dilluns, 6 de setembre de 2010

Pujar als núvols

L'altre dia, sense voler, vaig assistir a la meva primera missa. Em vaig sentir d'allò més tonta, si voleu que us digui la veritat. No sabia què s'havia de fer, m'aixecava quan tothom s'aixecava, em tornava a asseure quan tothom tornava a seure, i suposo que hauria cantat i orat si hagués sabut què s'havia de cantar o orar. I quan, al final, tothom s'aixecava i s'acostava a l'altar (?) li vaig preguntar al pare on anaven. Així d'ignorant sóc, que no sabia que anaven a rebre la comunió. Podríem dir que he "perdut la virginitat", no ha estat tant dolorós com m'havien descrit, tot i que en algun moment, durant aquelles dures hores, vaig estar a punt d'adorimr-me, com feia el meu pare al meu costat (em va assegurar que va somiar i tot).

I què hi pintava la Gisela en una missa? Tinc una certa aversió a la religió i al culte als Déus, però el 26 d'agost va morir Raimon Panikkar, un líder que els meus pares admiraven molt, i quan el meu pare em va dir que aniria al seu funeral a Montserrat vaig decidir aprofitar l'oportunitat, perquè no hi ha anat gaires vegades, jo, a Montserrat. La idea era anar a donar una volta mentres el meu pare era dins la basílica, al funeral, però no sé massa com va anar que ja era asseguda dins, a un banc, entre el meu pare i un senyor que duia una creu penjada al coll i davant una noia de pell fosca embolicada amb una túnica. Estava ple de gent que coneixia i quan vaig sentir que qui obria l'acte era l'Albert Blancafort, el constructor de l'orgue de Montserrat i dels futurs orgues de la Sagrada Família (però per sobre de tot, un mol bon amic), vaig pensar que potser valia la pena quedar-se. I no va estar tan malament, a part de no sé quants fragments de la Bíblia que no vaig entendre massa i alguns coneguts de Panikkar que van llegir qui era Raimon Panikkar per ells (llegir, no explicar, per això es va fer força avorrit) van haver-hi moments espectaculars, com les peces que va interpretar Jordi Savall amb la seva viola de gamba, o quan vaig sentir per primer cop l'orgue de Montserrat.

Però sens dubte, el millor moment va ser quan es va acabar, el pare em diu "Què tal la teva primera missa?", "Ah, però això era una missa?", "més o menys...", "Doncs prou bé...". Diguem que m'he estrenat de la millor manera possible, perquè era un missa pro defunctis; per un líder que enllaça tres religions, dos móns, dues cultures; i a Montserrat, que és el millor temple espiritual, tant pels creients de diferents religions, com pels escaladors.

A partir d'ara la meva vida seguirà sent la mateixa, no em passaré al cristianisme, ni al budisme ni tampoc a l'hinduïsme, però he après que tampoc cal despreciar la religió ni enriure's de qui hi creu perquè, encara que no hi creguis i hagi fet molt de mal a la humanitat, s'ha de reconèixer que és un conte molt ben construït que barreja realitat, somnis i desitjos, que canvia segons la cultutra, però que en el fons l'argument sempre és el mateix. Ara entenc una mica més els meus pares i els seus amics i alguns amics meus.

He descobert que m'agrada Montserrat, m'agrada molt, potser ara hi aniré més sovint, a escriure contes, a inspirar-me o potser només a passejar amb el meu pare i els seus amics filòsofs, el Jordi Pigem o l'Octavi Piulats (si em deixen venir amb ells, és clar). De tant en tant va bé pujar als núvols i si és per filosofar amb professionals, encara millor.