dilluns, 7 de juny de 2010

Un orgull, un sentiment

He passat un cap de setmana intensiu d'actuacions amb els Falcons de Vilafranca. Feia ben bé un any que anava als assajos (intermitentment, tot s'ha de dir, que al no ser de la mateixa vila, de vegades no hi he pogut anar) i tot just ara, que ha tornat el bon temps, després de tot un any de preparació als assajos dels divendres al vespre a l'escorxador de Vilafranca, he començat a anar a les actuacions. Me'n sento orgullosa perquè pràcticament m'han adjudicat una figura, la torreta (la de la foto), que m'han fet fer a les 4 actuacions d'aquest cap de setmana, com a aixecadora. Sembla fàcil perquè no és tan alta com la pira o els castells, però la feina de l'aixecador de la torreta no és pas tan fàcil, has d'estar ajupit com un granota sobre dues esquenes tremoloses i aguantar-te amb l'esquena ben perpendicular al terra, sense abocar el pit endavant, perquè l'anxaneta pugui pujar bé sobre les espatlles i aguantar-se dreta amb un peu. Després s'aixequen els del primer pis i quan diuen "Tota teva, Gisela!", m'he d'aixecar amb la petita al damut, amb molt de compte perquè no caigui ni ella ni jo, i la força que has de fer amb les cuixes per mantenir l'equilibri i fer aquest moviment en una posició tan complicada i inestable, és considerable.

Per això és una posició que no tothom pot ocupar.

Per això em fa il·lusió que me la facin fer a mi.

Per això cada cop que l'he de tornar a fer, als assajos o a les actuacions, penso que la faré millor que l'últim cop, que posaré bé els peus a la primera, que agafaré amb més seguretat la cama de l'anxaneta, que tremolaré menys i que pujaré i baixaré més suaument. Tot això és el que penso quan els dosos (els que m'han d'aguantar) es col·loquen bé, mentres espero que em diguin "Amunt Gisela!", mentres m'arreglo la cua de manera que no molesti a l'anxaneta; i quan començo a pujar per l'esquena dels dosos, al mateixa temps que començen a cantar les gralles, se'm dibuixa un somriure a l'ànima (de vegades fins i tot és perceptible a la cara), perquè em sento orgullosa de pujar la torreta, de vestir de blanc, de portar la faixa verda i de poder dir-me, per dins, "Amunt Falconera!".

1 comentari:

Alba Gabarró ha dit...

Ai m'has fet emocionar amb aquest text! Estic molt orgullosa de tenir una germana adoptiva falconera i ja tinc ganes de venir a veure't aviat en una actuació!