dilluns, 27 de juliol de 2009

CONTES BEUS: Foradada

Cada cop que entrava a la farmàcia a comprar iode i benes per curar-se les ferides que ella mateixa s'havia fet, demanava, poc convençuda, a la farmacèutica "Fa gaire mal això de fer-se forats a les orelles?".

dimecres, 22 de juliol de 2009

Manies

Crec que les manies de debò, així com les obessions, són aquelles de les quals no en som conscients.

Vaig arribar a aquesta conclusió ahir, estenent la roba al terrat de casa amb la mare. La sorpresa va ser meva quan, al acabar, vaig veure que als fils de l'estenedor que havia omplert la mare, les pinces eren totes de diferents colors, uns pantalons podien tenir tres pinces i totes tres ser d'un color diferent. Ho vaig trobar horrorós. Va ser llavors que em vaig adonar que sóc una maniàtica. Ja era conscient que no tothom pretén que totes les pinces del fil d'un estenedor siguin del mateix color, però em pensava que era evident que cada peça de roba havia de tenir totes les pinces del mateix color. Em va caure el món a sobre. Com quan vaig descobrir que "els pros i els contres" no eren "els
peròs i els contres".

I em va fer pensar una bona estona. I vaig fer una llista de tot el que considero manies. Però no us la posaré pas, que encara pensaríeu que tinc alguna malaltia metal. És llarga i estranya. Però si les poso per escrit suposo que deixaran de ser manies, perquè ara en sóc conscient... Com amb una obsessió: el primer pas per desobsessionar-te d'alguna cosa és admetre que estàs obsessionat. Però només és el primer pas eh? Que això no ho solociona tot... Ja m'agradaria...

El cas és que tinc por que això de les manies sigui genètic. El pare, després de menjar-se un formatget, un bombó, un polvoró o qualsevol altre aliment que tingui paper d'embolicar, ha d'agafar el paper, allisar-lo i treure-li les arrugues i doblegar-lo tant com sigui necessari perquè quedi en forma de quadrat, i a partir d'aquí el va fent petit i petit fis que ja no el pot doblegar més. El Guillem, el meu germà gran, també té la mania aquesta de les pinces del mateix color. No sé si per ell tan sols és una manera de fer passar l'estona mentre estén la roba o si també s'ha convertit en una mania, perquè d'ordenat i endreçat, el Guillem n'és poc. El David, el més xic de casa, va pel mateix camí. Quan encara ni parlava tenia la mania d'arrenglerar tots els animalets de plàstic que tenia en fileres llarguíssimes que anaven de punta a punta del menjadoret. Ara que és més grandet fa coses que no s'explica ni ell, fa ganyotes i quan li pregunto per què les fa em respon "És que no ho sé, ho he de fer". Jo sé què vol dir, però la mare no ho entén. És com quan et pica el braç, o la cama, o darrere el genoll: t'has de rascar. Doncs ell, en aquell moment havia d'apretar molt els ulls, o havia d'aixecar una cama o tancar el puny molt fort. Totes aquestes coses les fa ell, i no sap per què. A mi també em passa això, tot i que ara ho controlo més. De fet, en certa mesura ens passa una mica a tots, crec jo, que fem gestos sense ser massa conscients de per què els fem, però en el punt en què a mitja classe d'història del món contemporani, tens la necessitat de donar-te un cop al genoll, i no només ho penses, sinó que ho fas, crec que es converteix en un problema, i dels grossos, perquè ¿i si un dia tinc la necessitat de donar-me un cop al cap i caic inconscient què? ¿I si un dia tinc la necessitat d'estrènyer el puny molt i molt fort quan estic agafant els trossos d'un vidre trencat? I el pitjor, ¿i si no puc evitar fer-ho?

Fa un temps creia que hi havia manies racionals i manies irracionals. No ens enganyem, totes són igual d'estúpides, però depèn del grau d'influència en la teva vida són més o menys perilloses. Hi ha hagut molts filòsofs que han intentat buscar què és allò que ens diferencia dels animals: uns diuen que si la capacitat d'avorrir-se, que si la intel·ligència, que si la manipulació... Jo crec que són les manies. Heu vist mai algun gos que, per entrar a la seva caseta, hagi de travessar el llindar tres vegades? O algun ocell que hagi de fer tres saltirons i dos pius abans de menjar-se un cuc? O una rata que no es mengi el formatge si no ha estat embolicat amb paper film i guardat a la nevera un mínim de tres dies? No oi? Doncs això.

dimarts, 14 de juliol de 2009

S'ha acabat el Bròquil


Senzillament genial. La lletra m'ha costat molt de treure, així que com a mínim llegiu-vos-la, eh?

No vull que tots els dies siguin de Sol
Tampoc vull que tots els divendres siguin de festa
No t’exigeixo que tornis pregant-me perdó
Si plores amb llàgrimes seques parlant-me d’ella
Ai Ramon, quin mal em fas noi, quin mal em fa noi
Que tornessis sense dir-me on anaves
Ai Ramon, que se t’ha acabat el bròquil

Ja sé que no sóc Sant Pere, però en podríem parlar-ne, no?
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n’aprèn i jo sé que tu m’estimes a mi
Vull que et guardis tot això, que ja no et crec
I a més a més duus pintallavis al coll

Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser
Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser..

No puc demanar que l'hivern em perdoni un roser
No puc esperar que una alzina em doni peres.
No puc demanar eternitat a un ridícul mortal
Ni anar alimentant a les truges amb faves tendres
Ai Dolors, no sé què et passa, no sé què et passa
Que ja no rius les meves gràcies
Ai Ramon, ara ja no estàs per, per òsties.

Ja sé que no sóc Sant Pere, i és que no estic fet pas de cartró
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
Però dels errors se n’aprèn i jo sé que avui el teu cor és meu
Vull que et guardis tot això, per aquesta fresca
malcarada que t'embruta amb carmí.


No te'n vagis, no te'n vagis, vinga nena, no t'espantis
De dilluns a divendres tens el meu amor, deixa'm dissabte per nar a fer el pendó
Au vinga nena, no t'estiguis més i obre la porta, que aquí fa molt de fred
Jo només sóc un home penedit, au vinga nena, deixa'm tornar al teu llit.

Ja sé que no sóc Sant Pere, però en podríem parlar-ne, no?
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n’aprèn i jo sé que tu m’estimes a mi
Vull que et guardis tot això, que ja no et crec
I a més a més duus pintallavis al coll


Ja sé que no sóc Sant Pere, i és que no estic fet pas de cartró
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n’aprèn i jo sé que tu m'estimes a mi
Vull que et guardis tot això, que ja no et crec
i a més a més duus pintallavis al coll.


divendres, 10 de juliol de 2009

Ich spreche gut deutsch

Podria explicar moltes coses, avui, perquè fa dies que no dic massa res. Podria dir que em fa ràbia veure que els pantalons que em vaig comprar fa un parell de mesos per 30€ ara només en costen 10, podria dir que em fa ràbia que els barems per entrar a forestal siguin tan "xungos", o també em podria cagar en el sistema educatiu d'aquest país perquè et posen entrebancs per matricular-te on sigui, si no tens cartilla de vacunes.

Però no, que de quiexar-nos en sabem tots i arriba un moment que ja cansa. Prefereixo explicar que la branca de família d'Alemanya són a casa uns quants dies. És quan venen ells que m'adono que el meu alemany no és tan dolent com acostumo a dir. Jo sóc dels que només escolten fins que no en saben suficientment com per dir frases amb sentit, no m'agrada fer l'"indiu" ("Jo no parlar alemany, jo ser del sud, jo voler brezzel"). Així que m'espero a saber-ne bastant per dir la primera paraula. L'Ariadne és la cosina petita, té 10 anys i sempre riu i està contenta. Aprèn el català a la velocitat de la llum i ens ensenya una mica d'alemany a tots plegats. Em posa a prova constantment, però mai suspenc "Oh, du spreche gut deutch!" em diu sempre rient. És un sol. Quan ve a Catalunya s'atipa de patates fregides (que allà dalt són força dolentes), d'orxata i de nata d'aquesta de fer xeringassos (això d'aquí sota, per més que sembli una lionesa, és un crosanet de xocolata amb una bona dosi de nata).

L'Ariadne (Ari, que li diuen les seves amigues d'escola) és la nena més bonica i agradable que he conegut fins ara i em té ben enamorada. Sempre té un interès sorprententment innocent per tot el què veu i tot el que fa i tot el què és nou (i el que no ho és tant).

Quan em pregunten si sé alemany jo dic que només una mica, quatre paraules per apanyar-me (que solen ser "Ich spreche nicht deutsch" o "Ich Weiss es nicht"), però quan estic amb l'Ariadne m'adono que no és així. Com també em passa amb l'esport, mai m'he considerat esportista, fins que fa uns dies vaig pensar que no tothom surt a córrer cada dia o puja muntanyes. Crec que això ja et converteix una mica en esportista. O també em passa que sempre m'he considerat força fracassada, d'allò que en diuen "ser un perdedor", perquè quan jugo al Monopoly sempre m'arruïnen tots, o al joc de l'Oca sempre caic a la casella de la mort i mai vaig "d'oca a oca i tiro perquè em toca", fins que l'altre dia vaig mirar dins una carpeta i em vaig adonar que no tothom té diplomes literaris, de dibuix, medalles de curses... Ara els tinc tots penjats a la paret de l'habitació i me'ls miro cada nit abans d'anar a dormir. Quan els guanyava em semblaven insignificants granets de sorra. Ara tinc una platja.

Per cert, ahir no vaig anar a rebre el Tour de França perquè plovia molt, però avui sí que l'he enganxat quan passaven pel Passeig de Gràcia. Com a bona ciclista que sóc, ara ja puc dir "Jo he vist passar el Tour de França davant dels meus morros!". En realitat només sóc una aficionada que fa servir la bicicleta per anar allà on no la poden portar els pares amb cotxe, però sempre queda millor si dius que ets ciclista. Molta motoreta, molta sirena i molta perefernàlia, i al final han passat tots en menys de 10 segons...

video