Ich spreche gut deutsch

Podria explicar moltes coses, avui, perquè fa dies que no dic massa res. Podria dir que em fa ràbia veure que els pantalons que em vaig comprar fa un parell de mesos per 30€ ara només en costen 10, podria dir que em fa ràbia que els barems per entrar a forestal siguin tan "xungos", o també em podria cagar en el sistema educatiu d'aquest país perquè et posen entrebancs per matricular-te on sigui, si no tens cartilla de vacunes.

Però no, que de quiexar-nos en sabem tots i arriba un moment que ja cansa. Prefereixo explicar que la branca de família d'Alemanya són a casa uns quants dies. És quan venen ells que m'adono que el meu alemany no és tan dolent com acostumo a dir. Jo sóc dels que només escolten fins que no en saben suficientment com per dir frases amb sentit, no m'agrada fer l'"indiu" ("Jo no parlar alemany, jo ser del sud, jo voler brezzel"). Així que m'espero a saber-ne bastant per dir la primera paraula. L'Ariadne és la cosina petita, té 10 anys i sempre riu i està contenta. Aprèn el català a la velocitat de la llum i ens ensenya una mica d'alemany a tots plegats. Em posa a prova constantment, però mai suspenc "Oh, du spreche gut deutch!" em diu sempre rient. És un sol. Quan ve a Catalunya s'atipa de patates fregides (que allà dalt són força dolentes), d'orxata i de nata d'aquesta de fer xeringassos (això d'aquí sota, per més que sembli una lionesa, és un crosanet de xocolata amb una bona dosi de nata).

L'Ariadne (Ari, que li diuen les seves amigues d'escola) és la nena més bonica i agradable que he conegut fins ara i em té ben enamorada. Sempre té un interès sorprententment innocent per tot el què veu i tot el que fa i tot el què és nou (i el que no ho és tant).

Quan em pregunten si sé alemany jo dic que només una mica, quatre paraules per apanyar-me (que solen ser "Ich spreche nicht deutsch" o "Ich Weiss es nicht"), però quan estic amb l'Ariadne m'adono que no és així. Com també em passa amb l'esport, mai m'he considerat esportista, fins que fa uns dies vaig pensar que no tothom surt a córrer cada dia o puja muntanyes. Crec que això ja et converteix una mica en esportista. O també em passa que sempre m'he considerat força fracassada, d'allò que en diuen "ser un perdedor", perquè quan jugo al Monopoly sempre m'arruïnen tots, o al joc de l'Oca sempre caic a la casella de la mort i mai vaig "d'oca a oca i tiro perquè em toca", fins que l'altre dia vaig mirar dins una carpeta i em vaig adonar que no tothom té diplomes literaris, de dibuix, medalles de curses... Ara els tinc tots penjats a la paret de l'habitació i me'ls miro cada nit abans d'anar a dormir. Quan els guanyava em semblaven insignificants granets de sorra. Ara tinc una platja.

Per cert, ahir no vaig anar a rebre el Tour de França perquè plovia molt, però avui sí que l'he enganxat quan passaven pel Passeig de Gràcia. Com a bona ciclista que sóc, ara ja puc dir "Jo he vist passar el Tour de França davant dels meus morros!". En realitat només sóc una aficionada que fa servir la bicicleta per anar allà on no la poden portar els pares amb cotxe, però sempre queda millor si dius que ets ciclista. Molta motoreta, molta sirena i molta perefernàlia, i al final han passat tots en menys de 10 segons...