Remenant el calaix he trobat un munt de fotos precioses de quan érem petitons. El millor és que encara puc encara puc recordar aquell dia que plovia tant i que el Gabriel, el Guillem i jo, farts d'avorrir-nos a casa vam decidir disfressar-nos amb vels i cintes i jugar que el Gabriel era l'heroi que lluitava contra un trol (el Guillem) i una bruixa (jo mateixa). O quan la mare del Gabriel (que pràcticament també és la meva), després de passar-nos la tarda fent figures amb fang i pintant amb aquarel·les sobre paper mullat (que quan està sec sempre surt una cosa totalment diferent de la que havies dibuixat al principi...) va decidir fer-nos tot de fotos mentre jugàvem a nines i ens feiem el món a mida.
M'agrada veure aquesta felicitat innocent a la cara del Guillem aquell dia que debia haver anat a collir cireres amb l'avi i, damunt del tricicle presumia de tenir les cireres més bones del món penjant a les orelles, com si fossin arracades. I veure la cara d'angelet que posava quan s'adormia després de dinar. Llàstima que això no ho recordi. Però per això són les fotografies de quan érem petits, no? Per inventar-nos les històries de les fotografies que no recordem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada