els plecs i ja no havia d’escampar més farina per sobre la taula vaig posar-me a escombrar la cuina (mentre fermentaven els croissants) i vaig descobrir que el rebost també necessitava una bona repassada, i després em vaig topar amb el cubell i la fregona i vaig pensar “Per què no? Fa molts anys que no veus fregar a ningú en aquesta casa!” (el que tenen de bo les rajoles modernistes de casa és que que no es nota quan estan brutes, pèr l’estampat i tal…!). Així que vaig omplir el cubell (coval, que li diu el meu tutor que és valencià) amb aigua –ben calenta– i alguna cosa així com un sabó pel terra amb “olor de llimona” (o això suposo pel que deia a l’etiqueta de l’ampolla… Però no us ho podria confirmar) i vaig preveure que seria força difícil amb tots els mobles per allà el mig, o sigui que vaig treure taula, cadires i fogons. I au! Com a classe, omplo el terra d’aigua, escoroo bé la fregona i vaig recollint l’aigua… La sorpresa que vaig tenir, lectores i lectors, quan vaig descobrir els colors ocults de les rajoles de la cuina! Em va caure la llagrimeta i tot. No sé si per la il·lusió de veure el terra de la cuina net impecable o si per la vergonya que em feia que no ho faci mai ningú des de fa anys…

El cas és, benvolguts lectors, que tot això amaga la gran metàfora mil vegades explicades sobre LA NETEJA. Comences a netejar aquí i allà i cada vegada veus que n’hi ha més i més i mai s’acaba! Et desanimes i penses a deixar-ho, “ja ho netejarà un altre”, però saps que no serà així. Avui ha tocat neteja al menjadoret (que és el menjador petit, on dinem i hi fem vida) i ja he vist que amb un dia sol no en tinc prou, i quan m’hi pugui tornar a posar ja tornarà a estar ple de pols, i hi haurà piles de papers, carpetes i llibres sobre totes les superfícies planes o semi-planes (que engloba sofà, cadires, taules, estenedor amb roba seca que a tothom li fa mandra recollir, balancí, tocadiscos, calaixos mig-oberts, i com a últim recurs, el terra, clar que sí). I tot perquè després entrin i no s’adonin ni de que la canya de bambú que portava 5 anys seca darrere la tauleta de l’equip de música, ara és verda i dins un càntir de vidre que és transparent i no de color pols. O pitjor, que deixin anar un despectiu “Ostres, és que la Gisela ha endreçat i ara no trobo el no-sé-què”. Toca’t els ous. Tinguéssis les coses endreçades i les trobaries sempre!!!

Avui us deixo amb una gran notícia: ma germana (que ja té 14 anys) avui ha rentat plats!!! Ara, no caigueu en l’eufòria tampoc, que només ha fet la meitat de la pica (és de les que es cansen en veure que rentar plats també inclou paelles i cassoles).

Us deixo amb la meravellosa foto del peixet, la font que tenim a casa per rentar-nos les mans en sortir del lavabo o abans d’anar a menjar. Avui he d'escobert que la capa blanquinosa de calç que cobria l’esmalt verd i groc es podia eliminar amb cillitbang… Com brillen ara els colors!

El pitjor: preguntar-me com ens hem pogut acostumar a tanta brutícia? Bona metàfora… Sí senyor, a casa meva estem acostumats a la brutícia i ja és hora que algú comenci a fer neteja!

La importància de la llum

2011-02-16T00:43:00.002+01:00

Com recordes una cosa que has percebut però no has vist? I el record que en tens és del tot real o té part de fantasia? Perquè, al cap i a la fi, com que no hi veus, t'has d'imaginar la imatge del que seria amb una mica més de llum; has de relacionar com pots totes les sensacions i crear-te el record per guardar-lo en algun prestatge, però sense caure en l'error d'afegir-hi ingredients que no hi corresponen.
El que has de fer és escriure en algun paper tot el que recordes (tacte, sorolls, gustos...) i després és més fàcil fer-ne un dibuix amb bolígraf, amb tinta, que no es pugui modificar. I a partir d'aquesta base, si vols, pots afegir-hi les filigranes que vulguis amb llapis de colors.
Vaig començar aquest post fa un parell de setmanes i el vaig deixar aparcat als esborranys. Avui em ve de perles per publicar-lo, tenint en compte que ahir vaig passar tot el dia mig cega perquè les lentilles de prova que em van donar dissabte no eren les que tocaven i vaig anar pel món sense lents ni lentilles, i us ben asseguro que quan es té 4 dioptries i mitja és com si fossis una mica tonto i una mica cec: no t'assabentes de qui et saluda pel carrer, no reconeixes res (més que de memòria), tens la mirada com perduda (com enfocar quan tot és tan difuminat com una nit de boira a Montserrat??!) i sembla que siguis una mica empanat, perquè com que tu no veus res, tens la sensació que els altres tampoc et poden veure i fas coses que no faries quan els contorns estan ben delimitats per línies definides i pots veure l'expressió de la cara del que t'està parlant a dos pams.
Va ser un dia de desconnexió total, massa. Fa posar molt nerviós perquè et sents insegur a cada pas. Vaig pensar "I si no hi veiessis gens? En cap moment? Que no tinguessis la seguretat que dijous tot tornarà a ser normal?".
Per això, avui, dic que per mi, el sentit més important, és el de la vista, perquè podria viure sense música, sense gust, i el plaer de les carícies (seria una vida força desgraciada, tot sigui dit, però podria sobreviure més fàcilment), però no podria veure sense veure cada primavera aquesta llum:

… i no parlo només de la llum física.

[la cançó és un poema de Joan Maragall musicat per Mishima]

MÚSICA: El noi simpàtic de l’Fnac

2011-02-02T01:25:00.002+01:00

- Et puc ajudar en alguna cosa?
- No, només estava mirant… Bueno sí, què està sonant?

-T’agrada?
-Sí, molt!
- És The New Raemon, crec que el tenim per aquí…
El segueixo fins a la secció de pop rock nacional i m’agafa de la fila de dalt de tot el CD que poc minuts després pagaré a caixa.
- És molt bo, a mi també m’agrada molt. Si t’agrada aquest potser també t’agradi Love of Lesbian…
- Sí, ja els conec, ja, és un dels meus grups de capçalera…!
- Ah sí? Així ja deus tenir el remix de “Maniobras en japón”, no?
- I tant…! En vinil!
- Ah, també compres vinils? Així doncs potser també t’agradi aquest últim que ens ha arribat…
L’acompanyo fins a la secció de vinils.
- Mira, és una barreja de remixs de les cançons de l’últim àlbum que han tret, i la caràtula és molt xula, veus? Com si fós el disc de John Boy, el de la cançó Club de fans de John Boy.

- Uau! Que guapo! Merci!
- De res guapa, a disposar…!
Sempre ve de gust trobar-te amb gent amable. I cada cop és més difícil… Per això avui vull fer un homenatge al noi simpàtic que m’ha descobert avui, a l’Fnac, un nou cantant, que ja ho necessitava, després de la sobredosi de Mishima. He evitat que cometés l’error de comprar “Lipstick Traces” en comptes de “A propósito de Garfunkel”. Si no fós per ell, ara, en comptes d’estar descobrint The New Raemon, estaria escoltant My Whole Life Crying, Scared, In The Land of My Dreams o Letter to Lo, que ja he sentit un munt de vegades.
I si a algú li ha agradat l’estil, us aconsello que us compreu el CD, no per seguir la “llei Sinde” –que també-, sinó perquè té uns dibuixos d’allò més bonics, fets per Martín Romero. Que ja que pagues, pagues qualitat, i del país.

Avui toca no fer res

2011-01-29T19:31:00.001+01:00

Ahir, amb menys de mitja hora es van carregar els meus plans pels propers sis mesos de vida i avui, emprenyada, he decidit no fer res, per deixar una mica la ment en blanc i mirar de reorganitzar-me la vida altra vegada, mentre endreçava l'habitació. És un moooolt bon exercici, us el recomano. He de passar apunts a net, estudiar, posar una rentadora amb els uniformes de l’escola (que després de fer bombons han quedat macos de xocolata i cacau...), trucar un amic, sortir a córrer i potser alguna altra cosa que m'oblido, però avui passo. Quan acabi d'escriure aquest post em faré un capuccino (encara que no pugui veure llet; avui és igual), em posaré el disc de Maniobras de escapismo o Cuentos Chinos para niños del Japón, i m'asseuré a la butaca del menjadoret per tancar els ulls i imaginar-me el final del meu conte inacabable. Perquè veient ara la llum que entra per la finestra no se m’acudeix res millor per fer. Perquè l’orquídia que em va regalar la mare el dia que vaig fer 18 anys –encara no se m’ha mort…!- que protagonitza la meva finestra, m’està dient “Ei, quants dies fa que no tens unes horetes per tu?”. Sí, sí, a casa meva les coses van així, al revés; normalment és la gent que parla a les plantes, doncs a casa meva són les plantes que ens parlen a naltrus. O sigui que no seré jo qui porta la contrària a l’orquídia.

Dia de fades

2011-01-24T21:12:00.002+01:00

Hi ha dies que em llevo enfadada. No és que m'enfadi amb ningú en concret, és simplement que estic enfadada. I punt. Suposo que és una mica el que senten els adolescents cada dia, però concentrat en un sol dia, de cop. Quin pal... Com ho aguanten? És més, com ho aguanten els del seu voltant?

...

En fi, que avui és millor que no comenci a despotricar de la meravellosa complicitat i dinàmica de grup que hi ha a casa meva, ni faré referència a l'eterna fantàstica distribució de les feines de casa amb els meus germans.

Em quedo amb el regust d'una xocolata ORGÀSMICA que m'he pres a Vilafranca, el record d'un dibuix fet amb cafè i una frase que m'han dit avui:

La millor relació és aquella en què l'amor mutu és més fort que la necessitat mútua.

Set tota la vida

2011-01-18T22:53:00.001+01:00

Any nou, mòbil nou, dieta nova, amics nous, hàbits nous… Però, ai las! Intento escoltar grups nous i no hi ha manera. He passat una setmana sencera escoltant els dos vinils de Love Of Lesbian que m’he autorregalat aquest Nadal, em passejo pels myspace de la meitat dels grups que m’aconsella l’Enderrock, inclús busco informació a la Viquipèdia sobre grups Indie, o Brit Pop, esgotant les hores de l’Spotify provant amb Sonic Youth, “y demás família”, inclús The Who, Oasis o the Pinker Tones, però res, em sap greu, us ben juro que ho he intentat, però serà que “qui n’ha begut en tindrà set tota la vida”. Quan em pensava que m’havia començat a desenganxar de Mishima em trobo a la cuina un paquet a nom meu… “Ah sí, Gisela, avui hi havia això per tu a l’oficina de Correus”, em diu el meu germà gran entre fogons… Els discos de vinil que havia encarregat feia cosa de dos mesos em parlaven, us ho juro! No m’hi he pogut resistir… Aquesta tarda he substituït els “cuentos chinos para niños del Japón” per “ordre i aventura” i “set tota la vida”, he fet el salt als “lesbianos”… Però com resistir-me a la veu de David Carabén (que et fa caure en una mena de pou sense fons si no t’agafes bé…!), i la bateria que acaba marcant-te el ritme del cor i no el de la cançó (els dos!), a les dolces paraules que t’expliquen la Barcelona que no coneixies? Com resistir-me a tornar a sentir pessigolles a la panxa només de sentir aquelles primeres vibracions de les cordes de la guitarra d’”Ordre i Aventura”, l’esperança que envolta les ombres de “Deixa’m creure”, l’eufòria que transpira l’”Olor de la nit”, la nostàlgia inspiradora de quan tot era “Com abans”? Si fins i tot la meva mixa persa porta el seu nom per recordar-me d’aquest grup cada cop que li pentino el pèl llarg i blanc…! Ai Mishima… les hores que m’has fet passar…! Serà que “em deuria enamorar”, perquè sento que estic tan “enamorda com abans”…

Però avui no us he posat cap cançó de Misihima (directament, vaja, perquè avui el post va farcidet d’hipervincles…), avui us he deixat amb una cançó dels lesbianos que em té el cor accelerat. Perquè, no ho veieu? Si perdem, guanyem històries per explicar!

Què faríem sense la música?

Quina enveja!

2010-12-29T22:16:00.001+01:00

Els humans estem fets perquè no ens puguem morir fàcilment. Si ens poguéssim morir massa fàcilment la gent se suïcidaria més i això seria la fi de l'esforç. Si tinguéssim un interruptor o un botó, o què sé jo, un múscul del cos molt sensible que, només en préme'l ens moríssim, a part de que ens podrien matar amb una facilitat esgarrifosa, es moriria molta gent que en realitat l'únic que li passa és que no està en els seus millors dies.

Segur que la majoria hem pensat algun cop, passant-les molt putes, “M'agradaria ser mort”; hi ha qui arriba a pensar un “Vull matar-me!”, que és diferent, ja implica una mica més de violència. Hi ha qui va un pas més enllà i ho intenta però només acaba a l'hospital envoltat de metges que l'intenten salvar (i algun fins i tot pretén que recuperi les ganes de viure), que en realitat és l’únic que necessita, saber que hi ha algú que no vol que es mori; però només els que realment volen morir-se, els que realment els és igual que hi hagi un dos o mil estimats que no vulguin que es mori, ho aconsegueixen. L'ésser humà està perfectament dissenyat, està estudiat des del dia en què neix fins que mor, com una màquina de mecanismes abstractes i molt complexes, però en el fons un màquina. És la selecció natural el que fa que els que realment volen morir-se es morin i els que només passen un mal moment aconsegueixin trobar el camí per reincorporar-se a la felicitat fingida. No seria just que el cos humà no tingués la possibilitat de desconnectar-se abans d'espatllar-se, no? Quants electrodomèstics heu donat de baixa a casa vostra abans que es fessin malbé? O posem per exemple els mòbils. Jo ara m'estic a punt de canviar el mòbil tot i que fa dos anys que tinc un mòbil tàctil que em va de puta mare. I no se m'ha espatllat, senzillament el vull donar de baixa perquè ja ha donat el que havia de donar. És donar-li l’opció a una retirada digne, abans que tothom l’odiï perquè ja no funcioni. Jo recordo aquells mòbils que vaig retirar abans que em donéssin problemes que no pas aquells que em van deixar penjada sense poder comunicar-me durant dues setmanes.

Al contrari del que pensa la gent, no crec que els suïcides siguin uns covards; sí, d'acord, no volen seguir enfrontant-se a la vida i bla bla bla, però siguem sincers, quants de nosaltres ens hem arribat a encara a la mort sense tenir-li por? S'ha de ser d'allò més valent per anar a buscar aquell monstre que tothom evita, s'han de tenir les coses molt clares per prendre una decisió d'aquesta magnitud, una decisió que no té marxa enrere, la més definitiva, la màxima decisió “Vida o mort?”, quants de nosaltres voldríem poder decidir una cosa tan important? Segurament ho faríem en altres circumstàncies (quan ens descobreixen una malaltia terminal), i escullíriem una altra opció; però repeteixo, serien unes altres circumstàncies. També diuen que els suïcides són uns egoistes perquè només pensen en ells mateixos sense pensar com ho passaran els que es queden sense ell. Sincerament, creieu que algú que està tan segur de voler morir-se us hauria fet feliços en vida? No els hauríem acusat d'egoistes igualment en qualsevol altra situació? Que no lluiten per ser feliços, per exemple. Però tots som uns egoistes, però ho som per defecte, de nadons ja som egoistes i només pensem en mamar i mamar més, sense pensar si a la nostra mare li fan mal els mugrons de tan xucla'ls-hi. Una mica de comprensió, si us plau, l'única ambició real d'un suïcida és la de, per un moment -l'últim-, sentir que té el poder de decidir alguna cosa sobre la seva vida. I és clar que ens podem enfadar i no perdonar-lo ni després de enterrat o cremat, però a partir d’aquí serà el nostre problema, perquè serem nosaltres els que viurem enfadats, amb l’angoixa de l’amargor. No val la pena. Ni ens farà sentir millor ni farà que l’altre torni d’entre les cendres.

Sovint, si hem tingut a prop algun suïcida ens hem sentit ofesos o enfadats, però crec que no són més que excuses per dissimular la tristesa que ens fa pensar que una persona s’hagi pogut consumir abans que nosaltres. O potser és per amagar que de vegades nosaltres també ho voldríem fer però no tenim tant valor com per arribar fins al final –adonem-nos, llavors, que en realitat la mort no és el que volem, tan sols necessitem un descans (no és el mateix hibernar l’ordinador que apagar-lo).

La cançó d’avui és de Pau Riba, però m’agrada més la versió (i la veu) del Jaume Pla (que de vegades sembla deixar de ser Mazoni). Tots acabem lluint un cap ben blanc com la pedra, però de vegades els altres no ho veuen, potser els altres veuen el cap ben groc i ple de roselles, però la veritat és que el fred ja ha cobert la testa amb cabells blancs i fins, per dins la testa ja ha vist créixer l’herba, i els grans de blat, i ja els hi han segat, ja han passat totes les estacions, i si més no la testa segueix aguantant, però enmig del fred, i segueix plovent, però no hi creix més herba fresca ni flors, i més que una gerra, sembla un pessebre sec a l’agost.

[Ja em perdonareu si algú s’ha sentit ofès per alguna cosa que hagi dit, o pel tema que he tocat, o per si penseu que “em prenc masses llibertats a l’hora d’opinar de coses que no coneixo”]

Dedicatòries

2010-12-28T20:22:00.001+01:00

Cada mes dedico el fons d’escriptori a una foto del meu arxiu. És una manera de pensar en allò o en aquells que et pensaves que havies oblidat; et trobes aquella imatge cada cop que obres l’ordinador o minimitzes una finestra. M’agrada fer-ho també amb els dies, dedicar dies a persones en concret, no només vol dir quedar amb elles, de vegades ni tan sols m’hi poso en contacte, tan sols vol dir pensar-hi, dedicar-hi una mica de la meva preocupació. Però en el fons només ho faig perquè és el que m’agradaria que fes algú amb mi. Tots ho voldríem, però ningú ho fa pels altres. De vegades no podem esperar res a canvi si no donem res, si no ens esforcem a demostrar que ens ho mereixem.

El que més m’agrada, però, és dedicar cafès. De vegades ni tan sols és un cafè, de vegades és una xocolata desfeta o una infusió o un suc de fruites, la qüestió és compartir alguna veguda amb algú amb qui poder parlar, per profunditzar en la relació, per conèixer millor l’altre, per recopil·lar més “material” per pensar aquell o aquella de tant en tant.

De vegades és un suís amb el David, a la cafeteria nova del poble, després d’anar una estona amb bicicleta (per molt que tingui 9 anys, de vegades m’aporta molt més que adults amb qui no hi ha manera d’arrencar-los le sparaules…!), de vegades és un xocolata negra a la tassa a l’Ivori de Vilafranca amb l’Alba, posant-nos al dia de les últimes novetats emocionals de cadascuna, de vegades és un cafè sol i silenciós amb el pare, acompanyats cadascú del seu diari, i intercanviant notícies iròniques o absurdes (sovint de política). De vegades inclús són cafès sobtats, que surten d’un SMS escrit a últim moment, “Fem un cafè? a l’Aroma en 10 min?” i que no t’esperes per res, però que en canvi juguen molt a favor i s’allarguen hores i no troben mai el moment d’acabar-se. Sí, definitivament aquests últims són els millors, compensen aquells altres que busques des de fa temps i que no hi ha manera que arribin.

Però hi ha tardes que busques algú amb qui compartir el cafè i només trobes el portàtil i la cambrera. Crec que tot té una raó de ser, així que miro de no pensar en qui m’agradaria que s’assegués a l’altra banda de la taula, a qui m’agradaria dedicar el cafè o la xocolata que s’acosta en mans de la cambrera, i em concentro una mica en mi, que de vegades, de tant pensar en els altres, ens perdem a nosaltres mateixos.

Als miradors

2010-11-23T01:59:00.001+01:00

Heu sentit mai el dolor del desengany? Del desencís? De veure la crua realitat. Se’t regira l’estómac i quan creus que vomitaràs resulta que en realitat l’únic que et surt de dins és ràbia, i tristesa: llàgrimes i crits. I, com si tota aquesta ràbia i aquesta tristesa fossin l’esquelet que et mantenien dret, al dissoldre’s amb les llàgrimes (corrosives com el mateix àcid sulfúric), et fons amb el terra, i sents que qualsevol pot passar-te per sobre i trepitjar-te.

Fa un temps vaig penjar una de les meves fotografies preferides, de les golfes de casa meva. No sé massa per què, a casa li diem els miradors (potser perquè només hi pugem a mirar), però en realitat abans era la fàbrica de paper del meu bon besavi. Fins ara era el meu santuari, no hi ha mai ningú, hi fa massa fred, hi ha massa finestres i cap vidre. Sempre que hi anava hi trobava coses interessants, el bust de fang del meu avi, inscrpcions de treballadors que van voler deixar la seva empremta al seu moment, antics decorats de les òperes que feien els meus avis…:

Però un dia, potser amb una sobredosi de realitat o la gran falta de coherència i consciència que m’acompanya des de ja fa massa dies, m’adono que els miradors de Les Toeses només són aquestes cortines banyades de llum vermella quan surt el sol cada matí des de darrere el turó del cementiri de Sant Jeroni, només un cop al dia, només uns minuts; no és cap santuari, la resta del dia no és més que un cementiri de records bons o dolents plenes de pols i oblidats, que a algú li ha fet mandra endreçar per fer lloc a coses més boniques, més noves.

I quan he vist aquest gran desordre he volgut tancar els ulls “No m’agrada, és lleig, aparta la mirada abans que t’enverini la felicitat!”. Però no, resulta que pots tancar els ulls tants cops com vulguis però totes aquestes rampoines seguiran sent als miradors de Les Toeses i podrem cobrir-ho amb llençols blancs o guardar-ho classificat en caixes amagades i tancades sota candau, però seguiran sent allà, i un dia estaran tan podrides que ensorraran la casa.

Fa anys que la mare em diu “Hem d’endreçar els miradors. Un dia ens hi posarem tots, a l’estiu, i mentre uns feinegen els altres fan el dinar i reposen energies per quan els toqui llevar el torn als altres”. I van passant anys, i estius, i plors, i en comptes d’animar-nos a fer neteja, cada cop hi ha més forats a terra. Un dia, trepitjarem massa fort i ens ensorrarem amb el terra.

La vida és Ordre i Aventura, i ara m’he d’aventurar a posar ordre als miradors de Les Toeses, perquè no caigui la casa.

Un glop d’aigua a la setmana

2010-11-16T16:52:00.001+01:00

Avui toca fer referència als dimecres, que amb poc temps han passat de ser el dia més llarg i pesat a ser el dia que espero tota la setmana.

Dimecres no tinc cap classe. Podria despertar-me quan el cos em digués prou i passar-me la tarda davant la tele o enganxada a l’ordinador. Però no, si se m’ha concedit un dia més de festa s’ha d’aprofitar, no es pot anar rebutjant les oportunitats que ens arriben a la vida.

Des de setembre que he après a unir dos conceptes que em costaven molt de pair i que juntes han resultat ser un esclat d’alegria –quasi angoixant. Durant tota la meva època d’ESO, els dimecres eren el dia més llarg -i, sense saber massa com, acabava coincidint que et tocaven les assignatures que menys t’agradaven-; i pel que fa al meu pare mai l’havia entès massa, va haver-hi una època que el notava més fred i distant que mai, sense adonar-me que potser jo feia el mateix envers ell. Aquest any, doncs, he après a veure els dimecres des d’un altre punt de vista, i així també entendre què fa el pare quan jo no sóc a casa, com viu ell la vida, parlar-hi molt –al restaurant, al bar, a la cuina de casa, al cotxe, davant del mar...

Hem tingut dimecres de platja, dimecres de feina a casa, dimecres de compres, dimecres a Igualada, dimecres a Manresa… I al final del dia, quan agafem el cotxe per tornar a casa des d’on sigui que hem anat, sento com una felicitat que m’ofega per dins i que em fa sentir més viva que mai. No és ben bé que m’agradin els dimecres, m’estimo els dimecres amb el pare i, ara per ara, seria l’última cosa de la que prescindiria si hagués de reduir el meu calendari setmanal.

Els dimecres amb el pare són aquell glop d’aigua que prens amb el cafè, per netejar-te la boca i poder tornar a assaborir-lo amb la mateixa intensitat que al principi.

MÚSICA: Tan cert com que la nit ens espera

2010-11-06T02:48:00.002+01:00

Si Mishima fós el mar, voldria ser vaixell, per navegar i perdre’m entre les ones i, de tant en tant, submergir-me i veure’n les profunditats més amagades.
Però Mishima no és un mar. Mishima és felicitat, és passió, és complexitat per desglossar, és un trencaclosques, és amor, és eufòria, és la tranquil·iltat que resulta de la por i l’angoixa, és una vida d’altibaixos amb un constant rerefons de bateria, de ritmes que et fan posar la pell de gallina. És tan fàcil de creure, que no es pot ser més feliç.
Des de la resumida i breu història d’una parella en què, en arribar la tardor, cadascú evoluciona a la inversa de l’altre amb un fill com a punt en comú, fins a l’apoteòsica olor de la nit que et fa picar de mans i sentir que se’t crema alguna cosa dins les entranyes amb la seva eufòria desenfrenada i despreocupada. Millor no parlem de quan tot torna a començar amb aquell que marca el jove Alfons Serra amb la bateria (mentres udola amb el públic que s’ha deixat anar i ha començat a udolar també com una gran manada de llops, posant a prova els límits acústics de l’Auditori de Vialafranca).
Ha estat el meu primer concert i, igual que fa uns mesos em va passar amb la meva primera missa, he anat al millor que podia anar, al millor lloc on els podia veure i el millor, cosa que no vaig poder fer al funeral de Montserrat perquè el pobre ja era ben mort i cremat, he pogut intercanviar unes paraules –i dos petons amb un somriure- amb el màxim protagonista, el David Carabén (que, per cert, que guapo en persona…). Ni foto ni autògraf, tan sols volia felicitar-lo i gràcies al Josep Torrents –i a l’Anna Vallès, que m’ha acabat d’animar a fer el pas-, he pogut fer-ho.
I sí, alguna cosa em diu que sí, que aquests són, definitivament els que definiran la meva vida, i que tornaré a tremolar quan els torni a sentir –perquè penso repetir a la sala silenci de Manresa-. I quan d’aquí uns anys em torni a mirar el CD d’Ordre i Aventura pensaré “Estic tan enamorada de tu com abans”, perquè resulta que em deuria enamorar quan els vaig sentir per primer cop al blog de l’Anna.
I avui no sé si podré dormir, perquè per aquí dalt als núvols no hi arriba la son.

POESIA: A pressa febril da vida moderna

2010-10-31T19:56:00.003+01:00

No sabeu la ràbia que fa escriure un post fantàstic i que, per alguna raó desconeguda, desaparegui com per art de màgia (o per art informàtic…). O sigui que replantejaré el post i el començaré pel final, citant Fernando Pessõa –un dels autors de capçalera del meu pare, i que sense voler s’ha convertit en un membre més de la família així com Teixeira de Pascoães:
A lentidão da nossa vida é tão grande que não nos consideramos velhos aos quarenta anos. A velocidade dos veículos retirou a velocidade às nossas almas. Vivemos muito devagar e é por isso que nos aborrecemos tão facilmente. A vida tornou-se para nós uma zona rural. Não trabalhamos o suficiente e fingimos trabalhar demasiado.
(La lentitud de la nostra vida és tan gran que no ens considerem vells als 40 anys. La velocitat dels vehicles ens va retirar la velocitat de les nostres ànimes. Vivim molt a poc a poc i és per això que ens avorrim tant fàcilment. La vida se’ns ha tornat una zona rural. No treballem prou i fingim –o pretenem- treballar massa).
No tornaré a escriure el post que se m’ha esborrat, però amb el regust d’aquesta cita només resumiré el que volia dir. Odio els divendres amb tot el meu cos. Ja sé que la societat incoherent (o l’afició incondicional al Garfield) m’obliga a odiar els dilluns, però és absurd quan t’agrada el que fas. És més, estimo els dilluns, perquè em donen l’oportunitat de tornar a fer allò que tan m’agrada. Així doncs, quedem que el que odio són els divendres. Resulta que l’any passat, el dia de màxima activitat de la setmana era els divendres i, en conseqüència, l’endemà patia unes baixades de defenses i d’ànims que sovint acabava tancada a la meva habitació amb migranya. Però aquest any el dia de màxima activitat se m’ha avançat al dijous, de manera que les baixades m’agafen en divendres; que si els passés a casa no m’ho prendria pas tan malament, però com que m’agafen en plena classe teòrica o a assaig de falcons, doncs, què voleu que us digui, em foten el dia bastant enlaire.
I començant així els divendres, els dissabtes i diumenges no són més que 48 hores de convalescència que no exploto massa per no sobrepassar els meu límits -que de vegades no sé ben bé on són-, i si els exploto llavors ja no estimo tant els dilluns.
Però tot i així segueixo tenint una vida tan lenta i avorrida com diu Pessõa, i sí, sóc una d’aquestes persones que fingeix tenir tanta feina i tantes coses a fer però que si s’atura a pensar una mica què és el que fa a la vida, veu que no fa tant com podria.
I els que sou més d’odiar el dilluns, no us queixeu tant, que de tant en tant en ve un de festa, com el de demà, que si no ho compensa tot, s’hi acosta…

MÚSICA: Núvols al corriol dels pastissos

2010-10-29T19:23:00.002+02:00

Avui tornant a casa amb el tren he alçat la vista i he redescobert la màgia dels núvols amb la que ja m’havia trobat quan era petita. Quan el cel és blau i veus quatre núvols no la notes, i quan tot el cel està tapat i atapeït com el cotó ho està en un coixí, tampoc. El cel estava estrany, veies clapes blaves, una capa frondosa de núvols i, dispersos com fantasmes passejant pel cel, quatre o cinc núvols que semblaven trets de l’anunci d’“El Corte Inglés” (de fet, la que estava dispersa era jo, que una mica més i me’n vaig a Lavern). M’han despertat un no-sé-què aquests quatre o cinc núvols (en realitat crec que només eren tres; se’m deuen haver reproduït a la memòria), una fascinació absurda per un element tan normal com ho és un núvol, però és que era tan fantàstica aquella imatge..., és d’aquelles que m’agraden a mi, que no es poden ensenyar en una foto (on perdrien l’essència).
I així com amb els núvols he descobert que no són tan normals com semblen, amb Sanjosex m’ha passat al contrari, avui, que l’he vist a Divendres (programa de tarda que miro de tant en tant, quan no em queda fregida al sofà), per la veu el feia el tio més raro i bohemi del món, però quan l’he sentit parlar i respondre el parell de preguntes que li ha fet l’Espartac (o era el Xavi Coral? no m’hi he fixat, estava més pendent del Carles Sanjosé[x]) he vist que és d’allò més normal, algú amb qui no em faria res fer-hi un cafè al Cafè de la Plaça de Sant Sadurní. I pensar que em vaig perdre el seu concert quan va venir al Forat del Pany l’any passat… Per si de cas no em perdré el de Mishima, que venen divendres que ve a l’Auditori de Vilafranca (!!!).
Avui us podria deixar amb la cançó de “Corriols” de Sanjosex, que és la que ha cantat avui a la tele, pe`ro com que ja l’he citat algunes vegaes, avui us presentaré la meva última incorporació a la llista de reproducció de l’Spotify: Mine!, també descoberts gràcies a l’Enderrock. La cançó, com no, Pastís.

[creieu que he fet ús excessiu del hipervincles? És que he decobert l’eina al Windows Writer i ara m’hi he aficionat…]

PERSONATGES: Nosaltres (i la resta del món)

2010-10-26T00:52:00.002+02:00

M’agrada perdre’m pels carrers de Gràcia. Avui he trobat una creperia que feien unes crepes prou bones (i prou cares), i no sé si seria pel gust de ser a Gràcia o per ser a Gràcia amb la persona que més estimo del món, però he vist les estrelles mentre assaboria la meva galette de pernil dolç, formatge i ou. Potser sigui la combinació de totes dues coses, amb l’ingredient màgic de la nostàlgia. No sé quan el tornaré a veure, ni on, i el pitjor és que no sé com; s’haurà engreixat?, anirà anestesiat pel medicaments? Estarà content?, afectuós com sempre ho està amb mi? Com un fantasma, ell apareix i desapareix de la meva vida, deixant, sense adonar-me’n jo, alguns buits amb els que he d’aprendre a conviure.
Demà a les 10 del matí ingressa en una clínica, per pròpia voluntat, un gest d’una gran valentia per part seva (tot i que avui, mentre feiem una infusió al pati de l’Olokuti, m’ha confessat que estava mort de por). I m’agradaria poder ser més al seu costat, perquè l’estimo i de vegades crec que no faig prou per ell, que no el truco prou, que no el veig prou, que he deixat perdre allò que teníem quan érem petits.
El conec des de fa anys; l’he vist créixer, plorar, mentir, riure –quants riures…!-, l’he vist morir anímicament, l’he vist renéixer i tornar a morir, l’he vist lluitar, l’he vist dormir, l’he vist en el pitjor estat que us pogueu imaginar, però també l’he vist somriure amb una sinceritat que costa de trobar. Va arribar un moment en què el vincle era tal que, cada cop que ell tenia una crisi, jo em desmuntava per complet, incapaç d’agafar-me enlloc per evitar que em xuclés el forat negre que mai no sabia on em portaria. Ha costat llàgrimes, i mentides a tort i a dret, i ràbia, i temps i distància, per aconseguir tenir la relació sana que ara tinc amb ell.
Qualsevol que ens veiés pel carrer o a la cafeteria podria pensar que estem junts, i en certa manera ho estem, si per “estar” amb algú ens referim a dir-nos coses boniques quan ho necessitem, en abraçar-nos, en mirar-nos als ulls i saber que no hi ha ningú més important, a saber que per molt que passin dies, mesos, desgràcies o ràbies, seguirem necessitant-nos incondicionalment.
Ni jo estic gelosa dels nois amb qui ha sortit, ni ell dels meus amors platònics, perquè son dos món diferents, no tenen res a veure, un món som nosaltres dos, i l’altre, la resta.
I demà tornarà a desaparèixer un temps i no sé quan el tornaré a veure per això avui li dedico el post, perquè es mereix que el món sàpiga qui és, perquè avui, més que mai, necessita saber que per molt sol que es pugui sentir de vegades, sempre tindrà una Gigi, una Gina; la Gisela; que pensa en ell, que li dedica contes, premis i posts, que li dedica la vida, encara que no sempre li faci veure.
D’aquí uns mesos tornaré a invocar-lo, a veure si el fantasma es materialitza altra vegada amb la forma que encaixa perfectament amb mi.

Els Matins

2010-10-23T22:23:00.003+02:00

Un cop agafo el bus, la gràcia està en explotar al màxim els pocs recursos dels que disposo a les 6 del matí, quan no hi ha distraccions perquè és massa fosc i la gent està massa adormida com per donar conversa.

A la primera parada puja el senyor simpàtic de jaqueta llarga i ulleres sense montura, que sempre saluda el conductor de l’autobús i em dedica un lleuger cop de cap per dir-me bon dia. L’any passat sempre pujava amb una dona que parla un castellà perfecte (com de Madrid) i que té pinta de ser del PP, però aquest any ja no ve, potser s’ha jubilat o l’hi han canviat l’horari de la feina.

A la segona parada quasi tot són universitaris, que venen adormits de casa seva i amb els cabells humits encara, i fent olor de colònies sensuals i masssa fortes. Però en aquesta parada no em fixo en la gent, em fixo en l’obrador del forn de pa que acaba d’obrir, on es veuen sempre alguns treballadors per la finestra, estirant masses, portant o treient llaunes del forn, carregant sacs de pa cuit a punt per repartir…

A la tercera parada puja el meu amor matiner. Aquell noi que des de fa dos anys puja sempre amb la jaqueta taronja. És diferent dels altres universitaris, no s’engomina el cabell, no fa una olor asfixiant i no va vestit com si anés a una desfilada de models. És natural, guapo –però no molt- i tirant a baixet. Sempre me’l miro, esperant que ell també ho faci més de 2 segons i em somrigui o em digui ”Bon dia!”. Un dia, sense voler, vaig descobrir que es deia David, crec que David Fabres. Des de llavors que ja no és el mateix.

A la quarta parada quasi no puja ningú, tan sols una noia que, per la veu que té, deu fer doblatge, que té el nas estrany, com de follet. Tot i que sempre és a la parada abans que arribi el bus, quan puja sempre sembla que vingui amb presses.

I a la cinquena parada baixo jo, m’acomiado de la meva companya de viatge matinal (la Carme), carrego la motxilla a l’equena i em cordo bé la jaqueta perquè a fora segur que fa molt de fred. Dic adéu al conductor (tot i que ell no em respongui mai) i baixo l’últim esglaó del bus amb un salt.

En menys de 10 minuts ja sóc al tren i com que allà ja varia més el personal que agafa el mateix vagó que jo cada dia, em porto la distracció de casa: una taronja. Començo a pelar-la quan es tanquen les portes a Gelida, a Castellbisbal ja la tinc a punt (i amb molt de compte de no esquitxar ningú, l’obro pel mig) i abans d’arriar al Papiol ja me l’he acabat. La taronja em desperta i em manté ocupada. Però quan s’acaba només em queda la música. Amb prou feines són tres cançons, les que em dóna temps d’escoltar, pero estic prou conscient com per reconèixer la música i saber que quan la cançó dels Ametllers (de Mishima) diu “a migdia poncelles vermellenques han tret el cap florit entre la neu i han resplandit enmig del camp” (i fa aquell petit esclat tan bonic), he d’obrir els ulls, per molt que se m’enganxin, per molt que pensi que no passa res si per un dia me’n vaig amb el tren fins a Manresa i vaig a classe més tard. Els obro, agafo les coses ràpidament i en baixar del tren corro fins al bar on m’espera el meu talladet amb galeta de caramel que tan m’ajuda a aguantar els matins. Si tinc sort em vindrà a fer companyia algun company de classe que arriba més d’hora del compte, però normalment tinc el temps suficient per estar amb mi mateixa i llegir La Contra –si no és que algú abans ha agafat La Vanguardia, en aquest cas agafo el Mundo Deportivo.

Així doncs, evito la temptació d’adormir-me i passar-me de parada al bus o al tren, o arribar de mal humor a classe, o pensar que la vida és una merda quan t’has de llevar a les 5. La vida és maravellosa i fa falta ben poc per veure-ho, tan sols una mica d’optimisme, una taronja i una bona dosi de cafè.

Vilafranca també té un cel bonic

2010-10-19T00:13:00.001+02:00

Estic provant el nou ordinador portàtil, que té una aplicació per escriure directament al blog, amb més eines, més opcions… Està prou bé. El millor no és que pesa 1’5kg, ni que és més prim que la meva carpeta d’apunts, ni que té una pantalla absolutament perfecta, sinó que el puc tenir a l’habitació, al bar, al menjador, i sempre em ve alguna idea per escriure, encara que només siguin frases. Ai… Un petit pas a la independència… I si al final vaig a fer les pràctiques a Girona ja m’han vist prou per casa, que jo me’n torno a la terra on vaig néixer, a la ciutat dels ponts i les llegendes, del cul de la lleona, del bar on fan els millors batuts de vainilla que mai he provat… Dolça juventut… No em vull fer gran. Em sembla que em quedaré als 18 eh? Tinc temps d’acabar de créixer una mica fins al 5 de desembre, però a partir de llavors s’ha acabat, me n’aniré al país de mai més i allà em quedaré, a fer coques i croisants (i xuixos, si me’n demanen), sigui Girona, Gelida, o Ginebra.

I un dia tornaré i diré “mira que bonic que n’és el cel de Vilafranca, vist des del terrat, després d’una tempesta” i una bona amiga em dirà “No hauries d’haver marxat, ja veus que aquí també tenim coses boniques”, però jo li respondré que no li puc ensenyar fotografies del cel de Girona, o de Gelida, o de Ginebra perquè és tan bonic que quan li fas una foto perd l’ànima i la gent ja no el sap apreciar.

Sé que hauria de dedicar aquest post al magnífic cap de setmana que he passat a una casa amb molta història, a Viladrau, envoltada de Montseny (de monts i de seny), però demà m’he d’aixecar a les 5 i ja faig tard al llit, m’ha dit el coixí. O sigui que us deixo només amb la fantàstica imatge amb què em vaig llevar jo el diumenge (com es pot tenir un mal dia començant amb una imatge així?):

[Us asseguro que asseguda a l’ampit de la finestra guanya molt]

M'agrada

2010-10-09T20:52:00.003+02:00

- Girona
- Mishima
- La magrana amb suc de taronja
- El cafè
- Aquells cereals que en diuen de dieta però que tenen flocs de xocolata
- The Big Bang Theory
- Canviar-me d'habitació
- Muntar mobles de l'IKEA
- Dibuixar arbres
- Dissenyar llits i cases
- Caminar caminar i caminar
- Estirar-me al terra del menjador escoltant els discs d'Ives Duteil que tenia la mare plens de pols guardats en una caixa, sobre l'armari de les disfresses dels avis.
- Inventar-me frases sense sentit
- Trobar sentit a les frases que sembla que no en tinguin
- Queixar-me de lu malament que em trobo
- Dormir a casa dels veïns
- Pintar a la paret de l'habitació amb pintura fosforescent (d'aquella que brilla quan es fa fosc)
- Banyar-me amb aigua calenta i essència de pi quan estic "sopa" (com feia ma mare quan erem petits)
- Tocar la gent; que la gent em toqui
- Esmorzar al terrat de casa
- Parlar amb el conductor de l'autobús de les 14:15
- Veure ma germana treballar a casa i el meu germà gran intentant col·laborar amb la família
- No tenir cap classe els dimecres
- Anar a la platja sola amb el pare
- Les conferències gratuïtes que em fa el pare quan dinem junts
- Sentir que puc ensenyar coses a gent més gran que jo

Què coi, m'agrada que les coses vagin bé. I a tu, què t'agrada?

POESIA: Camins

2010-09-25T23:32:00.003+02:00

Si m'haguéssis fet néixer gra de blat,

que seria senzill d'arribar a ser una espiga!

Llucar, créixer, florir en l'aire assolellat,

entre olivers, en una terra antiga.

Si m'haguéssis fet néixer raig de llum,

d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,

m'hauria estat donat el do de no triar el meu rumb:

el meu destí fóra una recta eterna.

Però m'has creat home, fecund, fort.

Has obert un camí a la meva mesura,

i a cada instant he de buscar l'estel del nord

en la nit nostra, viva, però obscura.

Tinc por – tinc confiança. Servitud

no hi hauria més dura que la de l'home lliure

si, tant més fatigat com més s'hagués perdut,

pogués perdre el repòs del teu somriure.

Màrius Torres

Als núvols

2010-09-21T21:55:00.003+02:00

[per molts cops que l'hagi escoltat, segueix encantant-me...]

Pes de sobre que m'he tret avui al matí -després de despertar-me tard, oblidar-me les claus de la taquilla on ho guardo TOT i arribar una hora tard a classe- quan he vist que el que ahir em semblava una muntanya, avui no és més que un gra de sorra, potser una pedra, però el cas és que no és una muntanya.

Pes de sobre que m'he tret avui -repeteixo, deprés de desperatr-me tard, oblidar-me les claus de la taquilla i arribar una hora tard a classe- quan he descobert que, en realitat, si jo ho desitjo, el dia anirà bé, només és qüestió de saber quins botons he d'apretar i quan, i en cas d'indecisió o por, simplement arriscar-me a tot o res, perquè altres vegades ja ho he perdut tot i al final sempre me n'he acabat sortint.

Pes de sobre que m'he tret avui quan he descobert que els pantalons vermells tampoc em queden tan malament; serà cosa d'atrevir-s'hi.

M'he tret aquest peix de sobre que feia dies que em feia ombra a tot arreu on anava. Ho tindré en compte per la següent vegada, si em molesta el peix tant sols li demanaré que se'n vagi a fer ombra a una altra banda.

Tant pes m'he tret de sobre que ara no sé com baixar dels núvols...!

Que la Terra se m'empassi...

2010-09-20T16:56:00.003+02:00

Heu ficat mai la pota fins al fons pensant-vos que estàveu fent una bona obra? Uf... Quin pes al damunt...

MÚSICA: Quan redescobreixes allò que vas deixar passar

2010-09-14T20:13:00.004+02:00

Els he redescobert avui, fullejant l'Enderrock al tren, i els he buscat a l'Spotify només arribar a casa. Me n'agraden algunes cançons. Aquesta en especial. Avui la necessitava i suposo que per això se m'ha posat la pell de gallina quan l'he escoltat. Per això la vull compartir. No m'he parat a escoltar què diu, però amb la veu que té David Amills no fa falta entendre res.

De fet, em sembla que la vaig sentir fa temps; sí, m'hi vaig fixar perquè tenen un nom incoherent (les dues paraules han de coincidir en nombre: o Senyor Tranquil o Senyors Tranquils!), em va inquietar, però potser aquell no era el moment idoni per escoltar-los i, com em va passar amb Love of Lesbian, ho havia de deixar pair.

RETROcedir per avançar

2010-09-13T23:49:00.003+02:00

Avui he recuperat la màquina d'escriure del meu avi. Només estava plena de pols i tenia la cinta de tinta gastada i més seca que una fulla a la tardor; n'hi ha hagut prou amb netejar-la una mica i comprar-li una cinta nova a una copisteria de Vilafranca. Bé, o això em pensava, llavors m'han dit que els únics rodets de cinta que venen ara són per les Olivetti, mentre que la meva és una Remington "portàtil", que té els rodets més petits. Com que no m'hi cabien els rodets li he hagut de desenrotllar toooooooooooota la cinta (jo diria que com a mínim 3 km...) i enganxar-la als rodets de la meva màquina. Amb aquestes que, quan he acabat m'he adonat de tres coses:

1. Mai toquis una cinta de tinta sense guants, i menys abans de sopar.2. Faig menys faltes escribint a màquina que amb el teclat de l'ordinador (per allò que has de parar més atenció, com que no pots borrar no et pots equivocar).

3. La inspiració t'arriba quan vol; i si no és el moment, doncs ja et pots comprar plomes estilogràfiques, fumar a l'ampit de la finestra o recuperar relíquies oblidades dels avis que no has conegut, que no escriuràs res de bo.

Aquest post és un petit homenatge al Lluís Romaní Oliva, que sempre me n'han cantat les mil maravelles i em malaeixo els ossos per no haver-lo conegut mai, per no haver pogut compartir mai cap vespre amb ell a la cuina de Les Toeses, com faig de tant en tant amb el pare. De vegades quan estem perduts hem de mirar enrere per poder fer un pas endavant, hem de recordar qui som, d'on venim. Jo de vegades entro al despatx que havia estat de l'avi i miro la càmera de video que tant feia anar, o les màquines d'escriure, o les fotografies que encara ningú ha despenjat. És llavors que m'entenc una mica més a mi mateixa.

Pujar als núvols

2010-09-06T15:16:00.003+02:00

L'altre dia, sense voler, vaig assistir a la meva primera missa. Em vaig sentir d'allò més tonta, si voleu que us digui la veritat. No sabia què s'havia de fer, m'aixecava quan tothom s'aixecava, em tornava a asseure quan tothom tornava a seure, i suposo que hauria cantat i orat si hagués sabut què s'havia de cantar o orar. I quan, al final, tothom s'aixecava i s'acostava a l'altar (?) li vaig preguntar al pare on anaven. Així d'ignorant sóc, que no sabia que anaven a rebre la comunió. Podríem dir que he "perdut la virginitat", no ha estat tant dolorós com m'havien descrit, tot i que en algun moment, durant aquelles dures hores, vaig estar a punt d'adorimr-me, com feia el meu pare al meu costat (em va assegurar que va somiar i tot).

I què hi pintava la Gisela en una missa? Tinc una certa aversió a la religió i al culte als Déus, però el 26 d'agost va morir Raimon Panikkar, un líder que els meus pares admiraven molt, i quan el meu pare em va dir que aniria al seu funeral a Montserrat vaig decidir aprofitar l'oportunitat, perquè no hi ha anat gaires vegades, jo, a Montserrat. La idea era anar a donar una volta mentres el meu pare era dins la basílica, al funeral, però no sé massa com va anar que ja era asseguda dins, a un banc, entre el meu pare i un senyor que duia una creu penjada al coll i davant una noia de pell fosca embolicada amb una túnica. Estava ple de gent que coneixia i quan vaig sentir que qui obria l'acte era l'Albert Blancafort, el constructor de l'orgue de Montserrat i dels futurs orgues de la Sagrada Família (però per sobre de tot, un mol bon amic), vaig pensar que potser valia la pena quedar-se. I no va estar tan malament, a part de no sé quants fragments de la Bíblia que no vaig entendre massa i alguns coneguts de Panikkar que van llegir qui era Raimon Panikkar per ells (llegir, no explicar, per això es va fer força avorrit) van haver-hi moments espectaculars, com les peces que va interpretar Jordi Savall amb la seva viola de gamba, o quan vaig sentir per primer cop l'orgue de Montserrat.

Però sens dubte, el millor moment va ser quan es va acabar, el pare em diu "Què tal la teva primera missa?", "Ah, però això era una missa?", "més o menys...", "Doncs prou bé...". Diguem que m'he estrenat de la millor manera possible, perquè era un missa pro defunctis; per un líder que enllaça tres religions, dos móns, dues cultures; i a Montserrat, que és el millor temple espiritual, tant pels creients de diferents religions, com pels escaladors.

A partir d'ara la meva vida seguirà sent la mateixa, no em passaré al cristianisme, ni al budisme ni tampoc a l'hinduïsme, però he après que tampoc cal despreciar la religió ni enriure's de qui hi creu perquè, encara que no hi creguis i hagi fet molt de mal a la humanitat, s'ha de reconèixer que és un conte molt ben construït que barreja realitat, somnis i desitjos, que canvia segons la cultutra, però que en el fons l'argument sempre és el mateix. Ara entenc una mica més els meus pares i els seus amics i alguns amics meus.

He descobert que m'agrada Montserrat, m'agrada molt, potser ara hi aniré més sovint, a escriure contes, a inspirar-me o potser només a passejar amb el meu pare i els seus amics filòsofs, el Jordi Pigem o l'Octavi Piulats (si em deixen venir amb ells, és clar). De tant en tant va bé pujar als núvols i si és per filosofar amb professionals, encara millor.

Tovalloles sota les finestres; però l'aigua segueix entrant

2010-08-19T21:48:00.004+02:00

No parlaré de les inundacions que estan acabant amb la casa on se suposa que he de viure. Tampoc parlaré dels amics de ma germana que han envaït la casa aquests dies i el fet que no tingui ocpió a tenir una mica de tranquilitat perquè on no hi ha 4 preadolescents cridant i rient compulsivament, hi ha mon germà en fase pre-adulta i post-adolescent escoltant la seva música que considero que renyeix força amb el terme que jo entenc per "tranquil·la"; ni del fet que els meus germans em diguin que el meu sistema d'aministració d'hores per utilitzar l'ordinador és una "tonteria" i que no serveix per res mentre que el més productiu que fan ells per aquesta família és parar la taula un dia de cada 7 -sovint el dia en què jo, farta, em declaro en vaga-; ni tampoc parlaré de la ràbia que em fa que ma germana em contesti i em vacil·li quan està davant dels seus amics; o de les paranoies maníaques i obsessives que he rebut últimament a la meva safata d'entrada en forma de e-mail; ni d'obrir la nevera i trobar-m'hi l'envàs de la llet amb la quantitat suficient com per no haver de rebregar-lo i tirar-lo a la brossa, però insuficient per una ració (humana).

No parlaré de tot això perquè em fot d'una mala llet que no us ho podeu ni imaginar, i si m'extenc massa pot ser que el meu cervell no distingeixi què és racional i què no i acabi fent realitat el meu somni de ficar-los tots en una bossa isotèrmica i enviar-los a estudiar els costums del pingüí emperador a allà on sigui que passen tot l'hivern covant els ous.

Més aviat diré contenta amb un somriure forçat a la cara "Felicitats Gisela! Aquest és el teu post 101!". I ara, si la tempesta no m'ho impedeix, m'espatxurraré al sofà tota la nit a veure un capítol rere un altre de The Big Bang Theory, que em fa riure fins a fer-me mal el cap i em dóna idees per tornar-li la pilota a ma germana quan em vacil·la davant dels seus amics.

CONTES BREUS: Buscant amics

2010-08-19T00:34:00.009+02:00

Si ara obrís la nevera i trobés un flam d'ou seria la noia més feliç del món. Però des que han canviat la nevera té la sensació que mai hi troba el que li ve de gust. Al ser més gran que l'anterior sembla estar sempre més buida; a ella les neveres buides la deprimeixen. Ningú vol tenir la nevera buida, i menys a l'estiu.

Sovint, quan no sap què fer, corre al rebost tan sols per obrir la porta de la nevera, encara que ja sàpiga què hi ha, encara que ja sàpiga que no hi haurà cap flam, ni cap cervesa, ni cap pebrot que pugui anar menjant a trossos una estona abans de dinar.
Sempre que obra la nevera té l'esperança que algú haurà passat pel súper i haurà pensat en ella. Però passen els dies i el flam no apareix. De fet, potser a casa hi ha algú més que obra sovint la porta de la nevera esperant que algú hagi comprat un flam d'ou al súper.

Demà anirà al súper i comprarà dos flams d'ou.

Neteja general

2010-08-07T03:51:00.002+02:00

És estiu i toca tirar la casa per la finestra; literalment.

Les meves vacances van començar fa ben bé 2 mesos i si més no, fins ara no estic començant a aprofitar-les com es mereixen. He passat les tardes de juliol anant al casal d'estiu per joves del pobles m'ho he passat com mai, però no he fet massa res de profit a part de rentar plats i olles, posar rentadores i sentir-me una mica esclava de la mandra general dels meus germans. I ara, passada la Festa Major del poble, ha marxat quasi tot Les Toeses: el meu pare s'ha endut els meus germans petits a Portugal, els veïns van marxar ahir amb la furgoneta ben carregada i el meu germà gran només hi és pel que li interessa (no és una crítica, que quedi clar, que té 20 anys i ja és el que li toca). En definitiva, que només quedem la meva mare i jo, soles, les dues mestresses de Les Toeses. Oh! Quins dies! Quina maravella! Això sí que són vacances! Crec que són les millor vacances que he tingut en els darrers 4 o 5 anys.

Em llevo relativament d'hora, i amb ganes de fer feina, d'endreçar. L'altre dia li vaig pintar tota l'habitació de blau cel a ma germana, un petit regalet, que ja portava 3 o 4 mesos amb l'habitació cap per avall i, pobreta, no hi havia ningú que l'ajudés, que mon pare ja té prou merder amb la nevera, la cisterna del vàter, la calç que s'acumula a les canonades i a l'escalfador... i, en fi, un munt de desastres varis que van surgint dia a dia en aquesta casa (per sort surgeixen en comptegotes, si vinguessin tots de cop, jo diria que al pare li agafaria un infart). A la tarda em dedico a netejar el pati, que fa fàstig, su juro. No sabeu la muntanya (i quan dic muntanya vull dir MUNTANYA) de merda que hem fet al pati perquè la vingui a buscar el xatarreru el dilluns al matí. La nevera vella, la moqueta tacada de pintura de l'habitació de l'Emma (una llarga història), el matalàs que feia servir el Guillem perquè hi dormís els seu gos-porc (un que, per sort, ja s'ha tret del damunt), cadires podrides, equips de música espatllats, fins i tot hi ha un banc (l'estructura de ferro està bé, però la fusta estava tota podrida i em fa mandra restaurar-lo sabent que en tenim 2 més al pati).

El cas és que amb la mare ens ho hem passat la mar de bé, sobretot quan vam tirar la moqueta des del balcó de l'habitació de l'Emma -pesava molt i ens feia mandra baixar-la tres pisos per l'escala-. Aquests dies hem tingut temps per xerrar de les nostres coses, per recuperar una mica del temps perdut, per adonar-nos que la vida en una família petita seria més fàcil, amb menys discussions i el més important: més justa. Ella fa el dinar, jo rento els plats, mentre ella fa la migdiada jo miro lesmeves sèries i quan ella es desperta mira les seves. Fem feina juntes i no ens hem de barallar per l'ordinador, i el que és millor: de tant en tant anem al poble a fer un cafè o ens asseiem a la taula del pati a prendre una tassa de coca-cola molt freda i esbravada (ens agrada esbravada, sí, què passa?). Ara ens agrada molt perquè és la gran novetat, però en el fons sé que a la llarga ens avorriríem. Penseu que avui -tres dies després que quedés la casa per naltrus soles-, mentre la mare em duia a l'assaig de Falcons, ens preguntàvem què debien estar fent en aquells moments el pare, el David i l'Emma.

Tenim un defecte genètic que només passa de mares a filles (grans), ho és la meva àvia, la meva mare i ho sóc jo (però no ho és la germana pettita de ma mare ni la meva), necessitem tenir algú a qui cuidar, algú per qui patir.

Il·lustrar els sentiments

2010-08-04T04:30:00.003+02:00

Tinc el blog una mica mort oi? Em costa una mica això d'escriure ara, estic en un moment en què tota la inspiració que em ve és en forma d'imatges i costa més d'expressar.

Bé, doncs he decidit que per donar-li una mica de vida al blog afegiré una petita secció on penjaré il·lustracions de la meva col·lecció de contes. Fa anys que la mare, de tant en tant em regala contes d'aquests que trobes a la secció infantil de les llibraries -perquè no hi caben entre els llibres de butxaca, no perquè siguin per nens-. M'encanta, sempre troba el que em convé més. No en tinc gaires, tan sols 5 o 6, però hi ha un munt d'il·lustracions que són com tresors per mi i tinc ganes de compartir-les i explicar-vos-les (o potser no, depèn de la imatge).

Doncs això, que a partir d'ara, a la part superior de la columna de l'esquerra trobareu les pàgines que vagi omplint amb il·lustracions.

Espero que us agradin i que, com jo, pogueu trobar alguna imatge que expliqui el que no podeu o no us atreviu a dir amb paraules.

FALTES AL CARRER: Oferta

2010-08-02T17:38:00.005+02:00

Una de les aficions estúpides que tinc és mirar revistes de mobles, ho faig des que tinc memòria. I mireu què vaig trobar fa un parell de setmanes a una revista de casa la meva àvia:

Sí senyor! Això sí que és transparència! Si ensenyem els descomptes, per què no hauríem d'ensenyar també les estafes?

Com una cabra

2010-07-30T13:17:00.002+02:00

Ahir vaig passar la tarda a Gelida i, al tornar, mentre esperava el tren a l'andana em trobo amb aquesta adorable família. No sé ni d'on sortien ni a on anaven, van aparèixer del no res. Potser anaven a Sant Vicenç de Calders però com que debien sentir la senyora de la Renfe dient "Pròxima circulació per via 1, rodalies amb destinació Vilafranca del Penedès" deurien ajornar la sortida familiar a la platja i se'n van tornar al no-res, xino xano, pel mig de la via... Es nota que no estan informades, les cabres, si haguéssin sentit la notícia de l'atropellament de "Castefa" pudé haguessin utilitzat el pas inferior com la senyora de la Renfe indica molt amablement cada 5 minuts ("Atenció, no creueu les vies, si heu de canviar d'andana feu servir el pas inferior").

Penjaria algun video o alguna foto d'ahir al matí, que vaig anar a prendre el sol mentre mirava un munt de paios córrer 110m saltant tanques com ovelletes (més aviat semblaven conills...), unes mosses amb un ventre d'allò més pla saltant sobre un sorral i aquells xicots tan trempats que salten 5'65m amb una perxa (que en algun cas es trenca, no és broma, jo ho vaig veure), però em vaig deixar la càmera bona a casa i les fotos que vaig fer són amb el zoom del mòbil i no es veu massa res i és una mica una tonteria, que per veure aquestes fotos vas al google i poses "pole vault" i te'n surten unes de fantàstiques fetes per uns professionals que cobren per passar-se el matí aguantant aquelles càmeres amb els seus super objectius de tres metrus i mig. Us ho recomano moltíssim això d'anar a l'estadi, si hi aneu a la jornada matinal només són 3 €. Encara hi sou a temps, que el cap de setmana són totes les finals i estarà interessant. Ara, això sí, sobretot porteu crema solar i gorra, que depèn de la zona que et toca hi peta el sol tota l'estona, i allà et cobren 10€ per una gorra (i 2€ per una aigua!!!), aquests sí que estan com una cabra...

CONTES BREUS: Dies morts

2010-07-26T14:27:00.006+02:00

En què deus pensar tantes hores estirat al llit? Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les 6 de la tarda i ni tan sols has sortit del llit per menjar alguna cosa. Ja no sé què fer, què dir-te per donar-te raons per sortir d'aquí. Quan respons, ho fas amb monosíl·labs, com si et faltés força o ganes per comunicar-te amb algú que no siguis tu mateix. I el pitjor és quan calles:
- Et puc abraçar?
Vas ser tu qui, una nit d'insomni compartit, vas dir-me que el no més dur és la no-resposta. I em fas mal, però callo, no ploro, ho envaso tot al buit, paraules i plors, per ocupar el mínim espai, perquè avui, plorar-te, seria com plorar a un mort.

Fins el sol s'ha cansat d'intentar animar-te amb la seva llum, però això cedeix el testimoni a la lluna. I jo em poso el pijama i m'estiro al teu costat i em mires, però no aconsegueixo veure res més que el reflex de la meva incomprensió i la tristesa del verd dels teus ulls, aquell verd que un dia vaig creure ple d'esperança.

Encenc una espelma a l'ampit de la finestra perquè, com un far, indiqui a les ombres de lluna -que tot ho curen- on és el port on aquesta nit s'hauran d'aturar.
I després de dues llargues hores estirada al llit, pensant al teu costat, se'm comencen a tancar els ulls i et dic bona nit. Avui dormiré al teu costat; vull ser la primera persona que vegis demà quan, al despertar-te, sentis que tornes a ser el de sempre.

Saltar

2010-07-11T19:41:00.003+02:00

L'home pot nedar, pot caminar, córrer però mai podrà volar. Deu ser per això que a alguns ens agrada tant saltar al buit. Hi ha molta gent que li fa por o simplement no senten massa res a part d'eufòria, per l'adrenalina que segrega el cervell. Ja quan tenia 9 anys m'encantava anar a Les Deus de Sant Quintí, un lloc on hi havia una bassa envoltada de roques. Recordo el munt de vegades que vaig arribar a tirar-me des de la roca més alta, que debia fer uns 8m d'alçada...

Abans de tirar-me, per moltes vegades que m'hagués tirat abans, sempre em costava m'ho mirava molta estona i li deia al meu germà gran "Tira't tu primer, Guillem". Però un cop s'havia tirat ja em llançava jo i... Aquells dos, tres segons que passes al buit, suspès tan sols per partícules d'aire que no tenen la consistència suficient per lluitar contra la força de la gravetat es poden explicar però no es poden entendre si no els has sentit. Pots dir que et sents amb forces de fer-te créixer unes ales a l'esquena i sortir volant, pots dir que et sent l'amo del món, pots dir que sents que tothom t'està mirant o potser fins i tot pots dir que sents pànic perquè en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa, pots dir moltes coses diferents però crec que cadascú sent una cosa diferent quan salta.

Però per mi, sense dubte, el millor de saltar bé després, quan et submergeixes: d'estar suspès en una massa que no pesa, que no oposa resistència als teus moviments, que et dóna una completa llibertat (potser massa), entres en una atmosfera densa que sembla que et vulgui esprémer tot el suc de l'ànima, que sembla que te'l vulgui treure per les orelles, una atmosfera invasiva que perdura al teu cos fins i tot quan en surts, una atmosfera en la que ni tan sols pots respirar, que és l'únic que et pot mantenir viu, però alhora és un ambient tant tranquil i tan silenciós que penses que ets al cel; no has de fer cap mena de força, ningú et pot dir res i el teu cos segueix els teus moviments, sense cansar-se, és una llibertat diferent, és com una lentitud agradable. Quan ets dins l'aigua tan hi fa si estàs del dret o del revés. Jo em deixo portar i per això normalment, el que em surt primer a la superfície són els peus i no el cap, per això la gent riu. Però què se li ha de fer? m'agrada canviar de perspectiva, de tant en tant...! Hi ha qui puja sobre el pupitre i crida "Oh Capità, mon Capità!" i hi ha qui es capbussa...

Tots els meus amics, quan salten, surten ràpidament després de capbussar-se, per molt que s'enfonsin a l'aigua neden tan ràpidament a la superfície que ni tan sols deuen tenir temps d'assaborir l'exquisidesa d'aquesta tranquil·litat aquàtica que tant m'agrada a mi. Suposo que és una d'aquestes coses que has de descubrir tu mateix que t'agraden.

Un orgull, un sentiment

2010-06-07T22:37:00.003+02:00

He passat un cap de setmana intensiu d'actuacions amb els Falcons de Vilafranca. Feia ben bé un any que anava als assajos (intermitentment, tot s'ha de dir, que al no ser de la mateixa vila, de vegades no hi he pogut anar) i tot just ara, que ha tornat el bon temps, després de tot un any de preparació als assajos dels divendres al vespre a l'escorxador de Vilafranca, he començat a anar a les actuacions. Me'n sento orgullosa perquè pràcticament m'han adjudicat una figura, la torreta (la de la foto), que m'han fet fer a les 4 actuacions d'aquest cap de setmana, com a aixecadora. Sembla fàcil perquè no és tan alta com la pira o els castells, però la feina de l'aixecador de la torreta no és pas tan fàcil, has d'estar ajupit com un granota sobre dues esquenes tremoloses i aguantar-te amb l'esquena ben perpendicular al terra, sense abocar el pit endavant, perquè l'anxaneta pugui pujar bé sobre les espatlles i aguantar-se dreta amb un peu. Després s'aixequen els del primer pis i quan diuen "Tota teva, Gisela!", m'he d'aixecar amb la petita al damut, amb molt de compte perquè no caigui ni ella ni jo, i la força que has de fer amb les cuixes per mantenir l'equilibri i fer aquest moviment en una posició tan complicada i inestable, és considerable.

Per això és una posició que no tothom pot ocupar.

Per això em fa il·lusió que me la facin fer a mi.

Per això cada cop que l'he de tornar a fer, als assajos o a les actuacions, penso que la faré millor que l'últim cop, que posaré bé els peus a la primera, que agafaré amb més seguretat la cama de l'anxaneta, que tremolaré menys i que pujaré i baixaré més suaument. Tot això és el que penso quan els dosos (els que m'han d'aguantar) es col·loquen bé, mentres espero que em diguin "Amunt Gisela!", mentres m'arreglo la cua de manera que no molesti a l'anxaneta; i quan començo a pujar per l'esquena dels dosos, al mateixa temps que començen a cantar les gralles, se'm dibuixa un somriure a l'ànima (de vegades fins i tot és perceptible a la cara), perquè em sento orgullosa de pujar la torreta, de vestir de blanc, de portar la faixa verda i de poder dir-me, per dins, "Amunt Falconera!".

PERSONATGES: Patir per gaudir

2010-05-12T14:16:00.006+02:00

La Míriam és una d'aquestes persones que sempre han estat al meu costat -més o menys a prop- i que, d'alguna manera, sense ni adonar-me'n, s'ha conevrtit en una de les meves millors amigues, algú amb qui comparteixo alguna cosa més que el gust per córrer quilòmetres de pujades i baixades. És d'aquestes persones amb qui t'entens sense haver de fer esforços, amb qui comparteixes una filosofia de vida. És fantàstica per com m'entén i per la seva sinceritat, tant en els moments bons com en els dolents, perquè de vegades, per molt que faci mal, necessitem sentir la veritat en boca d'algú altre, perquè necessitem tenir la seguretat que hi ha algú més al món que comparteix aquell pensament amb tu mateix.

Dilluns vam reprendre allò que -mesos abans de que es posés malalta, que s'embranqués amb el treball de recerca i es tanqués a casa a estudiar cada tarda- ens feia oblidar els problemes per una estona. Hi ha gent que pensa "Ostres, quina força de voluntat, sortir a córrer cada dia...!", però arriba un moment que es convertiex en una necessitat, en un plaer. Parlàvem, doncs, descansant després de cinc quilòmetres, sobre els plaers. Em va fer gràcia, recordant l'últim post que havia penjat al blog sobre les casualitats, perquè just aquell matí, al tren, havia estat pensant que havia d'escriure alguna cosa sobre els plaers. Ja ho té això, la Míriam, sempre m'acaba convencent amb entusiasme que faci alguna cosa que encara no tinc massa clara.

Comparteixo amb ella el gust per córrer fins a exhaurir les forces, tan sols per mirar enrere, un cop tornem a ser al punt de sortida, i veure tot el tros que hem fet i pensar "Avui ho he fet millor que ahir", i sentir-te una esportista, i sentir que alguna cosa, dins teu, creix amb molta força, i sentir que demà ho faràs millor, sentir que tens la resposta per quan algú et demana "I de què et serveix sortir a córrer?".

Comparteixo amb ella el gust de discutir amb algú fins a dir-l'hi tot, absolutament tot el que penses, tan sols pel plaer de reconciliar-se després, de saber que ja no l'hi hauràs d'amagar més i que a partir d'aquell moment intentarà arreglar el que ha fet malament.

Comparteixo amb ella el gust de perdre una cosa només pel plaer que et dóna el fet de retrobar-la.

...el gust de passar una malaltia terrible pel plaer de poder dir, un cop recuperat, "Ara ja sóc una mica més forta".

... el gust de cansar-te molt, un dia, per poder caure, rendit, al llit sense tenir temps ni de pensar que demà tindràs, altre cop, la oportunitat de fer les coses una mica millor.

...el gust de veure ploure a bots i barrals i sentir tronar el cel, com si s'hagués d'acabar el món, només pel plaer de pensar que després sortirà el sol, agafaràs el banyador i aniràs a la platja.

... el disgust de passar-te dies plorant per alguna cosa que no entens només pel plaer que sents quan descobreixes el motiu de tanta tristesa.

...el disgust de passar una depressió o una mala temporada només pel plaer de gaudir mil vegades més de la bellesa del món, un cop recuperes l'esperança.

No tots els dies són bons per pensar

2010-05-04T21:51:00.003+02:00

Avui al vespre mirava com plovia per la finestra que dóna al terrat de casa, veient l'aigua acumular-se en bassals allà on el terra fa baixada i sentint cantar la Marisa Monte, que té una veu massa tranquil·la com per trencar la màgia dels dies de pluja. És l'únic que puc escoltar quan plou. He estat així unes 6 canços, fins que he agafat fred i he tornat al sofà, a tapar-me amb la manta. Són aquests dies quan prenc decisions importants, quan arribo a conclusions d'una importància vital en la meva vida. Quan el soroll del món queda tapat pel silenci i la olor de la pluja.

Fa temps vaig escriure una història, un conte, sobre una illa on hi havia un arbre que donava taronges i llimones; unes setmanes més tard el pare em va deixar un llibre de Goethe on hi havia un poema que parlava de la terra de l'arbre de les taronges d'or, mentre que l'original parla de Zitronen, llimones. No em pregunteu per què hi ha traduccions on la fruita és una llimona i n'hi ha d'altres que és una taronja, perquè no ho sé.

Fa un any vaig escriure un conte que va guanyar un premi, parlava d'una noia que sentia com si la cridés el mar, com si hi hagués alguna cosa allà que la reclamava. Després de llegir-se'l, el meu pare em va parlar de l'Atlàntida, deia que, llegint aquest conte havia recordat aquesta terra perduda la qual jo havia sentit esmentar algun cop, però mai n'havia llegit res.

No fa massa m'han premiat un altre conte que narra la història d'un noi que té un do per tocar el piano, com si fós un poder que li surt de dins. Doncs aquest cap de setmana el pare em va demanar que li traduís al català una història que havia de llegir a una classe de l'escola de la mare. Era el mite d'Orfeu, però no es centrava tant en el que tothom coneix, quan va a buscar Eurídice al Regne del Morts, es centrava, sobretot, en el poder que tenia per encantar els del seu voltant amb la música.

No ho sé, potser només són casualitats, com moltes d'altres, però a mi m'agrada pensar que hi ha alguna conexió especial entre el meu pare i jo, més enllà de la sang i dels lligams familiars, com si m'hagués transmès una sèrie de coneixements que em falten per fer més complets els meus contes. Com si fós aquest el pont que ens uneix.

Rastres

2010-04-14T20:32:00.003+02:00

Fa uns mesos, al grup de primer de cuina, hi havia una noia que era molt especial, de vegades tenia crisis enmig de classe i es posava histèrica o s'enfadava o se n'anava a un racó de la classe i es quedava allà de cara a la paret, com absent. Els seus companys, en comptes de deixar-la tranquil·la (ja no dic ajudar-la, sé que això no ho fa ningú als 16 anys), es reien d'ella o, de vegades, s'hi ficaven, dient-li que estava boja, de vegades fins i tot li tiraven menjar, provocant-la, esperant a veure com reaccionava. Per ells tant sols era un joc, i suposo que els divertia d'alguna manera. Jo no em vaig atrevir a ficar-m'hi mai, sé de sobres que, amb aquests temes, un cop m'hi implico, no sé com sortir-ne i n'acabo més malparada jo que la víctima.
Un dia, el tutor d'aquesta noia ens va reunir als de cuina i als de pastisseria i ens va fer un discurs sobre el mal comportament que havíem tingut vers aquesta noia, que necessitava ajuda i que no la podíem tractar d'aquesta manera. Encara no sé massa per què, però vaig haver de marxar corrents perquè no em podia contenir les ganes de plorar. Quan em vaig aturar, refugiada, darrere la porta del lavabo, vaig perdre la força a tots els músculs i no podia deixar de plorar, ni de tremolar. Era asfixiant. Era com si hagués perdut alguna cosa que em mantenia dreta. Vaig preguntar-me una i mil vegades perquè m'havia passat allò. No estava trista per aquella noia -amb prou feines la coneixia jo-, però alguna cosa havia passat perquè jo reaccionés així.
Un parell d'hores més tard vaig anar a classe de FOL. La professora ens ensenya Formació i Orientació Laboral, a més d'advocada també és llicenciada en filsosofia i sovint tenim debats i xerrades profundes, a classe. No sé com hi vam anar a parar, però tot discutint sobre la vida, vam acabar parlant del bé i el mal, què està bé i què no, què ens fa ser com som i reaccionar d'una manera o altra. I va dir una cosa que potser ja sabia, però aquell dia la vaig APRENDRE, "per què existeixi el bé sempre hi ha d'haver algú que faci el mal". Va ser llavors que ho vaig començar a entendre tot. Sempre he viscut amb la idea que he de fer les coses el millor que em sigui possible i sense fer mal a ningú i, tot i que sovint em diuen que sóc força empàtica, sóc incapaç d'entendre per què hi ha gent que fa coses tan cruels, tan horribles com és atormentar una noia -que provablement hauria d'estar en un centre psiquiàtric- sense tenir el més mínim remordiment. Vaig perdre la fe en el leitmotiv que m'havia guiat fins aleshores. Suposo que estava perduda perquè de cop res del que feia o havia fet tenia sentit. Però crec que al final ho he acceptat.

De fet, explicant tot això volia arribar a la conclusió que podem passar-nos la vida buscant algú que ens doni les respostes que volem sentir i un dia, de cop, trobar-nos amb algú que, sense haver-lo anat a buscar, ens canvia la vida, i potser desapareix tan ràpid com ha aparegut, però ha deixat alguna cosa important en nosaltres, no pas un record (el temps ens pot manllevar els records tan fàcilment com la onada pot manllevar una petjada en la sorra humida), més aviat un rastre que ni l'oblit pot endur-se.

La Pilar, una professora que molts prendran per una noia massa delicada, que es deixa enredar i que no té caràcter, em va dir una veritat que estava dins meu, amagada, em va extreure aquesta veritat de dins, me la va exposar amb paraules clares i convincents davant dels nassos, de manera que jo no pogués girar el cap i ignorar-la de nou. Potser ella no serà mai conscient del que em va ensenyar aquell dijous a la tarda, però jo sempre li ho agraïré.

Canvis... a millor?

2010-04-02T20:07:00.005+02:00

Podria dedicar aquest post a l'apagada de la televisió analògica que em va deixar en estat de xoc durant unes hores i, posteriorment, un greu síndrome d'abstinència que no vaig poder apaivagar de cap altra manera que menjant, vici del qual no n'abusava tan des de feia moooooooooooolt de temps.
Crec que això de la TDT és una autèntica merda. Ara ja tenim receptor, ja hem instal·lat l'antena nova (perquè es veu que la que teníem no servia per res) i au!, després de gastar-nos els quartos en un nou sistema que se suposa que ha de ser millor, ara ja podem gaudir d'una trentena de canals els quals només se salven 4 o 5 (que quasi tots ja els veiem abans). Ah! però no us penséssiu que s'acaba aquí la meva emprenyada, resulta que aquest sistema és tan i tan modern que "els de camp" no debem estar preparats per rebre-la i la imatge es veu distorsionada, desapareix intermitentment,... Vaja, una meravella, sí senyors! Un aplaudiment siusplau pels simpàtics senyors que un dia van decidir millorar les nostres vides, els ho agraeixo de tot cor perquè ara sí que m'han passat les ganes de veure la tele, és que ni el Polònia no vaig poder gaudir com Déu mana!

També podria dedicar aquest post al canvi horari i estacional que em té força alterada. Avui he berenat a un quart de 8 del vespre. És que jo em guio per la llum del sol, no pel rellotge... I fa més calor, que em convida a suprimir la capa de roba intermitja entre el jersei gruixut i la samarreta de màniga curta, però encara tinc una mica de fred, que la casa és gran i trigarà ben bé un mes i mig a tenir la mateixa temperatura de fora. I ja surten els nostres benamats insectes, que els ha faltat temps per saludar-me: ahir, anant amb bicicleta a la pista de tennis del poble, em va picar una vespa a l'únic lloc que deixo al descobert quan vaig amb bici: el coll. L'òstia que em vaig clavar, del susto, de l'espasme, vaig perdre el control i me'n vaig anar a petar a terra. I ves no sabeu què hi havia al terra? Una repugnant filera d'erugues processionàries, peludes i lletges com elles soles. Debeu pensar que per viure al camp sóc molt finolis, jo, però és que aquestes bestioletes són horripilants, amb els seus pèls irritants i tota la pesca... Quan tenia tres anys vaig estar a punt d'agafar-ne tota una processó pensant-me que era una branca. Del crit que va fotre ma mare en debia sortir aquesta especial aversió que tinc a les erugues processionàries, perquè de fet no tinc mania a cap altra bèsia, ni rates, ni ratolins, ni aranyes, llangardaixos o serps; no és que els tingui afecte però no em deixen sense respiració quan me'ls trobo de cara com em vaig trobar aquestes:

També podria dedicar el post a la discusió que he tingut aquesta tarda, tot dinant, amb els meus pares sobre la religiositat de la santa setmana que em té els dies amargats o fins i tot podria dedicar-lo al ratolí del rebost que em trobo cada nit quan aparto el pot de galetes, però llavors no concordaria massa amb el títol i a més, què coi, no dóna per parlar-ne massa i tampoc no és que em faci una especial il·lusió, i no crec que us en faci gaire més a vosaltres.

Suculata amb melindros

2010-03-11T22:00:00.003+01:00

De vegades tinc la sensació que se'm desmonta el món, que tot va malament, que per més que faci coses bones i amb la millor intenció del món, contradic allò que en diuen el karma i, en comptes de rebre coses bones, només en rebo de dolentes.

Els dijous tinc classe fins les 5. Quan surto de l'institut he de fer una cursa contrarrellotge per agafar el tren que surt a les 5 i 10 minuts. Quan arribo a Sant Sadurní he de córrer per travessar les vies i arribar abans que el bus que m'ha de portar fins a casa se'n vagi. Un cop arribo a Sant Pere, he de caminar per un camí que acostuma a estar ple de bassals i de fang durant vint minuts, i quan arribo finalment a casa, dijous a les 7 de la tarda, ma germana i les seves amigues (que es queden a dormir a casa dijous sí, dijous no) em demanen que els faci gofres. M'hi he acostumat, ja porto més de mig curs fent-ho i de moment no me'n queixo, així em mantinc en forma.

Però avui ha estat desastrós. En sortir de l'institut he corregut per agafar el tren, però l'he perdut. He agafat el següent i, en arribar a Sant Sadurní he perdut el bus -que s'havia avançat una mica-. He recorregut al pla B, anar fins a La Granada amb la Renfe i esperar que passés un bus que ve de Vilafranca i va a Sant Pere passant per La Granda. Doncs un cop a La Granda (un poblet on no havia estat en ma vida), busca la maleïda parada on representa que s'atura el bus, ningú no ho sap. Al final la trobo, però m'espero un quart d'hora, fins que es fa fosc i desisteixo, decideixo que l'he perdut, o potser n'han canviat els horaris sense que ho digui enlloc, o potser senzillament no ha passat. Au doncs, torna a l'estació de Renfe de la Granada, que està a l'altra banda del poble. Agafo el tren cap a Sant Sadurní. Cansada, desesperada i afamada truco a casa a veure si em poden venir a buscar amb cotxe. No contesten, torno a provar-ho, que de vegades no senten el telèfon. I així fins a 13 cops. Truco a ma mare que encara és a la feina, però ella encara en té per ben bé 2 hores i no pot venir. Encara queden tres quarts d'hora perquè passi un altre bus que em pugui portar a Sant Pere i, què voleu que us digui, m'he posat a plorar, perquè ja eren dos quarts de 8 i feia unes 7 hores que no menjava res, i que tot el que intentava em surtia malament, i feia un fred de collons i ja era fosc i no em trobava bé. He pensat de refugiar-me en una pastisseria de la plaça de la vila de Sant Sadurní. Quan he vist què tenien a la carta no m'ho he pensat dos cops i, amb els ulls encara negats de llàgrimes de frustració o de desesperança o potser només de cansament, li ho he demanat a la cambrera:
Us asseguro que això és mil vegades més reconfortant que treure un 10 en un examen de matemàtiques, que guanyar un premi literari o fer un càsting i saber que t'ha anat de puta mare. Potser alguns no ho enteneu, o ho trobeu exagerat, "Apa, si només és una tassa de xocolata amb melindors, no n'hi ha per tant...!". Però una de les coses que he après aquest any és que el plaer de menjar bé de vegades pot passar desapercebut, pot semblar poc important: mengem amb presses, malament, de vegades ni recordem què hem menjat! I de vegades estem cansats, desesperats, enfadats o tristos i, amb una senzilla tassa de xocolata amb melindros, s'ens assequen les llàgrimes i, potser sense adonar-nos-en, se'ns dibuixa un somriure, sigui ben visible a la cara, o sigui tan sols un somriure profund, dins el cor, suficient per apaivagar les ganes d'engegar-ho tot.

MÚSICA: Temps o rellotge

2010-03-03T17:51:00.003+01:00

Et pots enamorar d'una cançó? Si és així, conegueu la que em té el cor robat fa uns quants dies...

Recull de fotos

2010-02-22T21:08:00.009+01:00

Mireu, avui he escrit molt, molt i molt, massa i tot, per això no tinc ganes d'ecriure gaire més, però vull publicar al blog perquè ja toca i perquè... bueno, perquè sí, simplement, què coi, no sempre hi ha d'haver un motiu sòlid... Per aixòs us poso un recull de fotos dels últims dies que, no sé, m'agraden i punt i no me les vull quedar només per mi.

1. Està feta des d'un forat. És com aquell qui surt de la caverna i l'enlluerna la llum del sol, i es tapa els ulls per protegir-se, però al final s'hi acaba acostumant.

2. Heu trobat mai un esperit lligat a un disc de vinil? Viuen amagats i ratllats, i només se'ls pot veure amb el reflex distorsionat d'una llum autènticament màgica. Trobeu-lo...

3. El geranis del terrat comencen a fer goig de veritat... I amb la llum que hi havia a la tarda (d'aquella que s'escola com pot entre els núvols tèrbols de pluja) estaven més bonics que mai...

I us penjaria una última fotografia de la caseta de nines que vaig acabar el divendres passat, però crec que és prou important com per dedicar-li un post sencer, o sigui que us haureu d'esperar.

MÚSICA: Manel

2010-01-31T15:00:00.002+01:00

En aquest país, si surts a Crackòvia o Polònia, ja ets algú.

Plat suculent

2010-01-26T00:12:00.004+01:00

Heu vist quina obra d'art? Sembla un Miró... No, no és cap fotografia de cap mena de microbi (patògen o no) -encara que podria passar perfectament per una colònia d'estafiloccocos-, és el dinar que m'esperava a la nevera dimecres passat. Com us ho podreu imaginar, em va passar la gana de cop; que a mi l'arròs m'agrada molt, però no tant com per menjar-me'l en aquest estat -que no us sabria dir quin és... Podrit? Florit? Les dues coses a la vegada?- I el que és més important: què coi és això rosa?! De-bonta-surt?!

El moment idoni

2010-01-01T15:24:00.004+01:00

Fa un mes i quatre dies que no publicava al blog i crec que ara és el moment idoni per fer-ho. Ja devíeu pensar que l'escriptora pastissera ja no tenia ganes d'escriure... Em sap greu decebre-us, de debò, crec que cada cop tinc menys ganes d'escriure, però no patiu, perquè les paraules em surten soles, sense que jo ho vulgui, no depèn de mi.

Crec que aquest any 2009 m'ha canviat la vida o sigui que crec que es mereix com a mínim un post. No us explicaré pas ara tot u que m'ha passat perquè no tinc ganes de perdre lectors, però sí que us diré que ha estat un any que ha canviat el meu estil de vida, potser també la meva filosofia i la manera de veure el món, el meu caràcter, crec que fins i tot m'ha canviat físicament. Crec que ha estat un any meravellós per aprendre un munt de coses (crec que més dolentes que bones). Ja sé que sona a tòpic, però és que jo no ho puc dir de cap altre any.

En aquest mateix moment m'agradaria poder dir "Estic encantada d'haver passat un any escrivint en aquest blog, però crec que va sent hora de dir-vos adéu, plego del blog", però potser seria poc intel·ligent i una mica precipitat. M'entristeix veure que no he portat el blog com m'hauria agradat portar, que no és aquell projecte que havia imaginat una tarda d'octubre, llegint un blog fenomenal per la seva simplicitat i sinceritat, però crec que aquest blog és un objecte metafòric, comparant-lo amb la meva vida, per tant, així com no tinc intenció d'acabar amb la meva curta vida, tampoc acabaré amb la curta vida d'aquest blog, potser en canviaré el rumb, o l'aspecte, o tot una mica, però esborrar-lo seria de covards, no? Demostraria que no he canviat, que segueixo rendint-me com sempre he fet amb tot, i, com ja he dit abans, he canviat, ara toca solucionar, no amagar-se, no rendir-se, no encolomar el mort a un altre ni plorar les penes una i mil vegades a tanta gent com conec, perquè els 18 són cada cop més a prop i a partir dels 18 hauré de ser perfectament capaç de no dependre de ningú. És el meu objectiu. Pot ser el meu propòsit de cap d'any, d'aquests propòsits que no he fet mai perquè crec que no els compleix ningú, "SER PERFECTAMENT INDEPENDENT". Au! Ja tinc una meta a la qual arribar.

Us he deixat la meva foto de l'any. No és la millor ni la més bonica però m'agrada, demostra que entre dos s'arriba més amunt que un de sol, que per molt que un s'esforci o que salti molt i molt amunt, sempre és més fàcil amb l'ajuda d'algú altre.

Que us aprofiti el 2010 i no s'us posi malament el tortell de Reis (del qual no us donaré la recepta per dues raons bàsiques: 1- Per no arruïnar el negoci als pastissers, i 2- Perquè encara no la tinc).

Gronxar-te fins al cel

2009-11-28T22:26:00.005+01:00

El gronxador del caminet el vam penjar deu fer cosa de dos anys. Està penjat a la branca més baixa d'un dels molts pins que tenim al caminet de darrere de casa, però tot i així, la branca és tan alta que vam haver de penjar-lo amb una fletxa i un arc.

A casa sempre hem tingut jocs d'aquests més aviat trapèzics. Recordo que de petita a casa del Gabriel tenien unes anelles -d'aquelles de gimnasta- penjades d'una biga de casa i hi passàvem hores fent-hi tomabrelles, posant-nos del revés, gronxant-nos-hi i, quan ens en cansàvem, jugàvem a "l'Indiana Jones", que dèiem nosaltres, que consistia en posar un sofà a una banda de la casa, enfilar-nos-hi i, ben agafats a les anelles, travessar de punta a punta tota la casa. Estaven penjades tant amunt que abastaven tota la casa. Però tot això només ho feiem quan no ens veien els pares, evidentment. Però un dia, no sé ben bé per què, el pare del Gabriel les va despenjar, i amb elles, totes les nostres ganes de jugar a ser trapzistes i exploradors de pel·lícula.

També vam jugar molt al "Mowgli", que en dèiem, que consistia en pujar a tots els arbres que puguéssim i com més difícils millor. El resultat: l'afició per l'escalada i un munt de rascades, genolls pelats i cames obertes en canal per culpa de branques afilades. Ara, això sí, som àgils com mones i res de vertígen (que traduït al castellà seria vertígeno, segons el David).

Els nens de Les Toeses hem tingut sempre una necessitat innata de gronxar-nos on sigui. de fet a mi ja em cridaven l'atenció al pati de l'escola primària perquè deien que "Feia mal als arbre", a mi em costava d'assimilar-ho perquè "si els feia mal, per què no es queixaven? I per què els pares no m'ho havien advertit mai?", a mi no m'agradava fer-los mal, però no suportava passar-me les hores de pati asseguda a un banc parlant amb les altres nenes de la meva classe o jugant a futbol (cada dia del món! i no se'n cansaven mai, no, els nois...).

Al Gabriel ja li ha passat una mica la fal·lera i ja no té la necessitat aquesta de gronxar-se (potser només una estona a l'hamaca, a l'estiu...), però jo, que sovint he de tornar caminant -cansada i carregada amb la motxilla- des de Sant Pere fins a casa per camins que només pugen i pugen, necessito una estona per veure-ho tot sota els meus peus, d'aixecar el cap i veure el cel i la copa dels pins (quants cops al dia o a la setmana o al mes veiem mirem -no "veiem"- el cel?), de deixar-me anar, deixar-me portar, sentir com si volés, sentir el sol una mica més aprop, i fins i tot, quan agafo molta embranzida, notar com travesso les fulles i branques d'un arbre, com un ocell. La corda és tan i tan llarga que quan mires amunt sembla que no s'acabi mai, que s'agafi al cel i que puguis gronxar-te tan amunt com la teva imaginació t'ho permeti.

Per tots els nens petits que venen a casa, el gronxador és una de les atraccions imprescindible de visitar abans de marxar. S'emocionen i riuen fins a plorar d'alegria quan els empenyo tant fort que tenen la sensació que surtiran disparats, i criden "Més amunt, més amunt!!!" i després no hi ha manera que vulguin baixar-ne. Segur que després, quan van al parc del seu poble, al surtir de l'escola, se'n riuen i els expliquen als seus amics que "Jo m'he gronxat en un gronxador que et portava quasi fins al cel!" i els altres nens s'ho creuen i ho expliquen a les seves mares "Mama, jo també vull gronxar-me en un gronxador que em porti fins al cel, com l'Adrià!", "No fill, això és impossible, l'Adrià s'ho deu haver inventat".

Som uns privilegiats, a Les Toeses, tenim un munt de llocs on evadir-nos de la realitat, llocs que la gent només pot gaudir els caps de setmana, quan se'n van amb la família "al món rural" o a "descansar de tanta contaminació". És una sort, sí, però no tot són flors i violes. Però això és una cosa de la que parlaré en el post següent, que aquest ja se m'està fent massa llarg...

Temptacions

2009-11-22T16:03:00.002+01:00

Aquesta és la cara que fa una suposada vegetariana quan la descobreixen in fraganti, rendida a les temptacions de la carn, penjades darrere la porta del rebost...

El valor de les paraules

2009-11-15T23:44:00.004+01:00

L'altre dia parlava amb un amic (sí, crec que ara ja deu ser una mica amic) sobre el valor de les paraules. Ja no recordo com hi vam arribar, però vaig pensar que era un tema per parlar-ne al blog.

La gent, avui en dia, fa servir la paraula "muntanya" per descriure un gra de sorra, per dir-ho d'alguna manera. És un tema que em fa molt ràbia perquè me l'estimo molt, jo la llengua, i m'agrada que cada paraula tingui l'efecte (i també l'afecte) que es mereix, que cada acció tingui el verb idoni, el que millor el defineix, un de general. Reconec que de vegades potser sóc una mica perfeccionista i repel·lent (al Facebook han obert un grup nou que es diu "Jo també he estat corregit per la Gisela"... No dic res més...) i que m'agrada corregir excessivament els errors linguístics que sento, però és que crec que si ja no hi ha ningú que, de tant en tant recordi als pastissers que els rovells no es diuen yemes, ja no ho farà ningú i es perdran moltes coses.

Però tornem al valor de les paraules. Quantes vegades heu sentit a dir "Uf, avui estic depre...". La depressió és una cosa MOLT seriosa, una malaltia mental (i en alguns casos fins i tot mortal!), pitjor que la grip A! Que no es cura fent repòs al llit i prenent un Frenadol i caramelets de mel i llimona. No pots dir "estic depre", perquè si relament tinguéssis una depressió no podries ni aixecar-te del llit i amb prou feines voldries parlar amb ningú, hauries perdut totalment les ganes de viure i de fer qualsevol cosa, no voldries més que morir-te de fàstic dins la teva habitació i que no hi hagués ningú que et compadís. Ara la gent parla fàcilment de "depressió", però s'ha de separar el que és realment una depressió del que és la tristesa. És normal que estiguem tristos quan se'ns mor algú estimat, quan ens deixa la nòvia o quan el periquito s'escapa de la gàbia, però això no implica una depressió, només implica una més o menys llarga tristesa. La tristesa, per sort, es cura amb el temps. La depressió no. No és un sentiment, és una disfunció dels neurotransmissors.

Quantes vegades heu sentit "No et posis paranoic!", o "estàs boig". Algú sap realment què és una paranoia? Què és estar boig? Segons la versió del Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la paranoia és una "Psicosi caracteritzada per l'aparició d'idees delirants i obsessives, normalment de grandesa, de persecució, d'anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament." i la bogeria és la pèrdua de la raó, una malaltia mental, però resulta que ara s'ha posat de moda prostituir la paraula i utilitzar-la com a insult. Quan et trobes realment amb una persona que té una paranoia t'espantes, no saps com reaccionar, no saps com dir-li que allò que està veient, sentint, pensant o creient no és real, que no és veritat, que tan sols és producte d'una anomalia del seu cervell. O el pitjor és no adonar-te que té una paranoia i t'arrossega a la seva fantasia.

Quanta gent ha dit, quan té un fort mal de cap al que no està acostumat, "Uf, tinc migranya!". Siguem realistes si cada cop que tinguéssim mal de cap haguéssim de patir un atac de migranya, acabaríem "bojos". La migranya és deseperant perquè és un dolor que, malauradament, s'agafa al matí, al despertar, i que no pots evitar, no cessa, tot et molesta, la llum, la veu del que et ve a dir "Com estàs?" (maleïdes "t"... que fort que sonen). Quan tens migranya no et fa mal tot el cap, només una meitat, i en alguns casos fins i tot la cara, dels ulls a la mandíbula, perquè el nervi trigermial s'inflama. Això en la migranya comú, ja no parlo de la migranya clàssica, on es poden tenir aures, que són com al·lucionacions, unes alteracions de la percepció dels colors i les formes. Si tens migranya no pots estar al carrer, no pots estar dret, estàs marejat i de mal humor i no tens la força suficient per articular clarament les paraules "Tinc migranya".

Quantes vegades heu sentit a dir (o heu dit) "Tinc un amic que...". Parem-nos a pensar una estona què és realment un amic. Realment podem tenir tants amics com diem? Com posa al Facebook? És possible que algú tingui 1.600 AMICS?, no parlem de coneguts o "saludats" (aquells que coneixem però tan sols els saludem quan ens els trobem), que estem parlant d'algú tan important com un AMIC, amb qui hi pots confiar incondicionalment, amb qui comparteixes alguna cosa especial (no dic interessos, em refereixo al sentiment), algú a qui et pots entregar sense pensar què et donarà a canvi. Als adults ja no us passa tant, però jo, que visc envoltada d'adolescents, m'hi trobo molt, amb noies que diuen que se'n van de festa amb les seves 12 amigues, i després, als lavabos, despotriquen de la meitat.

I una de les paraules que més m'agraden, ESTIMAR. És una paraula molt bonica, massa, i com totes les coses massa boniques i massa importants, no es pot deixar anar així com així, s'ha de reservar pel moment més oportú, s'ha de dir amb sentiment, s'ha de dir de veritat. No suporto veure escrit a l'agenda de la meva germana "tetimu wapa!" i tot de cors al voltant. Sí que és molt bonic que una amiga t'escrigui això, que et digui que t'estima, però arriba un moment que ja perd tot el seu valor, un dia, l'hi ho diran de veritat i no se li posarà la pell de gallina perquè ja li hauran dit tantes vegades que ja no tindrà el mateix efecte. Però tampoc m'agrada veure aquestes parelles que mai es diuen "t'estimo", "Si ja ho sap que l'estimo, no cal que li repeteixi cada dia". Crec que "t'estimo", és una frase preciosa, de sonoritat, de colors, de significat, més que en altres llengües. "Te quiero" no és el mateix, és massa senzill, "Te amo" tampoc, no té cap S, no és com un xiuxiueig. Podem estar orgullosos de tenir una frase tan bonica com "T'estimo", utilitzem-la, doncs!, però utilitzem-la bé, que a mi m'agrada molt l'orxata, però si me'n bec 35 litres al dia se'm posa una mica malament, i l'endemà no la vull ni olorar...

Recuperem el valor perdut de les paraules si us plau! Ja se'ns estan carregant la llengua per altres bandes, no ens autodestruïm! D'aquesta manera, els pobres desgraciats (en tot el bon sentit de la paraula, evidentment, recuperem el valor no-insultant de la paraula "desgràcia", com una cosa tràgica) que tenen migranya, paranoies, que estan bojos o deprimits o totes les desgràcies a la vegada, no seran menypreuats i ens els prendrem més seriosament.

El lladre implacable

2009-11-10T22:19:00.003+01:00

Avui no fan l'Ofici de viure perquè retransmeten no sé quin partit de no sé quin esport. Com odio aquests dies. No l'escolto pas cada dia, jo, però aquesta setmana ho necessitava, perquè la mare està malalta (grip) i tinc molta feina de casa i també de l'escola (que no és "practicar l'elaboració dels croisants o els brioixos", eh? Que també hi ha teoria...). Quan baixo a la cuina, després d'enviar el David a dormir, l'únic que demano és poder escoltar un ratu la ràdio, mentre rento els plats o simplement asseguda a la cadira, sense fer res, ni menjar, només escoltant atenta a veure si pesco una d'aquelles frases genials que deixen anar de tant en tant.

Però avui no, avui és més important l'esport que els 60 minuts de reflexió interna de la Gisela, evidentment.

Per això he tornat a escoltar el programa d'ahir, que es pot recuperar al seu blog. (http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038)

"La depressió és un lladre imlacable que ens roba les ganes de viure"

Potser, escoltar un programa que parla de la depressió no és la millor manera per acabar un llarg dimarts, però em sembla que ja no ve d'aquí. M'agrada escoltar els mails d'amor, que més aviat són de desamor, i pensar "Mira, noia, això que t'estalvies...!". Tot té el seu costat positiu, només cal trobar-lo.

El camí

2009-11-02T21:59:00.004+01:00

L'altre dia, com acostumo a fer, escoltava l'Estel·la tocant el piano. Està aprenent a tocar una cançó que es diu Sarah i li agrada molt, per això hi dedica força estona cada dia, més que a les altres cançons del repertori que s'ha d'estudiar per les classes de piano del divendres. Hi ha molta gent que es desespera sentir com una persona apren una cançó, perquè repeteix una vegada i una altra el mateix tros i tens la sensació que no avançarà mai i tu, com a oient, l'únic que vols, és que te la toqui sencera per poder gaudir-la com si l'escoltessis en un concert o a la minicadena.

Jo fa uns quants anys que escolto (no sento, escolto) com el Gabriel i l'Estel·la aprenen cançons, i ja tinc la paciència necessària per no marxar desesperada quan repeteixen el mateix compàs per desena vegada. Sempre em diuen "Vine Gisela, que et toco la que estic aprenent ara", i s'asseuen al banquet forrat de vellut vermell, busquen entre les desenes de carpetes i piles de partitures que hi ha sobre el piano i en treuen una, es posen bé i comencen a tocar el tos que es saben. Poc a poc s'obliden que sóc allà i segueixen el seu ritme, intentant avançar, primer aprenen la mà dreta, després l'esquerra i després intenten coordinar-ho tot junt. L'últim pas és anar al ritme que marca la partitura (sort del metrònom), una tasca en què sovint els ajuda el seu pare, el Lluís, un apassionat de la música i que no ha deixat mai d'insistir en què volia que tots els seus fills toquessin algun instrument (excepte la violinista, tots toquen teclats, ja sigui pianos o orgues). Jo, en aquestes sessions acostumo a desaparèixer per ells i m'agrada, perquè a mi sempre m'ha agradat ser com una càmera, que tot ho veu però que no té cap mena d'efecte sobre la situació. M'agrada seguir les patritures (no he estudiat mai solfeig, però mica en mica vaig aprenent) i fixar-me en com juguen amb els its, que sembla que ballin. Quan algú toca el piano fa molt més que això, s'expressa, balla, es mou, i sent moltes coses, segur. Jo no l'he tocat mai, ja m'agradaria, però no tinc la força de voluntat ni la constància que es necessita.

El Gabriel està en una edat difícil de tractar i amb prou feines es mou de l'ordinador, però quan toca el piano alguna cosa canvia en ell, la mirada, potser, o fins i tot l'ànima, que se li torna com més fina, més innocent, més "pura" (sona com molt budista això...), és més ell, el Gabriel que jo sempre he conegut, no el noi adolescent que fa emprenyar els seus pares perquè no marxa de l'ordinador ni amb aigua calenta. Quan el Gabriel toca el piano segueix sent aquell nen petit que jo aferrava amb delicadesa, dalt del tractor.

I l'Estel·la, si ja és especial i meravellosa en sí, quan toca el piano és un àngel. És bonica, delicada, esvelta, natural i amb una passió inesgotable per tot el que l'envolta, incapaç de fer mal a ningú. I quan balla sobre el teclat, encara que no ho faci amb la mateixa elegància que els seus germans grans, et fa sentir tot el que és ella, com si per un moment et puguéssis ficar a la seva pell i viure la música com la viu ella. Encara li falta molt per aprendre, segur, però ja té el més indispensable: un amor que no pots plantar, que l'has de dur dins des del dia en què vas néixer, un amor que de vegades tarda en créixer, però quan comença ja no para.

L'altre dia, doncs, mentre l'Estel·la em tocava la part que havia après de Sarah, em va començar a transmetre tantes coses que li vaig demanar per favor que em deixés grabar-la (tot i que no li agrada gens qua la grabin), no sabia masa com utilitzaria el material, només sabia que necessitava tenir-lo, que d'allà en sortiria alguna cosa preciosa. I així ho vaig fer. Només acabar de grabar, vaig descarregar el vídeo a l'ordinador i no vaig esperar ni un sol moment a mirar-me'l tot sencer una, dues, tres i mil vegades, les suficients per destapar alguna cosa dins meu que feia temps que estava embussada, i així va ser com, sense adonar-me, una idea per aquí, una idea per allà, va sortir del no res una poesia visual, una metàfora perfecte. No calia retocar res, no calia netejar el so, repetir cap tros, NO!, el que jo volia era el més natural del món, transmetre aquesta estona en què veig l'essència de la genialitat, l'esforç que hi ha darrere la perfecció, la REALITAT, la IMPERFECCIÓ.

Us deixo el vídeo, a veure què us sembla. A l'Estel·la li ha encantat, li ha encantat que la grabés, i això per mi ja ho és tot, perquè vol dir que he sapigut aprofitar el material de la millor manera, encara que només li agradi a ells, jo ja estic contenta.

Carpe Diem

2009-10-24T16:00:00.005+02:00

Les setmanes em passen volant, però volant amb un Boeing o un Concorde, volant volant, i tinc la sensació que se m'escapa com l'aigua, entre els dits, i no sóc capaç de retenir res més que unes petites imperfeccions que queden adherides a la pell.

Segur que tots heu tingut un d'aquells somnis tan fantàstics en què voles. On no només ho veus tot a sota teu, sinó que també sents aquelles pessigolles a la panxa i aquella por tan tonta de "I si caic?", doncs si caus somies que et transformes en un ocell o que caus en una muntanya de cotó fluix o, en el pitjor dels casos, en un munt de merda (que també amortitza la caiguda).

Volar és senyal de llibertat, de sentir que pots menjar-te el món amb tan sols batre els braços, peroò de vegades, segons el somni, també vol dir que tens por a que si t'alliberes massa, la patacada sigui més forta.

Alguns humans som així d'estúpids: volem, volem, volem (canal súper 3) i quan ho aconseguim, en comptes de ser feliços i gaudir-ho al màxim, patim perquè "no pot ser etern", "què vindrà després? Serà pitjor" "després d'això ja res no m'agradarà" o en el pitjor dels casos "Ara ja em puc morir".

Llista contra els mals de setmana

2009-10-18T23:08:00.005+02:00

Hi ha dies en que tot va tant malament que l'únic que pots fer és llistes. Jo sempre faig moltes llistes, són millors que llargs textos intentant exlicar una sola cosa, són més esquemàtiques, i t'ajuden a veure-ho tot més clar. Hi ha dies, en què l'únic que pots fer és una llista de les coses boniques o que t'han cridat l'atenció durant tot el dia i el dijous va ser un mal dia, per xò vaic fer una llista de totes les coses que m'havien cridat l'atenció. N'he fet una tria i només poso les bones, les que m'agraden i que potser també us agraden i fan que us hi fixeu quan us les trobeu pel carrer, anant a treballar, i llavors pensareu en la llista de coses bones de la Gisela:

- A primera hora del matí, al bar de Sant Feliu, la cambrera, només veure'm entrar per la porta, ja em prepara el tallat i quan arribo a la barra em diu "Amb la llet tèbia, oi?". M'agrada que es recordin de mi.

- Menjar a l'escola un bon plat de patates al forn, carn i peix acompanyat amb el pa que hem fet al matí. No hi ha res que em faci angúnia menjar quan m'he passat quatre hores sense parar de treballar (ni tan sols un plat de carn arrebossada).

- Anant a l'estació, una nena petita agafant la mà del seu pare cec, li descriu un moto blava aparcada davant seu. "Oi que és bonica papa?". I jo em pregunto Qui deu cuidar a qui?

- Aturar-me al mig d'un pas zebra, en plena Ronda Universitat i veure, al llarg del carrer buit per culpa de la pluja, com n'és de gris i trist. Tot i així és una imatge que sempre m'ha agaradat i que em reconforta interiorment.

- Córrer sota la pluja. Com l'Anna Roig.

- Entrar a una botiga i trobar exactament el que buscava. I a bon preu.

- Un pare, vestit d'empresari formal i fred, disputant-se el triomf d'una cursa en ple carrer, contra la seva filla de 6 anys. Davant l'estació de Bellaterra no ho veus mai això...

- Quan arribo a casa, trobar-me la fotografia del fill recent nascut del Jordi i la Roser, tan bonics tots dos, que només podien tenir un fill tan bonic com el Pere. I veure com, pràcticament, encara no s'ha desplegat, que segueix enroscadet dins la manteta taronja amb què l'han embolicat només sortir de l'ou.

- Abans d'anar a dormir vaure que tot és més fàcil i senzill si t'atures a mirar-ho amb tranquil·litat. I adormir-me plàcidament com ho deu fer el petit Pere.

[La cançó l'he posat perquè també em va alegrar el dia que vaig anar a veure el Gabriel i em va dir "Escolta la nova cançó que estic aprenent" i em toca aquesta meravella. Digitalment sona molt bé, però imagineu-vos-la en directe... Si el pianista és bo, fa posar la pell de gallina]

Xocolates

2009-10-06T21:04:00.004+02:00

Ja em perdonareu, però és que he obert un altre blog pels de pastisseria i ara mateix em capta la màxima atenció (penjant vídeos fotos, apunts...). I com que vaig força cansada no tinc massa temps per parar a pensar de què puc parlar avui al blog sèriu, o sigui que de moment us vaig fent salivera amb aquest vídeo de la xocolatada del dissabte, a Sant Pere, pel Correllengua, que vam organitzar l'Associació juvenil Rivo Birlarum i, com que hi ha gent de tots els barris, vam encetar un debat sobre com s'ha de preparar la xocolata desfeta a quantitats industrials, els del barri gran hi tiren tota la llet i la xocolata de cop, sense esperar (impacients...), els del barri vell hi tiren maizena (???), i els del barri de l'altra banda (que no vol dir que estiguin morts, sinó que viuen a l'altra banda del riu) hi tiren mantega, i tots diuen que "quan es refredi ja espessirà..." i jo els dic "quan es refredi???? Però si encara no ha arrencat el bull i ja li heu tirat 5 kg de cacau!!". Tenien pressa i es veu que 36 litres de llet no s'escalfen en 10 minuts...

S'accepten recomanacions, consells.. tot sigui per millorar la recepta, que la fem entre tots.

Ah, i referetn al dubte de l'Anna Espinach, sobre les clares d'ou al tiramisú:

"Clares d'ou? A casa només hi posem un rovell per emulsionar, tot lu atre és mascarpone, nata, melindrus... Però clares?"

NOTA: La xocolata va quedar bona, però molt líquida, però per tot hi ha una excusa:
-- És molt líquida no? -deien les mares, sempre a punt per criticar tot el que fem els joves.
-- No, és que és com la fan a la Catalunya Nord... És xocolata a la francesa... - amb l'excusa del Correllengua va colar.

Amb quin us quedaríeu?

2009-09-26T22:18:00.002+02:00

El Ricard proposava avui de votar a favor de l'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien, pels Premis Cerverí, però la veritat és que jo me n'he vist incapaç quan he vist que també s'hi presentaven els Manel. No puc dir que m'agradin més uns que els altres perquè cada un és diferent i em dóna coses diferents. Si no els coneixeu (cosa que dubto), us els presento.

De l'Anna Roig m'encanta la veu, la manera que té de parlar, d'expressar. Et podria estar explicant l'Estatut dels Treballadors i jo me l'escoltaria com si em parlés de Pessoa. Algún dia m'agradaria ser com ella. Una altra Anna especial a afegir a la meva llista. De Manel, especialment del Guillem Gisbert, me n'agrada l'humilitat, aquest posat tan natural, que no impressiona, no preté il·luminar ningú amb la seva música, no té l'ambició de ser el millor cantant del país ni de passar a la història de la cançó catalana. I això, avui en dia, és digne d'admirar.

De la música ja no en dic res, jutgeu vosaltres mateixos.

Canvis

2009-09-21T19:04:00.006+02:00

No era jo qui, l'altre dia deia que l'any, pels estudiants, començava quan tot tornava a ser normal? Doncs, em sap greu, m'equivocava. Per mi l'any nou va començar el dilluns passat i, si us he de dir la veritat, ja res no és igual ni ho tornarà a ser. L'any passat anava a dormir a l'hora que volia (no més tard de les 2, que tot té un límit...), aquest any he d'anar a dormir a les 10 (a molt estirar a les 11...), l'any passat podia mandrejar fins a un quart de 8, aquest any res, a les 5 al primer crit, i no mandregis més d'un quart d'hora perquè no arribaràs enlloc...! L'any passat podia dinar còmmodament a casa cada dia. Aquest any, dono gràcies el dia que puc dinar (que acostuma a ser dijous i caps de setmana). L'any passat anava còmodament amb cotxe fins a Sant Sadurní i només havia de caminar una miqueta fins a l'Inter. Aquest any m'han de portar a Sant Pere amb cotxe, per agafar un autocar fins a Sant Sadurní i allà agafar un tren fins a Sant Feliu de Llobregat. I tot això abans que surti el sol!, que és el pitjor.

La veritat és que crec que no aguantaria tants canvis de cop (i menys relacionats amb els hàbits del dormir...) si no fós perquè el que faig cada dia a l'escola m'apassiona. Tot és diferent que l'any passat, i aquests canvis són en positiu. He canviat els llibres per això:

... els bolígrafs per la màniga pastissera...

i les taules i cadires a les que els cauen el repatller a mig examen, per taules enormes on pots fer coses tan delicioses com aquestes...
Entenc que hi hagi molta gent que pensi que m'equivoco, que hauria de fer filologia catalana i dedicar la meva vida a les lletres i la literatura com el gran Jordi Llavina, o fer-me guionista com la gran Anna Espinach, o dramturga o alguna cosa d'aquestes però "Pastissera? i ara! Estàs malgastant dos anys que podries aprofitar per treure't el batxillerat!". Als que ara es pregunten això, que s'esperin, i d'aquí dos anys, quan hagin tastat els meus crosants i vegin que segueixo escrivint bé (o millor!) i llegint i disfrutant com ningú cada cop que aprenc una cosa nova, que que em preguntin "Ets feliç?" (no pas "Estàs contenta?", no és el mateix), si la resposta és NO, us dono permís a tots per dir-me "Ho veus? Ja t'ho deia jo!", però si la resposta és SÍ... REFLEXIONEU-HI SI US PLAU, REFLEXIONEU-HI...

El millor amb el que em quedaré, quan passin els anys serà, sense dubte... LA JAQUETA DE CUINER AMB EL MEU NOM BRODAT A LA BUTXACA! Eh que és xula?

Vehicular, Angelito, era vehicular...

2009-09-09T23:00:00.002+02:00

Amb el david estem enganxats als programes aquests de paraules que fan ara als vespres, a la tele. A ell li agrada aprendre coses noves i a mi m'agrada posar-me a prova, a veure quantes n'encerto. A les 8 toca el Bocamoll i després, quan s'acaba, a Telecinco (que no m'agrada gens, però bueno...) comencen el Pasalacabra -més conegut com a Pasapalabra. Després del súper èxit d'un paio que es va emportar una barbaritat de diners després de 32 dies concursant (el José Manuel, jo diria que el deuen aturar pel carrer a demanar-li autògrafs, com al Giovani, el colombià que va guanyar tants diners al Bocamoll), ha costat molt trobar algú que li arribés ni que fós una mica a la sola de la sabata, però crec que l'hem trobat, es diu Àngel, i també ja porta una bona temporada concursant.

I avui, que li quedaven 10 segons i una paraula per aconseguir els 365.000€ del pot del programa...: "Lengua de comunicación entre hablantes de lenguas de origen distinto" i mecagun l'Angelito m'ha dit "Vernáculas", Meeeeeeeeeeeeeeeeeec, que nooooooooooooo! Burro! Que jo quasi no me'n sé ni la meitat de les que dius tu però com pots dir que és una lengua vernácula? Que era vehicular! Cagun l'Angelito...

El David i jo estem afònics.

PORTES DE LES TOESES: Quan tot torna a ser normal

2009-09-05T21:37:00.006+02:00

He estat tants dies sense internet que ara em costa molt posar-m'hi, em quedo davant la pantalla sense saber què fer i quan me'n canso torno a no fer res a algun altre lloc, sigui al sofà, a la cuina o a la cabana de l'arbre. Només espero l'hora de berenar, per escalfar-me un colacao i sucar-hi galetes, asseguda a l'entrada de casa veient com plou, que segueix sent més real i tranquil que un munt de píxels pampalluguejant a la velocitat de la llum davant el meus ulls.

Fa una setmana que arrossego un costipat digne del gener més fred que us pogueu imaginar i encara em pregunto com l'he agafat. Seria el dia de la Cercavila a Vilafranca? Ah, no, aquell dia em vaig cremar una espatlla, del sol que queia. Seria la tarda següent, que vaig anar a la platja? ah, no, que l'aigua quasi era més calenta que la de la banyera. La veritat és que no entenc massa com puc agafar un refredat (que ve de FRED, no ho oblidem), en una època en què t'aconsellen que no surtis de casa entre la 1 i les 5 de la tarda, però el cas és que s'ha apoderat del meu nas i el meu coll i ara no puc sortir de casa sense un jersei i quatre paquets de mocadors, i oblida't d'aprofitar els últims dies de piscina i de sortir a córrer els vespres... No puc fer massa res i tampoc en tinc ganes perquè no m'aguanto del mal de cap i amb prou feines puc respirar.

Podria parlar de com em fa sentir el setembre, però millor que no, perquè l'únic que se m'acudeix per resumir-vos-ho és una llaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarga cua de cotxes, darrere un tractor ple de raïm. Em sembla que tots estem d'acord en què és desesperant, que veus on has d'arribar, sí, no és massa lluny, però no hi ha manera d'abançar més ràpid, per molt que et queixis, que pitis amb el clàxon, que abaixis la finestra del cotxe i et posis a insultar a tort i a dret, aquell tractor que no pot anar a més de 25 km/h no anirà més ràpid ni es reduïrà al tamany d'una bicicleta. I potser, allà on has d'arribar, no és el millor lloc on voldries ser, però hi vols arribar d'una vegada i fer aquesta espera més curta.

I au, tornem a començar, curs nou, vida nova, els estudiants canviem l'any segons els calendari del curs, no segons el mes de l'any, quan ens hem de canvira l'agenda i comprar bolígrafs nous, quan alguns són molt llestos i s'etripen la motxilla perquè els en comprin una de nova, quan l'habitació torna a fer olor de llibres nous, quan la mare ens envia a dormir més d'hora perquè "Sinó demà no t'aguntaràs", quan tornen a fer l'Ofici de viure, Minoria absoluta i El Matí i la Mare que el va Parir (i a veure quan comencen la 5a temporada de Lost, que ja fa un parell de setmanes que m'he quedat sense i ja estic amb el mono...). Els estudiants (i crec que els professors també) som pràctics, canviem l'any quan tot torna a ser normal, gris i avorrit, sí, però normal.

Peus

2009-08-18T12:54:00.007+02:00

¿El David té el peu molt gran o és que jo tinc un peu molt xicarró? El meu és el de la dreta, el seu el de l'esquerra.

Tant l'Emma, com jo, com el David, fem servir la mateixa talla de mitjons, i a casa, tots els mitjons són iguals, d'aquests baixos, fins al turmell, siguin blancs o negres, n'hi ha com 15 o 20 parells, en total, i tots són idèntics. Per repartir-nos-els no hi ha cap altra opció que recórrer a la llei del món salvatge: guanya el més fort. En aquest cas el més ràpid, el que els agafa abans de l'estenedor. Normalment me'ls quedo quasi tots jo, perquè als altres els fa mandra treure'ls de l'estenedor, només se'ls posen quan la mare els hi porta i els deixa ben plegadets a sobre del llit. Mimats...

Barret de palla

2009-08-09T18:14:00.003+02:00

Avui m'he despertat de bon humor i amb un somriure a punt pel primer que veiés. En aquest cas ha estat el Gabriel, que s'havia quedat a dormir a casa i estava al meu costat.

Per la vostra informació, em van tornar el mòbil (vaig estar trucant i trucant i trucant sense parar i al final me'l van agafar. Sort que el va agafar algú que, en el fons, no em volia putejar del tot, només espantar... Ja torna a ser sa i estalvi a la meva butxaca). No puc dir que hagi recuperat les coses de la bicicleta, però ja en tinc de noves i ara són més xules. No he pogut anar a la muntanya però tinc un cosí que li agradaria anar amb uns amics a fer un cim als Alps i diu que si al final ho fan em trucarà. He passat de dormir en una merda de llit, on el matalàs és més gran que l'estructura i no hi ha manera de dormir sense patir mal d'esquena i de cervicals i de tot, a dormir en un llit de matrimoni la mar de còmode i espaiós on no passa res si ets de les que es desperten sempre amb el cap als peus del llit.

Podria dir que he tingut sort, però jo sé que no és així, és tot gràcies a mi, que segueixo somrient cada dia al matí tot i que al costat hi tingui el Gabriel, amb cara de bulldog i a punt per clavar-me una "patada" si li torno a dir "Va Gabri, desperta't!".

Avui i fins dimarts que ve estic sola a casa, tota per mi soleta, sense ningú sota el meu càrrec (ni germans petits que no col·laboren ni qe el ho demanis "Tu no ets la mare, no "em" manes" que diuen, ni germans grans que, si no fos per tu, dinarien a les 6 de la tarda). Crec que aprofitaré per endreçar la casa, que té com mil metres quadrats i tots estan plens de merda, pols i coses que ja no farà servir ningú. I potser a la meva habitació també li faria falta una bona endreça, que sempre endreço qualsevol lloc abans que la meva habitació. Crec que això últim podria ser pefectament una metàfora sobre mi: sempre m'ocupo dels problemes dels altres abans que els meus.

He començat les reformes a la cabans de l'arbre, l'estem convertint en un palauet rural. És estupenda. Ara per ara capta tot la meva atenció i la meva il·lusió. Ja m'imagino les llargues migdiades que hi faré amb el barret de palla que em vaig comprar fa tot just 3 dies... Crec que la meva visió de l'estiu és aquesta, un barret de palla, sigui en un balancí, al mig del camp o damunt d'una cadira al pati de casa. Un Barret de Palla.

Lladres!

2009-08-05T03:03:00.004+02:00

Diu l'Anna que hi ha dies en què es lleva enfadada i s'enfada per tot. Ara fa ben bé un parell de setmanes que no em passa a mi. Al contrari em llevo amb un sorprenent bon humor, sóc agradable amb els meus germans, ric molt, quan cau el sol faig esport... Hi ha gent que diu que amb l'actitud les coses canvien molt i si et lleves de bon humor tens molts números per tenir un bon dia. Doncs això, fa un parell de setmanes que em llevo de bon humor i sóc bona persona amb tothom qui puc, i sabeu què he aconseguit?:

1- Que m'insultin.
2- Que em robin el mòbil
3- Que em quedi sense l'excursió a la muntanya que portava esperant des de feia dies.
4- Que em robin el seient, el retrovisor, els llums i la bossa de la bicicleta amb tot d'eines.

Suposo que no em faria res si no tingués un mòbil tàctil amb una càmera de 5 mp, o si la bicicleta no me l'hagués comprat fa tot just 10 dies.

Val la pena seguir somrient, avui? O em permeteu que, amb tot el bon humor i el bon rotllo que m'acompanya aquests dies de Festa Major, digui als que em fan la vida complicada: FILLS DE PUTA! Em sap molt greu si a algú li molesta llegir això, però no és just que em prenguin el que és meu, el que m'he guanyat, sigui un retrovisor, un mòbil o la il·lusió per un conte que he escrit i que, tot i que és un mica cínic, m'agrada.

Però demà suposo que em llevaré de bon humor igualment. No perdo res per intentar que les coses deixin d'anar malament.

CONTES BEUS: Foradada

2009-07-27T23:21:00.005+02:00

Cada cop que entrava a la farmàcia a comprar iode i benes per curar-se les ferides que ella mateixa s'havia fet, demanava, poc convençuda, a la farmacèutica "Fa gaire mal això de fer-se forats a les orelles?".

Manies

2009-07-22T00:30:00.006+02:00

Crec que les manies de debò, així com les obessions, són aquelles de les quals no en som conscients.

Vaig arribar a aquesta conclusió ahir, estenent la roba al terrat de casa amb la mare. La sorpresa va ser meva quan, al acabar, vaig veure que als fils de l'estenedor que havia omplert la mare, les pinces eren totes de diferents colors, uns pantalons podien tenir tres pinces i totes tres ser d'un color diferent. Ho vaig trobar horrorós. Va ser llavors que em vaig adonar que sóc una maniàtica. Ja era conscient que no tothom pretén que totes les pinces del fil d'un estenedor siguin del mateix color, però em pensava que era evident que cada peça de roba havia de tenir totes les pinces del mateix color. Em va caure el món a sobre. Com quan vaig descobrir que "els pros i els contres" no eren "els peròs i els contres".

I em va fer pensar una bona estona. I vaig fer una llista de tot el que considero manies. Però no us la posaré pas, que encara pensaríeu que tinc alguna malaltia metal. És llarga i estranya. Però si les poso per escrit suposo que deixaran de ser manies, perquè ara en sóc conscient... Com amb una obsessió: el primer pas per desobsessionar-te d'alguna cosa és admetre que estàs obsessionat. Però només és el primer pas eh? Que això no ho solociona tot... Ja m'agradaria...

El cas és que tinc por que això de les manies sigui genètic. El pare, després de menjar-se un formatget, un bombó, un polvoró o qualsevol altre aliment que tingui paper d'embolicar, ha d'agafar el paper, allisar-lo i treure-li les arrugues i doblegar-lo tant com sigui necessari perquè quedi en forma de quadrat, i a partir d'aquí el va fent petit i petit fis que ja no el pot doblegar més. El Guillem, el meu germà gran, també té la mania aquesta de les pinces del mateix color. No sé si per ell tan sols és una manera de fer passar l'estona mentre estén la roba o si també s'ha convertit en una mania, perquè d'ordenat i endreçat, el Guillem n'és poc. El David, el més xic de casa, va pel mateix camí. Quan encara ni parlava tenia la mania d'arrenglerar tots els animalets de plàstic que tenia en fileres llarguíssimes que anaven de punta a punta del menjadoret. Ara que és més grandet fa coses que no s'explica ni ell, fa ganyotes i quan li pregunto per què les fa em respon "És que no ho sé, ho he de fer". Jo sé què vol dir, però la mare no ho entén. És com quan et pica el braç, o la cama, o darrere el genoll: t'has de rascar. Doncs ell, en aquell moment havia d'apretar molt els ulls, o havia d'aixecar una cama o tancar el puny molt fort. Totes aquestes coses les fa ell, i no sap per què. A mi també em passa això, tot i que ara ho controlo més. De fet, en certa mesura ens passa una mica a tots, crec jo, que fem gestos sense ser massa conscients de per què els fem, però en el punt en què a mitja classe d'història del món contemporani, tens la necessitat de donar-te un cop al genoll, i no només ho penses, sinó que ho fas, crec que es converteix en un problema, i dels grossos, perquè ¿i si un dia tinc la necessitat de donar-me un cop al cap i caic inconscient què? ¿I si un dia tinc la necessitat d'estrènyer el puny molt i molt fort quan estic agafant els trossos d'un vidre trencat? I el pitjor, ¿i si no puc evitar fer-ho?

Fa un temps creia que hi havia manies racionals i manies irracionals. No ens enganyem, totes són igual d'estúpides, però depèn del grau d'influència en la teva vida són més o menys perilloses. Hi ha hagut molts filòsofs que han intentat buscar què és allò que ens diferencia dels animals: uns diuen que si la capacitat d'avorrir-se, que si la intel·ligència, que si la manipulació... Jo crec que són les manies. Heu vist mai algun gos que, per entrar a la seva caseta, hagi de travessar el llindar tres vegades? O algun ocell que hagi de fer tres saltirons i dos pius abans de menjar-se un cuc? O una rata que no es mengi el formatge si no ha estat embolicat amb paper film i guardat a la nevera un mínim de tres dies? No oi? Doncs això.

S'ha acabat el Bròquil

2009-07-14T00:02:00.006+02:00

Senzillament genial. La lletra m'ha costat molt de treure, així que com a mínim llegiu-vos-la, eh?

No vull que tots els dies siguin de Sol
Tampoc vull que tots els divendres siguin de festa
No t’exigeixo que tornis pregant-me perdó
Si plores amb llàgrimes seques parlant-me d’ella
Ai Ramon, quin mal em fas noi, quin mal em fa noi
Que tornessis sense dir-me on anaves
Ai Ramon, que se t’ha acabat el bròquil

Ja sé que no sóc Sant Pere, però en podríem parlar-ne, no?
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n’aprèn i jo sé que tu m’estimes a mi
Vull que et guardis tot això, que ja no et crec
I a més a més duus pintallavis al coll

Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser
Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser..

No puc demanar que l'hivern em perdoni un roser
No puc esperar que una alzina em doni peres.
No puc demanar eternitat a un ridícul mortal
Ni anar alimentant a les truges amb faves tendres
Ai Dolors, no sé què et passa, no sé què et passa
Que ja no rius les meves gràcies
Ai Ramon, ara ja no estàs per, per òsties.

Ja sé que no sóc Sant Pere, i és que no estic fet pas de cartró
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
Però dels errors se n’aprèn i jo sé que avui el teu cor és meu
Vull que et guardis tot això, per aquesta fresca
malcarada que t'embruta amb carmí.

No te'n vagis, no te'n vagis, vinga nena, no t'espantis
De dilluns a divendres tens el meu amor, deixa'm dissabte per nar a fer el pendó
Au vinga nena, no t'estiguis més i obre la porta, que aquí fa molt de fred
Jo només sóc un home penedit, au vinga nena, deixa'm tornar al teu llit.

Ja sé que no sóc Sant Pere, però en podríem parlar-ne, no?
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n’aprèn i jo sé que tu m’estimes a mi
Vull que et guardis tot això, que ja no et crec
I a més a més duus pintallavis al coll

Ja sé que no sóc Sant Pere, i és que no estic fet pas de cartró
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n’aprèn i jo sé que tu m'estimes a mi
Vull que et guardis tot això, que ja no et crec
i a més a més duus pintallavis al coll.

Ich spreche gut deutsch

2009-07-10T18:51:00.005+02:00

Podria explicar moltes coses, avui, perquè fa dies que no dic massa res. Podria dir que em fa ràbia veure que els pantalons que em vaig comprar fa un parell de mesos per 30€ ara només en costen 10, podria dir que em fa ràbia que els barems per entrar a forestal siguin tan "xungos", o també em podria cagar en el sistema educatiu d'aquest país perquè et posen entrebancs per matricular-te on sigui, si no tens cartilla de vacunes.

Però no, que de quiexar-nos en sabem tots i arriba un moment que ja cansa. Prefereixo explicar que la branca de família d'Alemanya són a casa uns quants dies. És quan venen ells que m'adono que el meu alemany no és tan dolent com acostumo a dir. Jo sóc dels que només escolten fins que no en saben suficientment com per dir frases amb sentit, no m'agrada fer l'"indiu" ("Jo no parlar alemany, jo ser del sud, jo voler brezzel"). Així que m'espero a saber-ne bastant per dir la primera paraula. L'Ariadne és la cosina petita, té 10 anys i sempre riu i està contenta. Aprèn el català a la velocitat de la llum i ens ensenya una mica d'alemany a tots plegats. Em posa a prova constantment, però mai suspenc "Oh, du spreche gut deutch!" em diu sempre rient. És un sol. Quan ve a Catalunya s'atipa de patates fregides (que allà dalt són força dolentes), d'orxata i de nata d'aquesta de fer xeringassos (això d'aquí sota, per més que sembli una lionesa, és un crosanet de xocolata amb una bona dosi de nata).

L'Ariadne (Ari, que li diuen les seves amigues d'escola) és la nena més bonica i agradable que he conegut fins ara i em té ben enamorada. Sempre té un interès sorprententment innocent per tot el què veu i tot el que fa i tot el què és nou (i el que no ho és tant).

Quan em pregunten si sé alemany jo dic que només una mica, quatre paraules per apanyar-me (que solen ser "Ich spreche nicht deutsch" o "Ich Weiss es nicht"), però quan estic amb l'Ariadne m'adono que no és així. Com també em passa amb l'esport, mai m'he considerat esportista, fins que fa uns dies vaig pensar que no tothom surt a córrer cada dia o puja muntanyes. Crec que això ja et converteix una mica en esportista. O també em passa que sempre m'he considerat força fracassada, d'allò que en diuen "ser un perdedor", perquè quan jugo al Monopoly sempre m'arruïnen tots, o al joc de l'Oca sempre caic a la casella de la mort i mai vaig "d'oca a oca i tiro perquè em toca", fins que l'altre dia vaig mirar dins una carpeta i em vaig adonar que no tothom té diplomes literaris, de dibuix, medalles de curses... Ara els tinc tots penjats a la paret de l'habitació i me'ls miro cada nit abans d'anar a dormir. Quan els guanyava em semblaven insignificants granets de sorra. Ara tinc una platja.

Per cert, ahir no vaig anar a rebre el Tour de França perquè plovia molt, però avui sí que l'he enganxat quan passaven pel Passeig de Gràcia. Com a bona ciclista que sóc, ara ja puc dir "Jo he vist passar el Tour de França davant dels meus morros!". En realitat només sóc una aficionada que fa servir la bicicleta per anar allà on no la poden portar els pares amb cotxe, però sempre queda millor si dius que ets ciclista. Molta motoreta, molta sirena i molta perefernàlia, i al final han passat tots en menys de 10 segons...

Xarop mortal

2009-06-27T22:04:00.003+02:00

Avui el David llegia a la portada del Periódico "Un excés de fàrmacs va matar Michael Jackson" i em pregunta:
-Què és un fàrmac?
-Un medicament -li he dit sense apartar la vista del sudoku que intentava acabar.
-Com el xarop?
-Sí, com el xarop.
La seva conclusió ha estat que Michael Jackson ha mort per prendre massa xarop. M'infromaré de quina marca, no fós cas que mori jo també d'una sobredosi de xarop pectoral...

Mare suplentA

2009-06-25T22:58:00.003+02:00

Avui no posaré cap conte curt, però si una història que vaig sentir fa unes setmanes a "El cafè de la república". Ho poso perquè crec que té relació amb els meus contes, on intento descriure l'estupidesa humana, més infinita que l'univers.

Deia que eren un parella jove que s'havien separat i es van vendre les coses que no podien repartir-se justament. Amb els diners, van pagar-se un sopar de reconciliació.

Punt i a part.

Avui (i fins d'aquí a quatre dies) la mare és a Lisboa, a una trobada de professors, i la Gisela -com sempre- resulta ser la mare suplenta. El Guillem té febre i el pare massa feina per ocupar-se de ningú. A més també hi ha l'Estel·la, que a casa seva tampoc hi ha ningú, la mare a Lisboa (amb ma mare), el pare a Alemanya, i el Gabriel, son germà, surfejant amb uns amics seus. Tan sols hi queden ella i el gos (un setter pura raça, castany quasi pèl roig. Preciós, de debò). Però la veritat és que ens ho passem molt bé. Les normes les poso jo (respectant una mica les de la mare, això sempre "No digueu paraulotes", "pareu la taula" i "no crideu tant") i ells encantats. La mare no els porta en bicicleta fins a la piscina de Torrelavit, ni els fa patates fegides (s'entesta a fer plats massa complicats, bons, això sí, però ells, amb un plat de patates fregides, són més feliços que amb un rissotto o un estofat de tofu). Però quan m'he de posar dura m'hi poso: "David, no vull que diguis ni piu fins que no t'acabis l'amanida!", és força desesperant veure com va xerrant i xerrant i al cap de mitja hora el plat segueix intacte... La mare el renya perquè menja massa a poc a poc, a mi perquè menjo massa ràpid. Som un família desequilibrada.

A veure què m'invento per fer demà... La passejada amb bicicleta descartada, no aguanten el meu ritme i ja els tinc tots amb agulletes i passats per aigua (la tempesta ens ha agafat de ple al tornar, sobretot al David i a mi, que ens havíem aturat a agafar un préssec al camp d'un pagès...!). Si plou: partida de Monopoly o fang (modelar fang vull dir, res de potinejar a dins de casa), i si no plou, doncs potser sortim a fer castells o a jugar a un 21 a la cistella del caminet...

De la revetlla no en parlo perquè quasi no recordo res. No penseu malament, que vaig beure molt, sí, però només era orxata, l'alcohol se'm posa fatal. Feia més de 24 hores que no podia dormir i ja començava a estar morta de son i queia morta allà on no hi haguéssin herbes que punxessin o mosquits que piquessin (amb aquests m'hi vaig barallar força)... Patètic. Només fotia un bot cada cop que el Gabriel llançava una piula o un coet ("No peta fort!", deia ell...).
M'havia de venir la son precisament el dia que tenia excusa per l'insomni. Això deu ser Llei de Murphy.

Punt i final.

La Gisela diu:

2009-06-16T05:35:00.007+02:00

La Gisela -ja ho dic d'entrada- no suporta la calor i avui està de mala òstia. Només vol que la tornin a embolicar amb una tovallola que faci molt bona olor, com quan era petita i la seva àvia es pixava de riure mentre la banyava amb l'ajuda de la tieta Anna.

La Gisela diu que l'altre dia li va picar una mosqueta a la cama i ara va mig coixa.

La Gisela diu que està tipa de fer batut de plàtan i kiwi i que només se'l begui ella. Però que per altra banda, quan fa pastissos, no n'hi deixin ni un tros.

La Gisela diu que està farta d'endreçar el menjadoret perquè després vingui el pare amb el seu munt de llibres i papers i diaris i històries sense fi i ho deixi tot empantanegat. I que a sobre, després, passi la mare i digui "És que em teniu la casa feta un fàstic".

La Gisela fa una setmana i mitja que no dina perquè quan es lleva ja quasi és hora de sopar. La Gisela fa una setmana que torna a dormir a la seva habitació, però no ha notat pas cap millora.

A la Gisela avui li fan pena els pingüins de l'Antàrtida, que passen molt fred covant els ous.

La Gisela té un dilema cada vespre a les 8. "Culturitzar-me espiritualment amb L'Ofici de viure o culturitzar-me lingüísticament amb el Bocamoll?". Sovint acaba donant el sopar al seu germà petit.

La Gisela està farta que li substitueixin els programes que més li agraden per la retransmissió de partits de bàsquet.

La Gisela voldria trucar al Tot és possible i dir "Hola Elisenda, m'encanta el teu programa. Felicitats! Mira, jo voldria fer una crida a tot Catalunya a veure si hi ha algú altre que estigui fart de la seva família i la vulgui intercanviar uns mesos. Això és tot, gràcies".

La Gisela mira per la finestra i veu que el cel comença a clarejar i ja sent alguns ocells cantar.

La Gisela, a les 5:55, us diria que bona-nit-i-tapa't, però amb aquesta calor, si algú es tapa, potser ja no es torna a aixecar.

CONTES BREUS: Canvi de plans

2009-06-09T00:27:00.008+02:00

[Espero que no us hagi sobtat gaire el canvi de look del blog. Necessitava un canvi, i això de posar llum als meus escrits crec que em pot anar bé...]

Fa un temps vaig conèixer els contes breus (o microcontes que en diuen alguns), en què amb tan sols unes paraules pots imaginar tot el que hi ha darrere, on quasi és més important el que no es diu, que no pas el que es diu. Jo no en sé massa, encara, però de moment us deixo el primer -decent- que he fet.

CANVI DE PLANS

Li donaren 6 mesos de vida. Plorà deconsolat durant 5 mesos i 29 dies, quan els metges s'adonaren que els plors havien ofegat el tumor. L'endemà el trobaren penjat a l'estudi on, durant tan de temps, havia estat preparant fins l'últim detall de la seva mort. Als seus peus, una nota amb el seu últim pensament: "No suporto els canvis de plans".

Radioteràpia

2009-06-05T02:31:00.004+02:00

Divendres a la nit, en un sopar, em van dir una cosa que m'ha fet pensar uns quants dies... Em van donar un premi i, per sorpresa meva, em van fer dir unes paraules per micròfon. A mi això de parlar ja se'm dóna malament, doncs imagineu-vos per micròfon, que estava nerviosa i en blanc. Vaig dir el rimer que em va passar pel cap, però es veu que va agradar bastant. Al cap d'una estona, una dona se m'acosta i em diu "Has de ser una persona molt especial. T'he estat observant una bona estona i tens alguna cosa especial. Felicitats", jo, fent-me la modesta, li dic "Gràcies, bé, no ho sé... Jo no faig res per ser especial..." i ella va acabar "No és el que fas, és el que irradies". Em vaig quedar amb això "és el que irradies".

No ho sé, a casa sempre han cregut molt en tot això de les energies i, si no fos perquè són molt racionals i no es deixen enredar, crec que serien catòlics i tot. Jo no sé massa si creure-hi, però sí que és veritat que amb segons quina gent hi estàs bé, i amb segons qui, no. De vegades, un sol gest en una persona et pot molestar profundament, i després veus fer el mateix gest en una altra persona i no et molesta, o fins i tot t'agrada. Per què? No ho sé, potser sigui això de l'energia, potser sigui el que "irradiem", una energia que ens envolta des de petits, i quan es barreja amb la d'altres persones, reacciona d'una manera o d'una altra. Potser sigui aquest l'ingredient màgic que fa que alguns trimofin a la vida i d'altres, amb les mateixes facultats, fracassin en l'intent. Potser sigui això el que fa ser especial a alguns. Hi ha gent més sensible a aquesta energia i hi ha gent que menys. Els nens, per exemple, ho noten molt, fins i tot encara que estiguis tranquil, si tens una energia o actitut negativa, ells ho noten i ploren. A mi em passa amb les dones embarassades: hi estic sorprenentment a gust, encara que no sàpiga que ho estan. Recordo quan vaig tenir la Núria Talavera de professora a 3r d'ESO. Un dia, me la mirava i la vaig veure increïblement radiant, esplèndida, diferent. I cada dia estava millor a les seves classes, sense saber massa per què, el temari era el mateix de sempre, però les classes passaven millor, i crec que no només per mi, crec que tots ho notàvem, però no tothom és capaç d'adonar-se'n. Un parell de setmanes més tard ens deia que estava embarassada.

Suposo que com hi ha gent "tòxica" que et xucla l'energia i el bon humor cada cop que estàs amb ell més de 15 minuts, també hi deu haver persones que amb tan sols cinc minuts et fan estar de bon humor tot el dia, encara que no estiguin especialment contents, simplement la seva presència. Jo tinc la sort de tenir uns quants amics d'aquests amb qui estic bé sense cap motiu en especial: la Roser, el Gabriel, el Miquel, les Annes (la Jiménez i la Vallès)... Per més que ho intentéssin, no em podrien fer enfadar mai. Són com les làmpares de sal que tenim al menjador de casa, que irradien ions negatius i fan que l'ambient sigui ideal per les meves tardes creatives en què amb tan sols uns fulls i una ploma en poden sortir premis literaris. Es podria dir que cada cop que estic amb ells faig radioteràpia per acabar amb un càncer que se'm menja per dins, un càncer que, a la que em despisto, rebrota i engega a la merda mesos d'esforç.

No crec en Déu, no l'he vist ni sentit mai. Ara algú podria dir-me allò tan típic "El vent tampoc l'has vist mai i saps que existeix", i és veritat, però el vent el noto, a Déu no l'he notat mai, no el noto quan engego la tele i veig que a Israel i Palestina segueixen igual des de fa dècades, ni quan veig el meu millor amic -que té el cor més gran que us pugueu imaginar- patint com pocs patiran mai, ni quan veig que gent innocent pateix les pitjors injustícies només per haver nascut al continent equivocat, o a la família equivocada. Les energies sí que les noto, per això hi crec, i són més justes que qualsevol religió, i expliquen moltes més coses que qualsevol llegenda o mite, i no et demanen que marquis una casella a favor seu quan fas la declaració de renda.

Osti, avui m'ha sortit molt hippie aquest post...

P.S: Núria, espero que no t'hagi molestat que et posés com a exemple.

Dibuixos a les parets

2009-05-29T01:53:00.008+02:00

Vaig dir que un dia havia de parlar dels dibuixos a les parets de Les Toeses. Doncs avui és el dia i l'hora perfecte. Aquesta foto de sobre és de la paret del menjadoret de casa (li diem el menjadoret perquè tenim dos menjadors i aquest és el més petit, no és que sigui petit, però hauríeu de veure el menjador gran...!). Doncs el va fer el Guillem un dia que es va emprenyar com una mona amb la mare. Primer va dibuixar el nen i després va agafar la ballesta que tenia de joguina (que no era tan de joguina, però tampoc era gaire de veritat) i en comptes de carregar-la amb les fletxes de goma que tenia, hi va posar ceres toves, els Dacs, que n'hi diuen alguns, i les va enclastar contra el dibvuix, com fent punteria. Jo em pixo de riure quan m'imagino el Guillem, petit, emprenyat i amb una ballesta. Suposo que en el seu moment, a la mare no li devia fer tanta gràcia com ara me'n fa a mi.

La foto d'aquí sota:

no té massa història. L'he vist tota la vida -o almenys des que tenia prou consciència com per rrecordar- i no sé pas si ho va fer el Guillem o algú anterior a ell. De fet, per aquesta casa hi han passat molts nens. El meu pare, quan era petit, ja hi venia a estiuejar, amb el cosins (que no eren pocs, contant que tenia 12 tiets...), o sigui que potser és anterior als Romaní de las Heras. Però a la mare li agrada molt i quan vam repintar la paret del passadís on hi ha aquest dibuix, la mare no va voler que el tapéssim, o sigui que ja ens veus a tots, rascant amb mooooooooooolt de compte perquè no caigués la pintura on hi havia aquest dibuix. Ja només li faltava emmarcar-lo... Veient l'estima que li té la mare suposo que sí que el vam fer algun de nosaltres. Jo no, segur, que ja era molt cívica de petita (no pas per l'exemple que em donés el Guillem). Jo feia altres coses com marranades monumentals o destrossar els castells i les construccions que feia el Guillem, però de graffitis no en vaig arribar a fer mai.

I aquest d'aquí més abaix és a la cuina, però no es veu massa, normalment, perquè els ratolins sempre s'amaguen a tot arreu.

No, és broma, no s'acostuma a veure perquè com que està a una taula i no a una paret, sempre hi ha coses al damunt. El va fer l'Emma, poc després de que nasqués el David. L'Emma, quan va néixer el David, no estava especialment contenta, l'eufòrica era jo, més aviat, que ja havia superat que li fessin més cas a ella que a mi i, per tant, ja no em feia ràbia tenir un germanet encara més petit, més aviat estava contenta pensant "Fote't Emma, ara tampoc et faran cas a tu!" Era molt cruel jo. L'Emma la va patir molt, aquesta gelosia tan característica dels germans (els pares que teniu més d'un nano sabreu de què parlo). De fet, l'Emma encara no ha superat aquesta gelosia... I potser jo, amb l'Emma, tampoc, potser per això les hi faig passar tan putes, de vegades, encara. El cas és que l'Emma havia de cridar l'atenció com fós i es dedicava a dibiuxar per tota la casa. I aquest ratolinet, quan el vaig veure, vaig anar corrents a la mama "Mama!! Mira què ha fet l'Emma!!" Que xivata que era de petita... Em va sortir el tret per la culata, a la mare li va encantar, i guaiteu, encara hi és 8 anys després.

I de fet hi ha més inscripcions per la casa. Quan el Guillem va aprendre a escriure el seu nom ho havia de fer constar a tots els mobles de la casa i encara hi ha algunes portes on hi ha escrit amb lletres vermelles i distorsionades: GUILLEM. Però com que estan sobre un fons marró no es veuen massa, i menys en una fotografia, per això he fotografiat la pintada que va fer a l'entrada de casa (que quasi també podria dir que està en un fons marró, de lo merdosa que està la paret... Li convé una repintada...). Allò: Au!, per donar la benvinguda als visitants, que quedi clar que aquí hi viu el Guillem!, o no tan clar, perquè com podeu comprovar, encara havia de pulir una mica la tècnica... (feu-me un favor i fixeu-vos en les lletres de color lila, no en l'esquerda de la dreta que travessa la paret de dalt a baix...).
Sempre ha tingut una firma molt original i artística, ell...

Un altre dia dedicaré el post a unes altres pintades de Les Toeses, les de l'antiga fàbrica de paper. Tenen història, històries, ja us en parlaré, ja...

Avui només volia demostrar que es pot parlar d'alguna cosa més que del futbol, i del Barça i del TRIPLET i... i... Bueno, de fet així no demostro res perquè ja n'estic parlant... És que sense adonar-me'n, no sé com, m'he tornat un pèl massa futbolera... De fet, més que futbolera, Culé, que per mi és diferent. I és que, tenint tres hooligans com el David, el Gabriel i el Guillem a casa, és difícil no ser-ho... El David el més culé de tots, que quedi clar, potser no va a Canaletes a celebrar res, perquè li queda lluny i a les 9 ja ha de ser al llit, però s'empassa fins i tot els partits del Barça infantil, i el Barça femení, i li pots preguntar el que vulguis, que se sap tot l'historial de quasi tots els jugadors del Barça (noms, cognoms, edat, equips on ha jugat, gols que ha marcat en el barça, en la lliga, en la champions i en la mare que el va parir). Al principi només tenia l'àlbum de cromos de la Lliga 2008-2009, i se'l mirava una i altra vegada, i sempre em venia i em deia "Saps que un jugador del Betis va fer no sé què i no sé quantus?". En vaig acabar força fregida, la veritat. Però quan el pare li va regalar l'àlbum de cromos del Barça, d'aquesta temporada ja va ser massa, no calla en tot el dia i se sap de memòria tota la doble pàgina dedicada al Messi... "I saps que el Messi va marcar el seu 5000è gol amb el Barça? I saps que això? I saps que allò?..." Jo li dic "I saps que he fet un pastís de maduixa que t'està esperant fresquet a la nevera?" I calla i corre al rebost. Però torna ràpid quan veu que no hi ha cap pastís de maduixa "Ei! A la nevera no hi ha res!", "Doncs ajuda'm a fer-ne un i d'aquí una estona sí que hi serà...". Sóc una crack.

PORTES DE LES TOESES: Qüestió d'acostumar-s'hi

2009-05-26T01:22:00.004+02:00

Suposo que si m'agrada aquesta cançó no és pas per la veu melosa de Tom Waits.
Suposo que si m'agrada aquesta foto no és pas per l'ordre que caracteritza Les Toeses.
Suposo que si m'agrada córrer no és pas perquè sigui relaxant.
Una s'acostuma a tot. Potser en tot això només hi veig alguna pinzellada de verd a l'altra banda d'una porta oberta de bata a bat que em fa respecte travessar, una pinzellada de color llum-del-vespre-de-maig-sobre-les-fulles-dels-arbres-de-casa (color que m'acabo de treure d'una màniga que no tinc). Hi ha colors que encara no tenen nom.

Tinc un vestit que hi posa "Sé d'un color que no té nom, sé d'un record que no va ser". El color ja el tinc, però encara busco aquest record que no va ser... Crec que serà força difícil, perquè tinc molts records, però tots han estat... De fet, potser ni tan sols els que es van inventar aquesta frase saben què és un record que no va ser, potser tan sols "quedava bé", o tenia la mètrica o la llargada que volien per imprimir a la roba. Però suposo que quan estàs tres hores estirada al llit, intentant dormir, penses en qualsevol cosa, encara que només siguin unes poques paraules que només prenen sentit quan estàs a les fosques.

Perdoneu-me que pengi un post tan absurd com aquest, però és que les bones idees se m'evaporen, aquests dies... Potser els 30 graus del migdia hi tenen alguna cosa a veure... Crec que seria millor no publicar res en tres setmanes que publicar tonteries com aquesta, però ara ja ho he escrit i no ho penso esborrar. De fet, no era més que una excusa per penjar una cançó que he descobert aquest cap de setmana d'un cantant que he descobert aquest cap de setmana gràcies a algú que, amb molt de gust, he vist aquest cap de setmana. Au, bona setmana als pobres que aqustes setmanes estan d'exàmens, tan alumnes com professors, que uns han d'estudiar moltes hores, però els altres tindran més de 90 exàmens i treballs damunt la taula i fills petits a sota, armats amb ceres de colors i apuntant amb precisió allà on dispararan creativitat. Jo de petita també dibuixava a les parets. Un dia n'he de parlar, dels dibuixos a les parets.

Es coret des cotxet

2009-05-14T00:52:00.006+02:00

[Quan sento aquesta cançó no puc evitar de pensar en un dels meus ídols]

En algun tros he escrit fonèticament el que m'ha semblat sentir. No tinc ni idea de què diuen, en algun tros, però el que puc entendre m'encanta! Ja en penjaré més, ja, que les lletres són ben xules quan les entens (n'hi ha una d'un pollet molt petit que és boníssima! Serà la següent)

ES CORET DES COTXET
Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret
I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

Nava per ses montanyes,
per valls i per ses planes
tot es món s'alegrava
de sentir-lo passar
un ocellet cantava
el vent ja no bufava
sortien els peixets de dins lo maaaaaaaaaar

I j'ara aquell cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret.
I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac (bis)

Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret
I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

La llengua més bonica del món

2009-05-11T00:10:00.005+02:00

Ja fa temps que volia penjar aquesta cançó, però fins ara no he trobat la manera. Em sembla que avui és el millor dia per posar-la. M'agrada perquè em va fer passar molts mals en el seu moment, perquè em fa pensar en la pluja i en el color verd -que diuen que vol dir esperança-, perquè és suau, perquè la Marisa Monte té una veu molt bonica i em tranquil·litza, perquè la canta sense alçar la veu i perquè... perquè... No, em sembla que ja està. La poso especialment per qui me la va enviar, per donar-li moltes hores (de son) i forces per acabar el curs (que em sembla que les necessita). Si pugués li donaria tres quarts de les meves hores lliures, que no em serveixen per res i a ell li farien molt més profit.

La foto la poso perquè l'he trobat perduda al meu llapis de memòria que, connectat a l'ordinador, apareix com a "Gisela" -vet aquí una metàfora...-, i quan l'he vist no he sabut massa com reaccionar. Potser m'ha agradat veure-la perquè estem el César i jo junts, o potser més aviat m'he espantat, perquè, sense adonar-me'n, han anat passant les setmanes des de l'últim cop que li vaig veure la cara, però el temps m'ha deixat enrere i m'he quedat com orbitant al voltant d'un estel, remirant-me una vegada rere l'altra les últimes escenes en les que hi sortim junts... Rellegint un guió no escrit que, tot i saber-me'l de memòria, sempre em sorpren desagradablement. Tant estúpid com llegir una vegada i una altra un llibre que no t'agrada, o veure les pitjors escenes, les que et fan més angúnia, d'una pel·lícula de sang i fetge. Al final veus destrals i ganivets a tot arreu i no pots dormir perquè tens por que t'aparegui un boig amb una motosserra amb ganes de desmembrar a algú. Saps que no passarà, però t'ho segueixes imaginant. La imaginació és molt puta, i els mals records, barrejats amb la imaginació, encara més. Vols aturar-ho, vols deixar de veure fantasmes on no n'hi ha, però no pots fer com amb la tele, que l'apagues i ja està. És curiós això de torturar-te a tu mateix en contra de la teva voluntat...

L'únic que pots fer és posar-te una cançoneta ben bonica, cantada per alguna dona (potser del Brazil), i deixar que t'assequi les llàgrimes amb el mocador suau de la seva veu i faci fora aquests fantasmes que et persegueixen fins i tot dormint. Em sembla que és força difícil que algú que parla la llengua més bonica del món, sigui la banda sonora d'un munt de mal records. O no em direu que no sona preciós el portuguès? I més en boca de la Marisa...

Avui, mil gràcies a la Marisa, que no la conec i no la coneixaré mai, però és millor que un got d'aigua després de córrer 10km.