A la corda fluixa...

Aquest estiu, la meva afició a la corda fluixa es va acabar de consolidar. El que fins ara era només una cosa que m'agradava fer quan anava a Alemanya, aquest estiu ha estat el que m'ocupava quasi totes les tardes. M'en vaig comprar una i cada dia la tensava entre dos arbres (sí, la tenso, encara que es digui corda fluixa, s'ha de tensar una mica...). És curiós, no sé què és el que m'atrau tant d'aquesta tonteria, tan sols és caminar per damunt d'una corda, no té més, i un cop has aconseguit dominar-ho tot, ja no saps què més pot fer. Quan puges, i t'estebilitzes, i busques un punt on fixar la vista, i veus que estàs a punt, i probes, un passa, dues passes, agafes confiança i ja estàs a l'altra banda. I et gires i ho tornes a provar d'esquena, i després amb els ulls tancats, i mai en tens prou, però et fa sentir bé, perquè mantens l'equilibri, potser de tot.

Però al principi no és així, sabeu? Al principi caus un cop rere un altre. I arriba un moment que estàs tant cansat que ja no vols tornar a pujar, i si hi tornes a pujar, estàs tant cansat que no t'hi aguantes i no pots mantenir l'equilibri, i és com una roda. Doncs el que has de fer és descansar, prendre't un temps i quan estàs recuperat, tornar a provar-ho. Llavors és quan notes la millora.

No us explico per què sí, eh? Per mi té tot un sentit... Els Miquels ja sabeu de què parlo.

Aquesta fotografia me la va fer el César. El César és... Bé, un dia us en parlaré, un dia que tingui més forces, perquè avui estic massa cansada i he de descansar un mica per poder tornar a pujar...