Riure

Feia dies que estava pensida, no és que vagin malament les coses, més aviat al contrari, però suposo que una mica com tothom estic cansada i no trobo el moment d'aturar-me a veure que fantàstic és tot el que m'està passant últimament. El cas és que avui a la tarda, he aconseguit atrapar alguns records alegres que tinc en un cabàs per aquí dins el cap, una reserva per temporades com aquesta en què no sé massa per què no trobo les forces per seguir endavant. I he rigut, anava amb el cap baix i mirant el terra, i he rigut! Un home que just passava pel costat i m'ha vist també rigut dient "... y se ríe sola...!", jo m'e girat i li he dit tota feliç "Doncs sí, què passa?!".

Ja sé que dec semblar estranya pels que es creuen amb mi pel carrer, però no seria fantàstic que la gent anés amb un somriure a la cara pel carrer? Les ciutats serien menys tristes.

Ja sé que deu sonar una mica carrincló ara tot això, però hi ha dies que necessito sentir-les aquestes coses, i com que ningú me les diu ja ho faig jo mateixa al blog, així ho puc rellegir de tant en tant...

Ahir li vaig tallar els cabells al David a la terrassa de casa. Vam riure molt, per la meva poca traça en l'àmbit de la perruqueria i per les cares de patiment que posava ell cada cop que acostava les tisores a alguna orella. El resultat no ha estat catstròfic però tampoc s'allunya molt del que en podríem qualificar com a traumàtic. No crec que em torni a deixar agafar unes tisores mai més...! Ja estic movent fils per veure si puc aconseguir una màquina de rapar per arreglar-li una mica...!