divendres, 29 de maig de 2009

Dibuixos a les parets

Vaig dir que un dia havia de parlar dels dibuixos a les parets de Les Toeses. Doncs avui és el dia i l'hora perfecte. Aquesta foto de sobre és de la paret del menjadoret de casa (li diem el menjadoret perquè tenim dos menjadors i aquest és el més petit, no és que sigui petit, però hauríeu de veure el menjador gran...!). Doncs el va fer el Guillem un dia que es va emprenyar com una mona amb la mare. Primer va dibuixar el nen i després va agafar la ballesta que tenia de joguina (que no era tan de joguina, però tampoc era gaire de veritat) i en comptes de carregar-la amb les fletxes de goma que tenia, hi va posar ceres toves, els Dacs, que n'hi diuen alguns, i les va enclastar contra el dibvuix, com fent punteria. Jo em pixo de riure quan m'imagino el Guillem, petit, emprenyat i amb una ballesta. Suposo que en el seu moment, a la mare no li devia fer tanta gràcia com ara me'n fa a mi.

La foto d'aquí sota:

no té massa història. L'he vist tota la vida -o almenys des que tenia prou consciència com per rrecordar- i no sé pas si ho va fer el Guillem o algú anterior a ell. De fet, per aquesta casa hi han passat molts nens. El meu pare, quan era petit, ja hi venia a estiuejar, amb el cosins (que no eren pocs, contant que tenia 12 tiets...), o sigui que potser és anterior als Romaní de las Heras. Però a la mare li agrada molt i quan vam repintar la paret del passadís on hi ha aquest dibuix, la mare no va voler que el tapéssim, o sigui que ja ens veus a tots, rascant amb mooooooooooolt de compte perquè no caigués la pintura on hi havia aquest dibuix. Ja només li faltava emmarcar-lo... Veient l'estima que li té la mare suposo que sí que el vam fer algun de nosaltres. Jo no, segur, que ja era molt cívica de petita (no pas per l'exemple que em donés el Guillem). Jo feia altres coses com marranades monumentals o destrossar els castells i les construccions que feia el Guillem, però de graffitis no en vaig arribar a fer mai.

I aquest d'aquí més abaix és a la cuina, però no es veu massa, normalment, perquè els ratolins sempre s'amaguen a tot arreu.

No, és broma, no s'acostuma a veure perquè com que està a una taula i no a una paret, sempre hi ha coses al damunt. El va fer l'Emma, poc després de que nasqués el David. L'Emma, quan va néixer el David, no estava especialment contenta, l'eufòrica era jo, més aviat, que ja havia superat que li fessin més cas a ella que a mi i, per tant, ja no em feia ràbia tenir un germanet encara més petit, més aviat estava contenta pensant "Fote't Emma, ara tampoc et faran cas a tu!" Era molt cruel jo. L'Emma la va patir molt, aquesta gelosia tan característica dels germans (els pares que teniu més d'un nano sabreu de què parlo). De fet, l'Emma encara no ha superat aquesta gelosia... I potser jo, amb l'Emma, tampoc, potser per això les hi faig passar tan putes, de vegades, encara. El cas és que l'Emma havia de cridar l'atenció com fós i es dedicava a dibiuxar per tota la casa. I aquest ratolinet, quan el vaig veure, vaig anar corrents a la mama "Mama!! Mira què ha fet l'Emma!!" Que xivata que era de petita... Em va sortir el tret per la culata, a la mare li va encantar, i guaiteu, encara hi és 8 anys després.

I de fet hi ha més inscripcions per la casa. Quan el Guillem va aprendre a escriure el seu nom ho havia de fer constar a tots els mobles de la casa i encara hi ha algunes portes on hi ha escrit amb lletres vermelles i distorsionades: GUILLEM. Però com que estan sobre un fons marró no es veuen massa, i menys en una fotografia, per això he fotografiat la pintada que va fer a l'entrada de casa (que quasi també podria dir que està en un fons marró, de lo merdosa que està la paret... Li convé una repintada...). Allò: Au!, per donar la benvinguda als visitants, que quedi clar que aquí hi viu el Guillem!, o no tan clar, perquè com podeu comprovar, encara havia de pulir una mica la tècnica... (feu-me un favor i fixeu-vos en les lletres de color lila, no en l'esquerda de la dreta que travessa la paret de dalt a baix...).
Sempre ha tingut una firma molt original i artística, ell...

Un altre dia dedicaré el post a unes altres pintades de Les Toeses, les de l'antiga fàbrica de paper. Tenen història, històries, ja us en parlaré, ja...

Avui només volia demostrar que es pot parlar d'alguna cosa més que del futbol, i del Barça i del TRIPLET i... i... Bueno, de fet així no demostro res perquè ja n'estic parlant... És que sense adonar-me'n, no sé com, m'he tornat un pèl massa futbolera... De fet, més que futbolera, Culé, que per mi és diferent. I és que, tenint tres hooligans com el David, el Gabriel i el Guillem a casa, és difícil no ser-ho... El David el més culé de tots, que quedi clar, potser no va a Canaletes a celebrar res, perquè li queda lluny i a les 9 ja ha de ser al llit, però s'empassa fins i tot els partits del Barça infantil, i el Barça femení, i li pots preguntar el que vulguis, que se sap tot l'historial de quasi tots els jugadors del Barça (noms, cognoms, edat, equips on ha jugat, gols que ha marcat en el barça, en la lliga, en la champions i en la mare que el va parir). Al principi només tenia l'àlbum de cromos de la Lliga 2008-2009, i se'l mirava una i altra vegada, i sempre em venia i em deia "Saps que un jugador del Betis va fer no sé què i no sé quantus?". En vaig acabar força fregida, la veritat. Però quan el pare li va regalar l'àlbum de cromos del Barça, d'aquesta temporada ja va ser massa, no calla en tot el dia i se sap de memòria tota la doble pàgina dedicada al Messi... "I saps que el Messi va marcar el seu 5000è gol amb el Barça? I saps que això? I saps que allò?..." Jo li dic "I saps que he fet un pastís de maduixa que t'està esperant fresquet a la nevera?" I calla i corre al rebost. Però torna ràpid quan veu que no hi ha cap pastís de maduixa "Ei! A la nevera no hi ha res!", "Doncs ajuda'm a fer-ne un i d'aquí una estona sí que hi serà...". Sóc una crack.

dimarts, 26 de maig de 2009

PORTES DE LES TOESES: Qüestió d'acostumar-s'hi


Suposo que si m'agrada aquesta cançó no és pas per la veu melosa de Tom Waits.
Suposo que si m'agrada aquesta foto no és pas per l'ordre que caracteritza Les Toeses.
Suposo que si m'agrada córrer no és pas perquè sigui relaxant.
Una s'acostuma a tot. Potser en tot això només hi veig alguna pinzellada de verd a l'altra banda d'una porta oberta de bata a bat que em fa respecte travessar, una pinzellada de color llum-del-vespre-de-maig-sobre-les-fulles-dels-arbres-de-casa (color que m'acabo de treure d'una màniga que no tinc). Hi ha colors que encara no tenen nom.

Tinc un vestit que hi posa "Sé d'un color que no té nom, sé d'un record que no va ser". El color ja el tinc, però encara busco aquest record que no va ser... Crec que serà força difícil, perquè tinc molts records, però tots han estat... De fet, potser ni tan sols els que es van inventar aquesta frase saben què és un record que no va ser, potser tan sols "quedava bé", o tenia la mètrica o la llargada que volien per imprimir a la roba. Però suposo que quan estàs
tres hores estirada al llit, intentant dormir, penses en qualsevol cosa, encara que només siguin unes poques paraules que només prenen sentit quan estàs a les fosques.

Perdoneu-me que pengi un post tan absurd com aquest, però és que les bones idees se m'evaporen, aquests dies... Potser els 30 graus del migdia hi tenen alguna cosa a veure... Crec que seria millor no publicar res en tres setmanes que publicar tonteries com aquesta, però ara ja ho he escrit i no ho penso esborrar. De fet, no era més que una excusa per penjar una cançó que he descobert aquest cap de setmana d'un cantant que he descobert aquest cap de setmana gràcies a algú que, amb molt de gust, he vist aquest cap de setmana. Au, bona setmana als pobres que aqustes setmanes estan d'exàmens, tan alumnes com professors, que uns han d'estudiar moltes hores, però els altres tindran més de 90 exàmens i treballs damunt la taula i fills petits a sota, armats amb ceres de colors i apuntant amb precisió allà on dispararan creativitat. Jo de petita també dibuixava a les parets. Un dia n'he de parlar, dels dibuixos a les parets.

dijous, 14 de maig de 2009

Es coret des cotxet


[Quan sento aquesta cançó no puc evitar de pensar en un dels meus ídols]

En algun tros he escrit fonèticament el que m'ha semblat sentir. No tinc ni idea de què diuen, en algun tros, però el que puc entendre m'encanta! Ja en penjaré més, ja, que les lletres són ben xules quan les entens (n'hi ha una d'un pollet molt petit que és boníssima! Serà la següent)

ES CORET DES COTXET
Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret

I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

Nava per ses montanyes,
per valls i per ses planes
tot es món s'alegrava
de sentir-lo passar
un ocellet cantava
el vent ja no bufava
sortien els peixets de dins lo maaaaaaaaaar

I j'ara aquell cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret.
I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac (bis)

Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret
I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

dilluns, 11 de maig de 2009

La llengua més bonica del món




Ja fa temps que volia penjar aquesta cançó, però fins ara no he trobat la manera. Em sembla que avui és el millor dia per posar-la. M'agrada perquè em va fer passar molts mals en el seu moment, perquè em fa pensar en la pluja i en el color verd -que diuen que vol dir esperança-, perquè és suau, perquè la Marisa Monte té una veu molt bonica i em tranquil·litza, perquè la canta sense alçar la veu i perquè... perquè... No, em sembla que ja està. La poso especialment per qui me la va enviar, per donar-li moltes hores (de son) i forces per acabar el curs (que em sembla que les necessita). Si pugués li donaria tres quarts de les meves hores lliures, que no em serveixen per res i a ell li farien molt més profit.

La foto la poso perquè l'he trobat perduda al meu llapis de memòria que, connectat a l'ordinador, apareix com a "Gisela" -vet aquí una metàfora...-, i quan l'he vist no he sabut massa com reaccionar. Potser m'ha agradat veure-la perquè estem el César i jo junts, o potser més aviat m'he espantat, perquè, sense adonar-me'n, han anat passant les setmanes des de l'últim cop que li vaig veure la cara, però el temps m'ha deixat enrere i m'he quedat com orbitant al voltant d'un estel, remirant-me una vegada rere l'altra les últimes escenes en les que hi sortim junts... Rellegint un guió no escrit que, tot i saber-me'l de memòria, sempre em sorpren desagradablement. Tant estúpid com llegir una vegada i una altra un llibre que no t'agrada, o veure les pitjors escenes, les que et fan més angúnia, d'una pel·lícula de sang i fetge. Al final veus destrals i ganivets a tot arreu i no pots dormir perquè tens por que t'aparegui un boig amb una motosserra amb ganes de desmembrar a algú. Saps que no passarà, però t'ho segueixes imaginant. La imaginació és molt puta, i els mals records, barrejats amb la imaginació, encara més. Vols aturar-ho, vols deixar de veure fantasmes on no n'hi ha, però no pots fer com amb la tele, que l'apagues i ja està. És curiós això de torturar-te a tu mateix en contra de la teva voluntat...

L'únic que pots fer és posar-te una cançoneta ben bonica, cantada per alguna dona (potser del Brazil), i deixar que t'assequi les llàgrimes amb el mocador suau de la seva veu i faci fora aquests fantasmes que et persegueixen fins i tot dormint. Em sembla que és força difícil que algú que parla la llengua més bonica del món, sigui la banda sonora d'un munt de mal records. O no em direu que no sona preciós el portuguès? I més en boca de la Marisa...

Avui, mil gràcies a la Marisa, que no la conec i no la coneixaré mai, però és millor que un got d'aigua després de córrer 10km.

dilluns, 4 de maig de 2009

Animadora Infantil

video
Com s'ha de veure una per fer contents els nens... Jo també m'ho passo molt bé, tot s'ha de dir. (competència professional, Miquel. El món dels animadors infantils cada dia és més extens...).

diumenge, 3 de maig de 2009

Us he de posar al dia

És que fa molts dies que no escric res perquè no tenia internet, però ja ho hem arreglat i ja no tinc excusa i crec que potser ja aniria sent hora que anés publicat alguna cosa decent, però avui no serà, em sap greu. La Patrícia deia fa uns dies (uns quants bastants) que la faig somriure amb cada post que publico o alguna cosa així. Em sap greu desil·lusionar-te, Patri, però avui em sembla que no serà. avui no tinc ganes de somriure ni de fer somriure a ningú. És ser fals fer riure a algú quan tu no en tens gens de ganes. El que potser sí que provocaré una mica és la gana. Potser et cau la baba Patri.

La foto de dalt és la mona de Pasqua que vaig fer per casa. Em vaig haver d'apanyar una miqueta amb el que tenia, però va quedar força bé (lo marró del voltant són chocapics. Se m'havia acabat el crocanti i alguna cosa hi havia de posar...). El conill no és obra meva eh? Mèrit de Lindt, que ha aconseguit fer una xocolata que agradi a la Gisela (encara que sigui només un xic molt xicarró).

Aquesta d'aquí sota:


és la primera maduixa del meu hortet. Me la vaig menjar dimarts. Era força bona, una mica verda, encara, però ja m'agraden, a mi, ben àcides. (Quantes comes). Demà segurament ja en tindré tres o quatre més, ja estan quasi al punt. Me les menjaré soles, sense sucre ni nata ni vinagre ni llimona. Soles ben soles. Potser les compartiré amb algú. Voluntaris?

I l'última fotografia:

Fa dies que faig mooooooooooooooooooooooltes fotografies a totes les roses de casa i a totes les que trobo. De moment, aquesta és la que m'agrada més, perquè té una llum especial, de final de tarda d'estiu. D'aquestes que passem a Les Toeses jugant partits de futbol eterns, passejant amb bicicleta rollu Verano Azul, guerrejant amb globus d'aigua, costruïnt cabanyes... Un dia, a mitja guerra, s'aturarà el món per nosaltres, ens mirarem i ens adonarem que ja no tenim 10 anys, que en tenim 40 i les criatures esperant-nos als cotxets. I ens caurà al món a sobre. Però per això encara queda molt. De moment em sembla que encara m'és permès jugar a "espiar les petites" (Emma i Estel·la) amb els walkie talkie del Gabriel. Digueu-me infantil, però segur que molts de vosaltres també ho faríeu si visquéssiu a Les Toeses. Si hi ha alguna cosa que em faci més ràbia que la gent falsa, és la gent que se'n riu dels nens i nenes de 13 anys que encara juguen amb els clics (playmobil?). No hi ha res millor que un nen amb imaginació, i la playstation no dóna gaire a imaginar, que diguem. No dic que no s'hi hagi de jugar, amb mesura tot és bo, però hi ha nens que no saben què fer quan els dones un nino per jugar, i això és molt trist.

L'única joguina que no caduca mai és el llibre.