dimecres, 25 de febrer de 2009

PERSONATGES: Better Together


L'Anna fa un temps que viu a casa nostra. Des de les vacances de Nadal, més o menys. No és ni la meva germana, ni la meva cosina, tieta ni cap altre parentiu. Tan sols és una noia que havia vingut a fer pràctiques a l'escola de la meva mare. No devia estar massa bé a casa seva, i els meus pares -que tenen un cor que no els cap pas al pit- li van dir que vingués a viure a casa nostra, fins que estés millor. De fet no sé què té, no sé perquè està malament a casa seva, ni perquè al principi de viure amb nosaltres no s'atrevia ni a agafar el cotxe. Tampoc goso preguntar-li, si m'ho vol explicar ja ho farà. Però és molt especial per mi. Totes les Annes que conec (o quasi totes) són persones molt especials per mi: L'Anna Vallès, l'Anna Marigó, l'Anna De las Heras, (l'Anna Espinach no la conec massa encara, però si és com el seu germà segur que ho és molt, d'especial),... Deu ser cosa del nom, que és un palíndrom i és bonic te'l miris com te'l miris.

Els primers dies plorava molt, l'Anna, amagada en algun racó de casa, i llegia, i parlava amb el meu pare, i tocava la guitarra, i li agradava escoltar el meu pare tocant l'arpa... De fet va arribar a casa en el pitjor moment, perquè jo també estava molt malament. Casa meva devia semblar un hospital psiquiàtric... I el meu pare el metge de torn. Ma mare la infermera i els meus germans les pastilles antidepresives. Compartíem alguna cosa: penes, dolor, plors, cadscuna al seu racó, però compartíem alguna cosa. Però ella sempre tenia un somriure per mi quan la mirava des de la porta del menjador.

I la nit de Reis es va poar a nevar, cap a la matinada, i va resultar que les dues estàvem despertes. Vam surtir al terrat i vam gaudir d'aquella pluja silenciosa, sense dir-nos una paraula. Va ser una nit molt especial per mi, potser per ella també. No era la neu el que la feia especial, era ella, estar al terrat, amb ella, en silenci, tranquil·les, no ho sé, potser només m'ho sembla a mi, però l'Anna té alguna cosa, molt endins molt endins, que ningú veu però tothom sent, i fa que quan estàs al seu costat tot és més senzill i bonic. És molt sensible, com una dent de lleó (angelets que n'hi diuen alguns), aquelles flors que si les bufes massa fort es desmonten i se les emporta el vent. Doncs l'Anna és com un angelet.

I ara totes dues estem millor i sempre riem quan estem juntes, quant sopem a la cuina, amb el pare o sense, quan donem el sopar al David, quan anem a veure l'hort, quan anem a donar menjar als conills i les gallines, quan escoltem música... Ella va ser qui em va deixar escoltar per primer cop el Jack Johnson, la primera cançó: Better Together, precisament. Sí, "it's always better when we're together". Sempre serà la millor cançó per mi. I a l'Anna Espinach també li agrada molt, em va dir (escriure) un dia. Deu ser una cançó d'Annes.

L'altre dia em va venir a veure la Roser a casa i li vaig presentar l'Anna. Va ser com una supernova, però dins de casa meva. De debò, quan les vaig veure juntes vaig creure "haver vist la llum". Sempre les havia vist i estimat (molt) per separat, però ara que les he vist juntes em sembla que me n'he enamorat...

Que bonica que és l'Anna... No és ni maca, ni guapa, és
bonica, que és una paraula dolça i delicada. Com ella.