dimecres, 29 d’octubre de 2008

EL NIUET

Resulta que un dia, quan tenia uns 9 o 10 anys, parlant a la classe amb uns amics vaig deixar anar "a mi, és que al matí em costa molt sortir del llit, perquè és tan calentó el meu niuet...!" I tots se'm van quedar mirant com si acabés de parlar-nos en suahili. Fins llavors no em vaig adonar que al món real, del niuet en diuen edredó. I és clar, em va caure el món a sobre, perquè jo portava tota la meva vida creient que l'edredó es deia niuet i que edredó estava mal dit i de cop em diuen que "què coi és això del niuet?".

Doncs el misteri de com a casa meva vam començar a dir niuet a l'edredó s'explica amb aquesta foto. resulta que quan jo era molt petitona (un o dos mesos) la mare em va deixar a sobre l'edredó dormint i quan el Guillem m'hi va veure va dir que era com un niuet (sí, i jo el pollet...). I ja li ha quedat el nom, o sigui que si algun dia us deixo anar aquesta paraula (tan bonica) no em pregunteu que què vol dir, simplement recordeu aquesta foto i aquest pollet...

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Remenant el calaix


Remenant el calaix he trobat un munt de fotos precioses de quan érem petitons. El millor és que encara puc encara puc recordar aquell dia que plovia tant i que el Gabriel, el Guillem i jo, farts d'avorrir-nos a casa vam decidir disfressar-nos amb vels i cintes i jugar que el Gabriel era l'heroi que lluitava contra un trol (el Guillem) i una bruixa (jo mateixa). O quan la mare del Gabriel (que pràcticament també és la meva), després de passar-nos la tarda fent figures amb fang i pintant amb aquarel·les sobre paper mullat (que quan està sec sempre surt una cosa totalment diferent de la que havies dibuixat al principi...) va decidir fer-nos tot de fotos mentre jugàvem a nines i ens feiem el món a mida.

M'agrada veure aquesta felicitat innocent a la cara del Guillem aquell dia que debia haver anat a collir cireres amb l'avi i, damunt del tricicle presumia de tenir les cireres més bones del món penjant a les orelles, com si fossin arracades. I veure la cara d'angelet que posava quan s'adormia després de dinar. Llàstima que això no ho recordi. Però per això són les fotografies de quan érem petits, no? Per inventar-nos les històries de les fotografies que no recordem!

Està plovent però em vull mullar



Doncs aprofito ara, mentre escolto Agua, de Jarabe de palo, sento ploure i intento tapar-me les orelles (tot alhora) per evitar sentir els meus pares discutir estúpidament perquè una està cansada i l'altre fart de tot i de tots i de més i de res i de ja no sap què.

Que n'era de fàcil i senzill quan el món passava per davant la finestra, eh Gabrielet?

A l'hora de català m'he posat de molt mal humor perquè ens han repartit l'examen que vam fer fa... ja ni me'n recordo, i he tret un 7. Força indignant. Sí, injust. No havia estudiat, no vaig fer els dos últims exercicis, no em vaig acabar el llibre de "
Mirall trencat". Potser la nota és 7, però la valoració, segons el meu punt de vista, és insuficient. Espero no treure més d'un 7 a l'examen de castellà, perquè per aquest sí que no vaig estudiar gens gens (la nit anterior em vaig enfadar amb tot i em vaig proposar de no estudiar a veure què passava).

Ma mare em diu que no jugui amb aquestes coses, però què voleu que us digui, durant algun temps treia molt bones notes però no em satisfeia perquè quan feia un molt bon examen no m'ho podien reconèixer perquè no hi havia millor nota que l'excel·lent. Bé, excepte en un treball que vaig fer a 3r d'ESO, pel Miquel Arnal. Em va posar un Cum Laude, i fins aquest any, que he començat llatí, no havia descobert què volia dir exactement. Aquell treball sí que s'ho mereixia, era el comentari litarari d' "Homenatge a teresa", d'Ovidi Montllor, però tot i així crec que el Miquel no va ser prou objectiu corregint-lo (ja m'ho va dir que era una de les seves cançons preferides).

Sempre m'han dit que sense estudiar te'n pots sortir fins a un cert punt, però que arriba un moment (sovint a batxillerat) que has d'agafar un altre mètode per aprobar. Serà qüestió de seguir esperant.

Alguns amics em diuen que els faig ràbia, que tinc un do i que ja els agradaria poder aprobar sense estudiar. Jo me'ls escolto i reflexiono: "De fet no és un do, és la pitjor maledicció que em podia haver tocat. És una paradoxa: he après moltíssim en tota la meva vida, més del que voldrien alguns, però la única cosa que no he sapigut aprendre ha estat, precisament, el que tots han après de ben petits: estudiar. Això no és un do, és un defecte, ara ja és massa tard per agafar un hàbit d'estudi i treball regular. És com les llengües (que avui en parlàvem a filosofia), que com més gran et fas més et costa aprendre perquè ja t'has habituat a uns sons, i és més difícil aprendre'n de nous, que no has sentit mai (com en l'alemany o el francès). És clar que ho puc aprendre, res no és impossible, però m'hi hauré d'esforçar el doble del que van haver de fer ells al seu moment". I quan em pregunten que com me'n surto a l'hora de l'examen, doncs els dic que, simplement, m'ho sé, que em deixo endur per la lògica, cosa que em porta seriosos problemes a filosofia, perquè per molt bé que li raoni les idees que em posa, la Leo vol que li escrigui els conceptes que surten al llibre (que no tinc perquè resulta que han canviat l'edició i el que tinc jo no serveix i resulta que m'he d'arreglar amb fotocòpies).

I ara ja us dec fer prou ràbia (sobretot als professors que llegiu això). O sigui que els que em teniu aquest any d'alumna, tingueu en compte a la nota que no estudio pels exàmens si us plau, que si no n'aprendré mai. No feu com el Martí Ribas, que em posava excel·lents a tort i a dret sabent que no feia res ni a classe ni a casa, bé, a classe sí que feia alguna cosa, li portava la contrària en tot (tot i no tenir raó) i intentava desmontar-li tot el que deia. Pobre Martí... La confiança fa fàstic.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

La finestra

Estic en crisi creativa. Ho he intentat, eh? però res, no em surten les paraules. Doncs deixeu-me seure a l'ampit de la finestra i veure com al pati de Les Toeses la vida és com fa 10 anys i tot és més fàcil i l'únic que es necessita per ser feliç és un pneumàtic vell i la imagincaió de tres nens encantadors (que ja no són tant nens però que cada dia són més encantadors) que et fan somriure per força cada vegada que se t'acosten i et diuen "Vine a baix amb nosaltres a jugar, i ajuda'm a convèncer el Gabriel perquè vingui, que no podem desenganxar-lo del messenger!".

dijous, 23 d’octubre de 2008

Com un dia de tempesta

No sabeu com m'ha costat trobar una fotografia on hi sortissin tots dos junts! Em sembla que són els dos nois que he estimat més en la meva vida. Sí, sens dubte, potser tan sols són els dos nois pels qui més em preocupo, però el cas és que amb ells he après com es pot arribar a estimar sense enamorar-se.

Del Gabriel ja us en vaig parlar, però el César em va quedar pendent. Avui em sembla que tinc més forces per parlar-ne, perquè ha plogut, i quan plou tot em va millor, perquè a mi la pluja m'agrada molt.

El César el vaig conèixer fa 6 anys, però la veritat, tinc la sensació que ja feia moooooooolt temps que ens coneixíem.

Sempre ens hem enfadat molt, perquè quan dues persones s'assemblen molt en caràcter, la relació es fa difícil. Però d'això n'hem sapigut treure profit, amb el temps, perquè ens ha ajudat a posar-nos a la pell de l'altre, de vegades massa, de vegades tant que ens la voldríem arrancar, oi César? Sí, arrancar-nos la pell, sortir d'aquest bucle que no té sortida, fugir ben lluny i deixar l'altre penjat, perquè tots dos sabem que junt ens fem mal, però a la vegada no sabem estar separats. Sí. Sé que de vegades tu també ho penses, que valdria més que estiguéssim ben lluny l'un de l'altre. Jo ho sé, perquè ara que no et veig et trobo a faltar, però quan et veig és pitjor, perquè et sento malalt, com a una cuca que se li apaga la llum perquè té por que li facin mal.

He pogut ajudar moltes persones, però a tu... Perquè no puc ajudar-te, César? Cada cop que ho intento fracasso. Ja m'ho diuen ja, "posa una barrera, Gisela, no deixis arrossegar-te, no l'ajudes ni a ell ni a tu mateixa". No ens entenen, no... He après moltes coses amb tu, de debò, potser fins i tot alguna de bona.

Hi ha moments que crec que m'estic tornant boja, poc a poc, ningú se n'adona, però cada cop agafo manies més estranyes, faig coses sense sentit, i tinc brots en què dic coses sense sentit i que veig sortir una Gisela que no reconec. Em sembla que sempre hi ha sigut, però tu l'estàs fent sortir. I de fet és millor, perquè si es queda a dins massa temps, pot acabar explotant. Sí, crec que EN QUALSEVOL MOMENT POT EXPLOTAR (recordes?). Tu ja ho has fet. Ara és qüestió d'esperar a veure quan temps trigo jo. Començarà fallant-me les cames, i ploraré, ploraré molt, i quan tingui els ulls ben buits, llavors el cor començarà a bategar molt a poc a poc, i quan ja no se senti, et veuré a tu, i al Miquel, i a l'Anna, i al Carles, i a l'altre Miquel, i a les Núries, i a la Roser... Us veuré a tots els De Les Toeses i me'n penediré, però ja estarà fet. I tu podràs seguir tranquil amb la teva vida, emmirallant-te en tothom, seduïnt a tothom qui coneixes, perquè no sé què tens que encises a tothom, i això no és bo, t'has de control·lar, perquè ens fas anar de cul!

T'estimo molt, ja ho saps. Saps que ets com el dolç de llet, com la olor de net i de nou que fan els nens petits, com una tarda d'estiu a la corda fluixa o encara millor, com pujar a la teulada a olorar com s'acosta la primavera, silenciosa i humida. Ets com un dia de pluja,... no, ets la pluja.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

PERSONATGES: Al cor...

Recordo molt bé aquest cap de setmana. L'any passat vaig anar a Montserrat a peu per primera vegada a la meva vida (!) i em va encantar. A més, com que ens quedaven 4 dies de pont per davant, jo el Jordi, la Roser i el Norman vam llogar una cel·la a Montserrat i vam passar el cap de setmana anant amunt i avall per aquells caminets i escalant allò que ens venia de gust. Va ser fantàstic.

De fet, aquesta foto no és més que una excusa per parlar-vos de la Roser (aquesta noieta que s'amaga darrere meu a la fotografia). És un nervi, mai para quieta (oi César?), no fa massa es va trencar el peu i no s'ha pogut esperar a tenir-lo del tot curat per tornar a caminar i tornar-se a posar en marxa. Sempre està fent coses amunt i avall, i de vegades tens la sensació que pot estar a dos llocs a la vegada! Sempre ho dóna tot pels altres i jo crec que hi ha gent que es deu pensar que no té vida pròpia! Però a la vegada és una d'aquestes persones que quan la veus fa que et sentis tranquil, però d'una tranquil·litat més aviat interior, com em passa amb l'Anna o el Miquel o el Carles, no sé com explicar-ho. Quan la tinc a prop em sento com protegida.

I ara fa un temps que la visito sovint a casa seva (des que es va trencar el peu) i m'agrada. M'agrada poder-la veure sovint, tenir aquesta tranquil·litat interior. M'agrada veure-la somriure i veure que està bé, però quan no, m'agrada pensar que potser està com jo, i que potser aquest anar-la a veure sovint, l'ajuda a seguir. I quan la veig plorar, o trista, o preocupada, m'agradaria abraçar-la, ajudar-la, fer tot el que fa ella per mi i per tothom. Perquè vosaltres no sabeu com n'és de forta ella, de debò. Fins fa tres mesos, em pensava que no era humana, sempre contenta, amb energia, i un dia vaig veure com els seus ulls també vessen llàgrimes de tant en tant, i vaig pensar " sí que és humana, sí...", i a mi també em van venir moltes ganes de plorar, perquè la persona més forta que coneixia també estava trista.

I el Jordi, la seva parella, jo diria que quan van néixer ja debien estar destinats a acabar junts! em sembla que és gràcies al Jordi que la Roser és qui és, i al revés. Mai he vist millor parella. Jo al Jordi també me l'estimo molt, molt, però amb ell em costa més demostrar-ho, potser perquè és un noi, potser perquè no és tan obert com la Roser, però jo me l'estimo molt, i si llegeixes això, Jordi, vull que sàpigues que quan vaig a veure la roser, també et vinc a veure a tu, encara que no hi siguis.


dissabte, 11 d’octubre de 2008

PERSONATGES: Amunt!

Aquest és el David (jo li dic "pinxo"). Va néixer ja fa 7 anys (no me'n sé a venir...! Que ràpid passa el temps...). Va ser com un regal d'aniversari, per mi: la mare, una setmana abans del meu aniversari (que és el 5 de desembre, per si em volguéssiu felicitar...!) em va dir que tenia un regal molt i molt especial que no només era per mi. Jo vaig estar tota la setmana pensant què caram podia ser, i el dia 5, quan em vaig llevar, vaig anar corrents a la cuina i li vaig preguntar a la mare quin era el regal. Llavors va dir, "espera't que hi siguin també el Guillem, i l'Emma", i quan vam ser tots tres al voltant de la taula, en s va explicar que estava embrassada. Em sembla que va ser llavors que vaig començar a estimar-lo tant, perquè el considerava "el meu regal d'aniversari".

va néixer a casa, com tots nosaltres, i just l'endemà al matí, quan el Guillem ens va venir a despertar dient-nos que era un NEN petit molt bonic, em vaig aixecar d'un bot i el vaig anar a veure. Estava vermellet com un pebrot, i quan la mare i jo vam estar soles a l'habitació, me'l va deixar agafar (asseguda al llit, és clar!). Em va dir que era la primera d'agafar-lo després de la llevadora i ella. Em vaig sentir molt gran...

I no me'n podia separar, feia tan bona olor...! Aquella olor tan deliciosa de nen petit, una olor com de llet, i de roba de llana guardada a l'armari durant molt de temps, com de net i de nou... És difícil definir-la... Des que el vaig agafar per primer cop que ha estat com meu, i encara avui m'agrada cantar-li cançons quan el porto a dormir i em demana que li canti la canó japonesa, o alguna de Sau, o una vasca que li agrada molt, i encara avui me'l miro des de la porta de l'habitació, quan pujo a dormir. M'agrada veure com dóna voltes al llit i respira tranquil·lament, i si està destapat, entrar, acostar-m'hi i mentre el tapo, fer-li un petonet al front, que sovint està suat...

Oi que sabeu què vull dir pares i mares que llegiu això?!

Bona nit, que d'aquí a hora i mitja inauguru l'Auditori de Vilafranca amb un super concert (Sant nicolau, de Britten) i m'he de dutxar i arreglar!

dijous, 9 d’octubre de 2008

Que per què estudiem a l'Inter?

video
Quan diem que el nostre institut és el millor, no ho diem per dir, eh? Va de debò, que ho va dir l'Ernest Maragall i tot eh?! Bé, no va dir exactament que fos el millor, però un ha de saber llegir entre línies...!

A la corda fluixa...

Aquest estiu, la meva afició a la corda fluixa es va acabar de consolidar. El que fins ara era només una cosa que m'agradava fer quan anava a Alemanya, aquest estiu ha estat el que m'ocupava quasi totes les tardes. M'en vaig comprar una i cada dia la tensava entre dos arbres (sí, la tenso, encara que es digui corda fluixa, s'ha de tensar una mica...). És curiós, no sé què és el que m'atrau tant d'aquesta tonteria, tan sols és caminar per damunt d'una corda, no té més, i un cop has aconseguit dominar-ho tot, ja no saps què més pot fer. Quan puges, i t'estebilitzes, i busques un punt on fixar la vista, i veus que estàs a punt, i probes, un passa, dues passes, agafes confiança i ja estàs a l'altra banda. I et gires i ho tornes a provar d'esquena, i després amb els ulls tancats, i mai en tens prou, però et fa sentir bé, perquè mantens l'equilibri, potser de tot.

Però al principi no és així, sabeu? Al principi caus un cop rere un altre. I arriba un moment que estàs tant cansat que ja no vols tornar a pujar, i si hi tornes a pujar, estàs tant cansat que no t'hi aguantes i no pots mantenir l'equilibri, i és com una roda. Doncs el que has de fer és descansar, prendre't un temps i quan estàs recuperat, tornar a provar-ho. Llavors és quan notes la millora.

No us explico per què sí, eh? Per mi té tot un sentit... Els Miquels ja sabeu de què parlo.

Aquesta fotografia me la va fer el César. El César és... Bé, un dia us en parlaré, un dia que tingui més forces, perquè avui estic massa cansada i he de descansar un mica per poder tornar a pujar...

dimarts, 7 d’octubre de 2008

PERSONATGES: Compte, Gabriel, no caiguessis...!

Dalt el tractor, la Gisela i el Gabriel estan ben a punt de començar un llarg viatge junts. La Gisela, dos anys més gran que el Gabrielet, l'agafa ben fort i li diu a cau d'orella "Tu tranquil, que no cauràs, jo t'agafo ben fort"...

El Gabriel és molt especial. Des de ben petit ha estat especialista en fotre's de morros contra tot el que se li posa davant. Quan és petit, uns 2 anys, cau des del pis de dalt de casa seva a sobre la taula de la cuina; una bona temporada a l'hospital. Més endavant, empaitant una pilota pel pis de dalt de casa seva, cau rodolant per les escales fins a baix de tot; una altra temporadeta a l'hospital, amb uns blaus que fan por. El Gabriel creix i sempre buscant més coses noves a provar, i més cops a col·leccionar. I la Gisela se'l mira, pendent, tot el dia, com si del seu germà petit es tractés, patint cada vegada que el veu caure d'un arbre. Però en realitat, sense adonar-se'n, el que l'admira més d'aquell belluguet, és la seva força per aixecar-se cada cop que cau i es fa mal.

I avui la Gisela i el Gabriel ja són més grans, i el Gabriel segueix fent de les seves, explotant tota aquesta força que porta dins i que no sap com controlar. I la Gisela segueix admirada per la força que desprèn, que l'ajuda a tirar endavant. Ell, com cec, no la sap veure i no s'adona com n'és d'important per ella que li dediqui un somriure o un "Com estàs Gisela?" cada vegada que està feta pols, i intenta amagar-li per no preocupar-lo, perquè no vol demostrar-li que té por de tot i que no és tan valenta i forta com ell creu.

El Gabriel creixerà, i si ara no és conscient de la llum que desprèn ni de la màgia que amaga dins aquest nom tan bonic, ja se n'adonarà més endavant.

Així que, compte, Gabriel, no caiguis, la Gisela sempre estarà a prop teu per si mai la necessites i vols que et consoli com tu l'has consolat a ella tantes i tantes vegades amb la teva timidesa...

I el tractor segueix en marxa...