dimecres, 8 d’abril de 2009

Versió millorada

És el mateix vídeo (una mica millorat) que l'últim que vaig penjar, però en realitat no és més que una excusa perquè pogueu sentir la banda sonora de la meva infància. La Queto i el Teo eren dos germans (de 10 i 7 anys respectivament) mallorquins que cantaven quan el meu pare era petit (uf... als anys 40!). Quan tenia 4 anys obria el calaix dels discos, treia els quatre vinils de la Queta i el Teo i (amb moooolt de compte, com sempre em deia la mama) el posava al tocadiscos, abaixava l'agulla (m'hi vaig enrampar més d'un cop perquè sempre anava descalça) i canviava a 33 revolucions (perquè eren d'aquests vinils petitons). Em podia passar tot el matí i tota la tarda escoltant aquest parell. La millor és, sens dubte, la primera "Tijuana". Ma mare s'afartava de sentir-me cantar tot el dia aquesta cançó i em deia "A veure quan hi arribes d'una vegada, a Tijuana...!" Algú s'imagina una Gisela de quatre anys cantant i ballant swing???!! Jo tinc memòria selectiva.

Fa un temps el meu germà els va passar en format mp3 i ara tinc la sort de poder seguir escoltan-los allà on vagi i intentant desxifrar què diuen -perquè la meitat de les paraules no les entenc.

Fa dotze anys que a Tijuana jo me'n vaig, però encara no hi he arribat...

1 comentari:

Patricia Montañés ha dit...

Hola hola! Fa dies que em vaig passar per aquí i ara no sé pas perque no et vaig comentar en el seu dia... Bé, sóc aquí perquè m'han donat un premi (simbòlic, no com el teu, ehh!! que ja m'han informat!). És el premi Dardos, que els donen els blocaires els uns als altres. I la meva feina era donar el premi a algú. Tu estàs entre aquests algú!
Un petonet!

(passa't pel meu blog!)