diumenge, 31 d’octubre de 2010

POESIA: A pressa febril da vida moderna

No sabeu la ràbia que fa escriure un post fantàstic i que, per alguna raó desconeguda, desaparegui com per art de màgia (o per art informàtic…). O sigui que replantejaré el post i el començaré pel final, citant Fernando Pessõa –un dels autors de capçalera del meu pare, i que sense voler s’ha convertit en un membre més de la família així com Teixeira de Pascoães:
A lentidão da nossa vida é tão grande que não nos consideramos velhos aos quarenta anos. A velocidade dos veículos retirou a velocidade às nossas almas. Vivemos muito devagar e é por isso que nos aborrecemos tão facilmente. A vida tornou-se para nós uma zona rural. Não trabalhamos o suficiente e fingimos trabalhar demasiado.
(La lentitud de la nostra vida és tan gran que no ens considerem vells als 40 anys. La velocitat dels vehicles ens va retirar la velocitat de les nostres ànimes. Vivim molt a poc a poc i és per això que ens avorrim tant fàcilment. La vida se’ns ha tornat una zona rural. No treballem prou i fingim –o pretenem- treballar massa).
No tornaré a escriure el post que se m’ha esborrat, però amb el regust d’aquesta cita només resumiré el que volia dir. Odio els divendres amb tot el meu cos. Ja sé que la societat incoherent (o l’afició incondicional al Garfield) m’obliga a odiar els dilluns, però és absurd quan t’agrada el que fas. És més, estimo els dilluns, perquè em donen l’oportunitat de tornar a fer allò que tan m’agrada. Així doncs, quedem que el que odio són els divendres. Resulta que l’any passat, el dia de màxima activitat de la setmana era els divendres i, en conseqüència, l’endemà patia unes baixades de defenses i d’ànims que sovint acabava tancada a la meva habitació amb migranya. Però aquest any el dia de màxima activitat se m’ha avançat al dijous, de manera que les baixades m’agafen en divendres; que si els passés a casa no m’ho prendria pas tan malament, però com que m’agafen en plena classe teòrica o a assaig de falcons, doncs, què voleu que us digui, em foten el dia bastant enlaire.
I començant així els divendres, els dissabtes i diumenges no són més que 48 hores de convalescència que no exploto massa per no sobrepassar els meu límits -que de vegades no sé ben bé on són-, i si els exploto llavors ja no estimo tant els dilluns.
Però tot i així segueixo tenint una vida tan lenta i avorrida com diu Pessõa, i sí, sóc una d’aquestes persones que fingeix tenir tanta feina i tantes coses a fer però que si s’atura a pensar una mica què és el que fa a la vida, veu que no fa tant com podria.
I els que sou més d’odiar el dilluns, no us queixeu tant, que de tant en tant en ve un de festa, com el de demà, que si no ho compensa tot, s’hi acosta…