Set tota la vida

Any nou, mòbil nou, dieta nova, amics nous, hàbits nous… Però, ai las! Intento escoltar grups nous i no hi ha manera. He passat una setmana sencera escoltant els dos vinils de Love Of Lesbian que m’he autorregalat aquest Nadal, em passejo pels myspace de la meitat dels grups que m’aconsella l’Enderrock, inclús busco informació a la Viquipèdia sobre grups Indie, o Brit Pop, esgotant les hores de l’Spotify provant amb Sonic Youth, “y demás família”, inclús The Who, Oasis o the Pinker Tones, però res, em sap greu, us ben juro que ho he intentat, però serà que “qui n’ha begut en tindrà set tota la vida”. Quan em pensava que m’havia començat a desenganxar de Mishima em trobo a la cuina un paquet a nom meu… “Ah sí, Gisela, avui hi havia això per tu a l’oficina de Correus”, em diu el meu germà gran entre fogons… Els discos de vinil que havia encarregat feia cosa de dos mesos em parlaven, us ho juro! No m’hi he pogut resistir… Aquesta tarda he substituït els “cuentos chinos para niños del Japón” per “ordre i aventura” i “set tota la vida”, he fet el salt als “lesbianos”… Però com resistir-me a la veu de David Carabén (que et fa caure en una mena de pou sense fons si no t’agafes bé…!), i la bateria que acaba marcant-te el ritme del cor i no el de la cançó (els dos!), a les dolces paraules que t’expliquen la Barcelona que no coneixies? Com resistir-me a tornar a sentir pessigolles a la panxa només de sentir aquelles primeres vibracions de les cordes de la guitarra d’”Ordre i Aventura”, l’esperança que envolta les ombres de “Deixa’m creure”, l’eufòria que transpira l’”Olor de la nit”, la nostàlgia inspiradora de quan tot era “Com abans”? Si fins i tot la meva mixa persa porta el seu nom per recordar-me d’aquest grup cada cop que li pentino el pèl llarg i blanc…! Ai Mishima… les hores que m’has fet passar…! Serà que “em deuria enamorar”, perquè sento que estic tan “enamorda com abans”… 

Però avui no us he posat cap cançó de Misihima (directament, vaja, perquè avui el post va farcidet d’hipervincles…), avui us he deixat amb una cançó dels lesbianos que em té el cor accelerat. Perquè, no ho veieu? Si perdem, guanyem històries per explicar! 

Què faríem sense la música?