Escaldar-se la llengua amb un cacaolat massa calent sempre és desagradable, però, en segons quins llocs, no et sap tan greu. Al Parc de l’Agulla hi pots anar sol, amb els nens, amb els avis, a córrer, amb bicicleta… Jo hi ha molts dies que quan arribo a Manresa, després de treballar, abans de deixar-me caure a casa, aprofito la poca llum que queda i m’hi arribo mab el cotxe. No és res més que un entany envoltat per un camí i uns quants arbres, és més, si te’n mires una fotografia des de l’aire, es veu força ridícul, però de petita em semblava gegant i me n’ha quedat aquesta imatge, que de vegades em crea una espècie de frustració interna. El pont on m’aturava de petita a veure els ànecs de més a prop, de vegades hi passo amb la bicicleta i he de fer vàries maniobres complicades per no atropellar cap nen petit que s’ha aturat a veure els ànecs de més a prop.
Sempre hi ha hagut un bar amb una terrassa molt gran, amb molt bones vistes, però fins fa ben poc encara no hi havia pres res. De fet no té res d’especial, no és una cafeteria, no té una decoració excepcional, la música que posen no em diu res i l’ambient és més aviat fred, però de vegades, amb aquesta llum entre màgica i misteriosa que hi ha a les 5 i pico de la tarda durant les dues setmanes abans dels solstici d’hivern, em sembla que, mig amagada darrere un cacaolat massa calent, un dia veuré la Gisela de petita, mirant els ànecs ben callada com esperant que li revelin algun motiu pel qual s’hauria de fer gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada