La llengua més bonica del món

Ja fa temps que volia penjar aquesta cançó, però fins ara no he trobat la manera. Em sembla que avui és el millor dia per posar-la. M'agrada perquè em va fer passar molts mals en el seu moment, perquè em fa pensar en la pluja i en el color verd -que diuen que vol dir esperança-, perquè és suau, perquè la Marisa Monte té una veu molt bonica i em tranquil·litza, perquè la canta sense alçar la veu i perquè... perquè... No, em sembla que ja està. La poso especialment per qui me la va enviar, per donar-li moltes hores (de son) i forces per acabar el curs (que em sembla que les necessita). Si pugués li donaria tres quarts de les meves hores lliures, que no em serveixen per res i a ell li farien molt més profit.

La foto la poso perquè l'he trobat perduda al meu llapis de memòria que, connectat a l'ordinador, apareix com a "Gisela" -vet aquí una metàfora...-, i quan l'he vist no he sabut massa com reaccionar. Potser m'ha agradat veure-la perquè estem el César i jo junts, o potser més aviat m'he espantat, perquè, sense adonar-me'n, han anat passant les setmanes des de l'últim cop que li vaig veure la cara, però el temps m'ha deixat enrere i m'he quedat com orbitant al voltant d'un estel, remirant-me una vegada rere l'altra les últimes escenes en les que hi sortim junts... Rellegint un guió no escrit que, tot i saber-me'l de memòria, sempre em sorpren desagradablement. Tant estúpid com llegir una vegada i una altra un llibre que no t'agrada, o veure les pitjors escenes, les que et fan més angúnia, d'una pel·lícula de sang i fetge. Al final veus destrals i ganivets a tot arreu i no pots dormir perquè tens por que t'aparegui un boig amb una motosserra amb ganes de desmembrar a algú. Saps que no passarà, però t'ho segueixes imaginant. La imaginació és molt puta, i els mals records, barrejats amb la imaginació, encara més. Vols aturar-ho, vols deixar de veure fantasmes on no n'hi ha, però no pots fer com amb la tele, que l'apagues i ja està. És curiós això de torturar-te a tu mateix en contra de la teva voluntat...

L'únic que pots fer és posar-te una cançoneta ben bonica, cantada per alguna dona (potser del Brazil), i deixar que t'assequi les llàgrimes amb el mocador suau de la seva veu i faci fora aquests fantasmes que et persegueixen fins i tot dormint. Em sembla que és força difícil que algú que parla la llengua més bonica del món, sigui la banda sonora d'un munt de mal records. O no em direu que no sona preciós el portuguès? I més en boca de la Marisa...

Avui, mil gràcies a la Marisa, que no la conec i no la coneixaré mai, però és millor que un got d'aigua després de córrer 10km.