dimecres, 14 d’abril del 2010

Rastres

Fa uns mesos, al grup de primer de cuina, hi havia una noia que era molt especial, de vegades tenia crisis enmig de classe i es posava histèrica o s'enfadava o se n'anava a un racó de la classe i es quedava allà de cara a la paret, com absent. Els seus companys, en comptes de deixar-la tranquil·la (ja no dic ajudar-la, sé que això no ho fa ningú als 16 anys), es reien d'ella o, de vegades, s'hi ficaven, dient-li que estava boja, de vegades fins i tot li tiraven menjar, provocant-la, esperant a veure com reaccionava. Per ells tant sols era un joc, i suposo que els divertia d'alguna manera. Jo no em vaig atrevir a ficar-m'hi mai, sé de sobres que, amb aquests temes, un cop m'hi implico, no sé com sortir-ne i n'acabo més malparada jo que la víctima.
Un dia, el tutor d'aquesta noia ens va reunir als de cuina i als de pastisseria i ens va fer un discurs sobre el mal comportament que havíem tingut vers aquesta noia, que necessitava ajuda i que no la podíem tractar d'aquesta manera. Encara no sé massa per què, però vaig haver de marxar corrents perquè no em podia contenir les ganes de plorar. Quan em vaig aturar, refugiada, darrere la porta del lavabo, vaig perdre la força a tots els músculs i no podia deixar de plorar, ni de tremolar. Era asfixiant. Era com si hagués perdut alguna cosa que em mantenia dreta. Vaig preguntar-me una i mil vegades perquè m'havia passat allò. No estava trista per aquella noia -amb prou feines la coneixia jo-, però alguna cosa havia passat perquè jo reaccionés així.
Un parell d'hores més tard vaig anar a classe de FOL. La professora ens ensenya Formació i Orientació Laboral, a més d'advocada també és llicenciada en filsosofia i sovint tenim debats i xerrades profundes, a classe. No sé com hi vam anar a parar, però tot discutint sobre la vida, vam acabar parlant del bé i el mal, què està bé i què no, què ens fa ser com som i reaccionar d'una manera o altra. I va dir una cosa que potser ja sabia, però aquell dia la vaig APRENDRE, "per què existeixi el bé sempre hi ha d'haver algú que faci el mal". Va ser llavors que ho vaig començar a entendre tot. Sempre he viscut amb la idea que he de fer les coses el millor que em sigui possible i sense fer mal a ningú i, tot i que sovint em diuen que sóc força empàtica, sóc incapaç d'entendre per què hi ha gent que fa coses tan cruels, tan horribles com és atormentar una noia -que provablement hauria d'estar en un centre psiquiàtric- sense tenir el més mínim remordiment. Vaig perdre la fe en el leitmotiv que m'havia guiat fins aleshores. Suposo que estava perduda perquè de cop res del que feia o havia fet tenia sentit. Però crec que al final ho he acceptat.

De fet, explicant tot això volia arribar a la conclusió que podem passar-nos la vida buscant algú que ens doni les respostes que volem sentir i un dia, de cop, trobar-nos amb algú que, sense haver-lo anat a buscar, ens canvia la vida, i potser desapareix tan ràpid com ha aparegut, però ha deixat alguna cosa important en nosaltres, no pas un record (el temps ens pot manllevar els records tan fàcilment com la onada pot manllevar una petjada en la sorra humida), més aviat un rastre que ni l'oblit pot endur-se.

La Pilar, una professora que molts prendran per una noia massa delicada, que es deixa enredar i que no té caràcter, em va dir una veritat que estava dins meu, amagada, em va extreure aquesta veritat de dins, me la va exposar amb paraules clares i convincents davant dels nassos, de manera que jo no pogués girar el cap i ignorar-la de nou. Potser ella no serà mai conscient del que em va ensenyar aquell dijous a la tarda, però jo sempre li ho agraïré.

divendres, 2 d’abril del 2010

Canvis... a millor?

Podria dedicar aquest post a l'apagada de la televisió analògica que em va deixar en estat de xoc durant unes hores i, posteriorment, un greu síndrome d'abstinència que no vaig poder apaivagar de cap altra manera que menjant, vici del qual no n'abusava tan des de feia moooooooooooolt de temps.
Crec que això de la TDT és una autèntica merda. Ara ja tenim receptor, ja hem instal·lat l'antena nova (perquè es veu que la que teníem no servia per res) i au!, després de gastar-nos els quartos en un nou sistema que se suposa que ha de ser millor, ara ja podem gaudir d'una trentena de canals els quals només se salven 4 o 5 (que quasi tots ja els veiem abans). Ah! però no us penséssiu que s'acaba aquí la meva emprenyada, resulta que aquest sistema és tan i tan modern que "els de camp" no debem estar preparats per rebre-la i la imatge es veu distorsionada, desapareix intermitentment,... Vaja, una meravella, sí senyors! Un aplaudiment siusplau pels simpàtics senyors que un dia van decidir millorar les nostres vides, els ho agraeixo de tot cor perquè ara sí que m'han passat les ganes de veure la tele, és que ni el Polònia no vaig poder gaudir com Déu mana!

També podria dedicar aquest post al canvi horari i estacional que em té força alterada. Avui he berenat a un quart de 8 del vespre. És que jo em guio per la llum del sol, no pel rellotge... I fa més calor, que em convida a suprimir la capa de roba intermitja entre el jersei gruixut i la samarreta de màniga curta, però encara tinc una mica de fred, que la casa és gran i trigarà ben bé un mes i mig a tenir la mateixa temperatura de fora. I ja surten els nostres benamats insectes, que els ha faltat temps per saludar-me: ahir, anant amb bicicleta a la pista de tennis del poble, em va picar una vespa a l'únic lloc que deixo al descobert quan vaig amb bici: el coll. L'òstia que em vaig clavar, del susto, de l'espasme, vaig perdre el control i me'n vaig anar a petar a terra. I ves no sabeu què hi havia al terra? Una repugnant filera d'erugues processionàries, peludes i lletges com elles soles. Debeu pensar que per viure al camp sóc molt finolis, jo, però és que aquestes bestioletes són horripilants, amb els seus pèls irritants i tota la pesca... Quan tenia tres anys vaig estar a punt d'agafar-ne tota una processó pensant-me que era una branca. Del crit que va fotre ma mare en debia sortir aquesta especial aversió que tinc a les erugues processionàries, perquè de fet no tinc mania a cap altra bèsia, ni rates, ni ratolins, ni aranyes, llangardaixos o serps; no és que els tingui afecte però no em deixen sense respiració quan me'ls trobo de cara com em vaig trobar aquestes:

També podria dedicar el post a la discusió que he tingut aquesta tarda, tot dinant, amb els meus pares sobre la religiositat de la santa setmana que em té els dies amargats o fins i tot podria dedicar-lo al ratolí del rebost que em trobo cada nit quan aparto el pot de galetes, però llavors no concordaria massa amb el títol i a més, què coi, no dóna per parlar-ne massa i tampoc no és que em faci una especial il·lusió, i no crec que us en faci gaire més a vosaltres.