dimarts, 23 de novembre del 2010

Als miradors

Heu sentit mai el dolor del desengany? Del desencís? De veure la crua realitat. Se’t regira l’estómac i quan creus que vomitaràs resulta que en realitat l’únic que et surt de dins és ràbia, i tristesa: llàgrimes i crits. I, com si tota aquesta ràbia i aquesta tristesa fossin l’esquelet que et mantenien dret, al dissoldre’s amb les llàgrimes (corrosives com el mateix àcid sulfúric), et fons amb el terra, i sents que qualsevol pot passar-te per sobre i trepitjar-te.

Fa un temps vaig penjar una de les meves fotografies preferides, de les golfes de casa meva. No sé massa per què, a casa li diem els miradors (potser perquè només hi pugem a mirar), però en realitat abans era la fàbrica de paper del meu bon besavi. Fins ara era el meu santuari, no hi ha mai ningú, hi fa massa fred, hi ha massa finestres i cap vidre. Sempre que hi anava hi trobava coses interessants, el bust de fang del meu avi, inscrpcions de treballadors que van voler deixar la seva empremta al seu moment, antics decorats de les òperes que feien els meus avis…:els miradors

  Però un dia, potser amb una sobredosi de realitat o la gran falta de coherència i consciència que m’acompanya des de ja fa massa dies, m’adono que els miradors de Les Toeses només són aquestes cortines banyades de llum vermella quan surt el sol cada matí des de darrere el turó del cementiri de Sant Jeroni, només un cop al dia, només uns minuts; no és cap santuari, la resta del dia no és més que un cementiri de records bons o dolents plenes de pols i oblidats, que a algú li ha fet mandra endreçar per fer lloc a coses més boniques, més noves.

DSCN5403 I quan he vist aquest gran desordre he volgut tancar els ulls “No m’agrada, és lleig, aparta la mirada abans que t’enverini la felicitat!”. Però no, resulta que pots tancar els ulls tants cops com vulguis però totes aquestes rampoines seguiran sent als miradors de Les Toeses i podrem cobrir-ho amb llençols blancs o guardar-ho classificat en caixes amagades i tancades sota candau, però seguiran sent allà, i un dia estaran tan podrides que ensorraran la casa.

Fa anys que la mare em diu “Hem d’endreçar els miradors. Un dia ens hi posarem tots, a l’estiu, i mentre uns feinegen els altres fan el dinar i reposen energies per quan els toqui llevar el torn als altres”. I van passant anys, i estius, i plors, i en comptes d’animar-nos a fer neteja, cada cop hi ha més forats a terra. Un dia, trepitjarem massa fort i ens ensorrarem amb el terra.

La vida és Ordre i Aventura, i ara m’he d’aventurar a posar ordre als miradors de Les Toeses, perquè no caigui la casa.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Un glop d’aigua a la setmana

P161110_16.48 Avui toca fer referència als dimecres, que amb poc temps han passat de ser el dia més llarg i pesat a ser el dia que espero tota la setmana.

Dimecres no tinc cap classe. Podria despertar-me quan el cos em digués prou i passar-me la tarda davant la tele o enganxada a l’ordinador. Però no, si se  m’ha concedit un dia més de festa s’ha d’aprofitar, no es pot anar rebutjant les oportunitats que ens arriben a la vida.

Des de setembre que he après a unir dos conceptes que em costaven molt de pair i que juntes han resultat ser un esclat d’alegria –quasi angoixant. Durant tota la meva època d’ESO, els dimecres eren el dia més llarg -i, sense saber massa com, acabava coincidint que et tocaven les assignatures que menys t’agradaven-; i pel que fa al meu pare mai l’havia entès massa, va haver-hi una època que el notava més fred i distant que mai, sense adonar-me que potser jo feia el mateix envers ell. Aquest any, doncs, he après a veure els dimecres des d’un altre punt de vista, i així també entendre què fa el pare quan jo no sóc a casa, com viu ell la vida, parlar-hi molt –al restaurant, al bar, a la cuina de casa, al cotxe, davant del mar... 

Hem tingut dimecres de platja, dimecres de feina a casa, dimecres de compres, dimecres a Igualada, dimecres a Manresa… I al final del dia, quan agafem el cotxe per tornar a casa des d’on sigui que hem anat, sento com una felicitat que m’ofega per dins i que em fa sentir més viva que mai. No és ben bé que m’agradin els dimecres, m’estimo els dimecres amb el pare i, ara per ara, seria l’última cosa de la que prescindiria si hagués de reduir el meu calendari setmanal.

Els dimecres amb el pare són aquell glop d’aigua que prens amb el cafè, per netejar-te la boca i poder tornar a assaborir-lo amb la mateixa intensitat que al principi.

dissabte, 6 de novembre del 2010

MÚSICA: Tan cert com que la nit ens espera

Si Mishima fós el mar, voldria ser vaixell, per navegar i perdre’m entre les ones i, de tant en tant, submergir-me i veure’n les profunditats més amagades.
Però Mishima no és un mar. Mishima és felicitat, és passió, és complexitat per desglossar, és un trencaclosques, és amor, és eufòria, és la tranquil·iltat que resulta de la por i l’angoixa, és una vida d’altibaixos amb un constant rerefons de bateria, de ritmes que et fan posar la pell de gallina. És tan fàcil de creure, que no es pot ser més feliç.
Des de la resumida i breu història d’una parella en què, en arribar la tardor, cadascú evoluciona a la inversa de l’altre amb un fill com a punt en comú, fins a l’apoteòsica olor de la nit que et fa picar de mans i sentir que se’t crema alguna cosa dins les entranyes amb la seva eufòria desenfrenada i despreocupada. Millor no parlem de quan tot torna a començar amb aquell que marca el jove Alfons Serra amb la bateria (mentres udola amb el públic que s’ha deixat anar i ha començat a udolar també com una gran manada de llops, posant a prova els límits acústics de l’Auditori de Vialafranca).
Ha estat el meu primer concert i, igual que fa uns mesos em va passar amb la meva primera missa, he anat al millor que podia anar, al millor lloc on els podia veure i el millor, cosa que no vaig poder fer al funeral de Montserrat perquè el pobre ja era ben mort i cremat, he pogut intercanviar unes paraules –i dos petons amb un somriure- amb el màxim protagonista, el David Carabén (que, per cert, que guapo en persona…). Ni foto ni autògraf, tan sols volia felicitar-lo i gràcies al Josep Torrents –i a l’Anna Vallès, que m’ha acabat d’animar a fer el pas-, he pogut fer-ho.
I sí, alguna cosa em diu que sí, que aquests són, definitivament els que definiran la meva vida, i que tornaré a tremolar quan els torni a sentir –perquè penso repetir a la sala silenci de Manresa-. I quan d’aquí uns anys em torni a mirar el CD d’Ordre i Aventura pensaré “Estic tan enamorada de tu com abans”, perquè resulta que em deuria enamorar quan els vaig sentir per primer cop al blog de l’Anna.
I avui no sé si podré dormir, perquè per aquí dalt als núvols no hi arriba la son.