dimarts, 20 de desembre de 2011

Hoy soy la chica de ayer

Sóc una fanàtica enamorada de l'època d'or que està passant actualment la música en català, perquè ja no és un gènere, com era abans, ara pots triar tot tipus de música, però en la nostra llengua.

Tot i així, fa uns mesos, quan vaig començar a treballar a BarcelonaReykjavik, vaig descobrir moltes músiques diferents (a la feina som molts i fem torns per posar la nostra música), mexicana, cubana, clàssica, balcànica, francesa, dels anys 60, principis del rock... Però la que em va cridar més l'atenció va ser el pop madrileny dels 70-80 que ens va portar el Roberto, el repartidor, quan va entrar a treballar (poc després de mi). Perquè us feu una mica la idea, allà on treballo tothom cuida molt la salut, les coses naturals, una mica hippie tot plegat (fa bastant per mi), i és curiós perquè el Roberto és tot el contrari de nosaltres, és el típic madrileny enganxat a les Whopper del Burger King, que surfeja les tardes que pot i que sempre va amb aquelles ulleres de sol rotllo Horatio del CSI. És el que necessitàvem, crec, algú que ens fes tocar una mica de peus a terra i connectar una mica amb el món real.

Doncs els matins, quan arriba a les 7 amb un cafè per mi i un pel meu company de feina, ens posa la seva música i, sincerament, a aquelles hores del matí em va molt millor sentir Loquillo, Nacha Pop, Burning o The Animals que no pas Reggae, que l'odio i que em pesa més que la son quan vol tancar-me les pestanyes.

Ara ja, quan em veuen de mal humor o estressada diuen "Uy creo que tenemos que ponerle la canción a Gisela, que la veo muy estresada..." I quan sento que hace una chica como tu en un sitio como este... no puc evitar de somriure! "Creo que ya ha hecho efecto, està sonriendo!", criden des de la taula dels forners.

Me'ls estimo molt els meus companys de feina, sent cadascun d'un lloc del món ben diferent, de Mèxic, de Madrid, de Bulgària, de Polònia, de Finlàndia, del Marroc o de Santa Coloma de Gramenet. Tots tenim les nostres cosetes, però sabem com fer-nos feliços els uns als altres.

Fa un parell de mesos, quan va plegar la meva companya de feina, la que m'ho havia ensenyat tot, la que més em cuidava i valorava, em vaig plantejar moltes vegades que hacía una chica como yo en un sitio como ese, però ara no podria estar en cap altre lloc que no fós al costat del Tona, el Roberto, el Niko, el Pawel, la Diana, el Youseff i el David. I no vull deixar-me d'esmentar especialment la Núria, és clar, que és com la mare de tots, la més racional i respectada per tots, com la nostra mare. És la dependenta de la botiga del carrer Doctor Dou, on tenim l'obrador, sempre sap què dir o què fer, i ens escolta i aguanta una mica a tots! És qui ens posa la música que ens agrada quan estem tristos, la que ens somriu i diu que no ens preocupem quan una cosa ens surt malament, i la primera a tastar els estofats que ens fa el Niko per esmorzar molts matins.

A tots vosaltres, islandesos, una abraçada ben càlida, que aquests dies etsem passant molt fred!

dimecres, 7 de desembre de 2011

EL MÓN EN UN CAFÈ: Cacaolat. Ànecs

Imatge382 Escaldar-se la llengua amb un cacaolat massa calent sempre és desagradable, però, en segons quins llocs, no et sap tan greu.
Al Parc de l’Agulla hi pots anar sol, amb els nens, amb els avis, a córrer, amb bicicleta… Jo hi ha molts dies que quan arribo a Manresa, després de treballar, abans de deixar-me caure a casa, aprofito la poca llum que queda i m’hi arribo mab el cotxe. No és res més que un entany envoltat per un camí i uns quants arbres, és més, si te’n mires una fotografia des de l’aire, es veu força ridícul, però de petita em semblava gegant i me n’ha quedat aquesta imatge, que de vegades em crea una espècie de frustració interna. El pont on m’aturava de petita a veure els ànecs de més a prop, de vegades hi passo amb la bicicleta i he de fer vàries maniobres complicades per no atropellar cap nen petit que s’ha aturat a veure els ànecs de més a prop.
Sempre hi ha hagut un bar amb una terrassa molt gran, amb molt bones vistes, però fins fa ben poc encara no hi havia pres res. De fet no té res d’especial, no és una cafeteria, no té una decoració excepcional, la música que posen no em diu res i l’ambient és més aviat fred, però de vegades, amb aquesta llum entre màgica i misteriosa que hi ha a les 5 i pico de la tarda durant les dues setmanes abans dels solstici d’hivern, em sembla que, mig amagada darrere un cacaolat massa calent, un dia veuré la Gisela de petita, mirant els ànecs ben callada com esperant que li revelin algun motiu pel qual s’hauria de fer gran.

dilluns, 5 de desembre de 2011

Avui, totes les trucades són per tu

La casa ja fa olor de pols cremada. Avui hem encès la calefacció. Agradable regal d'aniversari. 

Em pensava que tindria un dia d'allò més tranquil, per mi sola, i em venia de gust. Però des de primera hora del matí que m'han canviat els plans totalment i he passat tot el dia amb un bon amic, ideant un projecte que en certa manera em fa por que acabi en poca cosa més que tota la nostra motivació trencada en mil bocins. Tant de bo que surti bé, hauria pensat si hagués bufat les espelmes d'un pastís.

M'ha trucat bastanta gent, potser més que l'any passat. Em sembla que no n'he respòs cap, de trucada. Ja ho faré demà. No vull agafar per costum de deixar les coses per demà, però avui fa 19 anys que vaig néixer, i m'agrada imaginar-me com devia ser aquell dia per la mare, perquè em feliciten a mi, però el mèrit d'haver sapigut cuidar i fer créixer una filla durant 19 anys és seu, de fet, segons com, jo no he fet més que posar-la a prova, o sigui que les trucades avui són per ella.

Felicitats MARE, perquè has sapigut què fer i què no cada cop que jo estava desfeta, has sapigut regalar-me els contes que necessitava i has aconseguit que complís els meus somnis (marxar de casa, treballar del que m'agrada, trobar la persona que necessitava tenir dormint al meu costat cada nit...) i no només t'has limitat a deixar-me volar del niu, també segueixes aconsellant-me quan m'entra la por, donant-me la seguretat que em falta per tirar-me a la piscina i fer alguna bogeria. Que avui en dia no és fàcil tenir fills, i menys tenir-ne 4 i el valor d'estimar-nos a tots com si fóssim únics. Felicitats mare.   

dijous, 17 de novembre de 2011

I cada castanya és una decepció

25Li agrada comprar cantanyes torrades a la caseta del Passeig per escalfar-se les mans de camí cap a casa. La tardor en aquesta ciutat és d’allò més freda i humida i si deixes que el fred se t’enganxi als ossos ja has begut oli, i de vegades no n’hi ha prou amb uns guants i una bufanda. Fica el nas dins la paperina i olora amb devoció aquella olor de torrat tant agradable i tant característica d’aquella època de l’any en què encara no està tot farcit de llumets de nadal. Les pela amb cura, mirant que la closca surti quasi sencera, sense esmicolar-la i la deixa en compte en alguna cantonada, o damunt d’un banc, o damunt la barana d’alguna escala. Com qui deixa un rastre de molles per tornar a casa.
I després de tot aquest ritual, i encara amb el record de l’olor de torrat de la closca de la castanya, es menja el fruit (que quasi no és) i es decepciona. El gust... No és fidel a la seva olor. Però tot i així tornarà a reptir el minuciós  procés amb cadascuna de les castanyes de la paperina, esperant que un dia n’hi hagi una que realment tingui el mateix gust que la olor que li fa perdre els sentits.

CINEMA: Eva

eva-pelicula-18 Ahir vaig anar a veure per segona vegada la pel·lícula Eva. Veure una pel·lícula per segona vegada sempre val la pena –o l’entrada- , especialment en aquestes que et fan pensar i que amaguen algunes metàfores darrere els colors i les paraules dels personatges.
El primer cop que la vaig anar a veure per casualitat. Havia de passar la tarda a Barcelona i vaig acabar al Lauren de Vilanova i la Geltrú amb la mare i la meva germana. No feien res de bo i veure per veure, vam decidir triar-ne una d’espanyola. El primer que em va sobtar va ser que no era la típica pel·lícula de robots, futurista i exagerada on pretenen que en 50 anys passem d’anar en cotxe a la feina a anar-hi amb casquet volador. De fet, la robòtica pràcticament podríem dir que ha estat una excusa per poder presentar la pel·lícula al Festival de Sitges, i aprofitar per parlar dels sentiments de les persones de manera objectiva, com si no fóssim més que una recepta on, al canviar les quantitats de cada ingredient, surtim d’una manera o altra.
I el final… Mira que em costa plorar amb les pel·lícules, i després de la decepció que vaig tenir al veure Chico&Rita pensava que ja no tornaria a emocionar-me amb cap pel·lícula, però amb aquesta, una pel·lícula que parla sobre el “software emocional” que tindran els robots del 2046, amb aquesta he plorat les dues vegades que la he vist. I crec que ho tornaria a fer. Perquè la sensibilitat de les imatges, la música, les veus… T’atrapen.

[Si l’aneu a veure en català no us sorprengueu si sentiu parlar en castellà. Un personatges parlen en català i uns altres en castellà. Jo recomano veure-la en castellà, que és la versió original i s’entén perfectament]

dimecres, 2 de novembre de 2011

L'Alzina de la Plaça Gispert

A la Plaça Gispert de Manresa hi ha un cafè molt bonic. Bé, no, hi ha una llibreria molt original on també pots prendre-hi cafè (boníssim, per cert) i on els llibres no costen diners (llibre dono, llibre agafo).També és mig biblioteca, té totes les revistes actuals del moment, des de disseny d'interiors fins al Jueves (de varis mesos). Inclús de vegades, entre revistes, et pots trobar el catàleg d'algun pintor de la comarca que ha fet fotos a les seves obres i les ha enquadernat per fer-se publicitat gratuïta.

I quan et penses que ja no et pot sorprendre més aixeques la vista i veus que no només hi ha una exposició d'algun fotògraf manresà penjada a la paret, també hi ha una col·lecció d'objectes antics (des de càmeres fotogràfiques i de vídeo fins a màquines d'escriure).

Però tot això és abans de seure a la taula. Els sofàs semblen fets expressament perquè no te'n puguis aixecar en una bona estona, de tan còmodes i amples que són, i les taules, d'allò més originals, són de fusta vermella amb fullles seques i fotografies antigues de Manresa enganxades i cobertes per una resina que, a l'assecar-se queda tranparent, brillant i molt fina.

Si abans de marxar has d'anar al lavabo o rentar-te les mans, no et tornis boig buscant una pica convencional, perquè només trobaràs una espècie de font que baixa del sostre per un tub en forma d'espiral i que aboca l'aigua en una pica en forma de petxina amb una bola al mig (un perla?). Vaig estar estona buscant-ne l'aixeta fins que, per casualitat, vaig passar la mà per davant del làser que et detecta la mà i deixa anar l'aigua. Si més no divertida!

No conec als amos, però estic segur que han de ser d'allò més simpàtics i originals tenint un local que barregi tantes coses i amb tant bon gust (especialment per la música i la decoració).

Jo em pensava que a Manresa no em trobaria mai cap conegut (a part dels cosins, tiets i avis que ja vivien aquí abans que jo nasqués), però de moment ja m'he trobat amb tres vilafranquins que hi han anat a parar per diferents raons. Potser entre Vilafranca i Manresa hi ha alguna conexió més que la C-15. Així que si mai veniu a passejar per aquí, l'Alzina és de visita obligada per aquells que no es conformen amb prendre un bon cafè i punt.

divendres, 28 d’octubre de 2011

Premis

Privilegis que tenim els que agafem el primer tren d'una línia són aquests. La vanguardia en català gratis. Són aquells petits premis que de vegades sembla que et donin per compensar l'esforç que has fet per llevar-te tan d'hora. Perquè la Renfe no és l'únic transport públic que la regala, la Vanguardia, també ho fan als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i a Bages Exprés, el bus que agafo cada matí a les 5:45 a Manresa, per anar a treballar.

Així tinc totes les millors "contres" arxivades en un àlbum.

Però el millor, sens dubte és pujar i veure aquesta imatge: 

(si no reconforta prou la imatge de veure tots els seients buits i pensar que pots triar absolutament el que vulguis, tens totes les Vanguardies que vulguis GRATIS! REconfort al quadrat de bon matí, millor que  un cafè)

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Una vella, coneguda gorra

Hoy me encontrado con Montserrat y ya llevaba el sombrero puesto. Ha oído lo que dicen esos señores que salen en la tele delante de un mapa con solecitos y nubes y ha curarse en salud, que no la pillase el frío con la testa destapada.


Ella siempre tan bonita, con o sin sombrero. Cuando la ves de lejos jurarías que su melena es bien morada, pero a medida que te le vas acercando, cuando les vas a elogiar el color tan curioso, se gira y descubres que tan solo era una trampa para cautivarte i llevarte a ella.

A mi los sombreros no me quedan tan bien como a Montserrat, pero si ella ya lo lleva puesto desempolvaré mi vieja gorra de lana, esa que me regaló ella misma el invierno del 83 en la cima de Sant Dimas, y me la pondré tan sólo para podermela quitar saludándola cada vez que pase por su lado.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

PERSONATGES: als núvols

 És que he passat molt de temps volent arribar als núvols, Gisela, però em pensava que hi podia arribar només fent un salt, però sempre tornava a caure al cap de ben poc perquè no tenia prou impuls. ara m'he adonat que no fa falta molta força per fer un gran salt, sinó una bona escala, fer-la poquet a poquet perquè sigui ben segura i no caure a mig camí. 

L'altre dia amb el Roger, al cotxe, donant-li conversa perquè no s'adormís al volant, parlàvem sobre les metàfores, jo li deia que podies trobar un metàfora en cada objecte que volguéssis, que només era qüestió d'imaginació. Ell se'n reia, que a ell no n'hi sortien mai, ni que s'hi esforcés, que li quedaven totes molt forçades. Però avui al matí n'hi ha sortit una sense voler. I li he somrigut de reüll, aguantant-me aquell "Ja t'ho vaig dir, jo..."

Amb el Roger ens vam trobar quan tots dos passàvem una molt mala època. Va costar tirar endavant qualsevol cosa que se'ns acudís, un projecte de relació, una sortida... Perquè saltàvem, però amb pocs dies, queiem altra vegada. Veiem els núvols molt lluny, molt amunt. Que complicat arribar-hi... Però sense adonar-nos-en, hem construït una escaleta que potser no és la més estable, però ens ha portat allà on aspiràvem. 

Em feia por ofegar-lo perquè jo l'estimava molt, potser massa, d'aquestes pors que ens construïm nosaltres mateixos. Però també tan efímera que, sols dient "M'agrada que visquem junts, ara ja no em sento mai sol", desapareix, s'esborra, com si no hagués existit mai.

El Roger abans vivia a Centelles, un poble a prop de Vic molt bonic, ple de cases modernistes i places amb molt bon gust, però el Puigsagordi, la muntanya que tenen al darrere, se'ls menja un parell d'hores de llum i unes postes de sol espectaculars que vam descobrir fa cosa d'un mes. Aquelles postes de sol sempre han estat allà, diuen els de l'altra banda del Puigsagordi, però els de centelles no les havien vist mai.



divendres, 30 de setembre de 2011

El senyor del pis de baix

Sota el pis dels meus avis hi viu el senyor J. Ramon Jimenez. Sí sí, que no us enganyo. Es volia fer passar per mort però només es va retirar al Cor de Catalunya, en un humil bloc de pisos del carrer Sant Cristòfol, ben a prop del quiosc per poder anar-hi cada matí, vestit d'incògnit, a comprar el diari i un bolígraf per fer-ne els mots encreuats. Sí sí, un bolígraf cada dia. Hauríeu de veure com té l'estudi, amb les parets folrades de bolígrafs enganxats, bic groc, bic cristal, del terra fins al sostre, i cada vegada envaint més i més habitacions.


És la seva manera de recordar els dies que fa que es pot limitar a fer, senzillament, el que li ve de gust


dilluns, 26 de setembre de 2011

La Granja. Barcelona. La taula que balla

El primer que sobta de La Granja del carrer Banys Nous de Barcelona és que no hi ha rètol a l'entrada; un cop ets dins et desconcertes perquè hi ha un rètol enorme gravat en fusta on diu TOCINERIA, no, no t'has equivocat, perquè quan seus en alguna taula i veus la carta hi posa LA GRANJA des de 1897, o alguna cosa així.

Sempre que hi vaig a berenar sec a la mateixa taula: al fons a l'esquerra, entre una paret de totxos antics i la paret que forma part de l'antiga muralla de Barcelona. Podria pensar que és que me la reserven, però no, la veritat és que no, amb prou feines em deuen conèixer perquè sempre hi ha molta gent, però és que la taula fa molt anys que balla i ningú s'hi asseu per por que li caigui el batut o el suís al damunt. En aquella taula m'he saltat dietes, descobert secrets, rigut amb l'Emma i la mare, probat coses noves (xocolata amb kiwi o cafè amb mel), inclús una tarda de gener vaig escriure-hi un conte amb el noi que unes setmanes més tard esdevindria el meu àngel de la guarda i actual parella.

Quan et duen el que has demanat et donen un paperet amb la teva comanda escrita en boli (i crec que en codi, perquè jo no entenc mai què hi diu) que has de portar després a caixa perquè t'ho cobrin. I si vols pots deixar propina al pot femení o al masculí (qui és més solidari?, diu el cartellet que hi ha al damunt dels pots), i si hi ha cua per pagar et pots entretenir a mirar les postals i fotografies que hi envien els amics quan se'n van de vacances i sorprendre't de trobar-hi algú que coneixes.

La tocineria, la granja... Per mi sempre ha estat el cafè del carrer Banys Nous. Si algú s'anima i hi va, li recomano el batut de plàtan (dos terços de plàtan batut amb llet i la resta nata muntada). Però si no preneu llet també tenen el batut de la casa, que és de fruites sense llet. Si sou més de xocolata, el suís el carreguen bé de nata (muntada, no d'esprai; el sucre te l'hi poses al teu gust) i la xocolata amb kiwi també la fan molt bona i és molt original. Pels més clàssics, el cafè, sol, ja és boníssim, no cal ni llet vaca, ni de soja ni d'arròs. De fet, mai he preguntat si en tenen.

Vet aquí, doncs, la meva segona recomanació del mes. Properament...: L'Alzina, cafeteria-llibreria. Manresa.

dijous, 15 de setembre de 2011

L'Aroma. Manresa





L'Aroma és un cafè de Manresa que fa més de 15 anys que està obert. Els locals que té (al carrer Sant Miquel i al carrer Casanova) sempre estan plens, especialment la terrassa del carrer Sant Miquel. Fan els millors cafès que he tastat mai. també tenen una carta de tes que no te l'acabes. Pots posar-t'hi sucre blanc o roig, i depenent de si et demanes cafè o te, et portaran una peça de xocolata negra o una galette. És impossible avorrir-t'hi perquè si no llegeixes alguna revista o diari et pots entretenir mirant la col·lecció de tasses i teteres que tenen en una vitrina, o llegint les recomanacions del dia, o escollint un cafè nou a tastar (de colòmbia, aromàtic fort, aromàtic suau, de brasil, ...). I si al final et decideixes a emportar-te'n una bosseta (d'aquestes que tanquen hermèticament per conservar-ne l'olor), l'hi demanes a la cambrera i te'l mol al moment amb un molinet de cafè de coure. Si el guardes a la bossa de mà, cada cop que l'obris per treure'n el moneder o el mòbil sentiràs aquella flaire de cafè torrat acabat de moldre tant deliciosa. 

Però si hi ha alguna cosa que em roba el cor d'aquest cafè manresà, és la tribuna que hi ha al fons de tot. I és que el carrer Sant Miquel de Manresa és ben bonic per les cases antigues que té, i aquest local ha conservat les parets interiors de pedra i les finestres originals. A l'hivern tens sort si aconsegueixes un lloc en aquesta tribuna privilegiada, però a l'estiu, que tothom seu a la terrassa, pots passar-t'hi hores llargues gaudint d'aquesta imatge que us deixo avui, un cafè entre una paret de pedra i unes altes finestres que, darrere unes cortinetes blanques, deixen entreveure els patis interiors del casc antic, banyats per la llum de mitja tarda que s'escola entre els edificis manresans.  

dissabte, 27 d’agost de 2011

Cada cop que torno a casa, a la meva habitació hi ha més restes de menjar i beguda. Uns de dues: o tanco l'habitació amb pany i clau, o bé m'enduc el portàtil, perquè sembla que algú s'ho passa molt bé a les nits amb aquest trasto, fins i tot el llit està desfet... Això és culpa de la tele, que a l'agost no fan res de bo enlloc i la gent es busca la vida per internet.

Això de treballar a l'agost és una putada, senyors. Treballar no, això m'agrada, però a l'agost... Els trens fan obres, i la família, els amics i els nòvios fan vacances. I tu cada dia intentant anar a dormir a les 9 o les 10 per despertar-te a quarts de 5 i no tornar-te a adormir. I quan acabes de treballar passar-te la tarda al cotxe perquè si no has d'anar a casa a buscar alguna cosa, has d'anar a Centelles a portar-ne alguna altra o anar a veure els pares i germans perquè sents que els has abandonat de qualsevol manera.

Tinc ganes que arribi el setembre i tot torni a ser normal com sempre... Crec que l'agost és el mes que més odio. Algú s'imagina l'aigua que pot arrribar a perdre una persona treballant en un obrador a 35ºC davant dels fogons? Jo no la he contat, però sí els litres d'aigua que he hagut de beure'm per no caure desmaiada.
Aviam, doncs, si arriba ja el setembre, i l'octubre, i puc fer algunes vacancetes mentre tothom encara treballa.

dimecres, 10 d’agost de 2011

De ciències o lletres, tant hi fa, jo sóc pastissera

Passejar pel passeig de Manresa i veure en un cartell enorme i il·luminat on posa "Hotel Caní El Vilà. Cangurs i passeGadors a domicili" em fa somriure. ¿No hi ha ningú que revisi aquests cartells abans de gastar-se la fortuna en fer difusió d'aquesta falta d'ortografia que quasi en canvia el servei? (no és el mateix que et vinguin a casa a passejar el gos que que et vinguin a casa a pessigar el gos...).

Si ara fes un experiment científic i em posés a mi mateixa com a objecte d'observació treuria la conclusió que la son i els mosquits et xuclen les paraules. Que la tristesa et fa treure de dins teu les paraules i imatges més boniques. Que la solitud, encara, que només sigui temporal, és molt sana (no hi ha mai males influències). Que els germans grans mai renten els plats. I que la henna, per molt que sigui una planta natural i es faci servir en un munt de gent per fer tatuatges decoratius temporals, tints de cabells o deixar la pell més fina, també et pot omplir el peu de butllofes i inflar-te'l fins que ja no t'hi entri ni la sabata (obligant-te a conduir a dures penes fins a l'hospital més proper a que t'injectin alguna substància que t'adorm de cul en avall).

Però ara no estic per fer experiments científics, jo. És més, el que més s'acostarà avui a un experiment científic serà quan dissolgui clorur sòdic en un pot d'H2O a una temperatura superior als 100ºC per coure la quinoa que m'hauré de menjar demà. 

dimarts, 26 de juliol de 2011

Petites mostres de felicitat amagada

De vegades la felicitat no és només que les coses vagin rodades i que faci molt de sol però no faci calor. De vegades la felicitat només és sentir una cançó aleatòria a la ràdio i poder dir (saber dir) "Mira, una versió de Clap Hands del Tom Waits... No està malament, però no li sap trobar l'ànima...". I així descobrir que allò que un dia et semblava tan difícil de recordar o entendre ara et surt sol perquè ho coneixes, t'agrada ho has sentit mil i una vegades i ja t'és familiar. I sentir-te en pau amb tu mateix i amb el poc (el molt!) que tens sabent que tens tant de temps per endavant per disfrutar-ho.

De vegades la felicitat només és un somriure del company de feina que fa 3 mesos que treballa amb tu fins ara encara no t'havia ni mirat als ulls.

O un tall de préssec després d'una bona dutxa freda, per concloure la jornada laboral.

O un simple gest com tancar la porta del que sempre havia estat la teva habitació i pensar que a partir d'ara passarà a ser "l'habitació de convidats" on hi dormiràs de tant en tant com a tal, sabent les meravelles de l'habitació que t'espera a partir d'ara. 

Fa un temps em van dir una cosa molt bonica: no cal creure en Déu per tenir fe; n'hi ha prou amb saber qui ets tu mateix i creure en la teva pròpia bondat. Hi haurà qui pensarà que això li ha donat Déu, o la seva reencarnació, o el karma, o hi haurà qui pensarà que s'ho ha guanyat o qui només dirà que "jo sóc així", però en el moment que aprenem a estimar aquest jo, descobrim que tota la religió no és més que les guarnicions que li posen a la felicitat i que de vegades carreguem tant que s'acaba fent pesat i cau pel seu propi pes. Però sempre queda la soca.

dimarts, 21 de juny de 2011

UNA MIRADA ENRERE: Tot es pot fer a casa

Estic agafant una certa devociócada cop més ferma per les coses antigues. No sé si la pel·lícula del Woody Allen haurà acabat de fer la feina, però ara si que estic més als núvols que al 2011. M'he fet la càmera més antiga que existeix, l'estenopeica. I ahir, després de dies i dies de fer proves, anotar conclusions, variacions en els objectius, llums i temps d'exposició, vaig trobar la combinació perfecta per treure aquests resultats, que, tot i que són millorables, n'estic molt satisfeta.

Crec que veure'n el procés sencer, des de la captació de la imatge, el revelat del negatiu i el positivatge, ha estat una d'aquelles sensacions que només sents quan ets petit i ho descobreixes tot cada dia. Veure que l'esforç, els minuts i la il·lusió que hi dediques treu el seu fruit d'aquesta manera emociona molt.

I aquí us deixo una mostra d'alguns dels primers resultats en positiu (aviam si podeu distingir les formes per veure-hi les figures humanes. en la segona és més complicat perquè ja no està ben enquadrada, i crec que em vaig quedar curta amb el temps d'exposició a la llum durant el procés de positivatge):


dimecres, 15 de juny de 2011

Amos i senyors de la ciutat de Barcelona

Fins fa un mes, la Plaça Catalunya de Barcelona era de l'Ajuntament de la pròpia ciutat, fins que un col·lectiu de gent, cada cop més gran se la van fer seva proclamant que:
[Aquesta plaça ha estat reclamada pel poble]

I que:
I fent de la plaça un hort urbà


I així ha estat fins avui, que han començat a desmuntar el tingladu. I sabeu per què? Doncs perquè ara són uns altres els que la reclamen:

El món al revés... Homes dormint en nius entre els arbres de la ciutat i "pájarus" ocupant places públiques... 

dilluns, 13 de juny de 2011

Tan tard i tota la llum del món!


Jo no hi entenc de cine ni de música perquè tot just començo a descobrir tota l'antologia dels grans clàssics, només conec l'obra completa de Chaplin i algun o altre clàssic que potser hauré vist a classe quan anava a l'institut. De Woody Allen, si us sóc sincera, només havia vist un parell d'escenes en blanc i negre i Vicky Cristina Barcelona (fa un parell de divendres a TV3), però ahir vaig anar a veure la última que ha tret Midnight in Paris, i no sé què diran les crítiques de la pel·lícula en relació amb les seves anteriors, però a mi m'ha agradat molt. Encara que el recurs que fa servir estigui una mica vist, si t'agrada tot aquest món romàntic del que és antic, t'enamores amb totes les escenes nocturnes de cafès petits parisencs. S'acaba una mica de cop però surts del cinema amb un bon regust de felicitat molt satisfactòria.

Pel que fa a la música, és, simplement, genial. La majoria de temes són de Cole Porter, però a Internet ja no se'n troben masses coses. En canvi si que trobes fàcilment la cançó del principi i final de la pel·lícula, que és més actual, i després de veure aquesta pel·lícula, cada cop que la sento em trasllado inconscientment a París.

Aprofito per obrir una nova secció al bloc: UNA MIRADA ENRERE, i és que des de fa uns mesos m'he començat a obsessionar o enamorar de les coses més antigues (càmeres esteneopeiques, toca-discos, vinils, una bicicleta de la meva àvia que tenia al garatge de casa...) i sobretot la música meravellosa dels anys 20, 60, i inicis del Rock'n'Roll (inclús l'estic aprenent a ballar!). 

Aquest estiu miraré d'anar a París (si em dónen vacances!) i esperaré un cotxe d'època en algunes escaletes del casc antic, després que les campanes cantin la mitjanit.

dilluns, 16 de maig de 2011

MÚSICA: Companys

Acabo de trobar la continuació del videoclip de Temps o Rellotge:


El millor és que no és de Sanjosex, és d'Inspira (per cert, preciosa).Es responen els uns als altres, això és el millor! Com ha passat amb Manel i Espaldamaceta. Espaldamaceta va escriure una cançó que es deia "El Miquel i l'Olga ho deixen", però a Manel no els va agradar la història i sembla que van decidir donar-los una segona oportunitat a la cançó "El Miquel i l'Olga tornen", i sembla que aquesta vegada és la bona...

No sé si Inspira va escriure aquesta cançó es base (seria molt fàcil dir "inspirant-se" però no hi cauré...) a la de Sanjosex, però el videoclip transmet exactament el mateix, inclús l'escena de l'arbre és pràcticament la mateixa...

Allò que diuen que "Lo breve, si bueno, dos veces bueno".

dissabte, 30 d’abril de 2011

MÚSICA IL·LUSTRADA

Avui vull dedicar el post a una fusió molt agradable. La música  i el dibuix. El David Carabén i el Lluís, el meu professor de dibuix. La tinta i el llapis.

Els dijous al vespre vaig a dibuixar al Zig Zag, on l'any passat hi feia arts plàstiques. Aquest any necessitava alguna cosa més tranquil·la, per compensar una mica l'esforç físic que m'exigeix la feina de pastissera. Hi ha molts dies que no trec res de bo, però per això sempre hi ha el Lluís, que m'ajuda a corregir línies curvades amunt que han d'anar curvades cap avall, traços massa forts que deixen un rastre innecessari, i sobretot a estimar els dibuixos que faig jo mateixa, que això de vegades em costa una miqueta.  Amb el David Carabén vam tenir feina perquè no acabava de captar les proporcions i em quedava un braç massa petit o una cara massa gran, però al final vaig aconseguir que s'assemblés al de la foto. Em sembla que me'n faré una samarreta i tot...

Ara us hauria penjat una cançó de Mishima que es diu Every Second, del 2008 (Trucar a casa, Recollir les fotos, Pagar la multa), però em sembla que no hi és al Goear.

El dibuix que estic fent ara és amb carbonet, un altre estil, però també costa força i el Lluís té molta paciència amb mi, que tot ho començaria de cap i de nou cada mitja hora o quan veig que les coses no em surten. Crec que si una cosa caracteritza els professionals d'algun ofici és que no només saben fer bé la seva feina sinó que són capaços d'arreglar allò que ha sortit malament. 

Així doncs, avui, una abraçada molt forta al Lluís, l'il·lustrador que ha estat capaç de redreçar els dibuixos que se'm torçaven. Que si bé jo l'hi corregeixo el lèxic, ell em corregeix traçats i pinzellades. 

dimecres, 27 d’abril de 2011

MÚSICA: Tota una forma de cantar


Avui toca música. Vaig descobrir aquesta noia fa alguns dies i ja ni recordo com, però aquesta setmana em té enganxada i tenia ganes de compartir-la. Em recorda a la Christina Rosenvinge i té un aire molt agradable, que m'inspira bastant. Abans es feia dir Oniric, no és estrany, hi ha un munt de cançons del nou disc que, tot i haver-se desfet d'aquest sobrenom artístic, mantenen un aire totalment de somni estrany incomprensible.

Què me'n dieu d'aquesta cançó? No sé com se li ha acudit aquesta combinació de notes. Una mica dissonant, però és senzillament fantàstica. I què diu? No heu esperat mai tant i tant que heu tingut la sensació que han perdut l'interès en vosaltres? Però quan arriba t'oblides de tot.

Vet aquí l'objecte de comparació. M'encanta com ballen... Tan innocent..., com si no hagués matat ningú...

dimarts, 26 d’abril de 2011

IL·LUSTRACIONS: Noia que ven les seves preocupacions al vent

El vaig copiar d'un llibre que mostra diferents il·lustradors i contes. Em va captivar aquesta imatge d'un conte polonès, o txec o alguna cosa així. Vaig decidir fer-me'l amb gran, per penjar-lo a l'habitació. Vet aquí el resultat.

diumenge, 24 d’abril de 2011

FALTES AL CARRER: W.C

NOIAS? I jo on pixo si vull anar al lavabo de les noies?

CONTES BREUS: Tot es cura amb aigua salada (llàgrimes, suor o amb el mar)

Encara amb el regust del tallat entre les dents, et deslligues les sabates i et treus els mitjons. Caminar descalça damunt la sorra és un dels petits plaers que només gaudeixes quan estàs en companyia meva, dius sempre; si més no, avui restes muda, com absent. Tres quarts d'hora de parlar-te asseguts a la terrassa d'aquell bar de la platja i encara no he aconseguit arrencar-te una sola paraula. "Què et passa dolça meva?", voldria preguntar-te amb tota naturalitat; però no m'hi atreveixo, probablement perquè em fa por que, per primera vegada des del dia que et vaig conèixer, no tinguis paraules per descriure l'agonia que t'ha portat a estar així.

Tens peus de nen petit; suaus i menuts. Com tu.

No goso fer-te un petó; abans, mentre et parlava a la terassa del bar, t'he volgut agafar la mà, però l'has apartat bruscament. No goso fer-te un petó; per por que no sentis res, que sigui buit i en va. No goso fer-te un petó; sempre dius que els petons i les abraçades s'han de dosificar adequadament, com els medicaments: si no en prenem ens posem malalts, però un excés ens acaba deixant indiferents. No goso fer-te un petó; i no te'l faig.

Fa una estona m'ha trucat el teu pare, que estaves tan malament. Per què no has xiulat? Et vaig dir que si mai et passava alguna cosa xiulessis i jo vindria. Però tu no xiularàs mai. De què et serveix tenir el do de la paraula -aquest que tots admirem cada cop que ens parles- si no saps utilitzar-lo quan més el necessites?
M'ha faltat temps, al penjar el telèfon, per agafar quatre coses i venir-te a trobar. Però al veure't m'he perdut, i encara ara et busco, no et trobo. Tu no n'ets conscient, però de vegades es pot veure en tu la tristesa més profunda que l'ésser humà pugui arribar a sentir. És tan desesperançador com encoratjador; és llavors que sento que sóc algú per tu, que hi ha un per què de ser al teu costat.
Si et veiessis ara, entendries millor el que t'explico.

Al febrer no hi ha ningú a la platja -fa massa fred-, tan sols hi ets tu. De vegades em pregunto si no vas néixer d'entre la sorra o senzillament et va portar una onada. Per això t'he dut aquí, potser l'únic lloc que podrà arrencar-te aquest mal, sigui amb un "tinc por", o sigui amb una llàgrima.

I com si l'aigua hagués desfet algun cúmul de dolor atepeït al teu cap, comences a deixar anar llàgrimes sense parar poc després de rentar-te la cara amb l'aigua salada

dimecres, 13 d’abril de 2011

El Zoo d'en Pitus

No és tan interessant ni tan variat, però és que l'original està al llibre, nosaltres només tenim una sucursal a Les Toeses. Per començar, el Zazzles us dóna la benvinguda amb una demostració de gimnàstica artística (i, al final, una mica dèspote). Sapigueu que només néixer ja el vam aïllar de la seva família per sotmetre'l a un intens pla d'entrenament per a gatets amb talent...(tot sigui pel bé del negoci):
video
[Si heu parat bé l'orella haureu pogut inclús descobrir el veritable objecte de motivació amb què ha estat entrenat aquest jove esportista d'elit... MANEL! A ell també li "xifla" el nou disc, i quan sent La cançó del soldadet, no fa més que espantar falsiots, que ell tampoc vol arribar a terra, i només vol amagar-se quan ningú miri]

T'apassionen les bèsties amb ales? Ei, passa per la sala d'estar! (el menjadoret) Veuràs que no parlo d'ocells (per això surt al patí, secció B, castanyer 3r2a), i és que si abaixes la vista podràs veure totes les cantonades plenes de corcs, formigues alades (i d'altres, més desangeldaes, que ja han perdut les ales) lluitant per no ser succionades per una mestressa cabrejada armada amb una aspiradora.


Si el teu fort són els aràcnids només has d'aixecar la vista, que si aconsegueixes entreveure alguna cosa entre les teranyines segur que és una aranya.


Però potser et fan angúnia les aranyes, oi? Llavors "t'encantarà" la nostra secció més suculenta, al rebost. Si entres en silenci segur que veus algun ratolí corrent els cent centímetres obstacles (i quins obstacles...!), de la rajola de xocolata al forat de la finestra. No falla, segur que el veuràs, el punt de control és la taula i està ben a la vista.


No has tingut la vista prou hàbil per guaitar els rosegadors? Bé, pica alguna cosa (mira, és clar, que no tingui alguna mossegada sospitosament diminuta...) i passa al terrat...


Tenim un assortit de gats (que ara per ara, i fins que no passin almenys 5 dies, tenen unes faccions molt semblants a les dels rosegadors ja esmentats, però no són tant esmunyedissos, de fet, ni caminen...). Els tenim de tots els tamanys (2 setmanes, acabats de néixer, amb un any, amb any i mig, ...), de tots els colors (tigrats, llisos, tacats, estampats -sí sí, amb floretes i tot eh?, no és broma, floretes dels arbres que els hi cauen al damunt amb el vent que bufa de tant en tant-, de dues races diferents (de carrer o perses)...


I aquí acabem la visita. La sucursal del Zoo d'en Pitus us agraeix la visita amb una forta abraçada (i no us despisteu perquè si l'abraçada us la fa ma mare no dubteu que us posarà un mixet a la butxaca quan estigueu ditrets...! Que en tenim 9 per col·locar! 9!!!!! Fa una setmana va parir la Mishima, i avui la seva amiga, que no volia ser menys, n'ha tingut 5 a la mateixa cistella on està instal·lada la Mishima amb els seus 4... Us podeu imaginar el tetris que s'han muntat per conviure 11 gats en una cistella...)

dijous, 7 d’abril de 2011

Riure

Feia dies que estava pensida, no és que vagin malament les coses, més aviat al contrari, però suposo que una mica com tothom estic cansada i no trobo el moment d'aturar-me a veure que fantàstic és tot el que m'està passant últimament. El cas és que avui a la tarda, he aconseguit atrapar alguns records alegres que tinc en un cabàs per aquí dins el cap, una reserva per temporades com aquesta en què no sé massa per què no trobo les forces per seguir endavant. I he rigut, anava amb el cap baix i mirant el terra, i he rigut! Un home que just passava pel costat i m'ha vist també rigut dient "... y se ríe sola...!", jo m'e girat i li he dit tota feliç "Doncs sí, què passa?!".

Ja sé que dec semblar estranya pels que es creuen amb mi pel carrer, però no seria fantàstic que la gent anés amb un somriure a la cara pel carrer? Les ciutats serien menys tristes.

Ja sé que deu sonar una mica carrincló ara tot això, però hi ha dies que necessito sentir-les aquestes coses, i com que ningú me les diu ja ho faig jo mateixa al blog, així ho puc rellegir de tant en tant...

Ahir li vaig tallar els cabells al David a la terrassa de casa. Vam riure molt, per la meva poca traça en l'àmbit de la perruqueria i per les cares de patiment que posava ell cada cop que acostava les tisores a alguna orella. El resultat no ha estat catstròfic però tampoc s'allunya molt del que en podríem qualificar com a traumàtic. No crec que em torni a deixar agafar unes tisores mai més...! Ja estic movent fils per veure si puc aconseguir una màquina de rapar per arreglar-li una mica...!

dissabte, 19 de març de 2011

MÚSICA: De vegades el blues només és un ocell passatger

DSCF4476

Fa dies que sento aquesta cançó per iCatFm i em té el cor content. I avui fa un matí preciós i l’he volgut aprofitar perquè després de tants dies de pluja no hi ha res com un cafè al terrat, entre roba estesa, escoltant els ocells i bona música de fons. Ara ho he espatllat una mica posant-me a l’ordinador, però bueno, ja tocava actualitzar el blog, que l’últim que vaig publicar va ser l’avanç d’una cançó de manel i ara fins i tot ja en tinc el CD… A més, s’han d’aprofitar els pocs dies que es tenen lliures.
Una garsa s’acaba de posar a una branca de l’arbre que tinc davant la finestra. Són els únics ocells que sé reconèixer. Si no hagués marxat tan ràpid li hauria fet una foto.
I la veritat és que no tinc massa res a escriure. Que aneu a comprar al Barcelona-Reykjavick, que fem pa, brioixos, magdalenes, crestes i altres coses molt bones i molt sanes. Que escolteu el nou CD de Manel, que té cançons molt boniques (Una flor Groga, El Miquel i l’Olga tornen). I que mireu de “delectar-vos de l’escàs marge de temps, com si fos tot el temps del món…” que diu l’Oriol Izquierdo.
Bona lluna plena, bona primavera, i bons mals de cap pels que sou més sensibles a aquests canvis.

dijous, 24 de febrer de 2011

10 milles d'aniversaris

Lectors i lectrius d'aquest blog, 19 dies abans que Manel tregui el seu nou disc, ja han fet un avanç d'un parell de cançons incloses a les 10 milles per veure una bona armadura:

dilluns, 21 de febrer de 2011

Ei, que resulta que no era negre!

Fa un parell de setmanes que m’ha tornat la obsessió per la neteja. Si visqués en una casa normal la meva mare se n’adonaria perquè veuria que netejo coses que ja estan netes, però a casa no se n’adonarà mai ningú perquè quan has acabat de netejar-ne tots els racons, el primer que vas netejar ja torna a estar brut.

Ahir vaig començar a fer un encàrrec de croissants a la una del migdia i a les 9 encara estava traient fornades. Us explico: resulta que els croisants porten molt de temps, perquè s’ha de fer una pasta de full, i la pasta de full es fa a base de plegar moltes vegades la massa (estirar-la, plegar-la, deixar-la reposar un quart d’hora… I així 4 o 5 vegades). Per això després fa aquelles capes. A més, també l’has de deixar fermentar una bona estona (i si no tens armari fermentador mooooooolta estona). Ara, això sí, coure’ls és un moment: 10 min a 200º i queden perfectes. Doncs entre plec i plec i mentre fermenta, has de fer alguna cosa per no avorrir-te, i jo rento plats. Però els plats es van acabar, i vaig començar a netejar els voltants de la pica (plens de calç, per cert, que l’aigua del bitlles és terrible…), i a partir d’aquí vaig fer tota la cuina, ja, perquè és d’aquestes situacions que no pots parar, perquè llavors es veu massa el canvi (ei, que resulta que les rajoles no eren grises, que eren blanques!). I quan vaig acabar amb els plecs i ja no havia d’escampar més farina per sobre la taula vaig posar-me a escombrar la cuina (mentre fermentaven els croissants) i vaig descobrir que el rebost també necessitava una bona repassada, i després em vaig topar amb el cubell i la fregona i vaig pensar “Per què no? Fa molts anys que no veus fregar a ningú en aquesta casa!” (el que tenen de bo les rajoles modernistes de casa és que que no es nota quan estan brutes, pèr l’estampat i tal…!). Així que vaig omplir el cubell (coval, que li diu el meu tutor que és valencià) amb aigua –ben calenta– i alguna cosa així com un sabó pel terra amb “olor de llimona” (o això suposo pel que deia a l’etiqueta de l’ampolla… Però no us ho podria confirmar) i vaig preveure que seria força difícil amb tots els mobles per allà el mig, o sigui que vaig treure taula, cadires i fogons. I au! Com a classe, omplo el terra d’aigua, escoroo bé la fregona i vaig recollint l’aigua… La sorpresa que vaig tenir, lectores i lectors, quan vaig descobrir els colors ocults de les rajoles de la cuina! Em va caure la llagrimeta i tot. No sé si per la il·lusió de veure el terra de la cuina net impecable o si per la vergonya que em feia que no ho faci mai ningú des de fa anys…

El cas és, benvolguts lectors, que tot això amaga la gran metàfora mil vegades explicades sobre LA NETEJA. Comences a netejar aquí i allà i cada vegada veus que n’hi ha més i més i mai s’acaba! Et desanimes i penses a deixar-ho, “ja ho netejarà un altre”, però saps que no serà així. Avui ha tocat neteja al menjadoret (que és el menjador petit, on dinem i hi fem vida) i ja he vist que amb un dia sol no en tinc prou, i quan m’hi pugui tornar a posar ja tornarà a estar ple de pols, i hi haurà piles de papers, carpetes i llibres sobre totes les superfícies planes o semi-planes (que engloba sofà, cadires, taules, estenedor amb roba seca que a tothom li fa mandra recollir, balancí, tocadiscos, calaixos mig-oberts, i com a últim recurs, el terra, clar que sí). I tot perquè després entrin i no s’adonin ni de que la canya de bambú que portava 5 anys seca darrere la tauleta de l’equip de música, ara és verda i dins un càntir de vidre que és transparent i no de color pols. O pitjor, que deixin anar un despectiu “Ostres, és que la Gisela ha endreçat i ara no trobo el no-sé-què”. Toca’t els ous. Tinguéssis les coses endreçades i les trobaries sempre!!!

Avui us deixo amb una gran notícia: ma germana (que ja té 14 anys) avui ha rentat plats!!! Ara, no caigueu en l’eufòria tampoc, que només ha fet la meitat de la pica (és de les que es cansen en veure que rentar plats també inclou paelles i cassoles).

Us deixo amb la meravellosa foto del peixet, la font que tenim a casa per rentar-nos les mans en sortir del lavabo o abans d’anar a menjar. Avui he d'escobert que la capa blanquinosa de calç que cobria l’esmalt verd i groc es podia eliminar amb cillitbang… Com brillen ara els colors!

Imatge143 El pitjor: preguntar-me com ens hem pogut acostumar a tanta brutícia? Bona metàfora… Sí senyor, a casa meva estem acostumats a la brutícia i ja és hora que algú comenci a fer neteja!

dimecres, 16 de febrer de 2011

La importància de la llum

Com recordes una cosa que has percebut però no has vist? I el record que en tens és del tot real o té part de fantasia? Perquè, al cap i a la fi, com que no hi veus, t'has d'imaginar la imatge del que seria amb una mica més de llum; has de relacionar com pots totes les sensacions i crear-te el record per guardar-lo en algun prestatge, però sense caure en l'error d'afegir-hi ingredients que no hi corresponen.
El que has de fer és escriure en algun paper tot el que recordes (tacte, sorolls, gustos...) i després és més fàcil fer-ne un dibuix amb bolígraf, amb tinta, que no es pugui modificar. I a partir d'aquesta base, si vols, pots afegir-hi les filigranes que vulguis amb llapis de colors.
Vaig començar aquest post fa un parell de setmanes i el vaig deixar aparcat als esborranys. Avui em ve de perles per publicar-lo, tenint en compte que ahir vaig passar tot el dia mig cega perquè les lentilles de prova que em van donar dissabte no eren les que tocaven i vaig anar pel món sense lents ni lentilles, i us ben asseguro que quan es té 4 dioptries i mitja és com si fossis una mica tonto i una mica cec: no t'assabentes de qui et saluda pel carrer, no reconeixes res (més que de memòria), tens la mirada com perduda (com enfocar quan tot és tan difuminat com una nit de boira a Montserrat??!) i sembla que siguis una mica empanat, perquè com que tu no veus res, tens la sensació que els altres tampoc et poden veure i fas coses que no faries quan els contorns estan ben delimitats per línies definides i pots veure l'expressió de la cara del que t'està parlant a dos pams.
Va ser un dia de desconnexió total, massa. Fa posar molt nerviós perquè et sents insegur a cada pas. Vaig pensar "I si no hi veiessis gens? En cap moment? Que no tinguessis la seguretat que dijous tot tornarà a ser normal?".
Per això, avui, dic que per mi, el sentit més important, és el de la vista, perquè podria viure sense música, sense gust, i el plaer de les carícies (seria una vida força desgraciada, tot sigui dit, però podria sobreviure més fàcilment), però no podria veure sense veure cada primavera aquesta llum:

Imatge087

… i no parlo només de la llum física.

[la cançó és un poema de Joan Maragall musicat per Mishima]

dimecres, 2 de febrer de 2011

MÚSICA: El noi simpàtic de l’Fnac

- Et puc ajudar en alguna cosa?
- No, només estava mirant… Bueno sí, què està sonant?

-T’agrada?
-Sí, molt!
- És The New Raemon, crec que el tenim per aquí…
El segueixo fins a la secció de pop rock nacional i m’agafa de la fila de dalt de tot el CD que poc minuts després pagaré a caixa.
- És molt bo, a mi també m’agrada molt. Si t’agrada aquest potser també t’agradi Love of Lesbian…
- Sí, ja els conec, ja, és un dels meus grups de capçalera…!
- Ah sí? Així ja deus tenir el remix de “Maniobras en japón”, no?
- I tant…! En vinil!
- Ah, també compres vinils? Així doncs potser també t’agradi aquest últim que ens ha arribat…
L’acompanyo fins a la secció de vinils.
- Mira, és una barreja de remixs de les cançons de l’últim àlbum que han tret, i la caràtula és molt xula, veus? Com si fós el disc de John Boy, el de la cançó Club de fans de John Boy.

- Uau! Que guapo! Merci!
- De res guapa, a disposar…!
Sempre ve de gust trobar-te amb gent amable. I cada cop és més difícil… Per això avui vull fer un homenatge al noi simpàtic que m’ha descobert avui, a l’Fnac, un nou cantant, que ja ho necessitava, després de la sobredosi de Mishima. He evitat que cometés l’error de comprar “Lipstick Traces” en comptes de “A propósito de Garfunkel”. Si no fós per ell, ara, en comptes d’estar descobrint The New Raemon, estaria escoltant My Whole Life Crying, Scared, In The Land of My Dreams o Letter to Lo, que ja he sentit un munt de vegades.
I si a algú li ha agradat l’estil, us aconsello que us compreu el CD, no per seguir la “llei Sinde” –que també-, sinó perquè té uns dibuixos d’allò més bonics, fets per Martín Romero. Que ja que pagues, pagues qualitat, i del país.

dissabte, 29 de gener de 2011

Avui toca no fer res

DSCN5926

Ahir, amb menys de mitja hora es van carregar els meus plans pels propers sis mesos de vida i avui, emprenyada, he decidit no fer res, per deixar una mica la ment en blanc i mirar de reorganitzar-me la vida altra vegada, mentre endreçava l'habitació. És un moooolt bon exercici, us el recomano. He de passar apunts a net, estudiar, posar una rentadora amb els uniformes de l’escola (que després de fer bombons han quedat macos de xocolata i cacau...), trucar un amic, sortir a córrer i potser alguna altra cosa que m'oblido, però avui passo. Quan acabi d'escriure aquest post em faré un capuccino (encara que no pugui veure llet; avui és igual), em posaré el disc de Maniobras de escapismo o Cuentos Chinos para niños del Japón, i m'asseuré a la butaca del menjadoret per tancar els ulls i imaginar-me el final del meu conte inacabable. Perquè veient ara la llum que entra per la finestra no se m’acudeix res millor per fer. Perquè l’orquídia que em va regalar la mare el dia que vaig fer 18 anys –encara no se m’ha mort…!- que protagonitza la meva finestra, m’està dient “Ei, quants dies fa que no tens unes horetes per tu?”. Sí, sí, a casa meva les coses van així, al revés; normalment és la gent que parla a les plantes, doncs a casa meva són les plantes que ens parlen a naltrus. O sigui que no seré jo qui porta la contrària a l’orquídia.

dilluns, 24 de gener de 2011

Dia de fades

Hi ha dies que em llevo enfadada. No és que m'enfadi amb ningú en concret, és simplement que estic enfadada. I punt. Suposo que és una mica el que senten els adolescents cada dia, però concentrat en un sol dia, de cop. Quin pal... Com ho aguanten? És més, com ho aguanten els del seu voltant?

...

En fi, que avui és millor que no comenci a despotricar de la meravellosa complicitat i dinàmica de grup que hi ha a casa meva, ni faré referència a l'eterna fantàstica distribució de les feines de casa amb els meus germans.

Em quedo amb el regust d'una xocolata ORGÀSMICA que m'he pres a Vilafranca, el record d'un dibuix fet amb cafè i una frase que m'han dit avui:
La millor relació és aquella en què l'amor mutu és més fort que la necessitat mútua.

dimarts, 18 de gener de 2011

Set tota la vida

mishima dormint al terrat Any nou, mòbil nou, dieta nova, amics nous, hàbits nous… Però, ai las! Intento escoltar grups nous i no hi ha manera. He passat una setmana sencera escoltant els dos vinils de Love Of Lesbian que m’he autorregalat aquest Nadal, em passejo pels myspace de la meitat dels grups que m’aconsella l’Enderrock, inclús busco informació a la Viquipèdia sobre grups Indie, o Brit Pop, esgotant les hores de l’Spotify provant amb Sonic Youth, “y demás família”, inclús The Who, Oasis o the Pinker Tones, però res, em sap greu, us ben juro que ho he intentat, però serà que “qui n’ha begut en tindrà set tota la vida”. Quan em pensava que m’havia començat a desenganxar de Mishima em trobo a la cuina un paquet a nom meu… “Ah sí, Gisela, avui hi havia això per tu a l’oficina de Correus”, em diu el meu germà gran entre fogons… Els discos de vinil que havia encarregat feia cosa de dos mesos em parlaven, us ho juro! No m’hi he pogut resistir… Aquesta tarda he substituït els “cuentos chinos para niños del Japón” per “ordre i aventura” i “set tota la vida”, he fet el salt als “lesbianos”… Però com resistir-me a la veu de David Carabén (que et fa caure en una mena de pou sense fons si no t’agafes bé…!), i la bateria que acaba marcant-te el ritme del cor i no el de la cançó (els dos!), a les dolces paraules que t’expliquen la Barcelona que no coneixies? Com resistir-me a tornar a sentir pessigolles a la panxa només de sentir aquelles primeres vibracions de les cordes de la guitarra d’”Ordre i Aventura”, l’esperança que envolta les ombres de “Deixa’m creure”, l’eufòria que transpira l’”Olor de la nit”, la nostàlgia inspiradora de quan tot era “Com abans”? Si fins i tot la meva mixa persa porta el seu nom per recordar-me d’aquest grup cada cop que li pentino el pèl llarg i blanc…! Ai Mishima… les hores que m’has fet passar…! Serà que “em deuria enamorar”, perquè sento que estic tan “enamorda com abans”… 

Però avui no us he posat cap cançó de Misihima (directament, vaja, perquè avui el post va farcidet d’hipervincles…), avui us he deixat amb una cançó dels lesbianos que em té el cor accelerat. Perquè, no ho veieu? Si perdem, guanyem històries per explicar! 

Què faríem sense la música?