Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el món en un cafè. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el món en un cafè. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de desembre del 2011

EL MÓN EN UN CAFÈ: Cacaolat. Ànecs

Imatge382 Escaldar-se la llengua amb un cacaolat massa calent sempre és desagradable, però, en segons quins llocs, no et sap tan greu.
Al Parc de l’Agulla hi pots anar sol, amb els nens, amb els avis, a córrer, amb bicicleta… Jo hi ha molts dies que quan arribo a Manresa, després de treballar, abans de deixar-me caure a casa, aprofito la poca llum que queda i m’hi arribo mab el cotxe. No és res més que un entany envoltat per un camí i uns quants arbres, és més, si te’n mires una fotografia des de l’aire, es veu força ridícul, però de petita em semblava gegant i me n’ha quedat aquesta imatge, que de vegades em crea una espècie de frustració interna. El pont on m’aturava de petita a veure els ànecs de més a prop, de vegades hi passo amb la bicicleta i he de fer vàries maniobres complicades per no atropellar cap nen petit que s’ha aturat a veure els ànecs de més a prop.
Sempre hi ha hagut un bar amb una terrassa molt gran, amb molt bones vistes, però fins fa ben poc encara no hi havia pres res. De fet no té res d’especial, no és una cafeteria, no té una decoració excepcional, la música que posen no em diu res i l’ambient és més aviat fred, però de vegades, amb aquesta llum entre màgica i misteriosa que hi ha a les 5 i pico de la tarda durant les dues setmanes abans dels solstici d’hivern, em sembla que, mig amagada darrere un cacaolat massa calent, un dia veuré la Gisela de petita, mirant els ànecs ben callada com esperant que li revelin algun motiu pel qual s’hauria de fer gran.

dimecres, 2 de novembre del 2011

L'Alzina de la Plaça Gispert

A la Plaça Gispert de Manresa hi ha un cafè molt bonic. Bé, no, hi ha una llibreria molt original on també pots prendre-hi cafè (boníssim, per cert) i on els llibres no costen diners (llibre dono, llibre agafo).També és mig biblioteca, té totes les revistes actuals del moment, des de disseny d'interiors fins al Jueves (de varis mesos). Inclús de vegades, entre revistes, et pots trobar el catàleg d'algun pintor de la comarca que ha fet fotos a les seves obres i les ha enquadernat per fer-se publicitat gratuïta.

I quan et penses que ja no et pot sorprendre més aixeques la vista i veus que no només hi ha una exposició d'algun fotògraf manresà penjada a la paret, també hi ha una col·lecció d'objectes antics (des de càmeres fotogràfiques i de vídeo fins a màquines d'escriure).

Però tot això és abans de seure a la taula. Els sofàs semblen fets expressament perquè no te'n puguis aixecar en una bona estona, de tan còmodes i amples que són, i les taules, d'allò més originals, són de fusta vermella amb fullles seques i fotografies antigues de Manresa enganxades i cobertes per una resina que, a l'assecar-se queda tranparent, brillant i molt fina.

Si abans de marxar has d'anar al lavabo o rentar-te les mans, no et tornis boig buscant una pica convencional, perquè només trobaràs una espècie de font que baixa del sostre per un tub en forma d'espiral i que aboca l'aigua en una pica en forma de petxina amb una bola al mig (un perla?). Vaig estar estona buscant-ne l'aixeta fins que, per casualitat, vaig passar la mà per davant del làser que et detecta la mà i deixa anar l'aigua. Si més no divertida!

No conec als amos, però estic segur que han de ser d'allò més simpàtics i originals tenint un local que barregi tantes coses i amb tant bon gust (especialment per la música i la decoració).

Jo em pensava que a Manresa no em trobaria mai cap conegut (a part dels cosins, tiets i avis que ja vivien aquí abans que jo nasqués), però de moment ja m'he trobat amb tres vilafranquins que hi han anat a parar per diferents raons. Potser entre Vilafranca i Manresa hi ha alguna conexió més que la C-15. Així que si mai veniu a passejar per aquí, l'Alzina és de visita obligada per aquells que no es conformen amb prendre un bon cafè i punt.

dilluns, 26 de setembre del 2011

La Granja. Barcelona. La taula que balla

El primer que sobta de La Granja del carrer Banys Nous de Barcelona és que no hi ha rètol a l'entrada; un cop ets dins et desconcertes perquè hi ha un rètol enorme gravat en fusta on diu TOCINERIA, no, no t'has equivocat, perquè quan seus en alguna taula i veus la carta hi posa LA GRANJA des de 1897, o alguna cosa així.

Sempre que hi vaig a berenar sec a la mateixa taula: al fons a l'esquerra, entre una paret de totxos antics i la paret que forma part de l'antiga muralla de Barcelona. Podria pensar que és que me la reserven, però no, la veritat és que no, amb prou feines em deuen conèixer perquè sempre hi ha molta gent, però és que la taula fa molt anys que balla i ningú s'hi asseu per por que li caigui el batut o el suís al damunt. En aquella taula m'he saltat dietes, descobert secrets, rigut amb l'Emma i la mare, probat coses noves (xocolata amb kiwi o cafè amb mel), inclús una tarda de gener vaig escriure-hi un conte amb el noi que unes setmanes més tard esdevindria el meu àngel de la guarda i actual parella.

Quan et duen el que has demanat et donen un paperet amb la teva comanda escrita en boli (i crec que en codi, perquè jo no entenc mai què hi diu) que has de portar després a caixa perquè t'ho cobrin. I si vols pots deixar propina al pot femení o al masculí (qui és més solidari?, diu el cartellet que hi ha al damunt dels pots), i si hi ha cua per pagar et pots entretenir a mirar les postals i fotografies que hi envien els amics quan se'n van de vacances i sorprendre't de trobar-hi algú que coneixes.

La tocineria, la granja... Per mi sempre ha estat el cafè del carrer Banys Nous. Si algú s'anima i hi va, li recomano el batut de plàtan (dos terços de plàtan batut amb llet i la resta nata muntada). Però si no preneu llet també tenen el batut de la casa, que és de fruites sense llet. Si sou més de xocolata, el suís el carreguen bé de nata (muntada, no d'esprai; el sucre te l'hi poses al teu gust) i la xocolata amb kiwi també la fan molt bona i és molt original. Pels més clàssics, el cafè, sol, ja és boníssim, no cal ni llet vaca, ni de soja ni d'arròs. De fet, mai he preguntat si en tenen.

Vet aquí, doncs, la meva segona recomanació del mes. Properament...: L'Alzina, cafeteria-llibreria. Manresa.

dijous, 15 de setembre del 2011

L'Aroma. Manresa





L'Aroma és un cafè de Manresa que fa més de 15 anys que està obert. Els locals que té (al carrer Sant Miquel i al carrer Casanova) sempre estan plens, especialment la terrassa del carrer Sant Miquel. Fan els millors cafès que he tastat mai. també tenen una carta de tes que no te l'acabes. Pots posar-t'hi sucre blanc o roig, i depenent de si et demanes cafè o te, et portaran una peça de xocolata negra o una galette. És impossible avorrir-t'hi perquè si no llegeixes alguna revista o diari et pots entretenir mirant la col·lecció de tasses i teteres que tenen en una vitrina, o llegint les recomanacions del dia, o escollint un cafè nou a tastar (de colòmbia, aromàtic fort, aromàtic suau, de brasil, ...). I si al final et decideixes a emportar-te'n una bosseta (d'aquestes que tanquen hermèticament per conservar-ne l'olor), l'hi demanes a la cambrera i te'l mol al moment amb un molinet de cafè de coure. Si el guardes a la bossa de mà, cada cop que l'obris per treure'n el moneder o el mòbil sentiràs aquella flaire de cafè torrat acabat de moldre tant deliciosa. 

Però si hi ha alguna cosa que em roba el cor d'aquest cafè manresà, és la tribuna que hi ha al fons de tot. I és que el carrer Sant Miquel de Manresa és ben bonic per les cases antigues que té, i aquest local ha conservat les parets interiors de pedra i les finestres originals. A l'hivern tens sort si aconsegueixes un lloc en aquesta tribuna privilegiada, però a l'estiu, que tothom seu a la terrassa, pots passar-t'hi hores llargues gaudint d'aquesta imatge que us deixo avui, un cafè entre una paret de pedra i unes altes finestres que, darrere unes cortinetes blanques, deixen entreveure els patis interiors del casc antic, banyats per la llum de mitja tarda que s'escola entre els edificis manresans.