dijous, 23 d’octubre de 2008

Com un dia de tempesta

No sabeu com m'ha costat trobar una fotografia on hi sortissin tots dos junts! Em sembla que són els dos nois que he estimat més en la meva vida. Sí, sens dubte, potser tan sols són els dos nois pels qui més em preocupo, però el cas és que amb ells he après com es pot arribar a estimar sense enamorar-se.

Del Gabriel ja us en vaig parlar, però el César em va quedar pendent. Avui em sembla que tinc més forces per parlar-ne, perquè ha plogut, i quan plou tot em va millor, perquè a mi la pluja m'agrada molt.

El César el vaig conèixer fa 6 anys, però la veritat, tinc la sensació que ja feia moooooooolt temps que ens coneixíem.

Sempre ens hem enfadat molt, perquè quan dues persones s'assemblen molt en caràcter, la relació es fa difícil. Però d'això n'hem sapigut treure profit, amb el temps, perquè ens ha ajudat a posar-nos a la pell de l'altre, de vegades massa, de vegades tant que ens la voldríem arrancar, oi César? Sí, arrancar-nos la pell, sortir d'aquest bucle que no té sortida, fugir ben lluny i deixar l'altre penjat, perquè tots dos sabem que junt ens fem mal, però a la vegada no sabem estar separats. Sí. Sé que de vegades tu també ho penses, que valdria més que estiguéssim ben lluny l'un de l'altre. Jo ho sé, perquè ara que no et veig et trobo a faltar, però quan et veig és pitjor, perquè et sento malalt, com a una cuca que se li apaga la llum perquè té por que li facin mal.

He pogut ajudar moltes persones, però a tu... Perquè no puc ajudar-te, César? Cada cop que ho intento fracasso. Ja m'ho diuen ja, "posa una barrera, Gisela, no deixis arrossegar-te, no l'ajudes ni a ell ni a tu mateixa". No ens entenen, no... He après moltes coses amb tu, de debò, potser fins i tot alguna de bona.

Hi ha moments que crec que m'estic tornant boja, poc a poc, ningú se n'adona, però cada cop agafo manies més estranyes, faig coses sense sentit, i tinc brots en què dic coses sense sentit i que veig sortir una Gisela que no reconec. Em sembla que sempre hi ha sigut, però tu l'estàs fent sortir. I de fet és millor, perquè si es queda a dins massa temps, pot acabar explotant. Sí, crec que EN QUALSEVOL MOMENT POT EXPLOTAR (recordes?). Tu ja ho has fet. Ara és qüestió d'esperar a veure quan temps trigo jo. Començarà fallant-me les cames, i ploraré, ploraré molt, i quan tingui els ulls ben buits, llavors el cor començarà a bategar molt a poc a poc, i quan ja no se senti, et veuré a tu, i al Miquel, i a l'Anna, i al Carles, i a l'altre Miquel, i a les Núries, i a la Roser... Us veuré a tots els De Les Toeses i me'n penediré, però ja estarà fet. I tu podràs seguir tranquil amb la teva vida, emmirallant-te en tothom, seduïnt a tothom qui coneixes, perquè no sé què tens que encises a tothom, i això no és bo, t'has de control·lar, perquè ens fas anar de cul!

T'estimo molt, ja ho saps. Saps que ets com el dolç de llet, com la olor de net i de nou que fan els nens petits, com una tarda d'estiu a la corda fluixa o encara millor, com pujar a la teulada a olorar com s'acosta la primavera, silenciosa i humida. Ets com un dia de pluja,... no, ets la pluja.