Avui toca no fer res

Ahir, amb menys de mitja hora es van carregar els meus plans pels propers sis mesos de vida i avui, emprenyada, he decidit no fer res, per deixar una mica la ment en blanc i mirar de reorganitzar-me la vida altra vegada, mentre endreçava l'habitació. És un moooolt bon exercici, us el recomano. He de passar apunts a net, estudiar, posar una rentadora amb els uniformes de l’escola (que després de fer bombons han quedat macos de xocolata i cacau...), trucar un amic, sortir a córrer i potser alguna altra cosa que m'oblido, però avui passo. Quan acabi d'escriure aquest post em faré un capuccino (encara que no pugui veure llet; avui és igual), em posaré el disc de Maniobras de escapismo o Cuentos Chinos para niños del Japón, i m'asseuré a la butaca del menjadoret per tancar els ulls i imaginar-me el final del meu conte inacabable. Perquè veient ara la llum que entra per la finestra no se m’acudeix res millor per fer. Perquè l’orquídia que em va regalar la mare el dia que vaig fer 18 anys –encara no se m’ha mort…!- que protagonitza la meva finestra, m’està dient “Ei, quants dies fa que no tens unes horetes per tu?”. Sí, sí, a casa meva les coses van així, al revés; normalment és la gent que parla a les plantes, doncs a casa meva són les plantes que ens parlen a naltrus. O sigui que no seré jo qui porta la contrària a l’orquídia.

Dia de fades

Hi ha dies que em llevo enfadada. No és que m'enfadi amb ningú en concret, és simplement que estic enfadada. I punt. Suposo que és una mica el que senten els adolescents cada dia, però concentrat en un sol dia, de cop. Quin pal... Com ho aguanten? És més, com ho aguanten els del seu voltant?

...

En fi, que avui és millor que no comenci a despotricar de la meravellosa complicitat i dinàmica de grup que hi ha a casa meva, ni faré referència a l'eterna fantàstica distribució de les feines de casa amb els meus germans.

Em quedo amb el regust d'una xocolata ORGÀSMICA que m'he pres a Vilafranca, el record d'un dibuix fet amb cafè i una frase que m'han dit avui:

La millor relació és aquella en què l'amor mutu és més fort que la necessitat mútua.

Set tota la vida

Any nou, mòbil nou, dieta nova, amics nous, hàbits nous… Però, ai las! Intento escoltar grups nous i no hi ha manera. He passat una setmana sencera escoltant els dos vinils de Love Of Lesbian que m’he autorregalat aquest Nadal, em passejo pels myspace de la meitat dels grups que m’aconsella l’Enderrock, inclús busco informació a la Viquipèdia sobre grups Indie, o Brit Pop, esgotant les hores de l’Spotify provant amb Sonic Youth, “y demás família”, inclús The Who, Oasis o the Pinker Tones, però res, em sap greu, us ben juro que ho he intentat, però serà que “qui n’ha begut en tindrà set tota la vida”. Quan em pensava que m’havia començat a desenganxar de Mishima em trobo a la cuina un paquet a nom meu… “Ah sí, Gisela, avui hi havia això per tu a l’oficina de Correus”, em diu el meu germà gran entre fogons… Els discos de vinil que havia encarregat feia cosa de dos mesos em parlaven, us ho juro! No m’hi he pogut resistir… Aquesta tarda he substituït els “cuentos chinos para niños del Japón” per “ordre i aventura” i “set tota la vida”, he fet el salt als “lesbianos”… Però com resistir-me a la veu de David Carabén (que et fa caure en una mena de pou sense fons si no t’agafes bé…!), i la bateria que acaba marcant-te el ritme del cor i no el de la cançó (els dos!), a les dolces paraules que t’expliquen la Barcelona que no coneixies? Com resistir-me a tornar a sentir pessigolles a la panxa només de sentir aquelles primeres vibracions de les cordes de la guitarra d’”Ordre i Aventura”, l’esperança que envolta les ombres de “Deixa’m creure”, l’eufòria que transpira l’”Olor de la nit”, la nostàlgia inspiradora de quan tot era “Com abans”? Si fins i tot la meva mixa persa porta el seu nom per recordar-me d’aquest grup cada cop que li pentino el pèl llarg i blanc…! Ai Mishima… les hores que m’has fet passar…! Serà que “em deuria enamorar”, perquè sento que estic tan “enamorda com abans”… 

Però avui no us he posat cap cançó de Misihima (directament, vaja, perquè avui el post va farcidet d’hipervincles…), avui us he deixat amb una cançó dels lesbianos que em té el cor accelerat. Perquè, no ho veieu? Si perdem, guanyem històries per explicar! 

Què faríem sense la música?