divendres, 30 de juliol de 2010

Com una cabra

Ahir vaig passar la tarda a Gelida i, al tornar, mentre esperava el tren a l'andana em trobo amb aquesta adorable família. No sé ni d'on sortien ni a on anaven, van aparèixer del no res. Potser anaven a Sant Vicenç de Calders però com que debien sentir la senyora de la Renfe dient "Pròxima circulació per via 1, rodalies amb destinació Vilafranca del Penedès" deurien ajornar la sortida familiar a la platja i se'n van tornar al no-res, xino xano, pel mig de la via... Es nota que no estan informades, les cabres, si haguéssin sentit la notícia de l'atropellament de "Castefa" pudé haguessin utilitzat el pas inferior com la senyora de la Renfe indica molt amablement cada 5 minuts ("Atenció, no creueu les vies, si heu de canviar d'andana feu servir el pas inferior").

Penjaria algun video o alguna foto d'ahir al matí, que vaig anar a prendre el sol mentre mirava un munt de paios córrer 110m saltant tanques com ovelletes (més aviat semblaven conills...), unes mosses amb un ventre d'allò més pla saltant sobre un sorral i aquells xicots tan trempats que salten 5'65m amb una perxa (que en algun cas es trenca, no és broma, jo ho vaig veure), però em vaig deixar la càmera bona a casa i les fotos que vaig fer són amb el zoom del mòbil i no es veu massa res i és una mica una tonteria, que per veure aquestes fotos vas al google i poses "pole vault" i te'n surten unes de fantàstiques fetes per uns professionals que cobren per passar-se el matí aguantant aquelles càmeres amb els seus super objectius de tres metrus i mig. Us ho recomano moltíssim això d'anar a l'estadi, si hi aneu a la jornada matinal només són 3 €. Encara hi sou a temps, que el cap de setmana són totes les finals i estarà interessant. Ara, això sí, sobretot porteu crema solar i gorra, que depèn de la zona que et toca hi peta el sol tota l'estona, i allà et cobren 10€ per una gorra (i 2€ per una aigua!!!), aquests sí que estan com una cabra...

dilluns, 26 de juliol de 2010

CONTES BREUS: Dies morts


En què deus pensar tantes hores estirat al llit? Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les 6 de la tarda i ni tan sols has sortit del llit per menjar alguna cosa. Ja no sé què fer, què dir-te per donar-te raons per sortir d'aquí. Quan respons, ho fas amb monosíl·labs, com si et faltés força o ganes per comunicar-te amb algú que no siguis tu mateix. I el pitjor és quan calles:
- Et puc abraçar?
Vas ser tu qui, una nit d'insomni compartit, vas dir-me que el no més dur és la no-resposta. I em fas mal, però callo, no ploro, ho envaso tot al buit, paraules i plors, per ocupar el mínim espai, perquè avui, plorar-te, seria com plorar a un mort.


Fins el sol s'ha cansat d'intentar animar-te amb la seva llum, però això cedeix el testimoni a la lluna. I jo em poso el pijama i m'estiro al teu costat i em mires, però no aconsegueixo veure res més que el reflex de la meva incomprensió i la tristesa del verd dels teus ulls, aquell verd que un dia vaig creure ple d'esperança.

Encenc una espelma a l'ampit de la finestra perquè, com un far, indiqui a les ombres de lluna -que tot ho curen- on és el port on aquesta nit s'hauran d'aturar.
I després de dues llargues hores estirada al llit, pensant al teu costat, se'm comencen a tancar els ulls i et dic bona nit. Avui dormiré al teu costat; vull ser la primera persona que vegis demà quan, al despertar-te, sentis que tornes a ser el de sempre.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Saltar

L'home pot nedar, pot caminar, córrer però mai podrà volar. Deu ser per això que a alguns ens agrada tant saltar al buit. Hi ha molta gent que li fa por o simplement no senten massa res a part d'eufòria, per l'adrenalina que segrega el cervell. Ja quan tenia 9 anys m'encantava anar a Les Deus de Sant Quintí, un lloc on hi havia una bassa envoltada de roques. Recordo el munt de vegades que vaig arribar a tirar-me des de la roca més alta, que debia fer uns 8m d'alçada...

Abans de tirar-me, per moltes vegades que m'hagués tirat abans, sempre em costava m'ho mirava molta estona i li deia al meu germà gran "Tira't tu primer, Guillem". Però un cop s'havia tirat ja em llançava jo i... Aquells dos, tres segons que passes al buit, suspès tan sols per partícules d'aire que no tenen la consistència suficient per lluitar contra la força de la gravetat es poden explicar però no es poden entendre si no els has sentit. Pots dir que et sents amb forces de fer-te créixer unes ales a l'esquena i sortir volant, pots dir que et sent l'amo del món, pots dir que sents que tothom t'està mirant o potser fins i tot pots dir que sents pànic perquè en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa, pots dir moltes coses diferents però crec que cadascú sent una cosa diferent quan salta.

Però per mi, sense dubte, el millor de saltar bé després, quan et submergeixes: d'estar suspès en una massa que no pesa, que no oposa resistència als teus moviments, que et dóna una completa llibertat (potser massa), entres en una atmosfera densa que sembla que et vulgui esprémer tot el suc de l'ànima, que sembla que te'l vulgui treure per les orelles, una atmosfera invasiva que perdura al teu cos fins i tot quan en surts, una atmosfera en la que ni tan sols pots respirar, que és l'únic que et pot mantenir viu, però alhora és un ambient tant tranquil i tan silenciós que penses que ets al cel; no has de fer cap mena de força, ningú et pot dir res i el teu cos segueix els teus moviments, sense cansar-se, és una llibertat diferent, és com una lentitud agradable. Quan ets dins l'aigua tan hi fa si estàs del dret o del revés. Jo em deixo portar i per això normalment, el que em surt primer a la superfície són els peus i no el cap, per això la gent riu. Però què se li ha de fer? m'agrada canviar de perspectiva, de tant en tant...! Hi ha qui puja sobre el pupitre i crida "Oh Capità, mon Capità!" i hi ha qui es capbussa...

Tots els meus amics, quan salten, surten ràpidament després de capbussar-se, per molt que s'enfonsin a l'aigua neden tan ràpidament a la superfície que ni tan sols deuen tenir temps d'assaborir l'exquisidesa d'aquesta tranquil·litat aquàtica que tant m'agrada a mi. Suposo que és una d'aquestes coses que has de descubrir tu mateix que t'agraden.
video