dissabte, 5 de setembre de 2009

PORTES DE LES TOESES: Quan tot torna a ser normal

He estat tants dies sense internet que ara em costa molt posar-m'hi, em quedo davant la pantalla sense saber què fer i quan me'n canso torno a no fer res a algun altre lloc, sigui al sofà, a la cuina o a la cabana de l'arbre. Només espero l'hora de berenar, per escalfar-me un colacao i sucar-hi galetes, asseguda a l'entrada de casa veient com plou, que segueix sent més real i tranquil que un munt de píxels pampalluguejant a la velocitat de la llum davant el meus ulls.

Fa una setmana que arrossego un costipat digne del gener més fred que us pogueu imaginar i encara em pregunto com l'he agafat. Seria el dia de la Cercavila a Vilafranca? Ah, no, aquell dia em vaig cremar una espatlla, del sol que queia. Seria la tarda següent, que vaig anar a la platja? ah, no, que l'aigua quasi era més calenta que la de la banyera. La veritat és que no entenc massa com puc agafar un refredat (que ve de FRED, no ho oblidem), en una època en què t'aconsellen que no surtis de casa entre la 1 i les 5 de la tarda, però el cas és que s'ha apoderat del meu nas i el meu coll i ara no puc sortir de casa sense un jersei i quatre paquets de mocadors, i oblida't d'aprofitar els últims dies de piscina i de sortir a córrer els vespres... No puc fer massa res i tampoc en tinc ganes perquè no m'aguanto del mal de cap i amb prou feines puc respirar.

Podria parlar de com em fa sentir el setembre, però millor que no, perquè l'únic que se m'acudeix per resumir-vos-ho és una llaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarga cua de cotxes, darrere un tractor ple de raïm. Em sembla que tots estem d'acord en què és desesperant, que veus on has d'arribar, sí, no és massa lluny, però no hi ha manera d'abançar més ràpid, per molt que et queixis, que pitis amb el clàxon, que abaixis la finestra del cotxe i et posis a insultar a tort i a dret, aquell tractor que no pot anar a més de 25 km/h no anirà més ràpid ni es reduïrà al tamany d'una bicicleta. I potser, allà on has d'arribar, no és el millor lloc on voldries ser, però hi vols arribar d'una vegada i fer aquesta espera més curta.

I au, tornem a començar, curs nou, vida nova, els estudiants canviem l'any segons els calendari del curs, no segons el mes de l'any, quan ens hem de canvira l'agenda i comprar bolígrafs nous, quan alguns són molt llestos i s'etripen la motxilla perquè els en comprin una de nova, quan l'habitació torna a fer olor de llibres nous, quan la mare ens envia a dormir més d'hora perquè "Sinó demà no t'aguntaràs", quan tornen a fer l'
Ofici de viure, Minoria absoluta i El Matí i la Mare que el va Parir (i a veure quan comencen la 5a temporada de Lost, que ja fa un parell de setmanes que m'he quedat sense i ja estic amb el mono...). Els estudiants (i crec que els professors també) som pràctics, canviem l'any quan tot torna a ser normal, gris i avorrit, sí, però normal.

3 comentaris:

Anna Espinach Llavina ha dit...

ahir ens hi vam trobar, el Tecles i jo, darrere d'un tractor que anava cap a Segura Viudes... I ni t'explico la cua que hi havia a l'entrada de les caves per poder descarregar.

Jo que no sóc ni estudiant ni mestra, que m'he passat l'agost enganxada a l'ordinador treballant alegrement, he de dir que m'encanta, no, que m'entusiasma el setembre. I encara més l'octubre! Que friso per treure les jaquetes de l'altell i per anar-me'n uns quants dies a algun lloc on la tardor ja hagi començat de veritat de la bona.

Visca els mitjons! Una abraçada i guerra al refredat! (AH!!! I Visca Lost, també. Si tens mono, fes un cop d'ull a FRINGE. És de l'Abrams, també. La trobaràs a seriesyonquis).

Cesc ha dit...

Hooola que tal!

Als tractors nosaltres els hi diem "les tortugetes".
És un senyal inequívoc de que s'acaba l'estiu i la calor extrema.
La veritat és que m'agrada trobar-los... em reconforta pensar que malgrat la crisis i els preus abusivament baixos, continuarem tenint vinyes al Penedès!

Salut!

Núria Talavera ha dit...

ja enyorava tornar a la rutina del setembre, sincerament :-)