divendres, 27 de febrer de 2009

Menjant-me el coco

Sembla el comecocos del caprabo, no? Sí, aquell que fa tanta i tanta ràbia perquè vols que es mengi ja d'una vegada les boletes... Sempre amb la boca oberta i res tu, que no les empassa mai... Quina força de voluntat...

Fa bona pinta eh el pastís? És que avui a la tarda m'he vingut la inspiració i mira... Pim pam pum bocadillo d'atún o pastís de maduixes, en aquest cas. Jo i els meus germans no no tenim massa força de voluntat, o sigui que ens menjarem boletes i pastís amb pocs minuts... Sí sí, deixar un pastís de maduixa sobre la taula de la cuina és com llençar un filet de carn a la gàbia dels lleons. Sí, els meus germans i jo som una colla de lleons afamats. És que la mare lleona fa dies que no va a caçar pels seus cadells...

És que a mi m'agrada molt cuinar i com que la setmana que ve faig un taller de cuina a l'Inter doncs he de practicar, i a casa estan de conillets d'índies, però encantats de la vida, no es queixen, no, que si gofres, creps, ous farcits, pastís de poma, de maduixa, galetes, cus-cús (aquí sí que hi ha hagut queixes... però no pas perquè no estés bo, sinó perquè ma germana és una tiquis-miquis i no li agrada ni el cus-cús ni el seitan)... Demà ja veurem què toca... A veure si la llum que entra per la finestra dels fogons m'inspira...
I després d'un bon dinar no hi ha res com una bona dormideta en família... Això de menjar cansa molt, i el meu catador oficial, el David, sempre queda esgotat...
Però al final sempre acabo les migdiades jo sola perquè el David està ansiós per anar a jugar a alguna cosa...

dimecres, 25 de febrer de 2009

PERSONATGES: Better Together


L'Anna fa un temps que viu a casa nostra. Des de les vacances de Nadal, més o menys. No és ni la meva germana, ni la meva cosina, tieta ni cap altre parentiu. Tan sols és una noia que havia vingut a fer pràctiques a l'escola de la meva mare. No devia estar massa bé a casa seva, i els meus pares -que tenen un cor que no els cap pas al pit- li van dir que vingués a viure a casa nostra, fins que estés millor. De fet no sé què té, no sé perquè està malament a casa seva, ni perquè al principi de viure amb nosaltres no s'atrevia ni a agafar el cotxe. Tampoc goso preguntar-li, si m'ho vol explicar ja ho farà. Però és molt especial per mi. Totes les Annes que conec (o quasi totes) són persones molt especials per mi: L'Anna Vallès, l'Anna Marigó, l'Anna De las Heras, (l'Anna Espinach no la conec massa encara, però si és com el seu germà segur que ho és molt, d'especial),... Deu ser cosa del nom, que és un palíndrom i és bonic te'l miris com te'l miris.

Els primers dies plorava molt, l'Anna, amagada en algun racó de casa, i llegia, i parlava amb el meu pare, i tocava la guitarra, i li agradava escoltar el meu pare tocant l'arpa... De fet va arribar a casa en el pitjor moment, perquè jo també estava molt malament. Casa meva devia semblar un hospital psiquiàtric... I el meu pare el metge de torn. Ma mare la infermera i els meus germans les pastilles antidepresives. Compartíem alguna cosa: penes, dolor, plors, cadscuna al seu racó, però compartíem alguna cosa. Però ella sempre tenia un somriure per mi quan la mirava des de la porta del menjador.

I la nit de Reis es va poar a nevar, cap a la matinada, i va resultar que les dues estàvem despertes. Vam surtir al terrat i vam gaudir d'aquella pluja silenciosa, sense dir-nos una paraula. Va ser una nit molt especial per mi, potser per ella també. No era la neu el que la feia especial, era ella, estar al terrat, amb ella, en silenci, tranquil·les, no ho sé, potser només m'ho sembla a mi, però l'Anna té alguna cosa, molt endins molt endins, que ningú veu però tothom sent, i fa que quan estàs al seu costat tot és més senzill i bonic. És molt sensible, com una dent de lleó (angelets que n'hi diuen alguns), aquelles flors que si les bufes massa fort es desmonten i se les emporta el vent. Doncs l'Anna és com un angelet.

I ara totes dues estem millor i sempre riem quan estem juntes, quant sopem a la cuina, amb el pare o sense, quan donem el sopar al David, quan anem a veure l'hort, quan anem a donar menjar als conills i les gallines, quan escoltem música... Ella va ser qui em va deixar escoltar per primer cop el Jack Johnson, la primera cançó: Better Together, precisament. Sí, "it's always better when we're together". Sempre serà la millor cançó per mi. I a l'Anna Espinach també li agrada molt, em va dir (escriure) un dia. Deu ser una cançó d'Annes.

L'altre dia em va venir a veure la Roser a casa i li vaig presentar l'Anna. Va ser com una supernova, però dins de casa meva. De debò, quan les vaig veure juntes vaig creure "haver vist la llum". Sempre les havia vist i estimat (molt) per separat, però ara que les he vist juntes em sembla que me n'he enamorat...

Que bonica que és l'Anna... No és ni maca, ni guapa, és
bonica, que és una paraula dolça i delicada. Com ella.

dimecres, 18 de febrer de 2009

Aprendre malgrat l'escola

"Educació és el que queda quan has oblidat tot el que t'havien ensenyat a l'escola", que deia Albert Einstein... "Aprenem malgrat l'escola", segons Celestine Freinet... Jo ara estic començant a aprendre què és això de divertir-se... I ara el meu professor no és ni el Ricard, ni el Miquel Arnal, ni el Carles Espinach, ni tan sols l'Anna Ruíz, és el David, que és el que hi entén més de pallassades...



dijous, 12 de febrer de 2009

Dels núvols no es baixa, dels núvols es cau!

video

[Com que no he trobat la cançó del Marc Parrot "Als núvols" ni al YouTube ni al GoEar, m'he hagut d'espavilar pel meu compte i fer-ne un vídeo jo mateixa...]

Avui m'he despertat i... Desgràcia: JA NO QUEDAVA NUTELLA. Oh! He regirat tot el rebost a veure si en trobava algun pot amagat entre capses de llauna i bosses de cereals a mig acabar. Però res, que no quedava res més que aquella Nocilla de color blanc tant fastigosa que em pica al coll. Doncs abans que m'agafés un atac de pànic he agafat la bicicleta del Gabriel (començo a plantejar-me la possibilitat de comprar-me'n una...) i me n'he anat al poble (a Sant Pere) a comprar tres pots de Nutella a Can Gallego, perquè no vull tornar a trobar-me amb aquesta situació mai més...

Doncs ara que anava a fer el dinar m'he adonat que no hi ha res a la nevera. Si estigués de bon humor hauria agafat la bicileta del Gabriel un altre cop i hauria tornat a baixar al poble, a comprar carbassó, tomàquets, pebrot i alguna pastanaga per posar amb l'arròs, però avui ja hi he baixat un cop, estic costipada i tinc tres pots de Nutella a punt per encetar (com m'agrada encetar els pots de Nutella...!) i un pa de pagès de quilo que no ha tocat ningú, encara. O sigui que avui...:
ENTRANT --> Canapès de Nutella
PRIMER PLAT--> Llesca de pa amb Nutella
SEGON PLAT --> Carpaccio de massa de pa amb cobertura de crema de cacau i avellanes
POSTRES --> torradetes de Santa Nutella sense torrar.

Vet aquí la gran cuinera de Les Toeses... És que cuinar per un sol és molt trist i avorrit... "Què t'ha quedat bo Gisela?", "Oi sí, Gisela, t'ha quedat boníssim, ets una gran cuinera...!" No m'omple, què voleu que us digui...

És que avui estic "als núvols amb el temps i una canya, i puc esperar que es moguin les muntanyes somiant truites i mirant les mussaranyes, mentre a baix cau pedregada..." A veure quan m'adonaré que "dels núvols no es baixa, que dels núvols es cau"....!

dimarts, 10 de febrer de 2009

PERSONATGES: El Meu Príncep Blau


Ara serà qüestió d'ensenyar-li a tocar el piano. L'únic defecte que té és que m'ho deixa tot ple de pèls (però això hi ha alguns homes que també ho fan i no són tan "monus" com el meu...!)

¿Què? ...no vaig demanar pas que fós humà...

dissabte, 7 de febrer de 2009

Buscant l'impossible



Els divendres, de 7 a 9 del vespre vaig al Zig Zag. Representa que és un centre d'arts plàstiques, però jo crec que és un local on la gent es troba, xerra, "esnifa" bernís durant 2 hores (i, per tant, riu moooolt) i, de passada, fa treballs de plàstica. Jo ja m'he fet dues casetes, un castell, un cistell pel pa, tres miralls, mooooooooooooooltes capsetes... uf, moltíssimes coses --i útils...! És millor que l'IKEA, perquè sempre hi ha algú que t'explica què has de fer, i en català eh? No pas en suec.

Les mosses del divendres som un bon grup --més que res perquè els divendres, la gent està de bon humor--, la majoria són professores d'infantil o primària i tenen el doble d'anys que jo o més --n'hi ha alguna de més joveneta, que no se m'enfadin ara...--. Ara fa un temps que ens hem solidaritzat amb la Lourdes i hem decidit buscar-li un nòvio ben guapo i ben ric --ja posats a demanar...-- i, si pot ser, tan perfeccionista com ella (no suporta sortir de la ralleta, i això que treballa amb nens de 4 o 5 anys...), que ja va cap als 41 i els únics nens que té són els de P5.

Doncs a veure si amb tanta solidaritat en cau algun per mi, que ara tinc molt temps lliure per escriure-li cartes d'amor apassionants i sense faltes d'ortografia... Algú s'ofereix? Absetnir-se gelosos paranoics i estrangers que et trenquen el cor quan se'n tornen a la seva pàtria estimada... Ja he patit prou...

I ja posats a demanar que li agradi tocar el piano, escoltar Jack Johnson, Marisa Monte, Marc Parrot, Nora Johnes o que simplement no ho els critiqui. I que no tingui vertigen (seria un greu problema, llavors, si li demanés que pugés amb mi a la teulada o a la cabana de l'arbre). I que no li agradin els Sugus (només faltaria que se m'els mengés tots...!). I que no li agradi rentar els plats (vet aquí una de les meves passions...). I... I... I... i... Bé, em sembla que si segueixo no en trobaré pas mai...

divendres, 6 de febrer de 2009

Ara que estic mort

Porto uns quants dies amb febre i mal de coll. Vaig resistir la grip de la mare, la dels germans, la dels no tant germans i hora i mitja a tres sota zero a la Selva Negra alemanya, però ha sigut tornar a la meva terra estimada i caure com una mosca a les mans dels virus i els microbis.

Us volia posar una cançó del Marc Parrot que m'agrada molt que es diu "Ara que estic mort", però no la trobo i us deixo només amb la lletra, d'acord? És que quan tinc febre m'agrada
anar al cel, amb els angelets i vigilar tothom des dels estels... No, és que quan penso "febre" em ve al cap "angelet" perquè quan, de petita, tenia febre, la mare em deixava dormir al seu llit tot el matí, i davant del llit hi havia un pòster amb aquells angelets petits de Raphael... Coses que té la ment. Com allò que et diuen una paraula i tu has de dir el que et suggereix, doncs a mi em diuen "febre" i jo dic "angelet".

ARA QUE ESTIC MORT
Ara que estic mort
i el meu cor no sent res,
el meu esperit
jeu tranquil al llit.

Ara que estic mort
i tinc el cap ben buit,
ja estic preparat
per veure la llum

Ara aniré al cel
amb els angelets
i us vigilaré des dels estels

Ara que estic mort,
ja no he de patir,
per fi sóc diví,
ja puc creure en mi.

Ara que estic mort
i no tinc res en joc
em prenc la vida
més a poc a poc.

Ara aniré al cel
amb els angelets
i us vigilaré des dels estels...

diumenge, 1 de febrer de 2009

Patinatge sobre gel

A Alemanya lu que passa és que un va caminant tranquil·lament pels camins i caminets del bosc i a la que et despistes... Zaska! Bassal congelat!

Qui ha dit que per patinar sobre gel es necessiten patins?