dissabte, 7 d’agost de 2010

Neteja general

És estiu i toca tirar la casa per la finestra; literalment.

Les meves vacances van començar fa ben bé 2 mesos i si més no, fins ara no estic començant a aprofitar-les com es mereixen. He passat les tardes de juliol anant al casal d'estiu per joves del pobles m'ho he passat com mai, però no he fet massa res de profit a part de rentar plats i olles, posar rentadores i sentir-me una mica esclava de la mandra general dels meus germans. I ara, passada la Festa Major del poble, ha marxat quasi tot Les Toeses: el meu pare s'ha endut els meus germans petits a Portugal, els veïns van marxar ahir amb la furgoneta ben carregada i el meu germà gran només hi és pel que li interessa (no és una crítica, que quedi clar, que té 20 anys i ja és el que li toca). En definitiva, que només quedem la meva mare i jo, soles, les dues mestresses de Les Toeses. Oh! Quins dies! Quina maravella! Això sí que són vacances! Crec que són les millor vacances que he tingut en els darrers 4 o 5 anys.

Em llevo relativament d'hora, i amb ganes de fer feina, d'endreçar. L'altre dia li vaig pintar tota l'habitació de blau cel a ma germana, un petit regalet, que ja portava 3 o 4 mesos amb l'habitació cap per avall i, pobreta, no hi havia ningú que l'ajudés, que mon pare ja té prou merder amb la nevera, la cisterna del vàter, la calç que s'acumula a les canonades i a l'escalfador... i, en fi, un munt de desastres varis que van surgint dia a dia en aquesta casa (per sort surgeixen en comptegotes, si vinguessin tots de cop, jo diria que al pare li agafaria un infart). A la tarda em dedico a netejar el pati, que fa fàstig, su juro. No sabeu la muntanya (i quan dic muntanya vull dir MUNTANYA) de merda que hem fet al pati perquè la vingui a buscar el xatarreru el dilluns al matí. La nevera vella, la moqueta tacada de pintura de l'habitació de l'Emma (una llarga història), el matalàs que feia servir el Guillem perquè hi dormís els seu gos-porc (un que, per sort, ja s'ha tret del damunt), cadires podrides, equips de música espatllats, fins i tot hi ha un banc (l'estructura de ferro està bé, però la fusta estava tota podrida i em fa mandra restaurar-lo sabent que en tenim 2 més al pati).

El cas és que amb la mare ens ho hem passat la mar de bé, sobretot quan vam tirar la moqueta des del balcó de l'habitació de l'Emma -pesava molt i ens feia mandra baixar-la tres pisos per l'escala-. Aquests dies hem tingut temps per xerrar de les nostres coses, per recuperar una mica del temps perdut, per adonar-nos que la vida en una família petita seria més fàcil, amb menys discussions i el més important: més justa. Ella fa el dinar, jo rento els plats, mentre ella fa la migdiada jo miro lesmeves sèries i quan ella es desperta mira les seves. Fem feina juntes i no ens hem de barallar per l'ordinador, i el que és millor: de tant en tant anem al poble a fer un cafè o ens asseiem a la taula del pati a prendre una tassa de coca-cola molt freda i esbravada (ens agrada esbravada, sí, què passa?). Ara ens agrada molt perquè és la gran novetat, però en el fons sé que a la llarga ens avorriríem. Penseu que avui -tres dies després que quedés la casa per naltrus soles-, mentre la mare em duia a l'assaig de Falcons, ens preguntàvem què debien estar fent en aquells moments el pare, el David i l'Emma.

Tenim un defecte genètic que només passa de mares a filles (grans), ho és la meva àvia, la meva mare i ho sóc jo (però no ho és la germana pettita de ma mare ni la meva), necessitem tenir algú a qui cuidar, algú per qui patir.