dissabte, 28 de novembre de 2009

Gronxar-te fins al cel

El gronxador del caminet el vam penjar deu fer cosa de dos anys. Està penjat a la branca més baixa d'un dels molts pins que tenim al caminet de darrere de casa, però tot i així, la branca és tan alta que vam haver de penjar-lo amb una fletxa i un arc.

A casa sempre hem tingut jocs d'aquests més aviat trapèzics. Recordo que de petita a casa del Gabriel tenien unes anelles -d'aquelles de gimnasta- penjades d'una biga de casa i hi passàvem hores fent-hi tomabrelles, posant-nos del revés, gronxant-nos-hi i, quan ens en cansàvem, jugàvem a "l'Indiana Jones", que dèiem nosaltres, que consistia en posar un sofà a una banda de la casa, enfilar-nos-hi i, ben agafats a les anelles, travessar de punta a punta tota la casa. Estaven penjades tant amunt que abastaven tota la casa. Però tot això només ho feiem quan no ens veien els pares, evidentment. Però un dia, no sé ben bé per què, el pare del Gabriel les va despenjar, i amb elles, totes les nostres ganes de jugar a ser trapzistes i exploradors de pel·lícula.

També vam jugar molt al "Mowgli", que en dèiem, que consistia en pujar a tots els arbres que puguéssim i com més difícils millor. El resultat: l'afició per l'escalada i un munt de rascades, genolls pelats i cames obertes en canal per culpa de branques afilades. Ara, això sí, som àgils com mones i res de vertígen (que traduït al castellà seria
vertígeno, segons el David).

Els nens de Les Toeses hem tingut sempre una necessitat innata de gronxar-nos on sigui. de fet a mi ja em cridaven l'atenció al pati de l'escola primària perquè deien que "Feia mal als arbre", a mi em costava d'assimilar-ho perquè "si els feia mal, per què no es queixaven? I per què els pares no m'ho havien advertit mai?", a mi no m'agradava fer-los mal, però no suportava passar-me les hores de pati asseguda a un banc parlant amb les altres nenes de la meva classe o jugant a futbol (cada dia del món! i no se'n cansaven mai, no, els nois...).

Al Gabriel ja li ha passat una mica la fal·lera i ja no té la necessitat aquesta de gronxar-se (potser només una estona a l'hamaca, a l'estiu...), però jo, que sovint he de tornar caminant -cansada i carregada amb la motxilla- des de Sant Pere fins a casa per camins que només pugen i pugen, necessito una estona per veure-ho tot sota els meus peus, d'aixecar el cap i veure el cel i la copa dels pins (quants cops al dia o a la setmana o al mes veiem mirem -no "veiem"- el cel?), de deixar-me anar, deixar-me portar, sentir com si volés, sentir el sol una mica més aprop, i fins i tot, quan agafo molta embranzida, notar com travesso les fulles i branques d'un arbre, com un ocell. La corda és tan i tan llarga que quan mires amunt sembla que no s'acabi mai, que s'agafi al cel i que puguis gronxar-te tan amunt com la teva imaginació t'ho permeti.

Per tots els nens petits que venen a casa, el gronxador és una de les atraccions imprescindible de visitar abans de marxar. S'emocionen i riuen fins a plorar d'alegria quan els empenyo tant fort que tenen la sensació que surtiran disparats, i criden "
Més amunt, més amunt!!!" i després no hi ha manera que vulguin baixar-ne. Segur que després, quan van al parc del seu poble, al surtir de l'escola, se'n riuen i els expliquen als seus amics que "Jo m'he gronxat en un gronxador que et portava quasi fins al cel!" i els altres nens s'ho creuen i ho expliquen a les seves mares "Mama, jo també vull gronxar-me en un gronxador que em porti fins al cel, com l'Adrià!", "No fill, això és impossible, l'Adrià s'ho deu haver inventat".

Som uns privilegiats, a Les Toeses, tenim un munt de llocs on evadir-nos de la realitat, llocs que la gent només pot gaudir els caps de setmana, quan se'n van amb la família "al món rural" o a "descansar de tanta contaminació". És una sort, sí, però no tot són flors i violes. Però això és una cosa de la que parlaré en el post següent, que aquest ja se m'està fent massa llarg...

diumenge, 22 de novembre de 2009

Temptacions

Aquesta és la cara que fa una suposada vegetariana quan la descobreixen in fraganti, rendida a les temptacions de la carn, penjades darrere la porta del rebost...

diumenge, 15 de novembre de 2009

El valor de les paraules

L'altre dia parlava amb un amic (sí, crec que ara ja deu ser una mica amic) sobre el valor de les paraules. Ja no recordo com hi vam arribar, però vaig pensar que era un tema per parlar-ne al blog.

La gent, avui en dia, fa servir la paraula "muntanya" per descriure un gra de sorra, per dir-ho d'alguna manera. És un tema que em fa molt ràbia perquè me l'estimo molt, jo la llengua, i m'agrada que cada paraula tingui l'efecte (i també l'afecte) que es mereix, que cada acció tingui el verb idoni, el que millor el defineix, un de general. Reconec que de vegades potser sóc una mica perfeccionista i repel·lent (al Facebook han obert un grup nou que es diu "Jo també he estat corregit per la Gisela"... No dic res més...) i que m'agrada corregir excessivament els errors linguístics que sento, però és que crec que si ja no hi ha ningú que, de tant en tant recordi als pastissers que els rovells no es diuen yemes, ja no ho farà ningú i es perdran moltes coses.

Però tornem al valor de les paraules. Quantes vegades heu sentit a dir "Uf, avui estic depre...". La depressió és una cosa MOLT seriosa, una malaltia mental (i en alguns casos fins i tot mortal!), pitjor que la grip A! Que no es cura fent repòs al llit i prenent un Frenadol i caramelets de mel i llimona. No pots dir "estic depre", perquè si relament tinguéssis una depressió no podries ni aixecar-te del llit i amb prou feines voldries parlar amb ningú, hauries perdut totalment les ganes de viure i de fer qualsevol cosa, no voldries més que morir-te de fàstic dins la teva habitació i que no hi hagués ningú que et compadís. Ara la gent parla fàcilment de "depressió", però s'ha de separar el que és realment una depressió del que és la tristesa. És normal que estiguem tristos quan se'ns mor algú estimat, quan ens deixa la nòvia o quan el periquito s'escapa de la gàbia, però això no implica una depressió, només implica una més o menys llarga tristesa. La tristesa, per sort, es cura amb el temps. La depressió no. No és un sentiment, és una disfunció dels neurotransmissors.

Quantes vegades heu sentit "No et posis paranoic!", o "estàs boig". Algú sap realment què és una paranoia? Què és estar boig? Segons la versió del Gran Diccionari de la Llengua Catalana,
la paranoia és una "Psicosi caracteritzada per l'aparició d'idees delirants i obsessives, normalment de grandesa, de persecució, d'anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament." i la bogeria és la pèrdua de la raó, una malaltia mental, però resulta que ara s'ha posat de moda prostituir la paraula i utilitzar-la com a insult. Quan et trobes realment amb una persona que té una paranoia t'espantes, no saps com reaccionar, no saps com dir-li que allò que està veient, sentint, pensant o creient no és real, que no és veritat, que tan sols és producte d'una anomalia del seu cervell. O el pitjor és no adonar-te que té una paranoia i t'arrossega a la seva fantasia.

Quanta gent ha dit, quan té un fort mal de cap al que no està acostumat, "Uf, tinc migranya!". Siguem realistes si cada cop que tinguéssim mal de cap haguéssim de patir un atac de migranya, acabaríem "bojos". La migranya és deseperant perquè és un dolor que, malauradament, s'agafa al matí, al despertar, i que no pots evitar, no cessa, tot et molesta, la llum, la veu del que et ve a dir "Com estàs?" (maleïdes "t"... que fort que sonen). Quan tens migranya no et fa mal tot el cap, només una meitat, i en alguns casos fins i tot la cara, dels ulls a la mandíbula, perquè el nervi trigermial s'inflama. Això en la migranya comú, ja no parlo de la migranya clàssica, on es poden tenir aures, que són com al·lucionacions, unes alteracions de la percepció dels colors i les formes. Si tens migranya no pots estar al carrer, no pots estar dret, estàs marejat i de mal humor i no tens la força suficient per articular clarament les paraules "Tinc migranya".

Quantes vegades heu sentit a dir (o heu dit) "Tinc un amic que...". Parem-nos a pensar una estona què és realment un amic. Realment podem tenir tants amics com diem? Com posa al Facebook? És possible que algú tingui 1.600 AMICS?, no parlem de coneguts o "saludats" (aquells que coneixem però tan sols els saludem quan ens els trobem), que estem parlant d'algú tan important com un AMIC, amb qui hi pots confiar incondicionalment, amb qui comparteixes alguna cosa especial (no dic interessos, em refereixo al sentiment), algú a qui et pots entregar sense pensar què et donarà a canvi. Als adults ja no us passa tant, però jo, que visc envoltada d'adolescents, m'hi trobo molt, amb noies que diuen que se'n van de festa amb les seves 12 amigues, i després, als lavabos, despotriquen de la meitat.

I una de les paraules que més m'agraden, ESTIMAR. És una paraula molt bonica, massa, i com totes les coses massa boniques i massa importants, no es pot deixar anar així com així, s'ha de reservar pel moment més oportú, s'ha de dir amb sentiment, s'ha de dir de veritat. No suporto veure escrit a l'agenda de la meva germana "tetimu wapa!" i tot de cors al voltant. Sí que és molt bonic que una amiga t'escrigui això, que et digui que t'estima, però arriba un moment que ja perd tot el seu valor, un dia, l'hi ho diran de veritat i no se li posarà la pell de gallina perquè ja li hauran dit tantes vegades que ja no tindrà el mateix efecte. Però tampoc m'agrada veure aquestes parelles que mai es diuen "t'estimo", "Si ja ho sap que l'estimo, no cal que li repeteixi cada dia". Crec que "t'estimo", és una frase preciosa, de sonoritat, de colors, de significat, més que en altres llengües. "Te quiero" no és el mateix, és massa senzill, "Te amo" tampoc, no té cap S, no és com un xiuxiueig. Podem estar orgullosos de tenir una frase tan bonica com "T'estimo", utilitzem-la, doncs!, però utilitzem-la bé, que a mi m'agrada molt l'orxata, però si me'n bec 35 litres al dia se'm posa una mica malament, i l'endemà no la vull ni olorar...

Recuperem el valor perdut de les paraules si us plau! Ja se'ns estan carregant la llengua per altres bandes, no ens autodestruïm! D'aquesta manera, els pobres desgraciats (en tot el bon sentit de la paraula, evidentment, recuperem el valor no-insultant de la paraula "desgràcia", com una cosa tràgica) que tenen migranya, paranoies, que estan bojos o deprimits o totes les desgràcies a la vegada, no seran menypreuats i ens els prendrem més seriosament.

dimarts, 10 de novembre de 2009

El lladre implacable

Avui no fan l'Ofici de viure perquè retransmeten no sé quin partit de no sé quin esport. Com odio aquests dies. No l'escolto pas cada dia, jo, però aquesta setmana ho necessitava, perquè la mare està malalta (grip) i tinc molta feina de casa i també de l'escola (que no és "practicar l'elaboració dels croisants o els brioixos", eh? Que també hi ha teoria...). Quan baixo a la cuina, després d'enviar el David a dormir, l'únic que demano és poder escoltar un ratu la ràdio, mentre rento els plats o simplement asseguda a la cadira, sense fer res, ni menjar, només escoltant atenta a veure si pesco una d'aquelles frases genials que deixen anar de tant en tant.

Però avui no, avui és més important l'esport que els 60 minuts de reflexió interna de la Gisela, evidentment.

Per això he tornat a escoltar el programa d'ahir, que es pot recuperar al seu blog. (http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038)

"La depressió és un lladre imlacable que ens roba les ganes de viure"

Potser, escoltar un programa que parla de la depressió no és la millor manera per acabar un llarg dimarts, però em sembla que ja no ve d'aquí. M'agrada escoltar els mails d'amor, que més aviat són de desamor, i pensar "Mira, noia, això que t'estalvies...!". Tot té el seu costat positiu, només cal trobar-lo.

dilluns, 2 de novembre de 2009

El camí

L'altre dia, com acostumo a fer, escoltava l'Estel·la tocant el piano. Està aprenent a tocar una cançó que es diu Sarah i li agrada molt, per això hi dedica força estona cada dia, més que a les altres cançons del repertori que s'ha d'estudiar per les classes de piano del divendres. Hi ha molta gent que es desespera sentir com una persona apren una cançó, perquè repeteix una vegada i una altra el mateix tros i tens la sensació que no avançarà mai i tu, com a oient, l'únic que vols, és que te la toqui sencera per poder gaudir-la com si l'escoltessis en un concert o a la minicadena.

Jo fa uns quants anys que escolto (no sento, escolto) com el Gabriel i l'Estel·la aprenen cançons, i ja tinc la paciència necessària per no marxar desesperada quan repeteixen el mateix compàs per desena vegada. Sempre em diuen "
Vine Gisela, que et toco la que estic aprenent ara", i s'asseuen al banquet forrat de vellut vermell, busquen entre les desenes de carpetes i piles de partitures que hi ha sobre el piano i en treuen una, es posen bé i comencen a tocar el tos que es saben. Poc a poc s'obliden que sóc allà i segueixen el seu ritme, intentant avançar, primer aprenen la mà dreta, després l'esquerra i després intenten coordinar-ho tot junt. L'últim pas és anar al ritme que marca la partitura (sort del metrònom), una tasca en què sovint els ajuda el seu pare, el Lluís, un apassionat de la música i que no ha deixat mai d'insistir en què volia que tots els seus fills toquessin algun instrument (excepte la violinista, tots toquen teclats, ja sigui pianos o orgues). Jo, en aquestes sessions acostumo a desaparèixer per ells i m'agrada, perquè a mi sempre m'ha agradat ser com una càmera, que tot ho veu però que no té cap mena d'efecte sobre la situació. M'agrada seguir les patritures (no he estudiat mai solfeig, però mica en mica vaig aprenent) i fixar-me en com juguen amb els its, que sembla que ballin. Quan algú toca el piano fa molt més que això, s'expressa, balla, es mou, i sent moltes coses, segur. Jo no l'he tocat mai, ja m'agradaria, però no tinc la força de voluntat ni la constància que es necessita.

El Gabriel està en una edat difícil de tractar i amb prou feines es mou de l'ordinador, però quan toca el piano alguna cosa canvia en ell, la mirada, potser, o fins i tot l'ànima, que se li torna com més fina, més innocent, més "pura" (sona com molt budista això...), és més ell, el Gabriel que jo sempre he conegut, no el noi adolescent que fa emprenyar els seus pares perquè no marxa de l'ordinador ni amb aigua calenta. Quan el Gabriel toca el piano segueix sent aquell nen petit que jo aferrava amb delicadesa, dalt del tractor.

I l'Estel·la, si ja és especial i meravellosa en sí, quan toca el piano és un àngel. És bonica, delicada, esvelta, natural i amb una passió inesgotable per tot el que l'envolta, incapaç de fer mal a ningú. I quan balla sobre el teclat, encara que no ho faci amb la mateixa elegància que els seus germans grans, et fa sentir tot el que és ella, com si per un moment et puguéssis ficar a la seva pell i viure la música com la viu ella. Encara li falta molt per aprendre, segur, però ja té el més indispensable: un amor que no pots plantar, que l'has de dur dins des del dia en què vas néixer, un amor que de vegades tarda en créixer, però quan comença ja no para.

L'altre dia, doncs, mentre l'Estel·la em tocava la part que havia après de Sarah, em va començar a transmetre tantes coses que li vaig demanar per favor que em deixés grabar-la (tot i que no li agrada gens qua la grabin), no sabia masa com utilitzaria el material, només sabia que necessitava tenir-lo, que d'allà en sortiria alguna cosa preciosa. I així ho vaig fer. Només acabar de grabar, vaig descarregar el vídeo a l'ordinador i no vaig esperar ni un sol moment a mirar-me'l tot sencer una, dues, tres i mil vegades, les suficients per destapar alguna cosa dins meu que feia temps que estava embussada, i així va ser com, sense adonar-me, una idea per aquí, una idea per allà, va sortir del no res una poesia visual, una metàfora perfecte. No calia retocar res, no calia netejar el so, repetir cap tros, NO!, el que jo volia era el més natural del món, transmetre aquesta estona en què veig l'essència de la genialitat, l'esforç que hi ha darrere la perfecció, la REALITAT, la IMPERFECCIÓ.

Us deixo el vídeo, a veure què us sembla. A l'Estel·la li ha encantat, li ha encantat que la grabés, i això per mi ja ho és tot, perquè vol dir que he sapigut aprofitar el material de la millor manera, encara que només li agradi a ells, jo ja estic contenta.

video