dimecres, 29 de desembre de 2010

Quina enveja!

Els humans estem fets perquè no ens puguem morir fàcilment. Si ens poguéssim morir massa fàcilment la gent se suïcidaria més i això seria la fi de l'esforç. Si tinguéssim un interruptor o un botó, o què sé jo, un múscul del cos molt sensible que, només en préme'l ens moríssim, a part de que ens podrien matar amb una facilitat esgarrifosa, es moriria molta gent que en realitat l'únic que li passa és que no està en els seus millors dies.

Segur que la majoria hem pensat algun cop, passant-les molt putes, “M'agradaria ser mort”; hi ha qui arriba a pensar un “Vull matar-me!”, que és diferent, ja implica una mica més de violència. Hi ha qui va un pas més enllà i ho intenta però només acaba a l'hospital envoltat de metges que l'intenten salvar (i algun fins i tot pretén que recuperi les ganes de viure), que en realitat és l’únic que necessita, saber que hi ha algú que no vol que es mori; però només els que realment volen morir-se, els que realment els és igual que hi hagi un dos o mil estimats que no vulguin que es mori, ho aconsegueixen. L'ésser humà està perfectament dissenyat, està estudiat des del dia en què neix fins que mor, com una màquina de mecanismes abstractes i molt complexes, però en el fons un màquina. És la selecció natural el que fa que els que realment volen morir-se es morin i els que només passen un mal moment aconsegueixin trobar el camí per reincorporar-se a la felicitat fingida. No seria just que el cos humà no tingués la possibilitat de desconnectar-se abans d'espatllar-se, no? Quants electrodomèstics heu donat de baixa a casa vostra abans que es fessin malbé? O posem per exemple els mòbils. Jo ara m'estic a punt de canviar el mòbil tot i que fa dos anys que tinc un mòbil tàctil que em va de puta mare. I no se m'ha espatllat, senzillament el vull donar de baixa perquè ja ha donat el que havia de donar. És donar-li l’opció a una retirada digne, abans que tothom l’odiï perquè ja no funcioni. Jo recordo aquells mòbils que vaig retirar abans que em donéssin problemes que no pas aquells que em van deixar penjada sense poder comunicar-me durant dues setmanes.

Al contrari del que pensa la gent, no crec que els suïcides siguin uns covards; sí, d'acord, no volen seguir enfrontant-se a la vida i bla bla bla, però siguem sincers, quants de nosaltres ens hem arribat a encara a la mort sense tenir-li por? S'ha de ser d'allò més valent per anar a buscar aquell monstre que tothom evita, s'han de tenir les coses molt clares per prendre una decisió d'aquesta magnitud, una decisió que no té marxa enrere, la més definitiva, la màxima decisió “Vida o mort?”, quants de nosaltres voldríem poder decidir una cosa tan important? Segurament ho faríem en altres circumstàncies (quan ens descobreixen una malaltia terminal), i escullíriem una altra opció; però repeteixo, serien unes altres circumstàncies. També diuen que els suïcides són uns egoistes perquè només pensen en ells mateixos sense pensar com ho passaran els que es queden sense ell. Sincerament, creieu que algú que està tan segur de voler morir-se us hauria fet feliços en vida? No els hauríem acusat d'egoistes igualment en qualsevol altra situació? Que no lluiten per ser feliços, per exemple. Però tots som uns egoistes, però ho som per defecte, de nadons ja som egoistes i només pensem en mamar i mamar més, sense pensar si a la nostra mare li fan mal els mugrons de tan xucla'ls-hi. Una mica de comprensió, si us plau, l'única ambició real d'un suïcida és la de, per un moment -l'últim-, sentir que té el poder de decidir alguna cosa sobre la seva vida. I és clar que ens podem enfadar i no perdonar-lo ni després de enterrat o cremat, però a partir d’aquí serà el nostre problema, perquè serem nosaltres els que viurem enfadats, amb l’angoixa de l’amargor. No val la pena. Ni ens farà sentir millor ni farà que l’altre torni d’entre les cendres.

Sovint, si hem tingut a prop algun suïcida ens hem sentit ofesos o enfadats, però crec que no són més que excuses per dissimular la tristesa que ens fa pensar que una persona s’hagi pogut consumir abans que nosaltres. O potser és per amagar que de vegades nosaltres també ho voldríem fer però no tenim tant valor com per arribar fins al final –adonem-nos, llavors, que en realitat la mort no és el que volem, tan sols necessitem un descans (no és el mateix hibernar l’ordinador que apagar-lo).

La cançó d’avui és de Pau Riba, però m’agrada més la versió (i la veu) del Jaume Pla (que de vegades sembla deixar de ser Mazoni). Tots acabem lluint un cap ben blanc com la pedra, però de vegades els altres no ho veuen, potser els altres veuen el cap ben groc i ple de roselles, però la veritat és que el fred ja ha cobert la testa amb cabells blancs i fins, per dins la testa ja ha vist créixer l’herba, i els grans de blat, i ja els hi han segat, ja han passat totes les estacions, i si més no la testa segueix aguantant, però enmig del fred, i segueix plovent, però no hi creix més herba fresca ni flors, i més que una gerra, sembla un pessebre sec a l’agost.

[Ja em perdonareu si algú s’ha sentit ofès per alguna cosa que hagi dit, o pel tema que he tocat, o per si penseu que “em prenc masses llibertats a l’hora d’opinar de coses que no coneixo”]

dimarts, 28 de desembre de 2010

Dedicatòries

P041110_18.37 Cada mes dedico el fons d’escriptori a una foto del meu arxiu. És una manera de pensar en allò o en aquells que et pensaves que havies oblidat; et trobes aquella imatge cada cop que obres l’ordinador o minimitzes una finestra. M’agrada fer-ho també amb els dies, dedicar dies a persones en concret, no només vol dir quedar amb elles, de vegades ni tan sols m’hi poso en contacte, tan sols vol dir pensar-hi, dedicar-hi una mica de la meva preocupació. Però en el fons només ho faig perquè és el que m’agradaria que fes algú amb mi. Tots ho voldríem, però ningú ho fa pels altres. De vegades no podem esperar res a canvi si no donem res, si no ens esforcem a demostrar que ens ho mereixem.

El que més m’agrada, però, és dedicar cafès. De vegades ni tan sols és un cafè, de vegades és una xocolata desfeta o una infusió o un suc de fruites, la qüestió és compartir alguna veguda amb algú amb qui poder parlar, per profunditzar en la relació, per conèixer millor l’altre, per recopil·lar més “material” per pensar aquell o aquella de tant en tant. 

De vegades és un suís amb el David, a la cafeteria nova del poble, després d’anar una estona amb bicicleta (per molt que tingui 9 anys, de vegades m’aporta molt més que adults amb qui no hi ha manera d’arrencar-los le sparaules…!), de vegades és un xocolata negra a la tassa a l’Ivori de Vilafranca amb l’Alba, posant-nos al dia de les últimes novetats emocionals de cadascuna, de vegades és un cafè sol i silenciós amb el pare, acompanyats cadascú del seu diari, i intercanviant notícies iròniques o absurdes (sovint de política). De vegades inclús són cafès sobtats, que surten d’un SMS escrit a últim moment, “Fem un cafè? a l’Aroma en 10 min?” i que no t’esperes per res, però que en canvi juguen molt a favor i s’allarguen hores i no troben mai el moment d’acabar-se. Sí, definitivament aquests últims són els millors, compensen aquells altres que busques des de fa temps i que no hi ha manera que arribin.

Però hi ha tardes que busques algú amb qui compartir el cafè i només trobes el portàtil i la cambrera. Crec que tot té una raó de ser, així que miro de no pensar en qui m’agradaria que s’assegués a l’altra banda de la taula, a qui m’agradaria dedicar el cafè o la xocolata que s’acosta en mans de la cambrera, i em concentro una mica en mi, que de vegades, de tant pensar en els altres, ens perdem a nosaltres mateixos.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Als miradors

Heu sentit mai el dolor del desengany? Del desencís? De veure la crua realitat. Se’t regira l’estómac i quan creus que vomitaràs resulta que en realitat l’únic que et surt de dins és ràbia, i tristesa: llàgrimes i crits. I, com si tota aquesta ràbia i aquesta tristesa fossin l’esquelet que et mantenien dret, al dissoldre’s amb les llàgrimes (corrosives com el mateix àcid sulfúric), et fons amb el terra, i sents que qualsevol pot passar-te per sobre i trepitjar-te.

Fa un temps vaig penjar una de les meves fotografies preferides, de les golfes de casa meva. No sé massa per què, a casa li diem els miradors (potser perquè només hi pugem a mirar), però en realitat abans era la fàbrica de paper del meu bon besavi. Fins ara era el meu santuari, no hi ha mai ningú, hi fa massa fred, hi ha massa finestres i cap vidre. Sempre que hi anava hi trobava coses interessants, el bust de fang del meu avi, inscrpcions de treballadors que van voler deixar la seva empremta al seu moment, antics decorats de les òperes que feien els meus avis…:els miradors

  Però un dia, potser amb una sobredosi de realitat o la gran falta de coherència i consciència que m’acompanya des de ja fa massa dies, m’adono que els miradors de Les Toeses només són aquestes cortines banyades de llum vermella quan surt el sol cada matí des de darrere el turó del cementiri de Sant Jeroni, només un cop al dia, només uns minuts; no és cap santuari, la resta del dia no és més que un cementiri de records bons o dolents plenes de pols i oblidats, que a algú li ha fet mandra endreçar per fer lloc a coses més boniques, més noves.

DSCN5403 I quan he vist aquest gran desordre he volgut tancar els ulls “No m’agrada, és lleig, aparta la mirada abans que t’enverini la felicitat!”. Però no, resulta que pots tancar els ulls tants cops com vulguis però totes aquestes rampoines seguiran sent als miradors de Les Toeses i podrem cobrir-ho amb llençols blancs o guardar-ho classificat en caixes amagades i tancades sota candau, però seguiran sent allà, i un dia estaran tan podrides que ensorraran la casa.

Fa anys que la mare em diu “Hem d’endreçar els miradors. Un dia ens hi posarem tots, a l’estiu, i mentre uns feinegen els altres fan el dinar i reposen energies per quan els toqui llevar el torn als altres”. I van passant anys, i estius, i plors, i en comptes d’animar-nos a fer neteja, cada cop hi ha més forats a terra. Un dia, trepitjarem massa fort i ens ensorrarem amb el terra.

La vida és Ordre i Aventura, i ara m’he d’aventurar a posar ordre als miradors de Les Toeses, perquè no caigui la casa.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Un glop d’aigua a la setmana

P161110_16.48 Avui toca fer referència als dimecres, que amb poc temps han passat de ser el dia més llarg i pesat a ser el dia que espero tota la setmana.

Dimecres no tinc cap classe. Podria despertar-me quan el cos em digués prou i passar-me la tarda davant la tele o enganxada a l’ordinador. Però no, si se  m’ha concedit un dia més de festa s’ha d’aprofitar, no es pot anar rebutjant les oportunitats que ens arriben a la vida.

Des de setembre que he après a unir dos conceptes que em costaven molt de pair i que juntes han resultat ser un esclat d’alegria –quasi angoixant. Durant tota la meva època d’ESO, els dimecres eren el dia més llarg -i, sense saber massa com, acabava coincidint que et tocaven les assignatures que menys t’agradaven-; i pel que fa al meu pare mai l’havia entès massa, va haver-hi una època que el notava més fred i distant que mai, sense adonar-me que potser jo feia el mateix envers ell. Aquest any, doncs, he après a veure els dimecres des d’un altre punt de vista, i així també entendre què fa el pare quan jo no sóc a casa, com viu ell la vida, parlar-hi molt –al restaurant, al bar, a la cuina de casa, al cotxe, davant del mar... 

Hem tingut dimecres de platja, dimecres de feina a casa, dimecres de compres, dimecres a Igualada, dimecres a Manresa… I al final del dia, quan agafem el cotxe per tornar a casa des d’on sigui que hem anat, sento com una felicitat que m’ofega per dins i que em fa sentir més viva que mai. No és ben bé que m’agradin els dimecres, m’estimo els dimecres amb el pare i, ara per ara, seria l’última cosa de la que prescindiria si hagués de reduir el meu calendari setmanal.

Els dimecres amb el pare són aquell glop d’aigua que prens amb el cafè, per netejar-te la boca i poder tornar a assaborir-lo amb la mateixa intensitat que al principi.

dissabte, 6 de novembre de 2010

MÚSICA: Tan cert com que la nit ens espera

Si Mishima fós el mar, voldria ser vaixell, per navegar i perdre’m entre les ones i, de tant en tant, submergir-me i veure’n les profunditats més amagades.
Però Mishima no és un mar. Mishima és felicitat, és passió, és complexitat per desglossar, és un trencaclosques, és amor, és eufòria, és la tranquil·iltat que resulta de la por i l’angoixa, és una vida d’altibaixos amb un constant rerefons de bateria, de ritmes que et fan posar la pell de gallina. És tan fàcil de creure, que no es pot ser més feliç.
Des de la resumida i breu història d’una parella en què, en arribar la tardor, cadascú evoluciona a la inversa de l’altre amb un fill com a punt en comú, fins a l’apoteòsica olor de la nit que et fa picar de mans i sentir que se’t crema alguna cosa dins les entranyes amb la seva eufòria desenfrenada i despreocupada. Millor no parlem de quan tot torna a començar amb aquell que marca el jove Alfons Serra amb la bateria (mentres udola amb el públic que s’ha deixat anar i ha començat a udolar també com una gran manada de llops, posant a prova els límits acústics de l’Auditori de Vialafranca).
Ha estat el meu primer concert i, igual que fa uns mesos em va passar amb la meva primera missa, he anat al millor que podia anar, al millor lloc on els podia veure i el millor, cosa que no vaig poder fer al funeral de Montserrat perquè el pobre ja era ben mort i cremat, he pogut intercanviar unes paraules –i dos petons amb un somriure- amb el màxim protagonista, el David Carabén (que, per cert, que guapo en persona…). Ni foto ni autògraf, tan sols volia felicitar-lo i gràcies al Josep Torrents –i a l’Anna Vallès, que m’ha acabat d’animar a fer el pas-, he pogut fer-ho.
I sí, alguna cosa em diu que sí, que aquests són, definitivament els que definiran la meva vida, i que tornaré a tremolar quan els torni a sentir –perquè penso repetir a la sala silenci de Manresa-. I quan d’aquí uns anys em torni a mirar el CD d’Ordre i Aventura pensaré “Estic tan enamorada de tu com abans”, perquè resulta que em deuria enamorar quan els vaig sentir per primer cop al blog de l’Anna.
I avui no sé si podré dormir, perquè per aquí dalt als núvols no hi arriba la son.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

POESIA: A pressa febril da vida moderna

No sabeu la ràbia que fa escriure un post fantàstic i que, per alguna raó desconeguda, desaparegui com per art de màgia (o per art informàtic…). O sigui que replantejaré el post i el començaré pel final, citant Fernando Pessõa –un dels autors de capçalera del meu pare, i que sense voler s’ha convertit en un membre més de la família així com Teixeira de Pascoães:
A lentidão da nossa vida é tão grande que não nos consideramos velhos aos quarenta anos. A velocidade dos veículos retirou a velocidade às nossas almas. Vivemos muito devagar e é por isso que nos aborrecemos tão facilmente. A vida tornou-se para nós uma zona rural. Não trabalhamos o suficiente e fingimos trabalhar demasiado.
(La lentitud de la nostra vida és tan gran que no ens considerem vells als 40 anys. La velocitat dels vehicles ens va retirar la velocitat de les nostres ànimes. Vivim molt a poc a poc i és per això que ens avorrim tant fàcilment. La vida se’ns ha tornat una zona rural. No treballem prou i fingim –o pretenem- treballar massa).
No tornaré a escriure el post que se m’ha esborrat, però amb el regust d’aquesta cita només resumiré el que volia dir. Odio els divendres amb tot el meu cos. Ja sé que la societat incoherent (o l’afició incondicional al Garfield) m’obliga a odiar els dilluns, però és absurd quan t’agrada el que fas. És més, estimo els dilluns, perquè em donen l’oportunitat de tornar a fer allò que tan m’agrada. Així doncs, quedem que el que odio són els divendres. Resulta que l’any passat, el dia de màxima activitat de la setmana era els divendres i, en conseqüència, l’endemà patia unes baixades de defenses i d’ànims que sovint acabava tancada a la meva habitació amb migranya. Però aquest any el dia de màxima activitat se m’ha avançat al dijous, de manera que les baixades m’agafen en divendres; que si els passés a casa no m’ho prendria pas tan malament, però com que m’agafen en plena classe teòrica o a assaig de falcons, doncs, què voleu que us digui, em foten el dia bastant enlaire.
I començant així els divendres, els dissabtes i diumenges no són més que 48 hores de convalescència que no exploto massa per no sobrepassar els meu límits -que de vegades no sé ben bé on són-, i si els exploto llavors ja no estimo tant els dilluns.
Però tot i així segueixo tenint una vida tan lenta i avorrida com diu Pessõa, i sí, sóc una d’aquestes persones que fingeix tenir tanta feina i tantes coses a fer però que si s’atura a pensar una mica què és el que fa a la vida, veu que no fa tant com podria.
I els que sou més d’odiar el dilluns, no us queixeu tant, que de tant en tant en ve un de festa, com el de demà, que si no ho compensa tot, s’hi acosta…

divendres, 29 d’octubre de 2010

MÚSICA: Núvols al corriol dels pastissos

Avui tornant a casa amb el tren he alçat la vista i he redescobert la màgia dels núvols amb la que ja m’havia trobat quan era petita. Quan el cel és blau i veus quatre núvols no la notes, i quan tot el cel està tapat i atapeït com el cotó ho està en un coixí, tampoc. El cel estava estrany, veies clapes blaves, una capa frondosa de núvols i, dispersos com fantasmes passejant pel cel, quatre o cinc núvols que semblaven trets de l’anunci d’“El Corte Inglés” (de fet, la que estava dispersa era jo, que una mica més i me’n vaig a Lavern).  M’han despertat un no-sé-què aquests quatre o cinc núvols (en realitat crec que només eren tres; se’m deuen haver reproduït a la memòria), una fascinació absurda per un element tan normal com ho és un núvol, però és que era tan fantàstica aquella imatge..., és d’aquelles que m’agraden a mi, que no es poden ensenyar en una foto (on perdrien l’essència).
I així com amb els núvols he descobert que no són tan normals com semblen, amb Sanjosex m’ha passat al contrari, avui, que l’he vist a Divendres (programa de tarda que miro de tant en tant, quan no em queda fregida al sofà), per la veu el feia el tio més raro i bohemi del món, però quan l’he sentit parlar i respondre el parell de preguntes que li ha fet l’Espartac (o era el Xavi Coral? no m’hi he fixat, estava més pendent del Carles Sanjosé[x]) he vist que és d’allò més normal, algú amb qui no em faria res fer-hi un cafè al Cafè de la Plaça de Sant Sadurní. I pensar que em vaig perdre el seu concert quan va venir al Forat del Pany l’any passat… Per si de cas no em perdré el de Mishima, que venen divendres que ve a l’Auditori de Vilafranca (!!!).
Avui us podria deixar amb la cançó de “Corriols” de Sanjosex, que és la que ha cantat avui a la tele, pe`ro com que ja l’he citat algunes vegaes, avui us presentaré la meva última incorporació a la llista de reproducció de l’Spotify: Mine!, també descoberts gràcies a l’Enderrock. La cançó, com no, Pastís.
[creieu que he fet ús excessiu del hipervincles? És que he decobert l’eina al Windows Writer i ara m’hi he aficionat…]

dimarts, 26 d’octubre de 2010

PERSONATGES: Nosaltres (i la resta del món)

P251010_19.25
M’agrada perdre’m pels carrers de Gràcia. Avui he trobat una creperia que feien unes crepes prou bones (i prou cares), i no sé si seria pel gust de ser a Gràcia o per ser a Gràcia amb la persona que més estimo del món, però he vist les estrelles mentre assaboria la meva galette de pernil dolç, formatge i ou. Potser sigui la combinació de totes dues coses, amb l’ingredient màgic de la nostàlgia. No sé quan el tornaré a veure, ni on, i el pitjor és que no sé com; s’haurà engreixat?, anirà anestesiat pel medicaments? Estarà content?, afectuós com sempre ho està amb mi? Com un fantasma, ell apareix i desapareix de la meva vida, deixant, sense adonar-me’n jo, alguns buits amb els que he d’aprendre a conviure.
Demà a les 10 del matí ingressa en una clínica, per pròpia voluntat, un gest d’una gran valentia per part seva (tot i que avui, mentre feiem una infusió al pati de l’Olokuti, m’ha confessat que estava mort de por). I m’agradaria poder ser més al seu costat, perquè l’estimo i de vegades crec que no faig prou per ell, que no el truco prou, que no el veig prou, que he deixat perdre allò que teníem quan érem petits.
El conec des de fa anys; l’he vist créixer, plorar, mentir, riure –quants riures…!-, l’he vist morir anímicament, l’he vist renéixer i tornar a morir, l’he vist lluitar, l’he vist dormir, l’he vist en el pitjor estat que us pogueu imaginar, però també l’he vist somriure amb una sinceritat que costa de trobar. Va arribar un moment en què el vincle era tal que, cada cop que ell tenia una crisi, jo em desmuntava per complet, incapaç d’agafar-me enlloc per evitar que em xuclés el forat negre que mai no sabia on em portaria. Ha costat llàgrimes, i mentides a tort i a dret, i ràbia, i temps i distància, per aconseguir tenir la relació sana que ara tinc amb ell.
Qualsevol que ens veiés pel carrer o a la cafeteria podria pensar que estem junts, i en certa manera ho estem, si per “estar” amb algú ens referim a dir-nos coses boniques quan ho necessitem, en abraçar-nos, en mirar-nos als ulls i saber que no hi ha ningú més important, a saber que per molt que passin dies, mesos, desgràcies o ràbies, seguirem necessitant-nos incondicionalment.
Ni jo estic gelosa dels nois amb qui ha sortit, ni ell dels meus amors platònics, perquè son dos món diferents, no tenen res a veure, un món som nosaltres dos, i l’altre, la resta.
I demà tornarà a desaparèixer un temps i no sé quan el tornaré a veure per això avui li dedico el post, perquè es mereix que el món sàpiga qui és, perquè avui, més que mai, necessita saber que per molt sol que es pugui sentir de vegades, sempre tindrà una Gigi, una Gina; la Gisela; que pensa en ell, que li dedica contes, premis i posts, que li dedica la vida, encara que no sempre li faci veure.
D’aquí uns mesos tornaré a invocar-lo, a veure si el fantasma es materialitza altra vegada amb la forma que encaixa perfectament amb mi.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Els Matins


Un cop agafo el bus, la gràcia està en explotar al màxim els pocs recursos dels que disposo a les 6 del matí, quan no hi ha distraccions perquè és massa fosc i la gent està massa adormida com per donar conversa.

A la primera parada puja el senyor simpàtic de jaqueta llarga i ulleres sense montura, que sempre saluda el conductor de l’autobús i em dedica un lleuger cop de cap per dir-me bon dia. L’any passat sempre pujava amb una dona que parla un castellà perfecte (com de Madrid) i que té pinta de ser del PP, però aquest any ja no ve, potser s’ha jubilat o l’hi han canviat l’horari de la feina.

A la segona parada quasi tot són universitaris, que venen adormits de casa seva i amb els cabells humits encara, i fent olor de colònies sensuals i masssa fortes. Però en aquesta parada no em fixo en la gent, em fixo en l’obrador del forn de pa que acaba d’obrir, on es veuen sempre alguns treballadors per la finestra, estirant masses, portant o treient llaunes del forn, carregant sacs de pa cuit a punt per repartir…

A la tercera parada puja el meu amor matiner. Aquell noi que des de fa dos anys puja sempre amb la jaqueta taronja. És diferent dels altres universitaris, no s’engomina el cabell, no fa una olor asfixiant i no va vestit com si anés a una desfilada de models. És natural, guapo –però no molt- i tirant a baixet. Sempre me’l miro, esperant que ell també ho faci més de 2 segons i em somrigui o em digui ”Bon dia!”. Un dia, sense voler, vaig descobrir que es deia David, crec que David Fabres. Des de llavors que ja no és el mateix.

A la quarta parada quasi no puja ningú, tan sols una noia que, per la veu que té, deu fer doblatge, que té el nas estrany, com de follet. Tot i que sempre és a la parada abans que arribi el bus, quan puja sempre sembla que vingui amb presses.

I a la cinquena parada baixo jo, m’acomiado de la meva companya de viatge matinal (la Carme), carrego la motxilla a l’equena i em cordo bé la jaqueta perquè a fora segur que fa molt de fred. Dic adéu al conductor (tot i que ell no em respongui mai) i baixo l’últim esglaó del bus amb un salt.

En menys de 10 minuts ja sóc al tren i com que allà ja varia més el personal que agafa el mateix vagó que jo cada dia, em porto la distracció de casa: una taronja. Començo a pelar-la quan es tanquen les portes a Gelida, a Castellbisbal ja la tinc a punt (i amb molt de compte de no esquitxar ningú, l’obro pel mig) i abans d’arriar al Papiol ja me l’he acabat. La taronja em desperta i em manté ocupada. Però quan s’acaba només em queda la música. Amb prou feines són tres cançons, les que em dóna temps d’escoltar, pero estic prou conscient com per reconèixer la música i saber que quan la cançó dels Ametllers (de Mishima) diu “a migdia poncelles vermellenques han tret el cap florit entre la neu i han resplandit enmig del camp” (i fa aquell petit esclat tan bonic), he d’obrir els ulls, per molt que se m’enganxin, per molt que pensi que no passa res si per un dia me’n vaig amb el tren fins a Manresa i vaig a classe més tard. Els obro, agafo les coses ràpidament i en baixar del tren corro fins al bar on m’espera el meu talladet amb galeta de caramel que tan m’ajuda a aguantar els matins. Si tinc sort em vindrà a fer companyia algun company de classe que arriba més d’hora del compte, però normalment tinc el temps suficient per estar amb mi mateixa i llegir La Contra –si no és que algú abans ha agafat La Vanguardia, en aquest cas agafo el Mundo Deportivo.

Així doncs, evito la temptació d’adormir-me i passar-me de parada al bus o al tren, o arribar de mal humor a classe, o pensar que la vida és una merda quan t’has de llevar a les 5. La vida és maravellosa i fa falta ben poc per veure-ho, tan sols una mica d’optimisme, una taronja i una bona dosi de cafè.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Vilafranca també té un cel bonic

fotosssss 029

Estic provant el nou ordinador portàtil, que té una aplicació per escriure directament al blog, amb més eines, més opcions… Està prou bé. El millor no és que pesa 1’5kg, ni que és més prim que la meva carpeta d’apunts, ni que té una pantalla absolutament perfecta, sinó que el puc tenir a l’habitació, al bar, al menjador, i sempre em ve alguna idea per escriure, encara que només siguin frases. Ai… Un petit pas a la independència… I si al final vaig a fer les pràctiques a Girona ja m’han vist prou per casa, que jo me’n torno a la terra on vaig néixer, a la ciutat dels ponts i les llegendes, del cul de la lleona, del bar on fan els millors batuts de vainilla que mai he provat… Dolça juventut… No em vull fer gran. Em sembla que em quedaré als 18 eh? Tinc temps d’acabar de créixer una mica fins al 5 de desembre, però a partir de llavors s’ha acabat, me n’aniré al país de mai més i allà em quedaré, a fer coques i croisants (i xuixos, si me’n demanen), sigui Girona, Gelida, o Ginebra.

I un dia tornaré i diré “mira que bonic que n’és el cel de Vilafranca, vist des del terrat, després d’una tempesta” i una bona amiga em dirà “No hauries d’haver marxat, ja veus que aquí també tenim coses boniques”, però jo li respondré que no li puc ensenyar fotografies del cel de Girona, o de Gelida, o de Ginebra perquè és tan bonic que quan li fas una foto perd l’ànima i la gent ja no el sap apreciar.

Sé que hauria de dedicar aquest post al magnífic cap de setmana que he passat a una casa amb molta història, a Viladrau, envoltada de Montseny (de monts i de seny), però demà m’he d’aixecar a les 5 i ja faig tard al llit, m’ha dit el coixí. O sigui que us deixo només amb la fantàstica imatge amb què em vaig llevar jo el diumenge (com es pot tenir un mal dia començant amb una imatge així?):  

P171010_14.23 [Us asseguro que asseguda a l’ampit de la finestra guanya molt]

dissabte, 9 d’octubre de 2010

M'agrada


- Girona
- Mishima
- La magrana amb suc de taronja
- El cafè
- Aquells cereals que en diuen de dieta però que tenen flocs de xocolata
- The Big Bang Theory
- Canviar-me d'habitació
- Muntar mobles de l'IKEA
- Dibuixar arbres
- Dissenyar llits i cases
- Caminar caminar i caminar
- Estirar-me al terra del menjador escoltant els discs d'Ives Duteil que tenia la mare plens de pols guardats en una caixa, sobre l'armari de les disfresses dels avis.
- Inventar-me frases sense sentit
- Trobar sentit a les frases que sembla que no en tinguin
- Queixar-me de lu malament que em trobo
- Dormir a casa dels veïns
- Pintar a la paret de l'habitació amb pintura fosforescent (d'aquella que brilla quan es fa fosc)
- Banyar-me amb aigua calenta i essència de pi quan estic "sopa" (com feia ma mare quan erem petits)
- Tocar la gent; que la gent em toqui
- Esmorzar al terrat de casa
- Parlar amb el conductor de l'autobús de les 14:15
- Veure ma germana treballar a casa i el meu germà gran intentant col·laborar amb la família
- No tenir cap classe els dimecres
- Anar a la platja sola amb el pare
- Les conferències gratuïtes que em fa el pare quan dinem junts
- Sentir que puc ensenyar coses a gent més gran que jo

Què coi, m'agrada que les coses vagin bé. I a tu, què t'agrada?

dissabte, 25 de setembre de 2010

POESIA: Camins

Si m'haguéssis fet néixer gra de blat,
que seria senzill d'arribar a ser una espiga!
Llucar, créixer, florir en l'aire assolellat,
entre olivers, en una terra antiga.

Si m'haguéssis fet néixer raig de llum,
d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,
m'hauria estat donat el do de no triar el meu rumb:
el meu destí fóra una recta eterna.

Però m'has creat home, fecund, fort.
Has obert un camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l'estel del nord
en la nit nostra, viva, però obscura.

Tinc por – tinc confiança. Servitud
no hi hauria més dura que la de l'home lliure
si, tant més fatigat com més s'hagués perdut,
pogués perdre el repòs del teu somriure.

Màrius Torres

dimarts, 21 de setembre de 2010

Als núvols


[per molts cops que l'hagi escoltat, segueix encantant-me...]

Pes de sobre que m'he tret avui al matí -després de despertar-me tard, oblidar-me les claus de la taquilla on ho guardo TOT i arribar una hora tard a classe- quan he vist que el que ahir em semblava una muntanya, avui no és més que un gra de sorra, potser una pedra, però el cas és que no és una muntanya.

Pes de sobre que m'he tret avui -repeteixo, deprés de desperatr-me tard, oblidar-me les claus de la taquilla i arribar una hora tard a classe- quan he descobert que, en realitat, si jo ho desitjo, el dia anirà bé, només és qüestió de saber quins botons he d'apretar i quan, i en cas d'indecisió o por, simplement arriscar-me a tot o res, perquè altres vegades ja ho he perdut tot i al final sempre me n'he acabat sortint.

Pes de sobre que m'he tret avui quan he descobert que els pantalons vermells tampoc em queden tan malament; serà cosa d'atrevir-s'hi.

M'he tret aquest peix de sobre que feia dies que em feia ombra a tot arreu on anava. Ho tindré en compte per la següent vegada, si em molesta el peix tant sols li demanaré que se'n vagi a fer ombra a una altra banda.

Tant pes m'he tret de sobre que ara no sé com baixar dels núvols...!

dilluns, 20 de setembre de 2010

Que la Terra se m'empassi...

Heu ficat mai la pota fins al fons pensant-vos que estàveu fent una bona obra? Uf... Quin pes al damunt...

dimarts, 14 de setembre de 2010

MÚSICA: Quan redescobreixes allò que vas deixar passar


Els he redescobert avui, fullejant l'Enderrock al tren, i els he buscat a l'Spotify només arribar a casa. Me n'agraden algunes cançons. Aquesta en especial. Avui la necessitava i suposo que per això se m'ha posat la pell de gallina quan l'he escoltat. Per això la vull compartir. No m'he parat a escoltar què diu, però amb la veu que té David Amills no fa falta entendre res.

De fet, em sembla que la vaig sentir fa temps; sí, m'hi vaig fixar perquè tenen un nom incoherent (les dues paraules han de coincidir en nombre: o Senyor Tranquil o Senyors Tranquils!), em va inquietar, però potser aquell no era el moment idoni per escoltar-los i, com em va passar amb Love of Lesbian, ho havia de deixar pair.

dilluns, 13 de setembre de 2010

RETROcedir per avançar

Avui he recuperat la màquina d'escriure del meu avi. Només estava plena de pols i tenia la cinta de tinta gastada i més seca que una fulla a la tardor; n'hi ha hagut prou amb netejar-la una mica i comprar-li una cinta nova a una copisteria de Vilafranca. Bé, o això em pensava, llavors m'han dit que els únics rodets de cinta que venen ara són per les Olivetti, mentre que la meva és una Remington "portàtil", que té els rodets més petits. Com que no m'hi cabien els rodets li he hagut de desenrotllar toooooooooooota la cinta (jo diria que com a mínim 3 km...) i enganxar-la als rodets de la meva màquina. Amb aquestes que, quan he acabat m'he adonat de tres coses:
1. Mai toquis una cinta de tinta sense guants, i menys abans de sopar.2. Faig menys faltes escribint a màquina que amb el teclat de l'ordinador (per allò que has de parar més atenció, com que no pots borrar no et pots equivocar).
3. La inspiració t'arriba quan vol; i si no és el moment, doncs ja et pots comprar plomes estilogràfiques, fumar a l'ampit de la finestra o recuperar relíquies oblidades dels avis que no has conegut, que no escriuràs res de bo.

Aquest post és un petit homenatge al Lluís Romaní Oliva, que sempre me n'han cantat les mil maravelles i em malaeixo els ossos per no haver-lo conegut mai, per no haver pogut compartir mai cap vespre amb ell a la cuina de Les Toeses, com faig de tant en tant amb el pare. De vegades quan estem perduts hem de mirar enrere per poder fer un pas endavant, hem de recordar qui som, d'on venim. Jo de vegades entro al despatx que havia estat de l'avi i miro la càmera de video que tant feia anar, o les màquines d'escriure, o les fotografies que encara ningú ha despenjat. És llavors que m'entenc una mica més a mi mateixa.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Pujar als núvols

L'altre dia, sense voler, vaig assistir a la meva primera missa. Em vaig sentir d'allò més tonta, si voleu que us digui la veritat. No sabia què s'havia de fer, m'aixecava quan tothom s'aixecava, em tornava a asseure quan tothom tornava a seure, i suposo que hauria cantat i orat si hagués sabut què s'havia de cantar o orar. I quan, al final, tothom s'aixecava i s'acostava a l'altar (?) li vaig preguntar al pare on anaven. Així d'ignorant sóc, que no sabia que anaven a rebre la comunió. Podríem dir que he "perdut la virginitat", no ha estat tant dolorós com m'havien descrit, tot i que en algun moment, durant aquelles dures hores, vaig estar a punt d'adorimr-me, com feia el meu pare al meu costat (em va assegurar que va somiar i tot).

I què hi pintava la Gisela en una missa? Tinc una certa aversió a la religió i al culte als Déus, però el 26 d'agost va morir Raimon Panikkar, un líder que els meus pares admiraven molt, i quan el meu pare em va dir que aniria al seu funeral a Montserrat vaig decidir aprofitar l'oportunitat, perquè no hi ha anat gaires vegades, jo, a Montserrat. La idea era anar a donar una volta mentres el meu pare era dins la basílica, al funeral, però no sé massa com va anar que ja era asseguda dins, a un banc, entre el meu pare i un senyor que duia una creu penjada al coll i davant una noia de pell fosca embolicada amb una túnica. Estava ple de gent que coneixia i quan vaig sentir que qui obria l'acte era l'Albert Blancafort, el constructor de l'orgue de Montserrat i dels futurs orgues de la Sagrada Família (però per sobre de tot, un mol bon amic), vaig pensar que potser valia la pena quedar-se. I no va estar tan malament, a part de no sé quants fragments de la Bíblia que no vaig entendre massa i alguns coneguts de Panikkar que van llegir qui era Raimon Panikkar per ells (llegir, no explicar, per això es va fer força avorrit) van haver-hi moments espectaculars, com les peces que va interpretar Jordi Savall amb la seva viola de gamba, o quan vaig sentir per primer cop l'orgue de Montserrat.

Però sens dubte, el millor moment va ser quan es va acabar, el pare em diu "Què tal la teva primera missa?", "Ah, però això era una missa?", "més o menys...", "Doncs prou bé...". Diguem que m'he estrenat de la millor manera possible, perquè era un missa pro defunctis; per un líder que enllaça tres religions, dos móns, dues cultures; i a Montserrat, que és el millor temple espiritual, tant pels creients de diferents religions, com pels escaladors.

A partir d'ara la meva vida seguirà sent la mateixa, no em passaré al cristianisme, ni al budisme ni tampoc a l'hinduïsme, però he après que tampoc cal despreciar la religió ni enriure's de qui hi creu perquè, encara que no hi creguis i hagi fet molt de mal a la humanitat, s'ha de reconèixer que és un conte molt ben construït que barreja realitat, somnis i desitjos, que canvia segons la cultutra, però que en el fons l'argument sempre és el mateix. Ara entenc una mica més els meus pares i els seus amics i alguns amics meus.

He descobert que m'agrada Montserrat, m'agrada molt, potser ara hi aniré més sovint, a escriure contes, a inspirar-me o potser només a passejar amb el meu pare i els seus amics filòsofs, el Jordi Pigem o l'Octavi Piulats (si em deixen venir amb ells, és clar). De tant en tant va bé pujar als núvols i si és per filosofar amb professionals, encara millor.

dijous, 19 d’agost de 2010

Tovalloles sota les finestres; però l'aigua segueix entrant

No parlaré de les inundacions que estan acabant amb la casa on se suposa que he de viure. Tampoc parlaré dels amics de ma germana que han envaït la casa aquests dies i el fet que no tingui ocpió a tenir una mica de tranquilitat perquè on no hi ha 4 preadolescents cridant i rient compulsivament, hi ha mon germà en fase pre-adulta i post-adolescent escoltant la seva música que considero que renyeix força amb el terme que jo entenc per "tranquil·la"; ni del fet que els meus germans em diguin que el meu sistema d'aministració d'hores per utilitzar l'ordinador és una "tonteria" i que no serveix per res mentre que el més productiu que fan ells per aquesta família és parar la taula un dia de cada 7 -sovint el dia en què jo, farta, em declaro en vaga-; ni tampoc parlaré de la ràbia que em fa que ma germana em contesti i em vacil·li quan està davant dels seus amics; o de les paranoies maníaques i obsessives que he rebut últimament a la meva safata d'entrada en forma de e-mail; ni d'obrir la nevera i trobar-m'hi l'envàs de la llet amb la quantitat suficient com per no haver de rebregar-lo i tirar-lo a la brossa, però insuficient per una ració (humana).

No parlaré de tot això perquè em fot d'una mala llet que no us ho podeu ni imaginar, i si m'extenc massa pot ser que el meu cervell no distingeixi què és racional i què no i acabi fent realitat el meu somni de ficar-los tots en una bossa isotèrmica i enviar-los a estudiar els costums del pingüí emperador a allà on sigui que passen tot l'hivern covant els ous.

Més aviat diré contenta amb un somriure forçat a la cara "Felicitats Gisela! Aquest és el teu post 101!". I ara, si la tempesta no m'ho impedeix, m'espatxurraré al sofà tota la nit a veure un capítol rere un altre de The Big Bang Theory, que em fa riure fins a fer-me mal el cap i em dóna idees per tornar-li la pilota a ma germana quan em vacil·la davant dels seus amics.

CONTES BREUS: Buscant amics

Si ara obrís la nevera i trobés un flam d'ou seria la noia més feliç del món. Però des que han canviat la nevera té la sensació que mai hi troba el que li ve de gust. Al ser més gran que l'anterior sembla estar sempre més buida; a ella les neveres buides la deprimeixen. Ningú vol tenir la nevera buida, i menys a l'estiu.

Sovint, quan no sap què fer, corre al rebost tan sols per obrir la porta de la nevera, encara que ja sàpiga què hi ha, encara que ja sàpiga que no hi haurà cap flam, ni cap cervesa, ni cap pebrot que pugui anar menjant a trossos una estona abans de dinar.
Sempre que obra la nevera té l'esperança que algú haurà passat pel súper i haurà pensat en ella. Però passen els dies i el flam no apareix. De fet, potser a casa hi ha algú més que obra sovint la porta de la nevera esperant que algú hagi comprat un flam d'ou al súper.

Demà anirà al súper i comprarà dos flams d'ou.

dissabte, 7 d’agost de 2010

Neteja general

És estiu i toca tirar la casa per la finestra; literalment.

Les meves vacances van començar fa ben bé 2 mesos i si més no, fins ara no estic començant a aprofitar-les com es mereixen. He passat les tardes de juliol anant al casal d'estiu per joves del pobles m'ho he passat com mai, però no he fet massa res de profit a part de rentar plats i olles, posar rentadores i sentir-me una mica esclava de la mandra general dels meus germans. I ara, passada la Festa Major del poble, ha marxat quasi tot Les Toeses: el meu pare s'ha endut els meus germans petits a Portugal, els veïns van marxar ahir amb la furgoneta ben carregada i el meu germà gran només hi és pel que li interessa (no és una crítica, que quedi clar, que té 20 anys i ja és el que li toca). En definitiva, que només quedem la meva mare i jo, soles, les dues mestresses de Les Toeses. Oh! Quins dies! Quina maravella! Això sí que són vacances! Crec que són les millor vacances que he tingut en els darrers 4 o 5 anys.

Em llevo relativament d'hora, i amb ganes de fer feina, d'endreçar. L'altre dia li vaig pintar tota l'habitació de blau cel a ma germana, un petit regalet, que ja portava 3 o 4 mesos amb l'habitació cap per avall i, pobreta, no hi havia ningú que l'ajudés, que mon pare ja té prou merder amb la nevera, la cisterna del vàter, la calç que s'acumula a les canonades i a l'escalfador... i, en fi, un munt de desastres varis que van surgint dia a dia en aquesta casa (per sort surgeixen en comptegotes, si vinguessin tots de cop, jo diria que al pare li agafaria un infart). A la tarda em dedico a netejar el pati, que fa fàstig, su juro. No sabeu la muntanya (i quan dic muntanya vull dir MUNTANYA) de merda que hem fet al pati perquè la vingui a buscar el xatarreru el dilluns al matí. La nevera vella, la moqueta tacada de pintura de l'habitació de l'Emma (una llarga història), el matalàs que feia servir el Guillem perquè hi dormís els seu gos-porc (un que, per sort, ja s'ha tret del damunt), cadires podrides, equips de música espatllats, fins i tot hi ha un banc (l'estructura de ferro està bé, però la fusta estava tota podrida i em fa mandra restaurar-lo sabent que en tenim 2 més al pati).

El cas és que amb la mare ens ho hem passat la mar de bé, sobretot quan vam tirar la moqueta des del balcó de l'habitació de l'Emma -pesava molt i ens feia mandra baixar-la tres pisos per l'escala-. Aquests dies hem tingut temps per xerrar de les nostres coses, per recuperar una mica del temps perdut, per adonar-nos que la vida en una família petita seria més fàcil, amb menys discussions i el més important: més justa. Ella fa el dinar, jo rento els plats, mentre ella fa la migdiada jo miro lesmeves sèries i quan ella es desperta mira les seves. Fem feina juntes i no ens hem de barallar per l'ordinador, i el que és millor: de tant en tant anem al poble a fer un cafè o ens asseiem a la taula del pati a prendre una tassa de coca-cola molt freda i esbravada (ens agrada esbravada, sí, què passa?). Ara ens agrada molt perquè és la gran novetat, però en el fons sé que a la llarga ens avorriríem. Penseu que avui -tres dies després que quedés la casa per naltrus soles-, mentre la mare em duia a l'assaig de Falcons, ens preguntàvem què debien estar fent en aquells moments el pare, el David i l'Emma.

Tenim un defecte genètic que només passa de mares a filles (grans), ho és la meva àvia, la meva mare i ho sóc jo (però no ho és la germana pettita de ma mare ni la meva), necessitem tenir algú a qui cuidar, algú per qui patir.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Il·lustrar els sentiments

Tinc el blog una mica mort oi? Em costa una mica això d'escriure ara, estic en un moment en què tota la inspiració que em ve és en forma d'imatges i costa més d'expressar.

Bé, doncs he decidit que per donar-li una mica de vida al blog afegiré una petita secció on penjaré il·lustracions de la meva col·lecció de contes. Fa anys que la mare, de tant en tant em regala contes d'aquests que trobes a la secció infantil de les llibraries -perquè no hi caben entre els llibres de butxaca, no perquè siguin per nens-. M'encanta, sempre troba el que em convé més. No en tinc gaires, tan sols 5 o 6, però hi ha un munt d'il·lustracions que són com tresors per mi i tinc ganes de compartir-les i explicar-vos-les (o potser no, depèn de la imatge).

Doncs això, que a partir d'ara, a la part superior de la columna de l'esquerra trobareu les pàgines que vagi omplint amb il·lustracions.

Espero que us agradin i que, com jo, pogueu trobar alguna imatge que expliqui el que no podeu o no us atreviu a dir amb paraules.

dilluns, 2 d’agost de 2010

FALTES AL CARRER: Oferta

Una de les aficions estúpides que tinc és mirar revistes de mobles, ho faig des que tinc memòria. I mireu què vaig trobar fa un parell de setmanes a una revista de casa la meva àvia:

Sí senyor! Això sí que és transparència! Si ensenyem els descomptes, per què no hauríem d'ensenyar també les estafes?

divendres, 30 de juliol de 2010

Com una cabra

Ahir vaig passar la tarda a Gelida i, al tornar, mentre esperava el tren a l'andana em trobo amb aquesta adorable família. No sé ni d'on sortien ni a on anaven, van aparèixer del no res. Potser anaven a Sant Vicenç de Calders però com que debien sentir la senyora de la Renfe dient "Pròxima circulació per via 1, rodalies amb destinació Vilafranca del Penedès" deurien ajornar la sortida familiar a la platja i se'n van tornar al no-res, xino xano, pel mig de la via... Es nota que no estan informades, les cabres, si haguéssin sentit la notícia de l'atropellament de "Castefa" pudé haguessin utilitzat el pas inferior com la senyora de la Renfe indica molt amablement cada 5 minuts ("Atenció, no creueu les vies, si heu de canviar d'andana feu servir el pas inferior").

Penjaria algun video o alguna foto d'ahir al matí, que vaig anar a prendre el sol mentre mirava un munt de paios córrer 110m saltant tanques com ovelletes (més aviat semblaven conills...), unes mosses amb un ventre d'allò més pla saltant sobre un sorral i aquells xicots tan trempats que salten 5'65m amb una perxa (que en algun cas es trenca, no és broma, jo ho vaig veure), però em vaig deixar la càmera bona a casa i les fotos que vaig fer són amb el zoom del mòbil i no es veu massa res i és una mica una tonteria, que per veure aquestes fotos vas al google i poses "pole vault" i te'n surten unes de fantàstiques fetes per uns professionals que cobren per passar-se el matí aguantant aquelles càmeres amb els seus super objectius de tres metrus i mig. Us ho recomano moltíssim això d'anar a l'estadi, si hi aneu a la jornada matinal només són 3 €. Encara hi sou a temps, que el cap de setmana són totes les finals i estarà interessant. Ara, això sí, sobretot porteu crema solar i gorra, que depèn de la zona que et toca hi peta el sol tota l'estona, i allà et cobren 10€ per una gorra (i 2€ per una aigua!!!), aquests sí que estan com una cabra...

dilluns, 26 de juliol de 2010

CONTES BREUS: Dies morts


En què deus pensar tantes hores estirat al llit? Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les 6 de la tarda i ni tan sols has sortit del llit per menjar alguna cosa. Ja no sé què fer, què dir-te per donar-te raons per sortir d'aquí. Quan respons, ho fas amb monosíl·labs, com si et faltés força o ganes per comunicar-te amb algú que no siguis tu mateix. I el pitjor és quan calles:
- Et puc abraçar?
Vas ser tu qui, una nit d'insomni compartit, vas dir-me que el no més dur és la no-resposta. I em fas mal, però callo, no ploro, ho envaso tot al buit, paraules i plors, per ocupar el mínim espai, perquè avui, plorar-te, seria com plorar a un mort.


Fins el sol s'ha cansat d'intentar animar-te amb la seva llum, però això cedeix el testimoni a la lluna. I jo em poso el pijama i m'estiro al teu costat i em mires, però no aconsegueixo veure res més que el reflex de la meva incomprensió i la tristesa del verd dels teus ulls, aquell verd que un dia vaig creure ple d'esperança.

Encenc una espelma a l'ampit de la finestra perquè, com un far, indiqui a les ombres de lluna -que tot ho curen- on és el port on aquesta nit s'hauran d'aturar.
I després de dues llargues hores estirada al llit, pensant al teu costat, se'm comencen a tancar els ulls i et dic bona nit. Avui dormiré al teu costat; vull ser la primera persona que vegis demà quan, al despertar-te, sentis que tornes a ser el de sempre.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Saltar

L'home pot nedar, pot caminar, córrer però mai podrà volar. Deu ser per això que a alguns ens agrada tant saltar al buit. Hi ha molta gent que li fa por o simplement no senten massa res a part d'eufòria, per l'adrenalina que segrega el cervell. Ja quan tenia 9 anys m'encantava anar a Les Deus de Sant Quintí, un lloc on hi havia una bassa envoltada de roques. Recordo el munt de vegades que vaig arribar a tirar-me des de la roca més alta, que debia fer uns 8m d'alçada...

Abans de tirar-me, per moltes vegades que m'hagués tirat abans, sempre em costava m'ho mirava molta estona i li deia al meu germà gran "Tira't tu primer, Guillem". Però un cop s'havia tirat ja em llançava jo i... Aquells dos, tres segons que passes al buit, suspès tan sols per partícules d'aire que no tenen la consistència suficient per lluitar contra la força de la gravetat es poden explicar però no es poden entendre si no els has sentit. Pots dir que et sents amb forces de fer-te créixer unes ales a l'esquena i sortir volant, pots dir que et sent l'amo del món, pots dir que sents que tothom t'està mirant o potser fins i tot pots dir que sents pànic perquè en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa, pots dir moltes coses diferents però crec que cadascú sent una cosa diferent quan salta.

Però per mi, sense dubte, el millor de saltar bé després, quan et submergeixes: d'estar suspès en una massa que no pesa, que no oposa resistència als teus moviments, que et dóna una completa llibertat (potser massa), entres en una atmosfera densa que sembla que et vulgui esprémer tot el suc de l'ànima, que sembla que te'l vulgui treure per les orelles, una atmosfera invasiva que perdura al teu cos fins i tot quan en surts, una atmosfera en la que ni tan sols pots respirar, que és l'únic que et pot mantenir viu, però alhora és un ambient tant tranquil i tan silenciós que penses que ets al cel; no has de fer cap mena de força, ningú et pot dir res i el teu cos segueix els teus moviments, sense cansar-se, és una llibertat diferent, és com una lentitud agradable. Quan ets dins l'aigua tan hi fa si estàs del dret o del revés. Jo em deixo portar i per això normalment, el que em surt primer a la superfície són els peus i no el cap, per això la gent riu. Però què se li ha de fer? m'agrada canviar de perspectiva, de tant en tant...! Hi ha qui puja sobre el pupitre i crida "Oh Capità, mon Capità!" i hi ha qui es capbussa...

Tots els meus amics, quan salten, surten ràpidament després de capbussar-se, per molt que s'enfonsin a l'aigua neden tan ràpidament a la superfície que ni tan sols deuen tenir temps d'assaborir l'exquisidesa d'aquesta tranquil·litat aquàtica que tant m'agrada a mi. Suposo que és una d'aquestes coses que has de descubrir tu mateix que t'agraden.
video

dilluns, 7 de juny de 2010

Un orgull, un sentiment

He passat un cap de setmana intensiu d'actuacions amb els Falcons de Vilafranca. Feia ben bé un any que anava als assajos (intermitentment, tot s'ha de dir, que al no ser de la mateixa vila, de vegades no hi he pogut anar) i tot just ara, que ha tornat el bon temps, després de tot un any de preparació als assajos dels divendres al vespre a l'escorxador de Vilafranca, he començat a anar a les actuacions. Me'n sento orgullosa perquè pràcticament m'han adjudicat una figura, la torreta (la de la foto), que m'han fet fer a les 4 actuacions d'aquest cap de setmana, com a aixecadora. Sembla fàcil perquè no és tan alta com la pira o els castells, però la feina de l'aixecador de la torreta no és pas tan fàcil, has d'estar ajupit com un granota sobre dues esquenes tremoloses i aguantar-te amb l'esquena ben perpendicular al terra, sense abocar el pit endavant, perquè l'anxaneta pugui pujar bé sobre les espatlles i aguantar-se dreta amb un peu. Després s'aixequen els del primer pis i quan diuen "Tota teva, Gisela!", m'he d'aixecar amb la petita al damut, amb molt de compte perquè no caigui ni ella ni jo, i la força que has de fer amb les cuixes per mantenir l'equilibri i fer aquest moviment en una posició tan complicada i inestable, és considerable.

Per això és una posició que no tothom pot ocupar.

Per això em fa il·lusió que me la facin fer a mi.

Per això cada cop que l'he de tornar a fer, als assajos o a les actuacions, penso que la faré millor que l'últim cop, que posaré bé els peus a la primera, que agafaré amb més seguretat la cama de l'anxaneta, que tremolaré menys i que pujaré i baixaré més suaument. Tot això és el que penso quan els dosos (els que m'han d'aguantar) es col·loquen bé, mentres espero que em diguin "Amunt Gisela!", mentres m'arreglo la cua de manera que no molesti a l'anxaneta; i quan començo a pujar per l'esquena dels dosos, al mateixa temps que començen a cantar les gralles, se'm dibuixa un somriure a l'ànima (de vegades fins i tot és perceptible a la cara), perquè em sento orgullosa de pujar la torreta, de vestir de blanc, de portar la faixa verda i de poder dir-me, per dins, "Amunt Falconera!".

dimecres, 12 de maig de 2010

PERSONATGES: Patir per gaudir

La Míriam és una d'aquestes persones que sempre han estat al meu costat -més o menys a prop- i que, d'alguna manera, sense ni adonar-me'n, s'ha conevrtit en una de les meves millors amigues, algú amb qui comparteixo alguna cosa més que el gust per córrer quilòmetres de pujades i baixades. És d'aquestes persones amb qui t'entens sense haver de fer esforços, amb qui comparteixes una filosofia de vida. És fantàstica per com m'entén i per la seva sinceritat, tant en els moments bons com en els dolents, perquè de vegades, per molt que faci mal, necessitem sentir la veritat en boca d'algú altre, perquè necessitem tenir la seguretat que hi ha algú més al món que comparteix aquell pensament amb tu mateix.

Dilluns vam reprendre allò que -mesos abans de que es posés malalta, que s'embranqués amb el treball de recerca i es tanqués a casa a estudiar cada tarda- ens feia oblidar els problemes per una estona. Hi ha gent que pensa "Ostres, quina força de voluntat, sortir a córrer cada dia...!", però arriba un moment que es convertiex en una necessitat, en un plaer. Parlàvem, doncs, descansant després de cinc quilòmetres, sobre els plaers. Em va fer gràcia, recordant l'últim post que havia penjat al blog sobre les casualitats, perquè just aquell matí, al tren, havia estat pensant que havia d'escriure alguna cosa sobre els plaers. Ja ho té això, la Míriam, sempre m'acaba convencent amb entusiasme que faci alguna cosa que encara no tinc massa clara.

Comparteixo amb ella el gust per córrer fins a exhaurir les forces, tan sols per mirar enrere, un cop tornem a ser al punt de sortida, i veure tot el tros que hem fet i pensar "Avui ho he fet millor que ahir", i sentir-te una esportista, i sentir que alguna cosa, dins teu, creix amb molta força, i sentir que demà ho faràs millor, sentir que tens la resposta per quan algú et demana "I de què et serveix sortir a córrer?".

Comparteixo amb ella el gust de discutir amb algú fins a dir-l'hi tot, absolutament tot el que penses, tan sols pel plaer de reconciliar-se després, de saber que ja no l'hi hauràs d'amagar més i que a partir d'aquell moment intentarà arreglar el que ha fet malament.

Comparteixo amb ella el gust de perdre una cosa només pel plaer que et dóna el fet de retrobar-la.

...el gust de passar una malaltia terrible pel plaer de poder dir, un cop recuperat, "Ara ja sóc una mica més forta".

... el gust de cansar-te molt, un dia, per poder caure, rendit, al llit sense tenir temps ni de pensar que demà tindràs, altre cop, la oportunitat de fer les coses una mica millor.

...el gust de veure ploure a bots i barrals i sentir tronar el cel, com si s'hagués d'acabar el món, només pel plaer de pensar que després sortirà el sol, agafaràs el banyador i aniràs a la platja.

... el disgust de passar-te dies plorant per alguna cosa que no entens només pel plaer que sents quan descobreixes el motiu de tanta tristesa.

...el disgust de passar una depressió o una mala temporada només pel plaer de gaudir mil vegades més de la bellesa del món, un cop recuperes l'esperança.

dimarts, 4 de maig de 2010

No tots els dies són bons per pensar

Avui al vespre mirava com plovia per la finestra que dóna al terrat de casa, veient l'aigua acumular-se en bassals allà on el terra fa baixada i sentint cantar la Marisa Monte, que té una veu massa tranquil·la com per trencar la màgia dels dies de pluja. És l'únic que puc escoltar quan plou. He estat així unes 6 canços, fins que he agafat fred i he tornat al sofà, a tapar-me amb la manta. Són aquests dies quan prenc decisions importants, quan arribo a conclusions d'una importància vital en la meva vida. Quan el soroll del món queda tapat pel silenci i la olor de la pluja.

Fa temps vaig escriure una història, un conte, sobre una illa on hi havia un arbre que donava taronges i llimones; unes setmanes més tard el pare em va deixar un llibre de Goethe on hi havia un poema que parlava de la terra de l'arbre de les taronges d'or, mentre que l'original parla de Zitronen, llimones. No em pregunteu per què hi ha traduccions on la fruita és una llimona i n'hi ha d'altres que és una taronja, perquè no ho sé.

Fa un any vaig escriure un conte que va guanyar un premi, parlava d'una noia que sentia com si la cridés el mar, com si hi hagués alguna cosa allà que la reclamava. Després de llegir-se'l, el meu pare em va parlar de l'Atlàntida, deia que, llegint aquest conte havia recordat aquesta terra perduda la qual jo havia sentit esmentar algun cop, però mai n'havia llegit res.

No fa massa m'han premiat un altre conte que narra la història d'un noi que té un do per tocar el piano, com si fós un poder que li surt de dins. Doncs aquest cap de setmana el pare em va demanar que li traduís al català una història que havia de llegir a una classe de l'escola de la mare. Era el mite d'Orfeu, però no es centrava tant en el que tothom coneix, quan va a buscar Eurídice al Regne del Morts, es centrava, sobretot, en el poder que tenia per encantar els del seu voltant amb la música.

No ho sé, potser només són casualitats, com moltes d'altres, però a mi m'agrada pensar que hi ha alguna conexió especial entre el meu pare i jo, més enllà de la sang i dels lligams familiars, com si m'hagués transmès una sèrie de coneixements que em falten per fer més complets els meus contes. Com si fós aquest el pont que ens uneix.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Rastres

Fa uns mesos, al grup de primer de cuina, hi havia una noia que era molt especial, de vegades tenia crisis enmig de classe i es posava histèrica o s'enfadava o se n'anava a un racó de la classe i es quedava allà de cara a la paret, com absent. Els seus companys, en comptes de deixar-la tranquil·la (ja no dic ajudar-la, sé que això no ho fa ningú als 16 anys), es reien d'ella o, de vegades, s'hi ficaven, dient-li que estava boja, de vegades fins i tot li tiraven menjar, provocant-la, esperant a veure com reaccionava. Per ells tant sols era un joc, i suposo que els divertia d'alguna manera. Jo no em vaig atrevir a ficar-m'hi mai, sé de sobres que, amb aquests temes, un cop m'hi implico, no sé com sortir-ne i n'acabo més malparada jo que la víctima.
Un dia, el tutor d'aquesta noia ens va reunir als de cuina i als de pastisseria i ens va fer un discurs sobre el mal comportament que havíem tingut vers aquesta noia, que necessitava ajuda i que no la podíem tractar d'aquesta manera. Encara no sé massa per què, però vaig haver de marxar corrents perquè no em podia contenir les ganes de plorar. Quan em vaig aturar, refugiada, darrere la porta del lavabo, vaig perdre la força a tots els músculs i no podia deixar de plorar, ni de tremolar. Era asfixiant. Era com si hagués perdut alguna cosa que em mantenia dreta. Vaig preguntar-me una i mil vegades perquè m'havia passat allò. No estava trista per aquella noia -amb prou feines la coneixia jo-, però alguna cosa havia passat perquè jo reaccionés així.
Un parell d'hores més tard vaig anar a classe de FOL. La professora ens ensenya Formació i Orientació Laboral, a més d'advocada també és llicenciada en filsosofia i sovint tenim debats i xerrades profundes, a classe. No sé com hi vam anar a parar, però tot discutint sobre la vida, vam acabar parlant del bé i el mal, què està bé i què no, què ens fa ser com som i reaccionar d'una manera o altra. I va dir una cosa que potser ja sabia, però aquell dia la vaig APRENDRE, "per què existeixi el bé sempre hi ha d'haver algú que faci el mal". Va ser llavors que ho vaig començar a entendre tot. Sempre he viscut amb la idea que he de fer les coses el millor que em sigui possible i sense fer mal a ningú i, tot i que sovint em diuen que sóc força empàtica, sóc incapaç d'entendre per què hi ha gent que fa coses tan cruels, tan horribles com és atormentar una noia -que provablement hauria d'estar en un centre psiquiàtric- sense tenir el més mínim remordiment. Vaig perdre la fe en el leitmotiv que m'havia guiat fins aleshores. Suposo que estava perduda perquè de cop res del que feia o havia fet tenia sentit. Però crec que al final ho he acceptat.

De fet, explicant tot això volia arribar a la conclusió que podem passar-nos la vida buscant algú que ens doni les respostes que volem sentir i un dia, de cop, trobar-nos amb algú que, sense haver-lo anat a buscar, ens canvia la vida, i potser desapareix tan ràpid com ha aparegut, però ha deixat alguna cosa important en nosaltres, no pas un record (el temps ens pot manllevar els records tan fàcilment com la onada pot manllevar una petjada en la sorra humida), més aviat un rastre que ni l'oblit pot endur-se.

La Pilar, una professora que molts prendran per una noia massa delicada, que es deixa enredar i que no té caràcter, em va dir una veritat que estava dins meu, amagada, em va extreure aquesta veritat de dins, me la va exposar amb paraules clares i convincents davant dels nassos, de manera que jo no pogués girar el cap i ignorar-la de nou. Potser ella no serà mai conscient del que em va ensenyar aquell dijous a la tarda, però jo sempre li ho agraïré.

divendres, 2 d’abril de 2010

Canvis... a millor?

Podria dedicar aquest post a l'apagada de la televisió analògica que em va deixar en estat de xoc durant unes hores i, posteriorment, un greu síndrome d'abstinència que no vaig poder apaivagar de cap altra manera que menjant, vici del qual no n'abusava tan des de feia moooooooooooolt de temps.
Crec que això de la TDT és una autèntica merda. Ara ja tenim receptor, ja hem instal·lat l'antena nova (perquè es veu que la que teníem no servia per res) i au!, després de gastar-nos els quartos en un nou sistema que se suposa que ha de ser millor, ara ja podem gaudir d'una trentena de canals els quals només se salven 4 o 5 (que quasi tots ja els veiem abans). Ah! però no us penséssiu que s'acaba aquí la meva emprenyada, resulta que aquest sistema és tan i tan modern que "els de camp" no debem estar preparats per rebre-la i la imatge es veu distorsionada, desapareix intermitentment,... Vaja, una meravella, sí senyors! Un aplaudiment siusplau pels simpàtics senyors que un dia van decidir millorar les nostres vides, els ho agraeixo de tot cor perquè ara sí que m'han passat les ganes de veure la tele, és que ni el Polònia no vaig poder gaudir com Déu mana!

També podria dedicar aquest post al canvi horari i estacional que em té força alterada. Avui he berenat a un quart de 8 del vespre. És que jo em guio per la llum del sol, no pel rellotge... I fa més calor, que em convida a suprimir la capa de roba intermitja entre el jersei gruixut i la samarreta de màniga curta, però encara tinc una mica de fred, que la casa és gran i trigarà ben bé un mes i mig a tenir la mateixa temperatura de fora. I ja surten els nostres benamats insectes, que els ha faltat temps per saludar-me: ahir, anant amb bicicleta a la pista de tennis del poble, em va picar una vespa a l'únic lloc que deixo al descobert quan vaig amb bici: el coll. L'òstia que em vaig clavar, del susto, de l'espasme, vaig perdre el control i me'n vaig anar a petar a terra. I ves no sabeu què hi havia al terra? Una repugnant filera d'erugues processionàries, peludes i lletges com elles soles. Debeu pensar que per viure al camp sóc molt finolis, jo, però és que aquestes bestioletes són horripilants, amb els seus pèls irritants i tota la pesca... Quan tenia tres anys vaig estar a punt d'agafar-ne tota una processó pensant-me que era una branca. Del crit que va fotre ma mare en debia sortir aquesta especial aversió que tinc a les erugues processionàries, perquè de fet no tinc mania a cap altra bèsia, ni rates, ni ratolins, ni aranyes, llangardaixos o serps; no és que els tingui afecte però no em deixen sense respiració quan me'ls trobo de cara com em vaig trobar aquestes:

També podria dedicar el post a la discusió que he tingut aquesta tarda, tot dinant, amb els meus pares sobre la religiositat de la santa setmana que em té els dies amargats o fins i tot podria dedicar-lo al ratolí del rebost que em trobo cada nit quan aparto el pot de galetes, però llavors no concordaria massa amb el títol i a més, què coi, no dóna per parlar-ne massa i tampoc no és que em faci una especial il·lusió, i no crec que us en faci gaire més a vosaltres.

dijous, 11 de març de 2010

Suculata amb melindros

De vegades tinc la sensació que se'm desmonta el món, que tot va malament, que per més que faci coses bones i amb la millor intenció del món, contradic allò que en diuen el karma i, en comptes de rebre coses bones, només en rebo de dolentes.

Els dijous tinc classe fins les 5. Quan surto de l'institut he de fer una cursa contrarrellotge per agafar el tren que surt a les 5 i 10 minuts. Quan arribo a Sant Sadurní he de córrer per travessar les vies i arribar abans que el bus que m'ha de portar fins a casa se'n vagi. Un cop arribo a Sant Pere, he de caminar per un camí que acostuma a estar ple de bassals i de fang durant vint minuts, i quan arribo finalment a casa, dijous a les 7 de la tarda, ma germana i les seves amigues (que es queden a dormir a casa dijous sí, dijous no) em demanen que els faci gofres. M'hi he acostumat, ja porto més de mig curs fent-ho i de moment no me'n queixo, així em mantinc en forma.

Però avui ha estat desastrós. En sortir de l'institut he corregut per agafar el tren, però l'he perdut. He agafat el següent i, en arribar a Sant Sadurní he perdut el bus -que s'havia avançat una mica-. He recorregut al pla B, anar fins a La Granada amb la Renfe i esperar que passés un bus que ve de Vilafranca i va a Sant Pere passant per La Granda. Doncs un cop a La Granda (un poblet on no havia estat en ma vida), busca la maleïda parada on representa que s'atura el bus, ningú no ho sap. Al final la trobo, però m'espero un quart d'hora, fins que es fa fosc i desisteixo, decideixo que l'he perdut, o potser n'han canviat els horaris sense que ho digui enlloc, o potser senzillament no ha passat. Au doncs, torna a l'estació de Renfe de la Granada, que està a l'altra banda del poble. Agafo el tren cap a Sant Sadurní. Cansada, desesperada i afamada truco a casa a veure si em poden venir a buscar amb cotxe. No contesten, torno a provar-ho, que de vegades no senten el telèfon. I així fins a 13 cops. Truco a ma mare que encara és a la feina, però ella encara en té per ben bé 2 hores i no pot venir. Encara queden tres quarts d'hora perquè passi un altre bus que em pugui portar a Sant Pere i, què voleu que us digui, m'he posat a plorar, perquè ja eren dos quarts de 8 i feia unes 7 hores que no menjava res, i que tot el que intentava em surtia malament, i feia un fred de collons i ja era fosc i no em trobava bé. He pensat de refugiar-me en una pastisseria de la plaça de la vila de Sant Sadurní. Quan he vist què tenien a la carta no m'ho he pensat dos cops i, amb els ulls encara negats de llàgrimes de frustració o de desesperança o potser només de cansament, li ho he demanat a la cambrera:
Us asseguro que això és mil vegades més reconfortant que treure un 10 en un examen de matemàtiques, que guanyar un premi literari o fer un càsting i saber que t'ha anat de puta mare. Potser alguns no ho enteneu, o ho trobeu exagerat, "Apa, si només és una tassa de xocolata amb melindors, no n'hi ha per tant...!". Però una de les coses que he après aquest any és que el plaer de menjar bé de vegades pot passar desapercebut, pot semblar poc important: mengem amb presses, malament, de vegades ni recordem què hem menjat! I de vegades estem cansats, desesperats, enfadats o tristos i, amb una senzilla tassa de xocolata amb melindros, s'ens assequen les llàgrimes i, potser sense adonar-nos-en, se'ns dibuixa un somriure, sigui ben visible a la cara, o sigui tan sols un somriure profund, dins el cor, suficient per apaivagar les ganes d'engegar-ho tot.

dimecres, 3 de març de 2010

MÚSICA: Temps o rellotge

Et pots enamorar d'una cançó? Si és així, conegueu la que em té el cor robat fa uns quants dies...

dilluns, 22 de febrer de 2010

Recull de fotos

Mireu, avui he escrit molt, molt i molt, massa i tot, per això no tinc ganes d'ecriure gaire més, però vull publicar al blog perquè ja toca i perquè... bueno, perquè sí, simplement, què coi, no sempre hi ha d'haver un motiu sòlid... Per aixòs us poso un recull de fotos dels últims dies que, no sé, m'agraden i punt i no me les vull quedar només per mi.

1. Està feta des d'un forat. És com aquell qui surt de la caverna i l'enlluerna la llum del sol, i es tapa els ulls per protegir-se, però al final s'hi acaba acostumant.


2. Heu trobat mai un esperit lligat a un disc de vinil? Viuen amagats i ratllats, i només se'ls pot veure amb el reflex distorsionat d'una llum autènticament màgica. Trobeu-lo...


3. El geranis del terrat comencen a fer goig de veritat... I amb la llum que hi havia a la tarda (d'aquella que s'escola com pot entre els núvols tèrbols de pluja) estaven més bonics que mai...


I us penjaria una última fotografia de la caseta de nines que vaig acabar el divendres passat, però crec que és prou important com per dedicar-li un post sencer, o sigui que us haureu d'esperar.

diumenge, 31 de gener de 2010

dimarts, 26 de gener de 2010

Plat suculent

Heu vist quina obra d'art? Sembla un Miró... No, no és cap fotografia de cap mena de microbi (patògen o no) -encara que podria passar perfectament per una colònia d'estafiloccocos-, és el dinar que m'esperava a la nevera dimecres passat. Com us ho podreu imaginar, em va passar la gana de cop; que a mi l'arròs m'agrada molt, però no tant com per menjar-me'l en aquest estat -que no us sabria dir quin és... Podrit? Florit? Les dues coses a la vegada?- I el que és més important: què coi és això rosa?! De-bonta-surt?!

divendres, 1 de gener de 2010

El moment idoni


Fa un mes i quatre dies que no publicava al blog i crec que ara és el moment idoni per fer-ho. Ja devíeu pensar que l'escriptora pastissera ja no tenia ganes d'escriure... Em sap greu decebre-us, de debò, crec que cada cop tinc menys ganes d'escriure, però no patiu, perquè les paraules em surten soles, sense que jo ho vulgui, no depèn de mi.

Crec que aquest any 2009 m'ha canviat la vida o sigui que crec que es mereix com a mínim un post. No us explicaré pas ara tot u que m'ha passat perquè no tinc ganes de perdre lectors, però sí que us diré que ha estat un any que ha canviat el meu estil de vida, potser també la meva filosofia i la manera de veure el món, el meu caràcter, crec que fins i tot m'ha canviat físicament. Crec que ha estat un any meravellós per aprendre un munt de coses (crec que més dolentes que bones). Ja sé que sona a tòpic, però és que jo no ho puc dir de cap altre any.

En aquest mateix moment m'agradaria poder dir "Estic encantada d'haver passat un any escrivint en aquest blog, però crec que va sent hora de dir-vos adéu, plego del blog", però potser seria poc intel·ligent i una mica precipitat. M'entristeix veure que no he portat el blog com m'hauria agradat portar, que no és aquell projecte que havia imaginat una tarda d'octubre, llegint un blog fenomenal per la seva simplicitat i sinceritat, però crec que aquest blog és un objecte metafòric, comparant-lo amb la meva vida, per tant, així com no tinc intenció d'acabar amb la meva curta vida, tampoc acabaré amb la curta vida d'aquest blog, potser en canviaré el rumb, o l'aspecte, o tot una mica, però esborrar-lo seria de covards, no? Demostraria que no he canviat, que segueixo rendint-me com sempre he fet amb tot, i, com ja he dit abans, he canviat, ara toca solucionar, no amagar-se, no rendir-se, no encolomar el mort a un altre ni plorar les penes una i mil vegades a tanta gent com conec, perquè els 18 són cada cop més a prop i a partir dels 18 hauré de ser perfectament capaç de no dependre de ningú. És el meu objectiu. Pot ser el meu propòsit de cap d'any, d'aquests propòsits que no he fet mai perquè crec que no els compleix ningú, "
SER PERFECTAMENT INDEPENDENT". Au! Ja tinc una meta a la qual arribar.

Us he deixat la meva foto de l'any. No és la millor ni la més bonica però m'agrada, demostra que entre dos s'arriba més amunt que un de sol, que per molt que un s'esforci o que salti molt i molt amunt, sempre és més fàcil amb l'ajuda d'algú altre.

Que us aprofiti el 2010 i no s'us posi malament el tortell de Reis (
del qual no us donaré la recepta per dues raons bàsiques: 1- Per no arruïnar el negoci als pastissers, i 2- Perquè encara no la tinc).