dilluns, 13 de setembre de 2010

RETROcedir per avançar

Avui he recuperat la màquina d'escriure del meu avi. Només estava plena de pols i tenia la cinta de tinta gastada i més seca que una fulla a la tardor; n'hi ha hagut prou amb netejar-la una mica i comprar-li una cinta nova a una copisteria de Vilafranca. Bé, o això em pensava, llavors m'han dit que els únics rodets de cinta que venen ara són per les Olivetti, mentre que la meva és una Remington "portàtil", que té els rodets més petits. Com que no m'hi cabien els rodets li he hagut de desenrotllar toooooooooooota la cinta (jo diria que com a mínim 3 km...) i enganxar-la als rodets de la meva màquina. Amb aquestes que, quan he acabat m'he adonat de tres coses:
1. Mai toquis una cinta de tinta sense guants, i menys abans de sopar.2. Faig menys faltes escribint a màquina que amb el teclat de l'ordinador (per allò que has de parar més atenció, com que no pots borrar no et pots equivocar).
3. La inspiració t'arriba quan vol; i si no és el moment, doncs ja et pots comprar plomes estilogràfiques, fumar a l'ampit de la finestra o recuperar relíquies oblidades dels avis que no has conegut, que no escriuràs res de bo.

Aquest post és un petit homenatge al Lluís Romaní Oliva, que sempre me n'han cantat les mil maravelles i em malaeixo els ossos per no haver-lo conegut mai, per no haver pogut compartir mai cap vespre amb ell a la cuina de Les Toeses, com faig de tant en tant amb el pare. De vegades quan estem perduts hem de mirar enrere per poder fer un pas endavant, hem de recordar qui som, d'on venim. Jo de vegades entro al despatx que havia estat de l'avi i miro la càmera de video que tant feia anar, o les màquines d'escriure, o les fotografies que encara ningú ha despenjat. És llavors que m'entenc una mica més a mi mateixa.

Cap comentari: