Estic agafant una certa devociócada cop més ferma per les coses antigues. No sé si la pel·lícula del Woody Allen haurà acabat de fer la feina, però ara si que estic més als núvols que al 2011. M'he fet la càmera més antiga que existeix, l'estenopeica. I ahir, després de dies i dies de fer proves, anotar conclusions, variacions en els objectius, llums i temps d'exposició, vaig trobar la combinació perfecta per treure aquests resultats, que, tot i que són millorables, n'estic molt satisfeta.
Crec que veure'n el procés sencer, des de la captació de la imatge, el revelat del negatiu i el positivatge, ha estat una d'aquelles sensacions que només sents quan ets petit i ho descobreixes tot cada dia. Veure que l'esforç, els minuts i la il·lusió que hi dediques treu el seu fruit d'aquesta manera emociona molt.
I aquí us deixo una mostra d'alguns dels primers resultats en positiu (aviam si podeu distingir les formes per veure-hi les figures humanes. en la segona és més complicat perquè ja no està ben enquadrada, i crec que em vaig quedar curta amb el temps d'exposició a la llum durant el procés de positivatge):
Fins fa un mes, la Plaça Catalunya de Barcelona era de l'Ajuntament de la pròpia ciutat, fins que un col·lectiu de gent, cada cop més gran se la van fer seva proclamant que:
[Aquesta plaça ha estat reclamada pel poble]
I que:
I fent de la plaça un hort urbà
I així ha estat fins avui, que han començat a desmuntar el tingladu. I sabeu per què? Doncs perquè ara són uns altres els que la reclamen:
El món al revés... Homes dormint en nius entre els arbres de la ciutat i "pájarus" ocupant places públiques...
Jo no hi entenc de cine ni de música perquè tot just començo a descobrir tota l'antologia dels grans clàssics, només conec l'obra completa de Chaplin i algun o altre clàssic que potser hauré vist a classe quan anava a l'institut. De Woody Allen, si us sóc sincera, només havia vist un parell d'escenes en blanc i negre i Vicky Cristina Barcelona (fa un parell de divendres a TV3), però ahir vaig anar a veure la última que ha tret Midnight in Paris, i no sé què diran les crítiques de la pel·lícula en relació amb les seves anteriors, però a mi m'ha agradat molt. Encara que el recurs que fa servir estigui una mica vist, si t'agrada tot aquest món romàntic del que és antic, t'enamores amb totes les escenes nocturnes de cafès petits parisencs. S'acaba una mica de cop però surts del cinema amb un bon regust de felicitat molt satisfactòria.
Pel que fa a la música, és, simplement, genial. La majoria de temes són de Cole Porter, però a Internet ja no se'n troben masses coses. En canvi si que trobes fàcilment la cançó del principi i final de la pel·lícula, que és més actual, i després de veure aquesta pel·lícula, cada cop que la sento em trasllado inconscientment a París.
Aprofito per obrir una nova secció al bloc: UNA MIRADA ENRERE, i és que des de fa uns mesos m'he començat a obsessionar o enamorar de les coses més antigues (càmeres esteneopeiques, toca-discos, vinils, una bicicleta de la meva àvia que tenia al garatge de casa...) i sobretot la música meravellosa dels anys 20, 60, i inicis del Rock'n'Roll (inclús l'estic aprenent a ballar!).
Aquest estiu miraré d'anar a París (si em dónen vacances!) i esperaré un cotxe d'època en algunes escaletes del casc antic, després que les campanes cantin la mitjanit.
