Recordo molt bé aquest cap de setmana. L'any passat vaig anar a Montserrat a peu per primera vegada a la meva vida (!) i em va encantar. A més, com que ens quedaven 4 dies de pont per davant, jo el Jordi, la Roser i el Norman vam llogar una cel·la a Montserrat i vam passar el cap de setmana anant amunt i avall per aquells caminets i escalant allò que ens venia de gust. Va ser fantàstic.De fet, aquesta foto no és més que una excusa per parlar-vos de la Roser (aquesta noieta que s'amaga darrere meu a la fotografia). És un nervi, mai para quieta (oi César?), no fa massa es va trencar el peu i no s'ha pogut esperar a tenir-lo del tot curat per tornar a caminar i tornar-se a posar en marxa. Sempre està fent coses amunt i avall, i de vegades tens la sensació que pot estar a dos llocs a la vegada! Sempre ho dóna tot pels altres i jo crec que hi ha gent que es deu pensar que no té vida pròpia! Però a la vegada és una d'aquestes persones que quan la veus fa que et sentis tranquil, però d'una tranquil·litat més aviat interior, com em passa amb l'Anna o el Miquel o el Carles, no sé com explicar-ho. Quan la tinc a prop em sento com protegida.
I ara fa un temps que la visito sovint a casa seva (des que es va trencar el peu) i m'agrada. M'agrada poder-la veure sovint, tenir aquesta tranquil·litat interior. M'agrada veure-la somriure i veure que està bé, però quan no, m'agrada pensar que potser està com jo, i que potser aquest anar-la a veure sovint, l'ajuda a seguir. I quan la veig plorar, o trista, o preocupada, m'agradaria abraçar-la, ajudar-la, fer tot el que fa ella per mi i per tothom. Perquè vosaltres no sabeu com n'és de forta ella, de debò. Fins fa tres mesos, em pensava que no era humana, sempre contenta, amb energia, i un dia vaig veure com els seus ulls també vessen llàgrimes de tant en tant, i vaig pensar " sí que és humana, sí...", i a mi també em van venir moltes ganes de plorar, perquè la persona més forta que coneixia també estava trista.
I el Jordi, la seva parella, jo diria que quan van néixer ja debien estar destinats a acabar junts! em sembla que és gràcies al Jordi que la Roser és qui és, i al revés. Mai he vist millor parella. Jo al Jordi també me l'estimo molt, molt, però amb ell em costa més demostrar-ho, potser perquè és un noi, potser perquè no és tan obert com la Roser, però jo me l'estimo molt, i si llegeixes això, Jordi, vull que sàpigues que quan vaig a veure la roser, també et vinc a veure a tu, encara que no hi siguis.
1 comentari:
Ara sí que no tinc escapatòria!, ...des que em vas passar l’enllaç del teu bloc que ja he entrat 3 o 4 cops, però no sabia si estava a l’alçada de deixar un comentari, ja que el primer escrit del Gabriel em va deixar sense paraules. I com que tb el coneix-ho i sé que realment sou així i igual que la relació, doncs em vaig quedar astorada, ben bé sense paraules, si em punxen no em treuen sang. I no pas pq no sabés que tens un do quan escrius, que ja saps que tb n’he llegit algun altre d’escrit teu, però el teu sentit per copsar la realitat i descriure-la amb tanta exactitud és sorprenent. En la descripció del petit David, la dolçor i la tendresa hi són en cada línia, i és tb així ell: un belluguet!, espavilat, viu i amorós de tant dolç.
I bé, tu: ..., pq bé que n’haurem de dir alguna cosa de tu..., doncs, ets sensible, però forta alhora, dolça i responsable, i crec que quan m’has descrit o has explicat una mica de mi tb has explicat una mica de tu. Sempre disposada a fer el què faci falta, ets la primera a brindar-te, madura, tot i que com he dit primer de tot, tb sensible, combinació que fa que et bolquis en el que t’estimes de tal manera que a cops la teva vida gira al seu entorn. I a cops decidida, sí, decidida! Pots anar a voltar pel món tota sola amb empenta i malgrat el teu caràcter un xic reservat (segons tu ho portes amb els gens de la branca dels romanins), quan et sents envoltada de la gent que et coneix en un entorn que et fa sentir bé ets una font brollant que deixa meravellats als que et veiem.
Però tots tenim dies bon i no tan bons, i com molt bé saps, només fa falta que pels que no ho són tant s’ha de treure força d’on sembla que no n’hi ha i continuar endavant pq sempre hi ha tots els que t’estimen i tb el que encara no et coneixen que t’estan esperant a que els somriguis, els expliquis com ha anat el dia, ...o un conte, o escriguis un nou article a aquest bloc, omplis de mirades, de silencis, o simplement els diguis bon dia!
I de mi... què dir si molta cosa ja l’has dit, sí m’agrada estar per tots aquells qui els puc donar un somriure i tb aprofitar el temps. I tb sí, com molts amb dies amb més humor que d’altres, tot i que sense deixar de lluitar.
Puc adonar-me del que t’enlluerna: la força, la seguretat, la comprensió o la tendresa, i has de saber que tu tb tens totes aquestes qualitats.
Doncs aquí tens el teu 1r comentari, m'és un honor "estrenar" bloc.
...petons
Publica un comentari a l'entrada