dimarts, 4 de maig de 2010

No tots els dies són bons per pensar

Avui al vespre mirava com plovia per la finestra que dóna al terrat de casa, veient l'aigua acumular-se en bassals allà on el terra fa baixada i sentint cantar la Marisa Monte, que té una veu massa tranquil·la com per trencar la màgia dels dies de pluja. És l'únic que puc escoltar quan plou. He estat així unes 6 canços, fins que he agafat fred i he tornat al sofà, a tapar-me amb la manta. Són aquests dies quan prenc decisions importants, quan arribo a conclusions d'una importància vital en la meva vida. Quan el soroll del món queda tapat pel silenci i la olor de la pluja.

Fa temps vaig escriure una història, un conte, sobre una illa on hi havia un arbre que donava taronges i llimones; unes setmanes més tard el pare em va deixar un llibre de Goethe on hi havia un poema que parlava de la terra de l'arbre de les taronges d'or, mentre que l'original parla de Zitronen, llimones. No em pregunteu per què hi ha traduccions on la fruita és una llimona i n'hi ha d'altres que és una taronja, perquè no ho sé.

Fa un any vaig escriure un conte que va guanyar un premi, parlava d'una noia que sentia com si la cridés el mar, com si hi hagués alguna cosa allà que la reclamava. Després de llegir-se'l, el meu pare em va parlar de l'Atlàntida, deia que, llegint aquest conte havia recordat aquesta terra perduda la qual jo havia sentit esmentar algun cop, però mai n'havia llegit res.

No fa massa m'han premiat un altre conte que narra la història d'un noi que té un do per tocar el piano, com si fós un poder que li surt de dins. Doncs aquest cap de setmana el pare em va demanar que li traduís al català una història que havia de llegir a una classe de l'escola de la mare. Era el mite d'Orfeu, però no es centrava tant en el que tothom coneix, quan va a buscar Eurídice al Regne del Morts, es centrava, sobretot, en el poder que tenia per encantar els del seu voltant amb la música.

No ho sé, potser només són casualitats, com moltes d'altres, però a mi m'agrada pensar que hi ha alguna conexió especial entre el meu pare i jo, més enllà de la sang i dels lligams familiars, com si m'hagués transmès una sèrie de coneixements que em falten per fer més complets els meus contes. Com si fós aquest el pont que ens uneix.

1 comentari:

Núria Talavera ha dit...

És preciós això que dius, Gisela :) D'altra banda, penso que no hi ha casualitats, només causalitats.