dissabte, 25 de setembre del 2010

POESIA: Camins

Si m'haguéssis fet néixer gra de blat,
que seria senzill d'arribar a ser una espiga!
Llucar, créixer, florir en l'aire assolellat,
entre olivers, en una terra antiga.

Si m'haguéssis fet néixer raig de llum,
d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,
m'hauria estat donat el do de no triar el meu rumb:
el meu destí fóra una recta eterna.

Però m'has creat home, fecund, fort.
Has obert un camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l'estel del nord
en la nit nostra, viva, però obscura.

Tinc por – tinc confiança. Servitud
no hi hauria més dura que la de l'home lliure
si, tant més fatigat com més s'hagués perdut,
pogués perdre el repòs del teu somriure.

Màrius Torres

dimarts, 21 de setembre del 2010

Als núvols


[per molts cops que l'hagi escoltat, segueix encantant-me...]

Pes de sobre que m'he tret avui al matí -després de despertar-me tard, oblidar-me les claus de la taquilla on ho guardo TOT i arribar una hora tard a classe- quan he vist que el que ahir em semblava una muntanya, avui no és més que un gra de sorra, potser una pedra, però el cas és que no és una muntanya.

Pes de sobre que m'he tret avui -repeteixo, deprés de desperatr-me tard, oblidar-me les claus de la taquilla i arribar una hora tard a classe- quan he descobert que, en realitat, si jo ho desitjo, el dia anirà bé, només és qüestió de saber quins botons he d'apretar i quan, i en cas d'indecisió o por, simplement arriscar-me a tot o res, perquè altres vegades ja ho he perdut tot i al final sempre me n'he acabat sortint.

Pes de sobre que m'he tret avui quan he descobert que els pantalons vermells tampoc em queden tan malament; serà cosa d'atrevir-s'hi.

M'he tret aquest peix de sobre que feia dies que em feia ombra a tot arreu on anava. Ho tindré en compte per la següent vegada, si em molesta el peix tant sols li demanaré que se'n vagi a fer ombra a una altra banda.

Tant pes m'he tret de sobre que ara no sé com baixar dels núvols...!

dilluns, 20 de setembre del 2010

Que la Terra se m'empassi...

Heu ficat mai la pota fins al fons pensant-vos que estàveu fent una bona obra? Uf... Quin pes al damunt...

dimarts, 14 de setembre del 2010

MÚSICA: Quan redescobreixes allò que vas deixar passar


Els he redescobert avui, fullejant l'Enderrock al tren, i els he buscat a l'Spotify només arribar a casa. Me n'agraden algunes cançons. Aquesta en especial. Avui la necessitava i suposo que per això se m'ha posat la pell de gallina quan l'he escoltat. Per això la vull compartir. No m'he parat a escoltar què diu, però amb la veu que té David Amills no fa falta entendre res.

De fet, em sembla que la vaig sentir fa temps; sí, m'hi vaig fixar perquè tenen un nom incoherent (les dues paraules han de coincidir en nombre: o Senyor Tranquil o Senyors Tranquils!), em va inquietar, però potser aquell no era el moment idoni per escoltar-los i, com em va passar amb Love of Lesbian, ho havia de deixar pair.

dilluns, 13 de setembre del 2010

RETROcedir per avançar

Avui he recuperat la màquina d'escriure del meu avi. Només estava plena de pols i tenia la cinta de tinta gastada i més seca que una fulla a la tardor; n'hi ha hagut prou amb netejar-la una mica i comprar-li una cinta nova a una copisteria de Vilafranca. Bé, o això em pensava, llavors m'han dit que els únics rodets de cinta que venen ara són per les Olivetti, mentre que la meva és una Remington "portàtil", que té els rodets més petits. Com que no m'hi cabien els rodets li he hagut de desenrotllar toooooooooooota la cinta (jo diria que com a mínim 3 km...) i enganxar-la als rodets de la meva màquina. Amb aquestes que, quan he acabat m'he adonat de tres coses:
1. Mai toquis una cinta de tinta sense guants, i menys abans de sopar.2. Faig menys faltes escribint a màquina que amb el teclat de l'ordinador (per allò que has de parar més atenció, com que no pots borrar no et pots equivocar).
3. La inspiració t'arriba quan vol; i si no és el moment, doncs ja et pots comprar plomes estilogràfiques, fumar a l'ampit de la finestra o recuperar relíquies oblidades dels avis que no has conegut, que no escriuràs res de bo.

Aquest post és un petit homenatge al Lluís Romaní Oliva, que sempre me n'han cantat les mil maravelles i em malaeixo els ossos per no haver-lo conegut mai, per no haver pogut compartir mai cap vespre amb ell a la cuina de Les Toeses, com faig de tant en tant amb el pare. De vegades quan estem perduts hem de mirar enrere per poder fer un pas endavant, hem de recordar qui som, d'on venim. Jo de vegades entro al despatx que havia estat de l'avi i miro la càmera de video que tant feia anar, o les màquines d'escriure, o les fotografies que encara ningú ha despenjat. És llavors que m'entenc una mica més a mi mateixa.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Pujar als núvols

L'altre dia, sense voler, vaig assistir a la meva primera missa. Em vaig sentir d'allò més tonta, si voleu que us digui la veritat. No sabia què s'havia de fer, m'aixecava quan tothom s'aixecava, em tornava a asseure quan tothom tornava a seure, i suposo que hauria cantat i orat si hagués sabut què s'havia de cantar o orar. I quan, al final, tothom s'aixecava i s'acostava a l'altar (?) li vaig preguntar al pare on anaven. Així d'ignorant sóc, que no sabia que anaven a rebre la comunió. Podríem dir que he "perdut la virginitat", no ha estat tant dolorós com m'havien descrit, tot i que en algun moment, durant aquelles dures hores, vaig estar a punt d'adorimr-me, com feia el meu pare al meu costat (em va assegurar que va somiar i tot).

I què hi pintava la Gisela en una missa? Tinc una certa aversió a la religió i al culte als Déus, però el 26 d'agost va morir Raimon Panikkar, un líder que els meus pares admiraven molt, i quan el meu pare em va dir que aniria al seu funeral a Montserrat vaig decidir aprofitar l'oportunitat, perquè no hi ha anat gaires vegades, jo, a Montserrat. La idea era anar a donar una volta mentres el meu pare era dins la basílica, al funeral, però no sé massa com va anar que ja era asseguda dins, a un banc, entre el meu pare i un senyor que duia una creu penjada al coll i davant una noia de pell fosca embolicada amb una túnica. Estava ple de gent que coneixia i quan vaig sentir que qui obria l'acte era l'Albert Blancafort, el constructor de l'orgue de Montserrat i dels futurs orgues de la Sagrada Família (però per sobre de tot, un mol bon amic), vaig pensar que potser valia la pena quedar-se. I no va estar tan malament, a part de no sé quants fragments de la Bíblia que no vaig entendre massa i alguns coneguts de Panikkar que van llegir qui era Raimon Panikkar per ells (llegir, no explicar, per això es va fer força avorrit) van haver-hi moments espectaculars, com les peces que va interpretar Jordi Savall amb la seva viola de gamba, o quan vaig sentir per primer cop l'orgue de Montserrat.

Però sens dubte, el millor moment va ser quan es va acabar, el pare em diu "Què tal la teva primera missa?", "Ah, però això era una missa?", "més o menys...", "Doncs prou bé...". Diguem que m'he estrenat de la millor manera possible, perquè era un missa pro defunctis; per un líder que enllaça tres religions, dos móns, dues cultures; i a Montserrat, que és el millor temple espiritual, tant pels creients de diferents religions, com pels escaladors.

A partir d'ara la meva vida seguirà sent la mateixa, no em passaré al cristianisme, ni al budisme ni tampoc a l'hinduïsme, però he après que tampoc cal despreciar la religió ni enriure's de qui hi creu perquè, encara que no hi creguis i hagi fet molt de mal a la humanitat, s'ha de reconèixer que és un conte molt ben construït que barreja realitat, somnis i desitjos, que canvia segons la cultutra, però que en el fons l'argument sempre és el mateix. Ara entenc una mica més els meus pares i els seus amics i alguns amics meus.

He descobert que m'agrada Montserrat, m'agrada molt, potser ara hi aniré més sovint, a escriure contes, a inspirar-me o potser només a passejar amb el meu pare i els seus amics filòsofs, el Jordi Pigem o l'Octavi Piulats (si em deixen venir amb ells, és clar). De tant en tant va bé pujar als núvols i si és per filosofar amb professionals, encara millor.