Peter Pan

http://www.youtube.com/watch?v=7KLWdVqXnWI

Pel Gabriel i pel Miquel --blau-- (tot i que suposo que no li agrada aquesta música).

Dissabte a la carta

Dissabte a la tarda. Hivern. A fora tot és fosc i plou i no tens cap plan pel cap de setmana. L'avorriment, de vegades, ens porta a fer unes coses... Quan el David s'engresca no hi ha qui l'aturi, i ens arrossega a tots, cosa que li agraeixo, perquè ja necessitava una bona dosi d'humor... I crec que ell necessitava veure riure un altre cop sa germana...

Hem començat posant unes ulleres de sol a la pinya que ha comprat la mare al mercat, avui al matí, i hem acabat fent-li de tot menys menjar-nos-la...!

I després un bon berenar, clar que sí! M'han fet posar de bon humor i això em fa sortir la meva vena pastissera.

-Primer plat: TORRADETES DE SANTA TERESA (ja sé que es mengen a la tardor, i que quasi som a l'hivern, però em venien de gust...)

INGREDIENTS:

*pa del dia abans
*un parell d'ous (ejem... de gallina, no pensem malament...)
*llet
*sucre

-Per picar: Galetetes de xocolata

INGREDIENTS:

*No ho vull ni saber perquè són de la Nestlé i "a ojos que no ven, corazón que no siente"...

-Postres: Pastís de plàtan i nous

INGREDIENTS

*plàtan
*nous
*farina
*mantega
*sucre
*llevat
*ous
*una mica de vainilla








-Beguda: Suc de maracujà (s'escriu així?)

CORTESIA DE LA MARE

INGREDIENTS

*D'aquest també prefereixo estalviar-me de mirar-ho... Suposo que té una base de maracujà...









Disabte a la carta... Jo us dono la recepta i que cadascú l'adapti segons les seves necesistats/capacitats. IMPORTANT: NO HO FEU SENSE LA SUPERVISIÓ D'UN MENOR DE 8 ANYS (que són els que hi entenen més de putineries i diversió).

Una bogeria sense cap ni peus

Dimecres em vaig disfressar de Gina...

Has vist mai el mar enfadat? Repicant ona contra ona, morint-se de ràbia vora els teus peus, a la sorra? Digues, ¿has vist mai morir els teus mals quan una onada t'engoleix?

Jo sí. Jo he fet més que tot això, jo he sigut això. He sigut la onada que s'enfada, he sigut la ràbia que mor a la sorra, jo he mort i esclatat en mil trossets cridant al mar. Sí, cridant fins a esgotar la veu, cridant tot allò que em feia tenir mal de panxa.

Has fet mai alguna bogeria? Digues, has fet mai alguna bogeria? Però una bogeria de les de debò, una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli i que et fa sentir el rei del món?

Jo he deixat caure l'estilogràfica sobre la sorra (freda), tacada amb restes de tinta del color de la sang. Jo m'he endinsat al mar vestida només de pors i de mals. I jo m'hi he volgut quedar, perquè al mar, a l'hivern, s'hi està calent. Però jo n'he sortit, despullada de mals i de pors, ja només amb un vestit de mar que encara avui m'embolcalla, que encara avui no he gosat treure'm.

Jo he recollit l'estilogràfica, ja enterrada a la sorra freda, l'he netejat amb aigua de mar, i des de llavors que ja no hi queden restes de tinta del color de la sang, ni pors ni mals, i la tinta que en raja és clara i salada, com l'aigua de mar, i escriu paraules clares i salades, com l'aigua de mar.

Jo he fet una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli.

Jo he mort a la platja quan l'última onada m'ha pres l'ànima. I ara torno a ser un full en blanc, a punt perquè algú estreni estilogràfica i hi dibuixi o hi escrigui alguna cosa ben bonica, gens semblant al que hi havia abans.

Jo m'he estirat a la sorra després d'haver-me enfrontat a un exèrcit d'onades, després d'haver sigut mil vegades arrossegada mar endins i mil vegades escopida, altre cop, a la sorra. Jo m'he arraulit damunt la sorra de la platja, taralejant una cançó de bressol a les petxines més petites, a cau d'orella, deixant que l'aire fred --gelat-- del 10 de desembre m'eixugués l'última gota de ràbia, fins que tan sols m'ha cobert una roba fina, teixida amb grans de sorra i sal --i sol--.

Dimecres, a la platja, vaig trobar les paraules que havia perdut, vaig escriure això en una llibreta que sempre porto a la motxilla, a primera fila davant les onades, feien por. M'hi vaig acostar i se'm va posar la pell de gallina --potser pel fred--, era com si m'escupissin les paraules a la cara... Quan vaig tornar a casa vaig adonar-me que hi havia alguna cosa que s'havia quedat allà a la platja... El mar em va tornar les paraules que havia perdut a canvi d'alguna cosa molt important --encara no sé què és--. En realitat no em va tornar res, tan sols va ser un miserable canvi.

Homenatge a Murphy i la mare que el va parir

L'altre dia, l'Anna Espinach feia una llista de coses trencades. A casa meva, fa un bon temps que estem igual.

El setembre, el meu pare va aprofitar que jo marxava un parell de setmanes a Alemanya per intentar arreglar el terra de la meva habitació (que també és el sostre del menjador), perquè sinó, ja fa temps que li hauria dit al Gabriel que agafés el monopatí, que "a la meva habitació hi ha una 'half' que fot 2 metrus". Doncs ja fa tres mesos i encara ens estem menjant pols i runa cada dia a l'hora de dinar.

A l'octubre, la setmana que venen els cosins d'Alemanya --que és la setmana que hi ha més roba per rentar--, se'ns espatlla la rentadora, que ja tenia uns 20 anys i que ja ha rentat tot tipus de coses (des de carteres plenes de diners que el Guillem es deixava dins les butxaques dels pantalons fins a pipes de silicona que el David amagava entre calçotets i mitjons al cistell de la roba bruta). Doncs au, dues setmanes fins que algú es digna a trucar al tècnic de la Miele, que ve al de dues setmanes més per cobrar-nos 40€ i dir-nos que ha fallat una peça que costa més que una rentadora nova. No tenim diners ni per la peça ni per una rentadora nova. Tres setmanes més rentant la roba a casa dels veïns. I quan ja començava a acostumar-me a fer la mateixa olor que el Gabriel i l'Estel·la, una amics ens diuen que ens donen una rentadora. L'anem a buscar a la Cerdanya i un com l'instal·lem a casa... Està espatllada, i la reparació d'aquesta costa encara més que la de l'anterior. Què aconseguim? Doncs dues rentadores espatllades (com si ocupessin poc espai...!).

A principis de novembre s'espatlla la cisterna del vàter de dalt, que perd aigua i dóna la fastigosa casualitat que està just a sobre del rebost i mentre talles el pa vas notant com et cau una gota cada deu segons (que si no fós perquè tens la seguretat que dins de casa no hi ha coloms, pensaries que és una cagada d'ocell, per la força amb què et cau sobre el cap). Dues setmanes ben bones fotent-te de morros per les escales, a les fosques, a les 4 de la matinada per anar a fer un riu al pis de baix.

I la setmana passada s'espatlla l'escalfador de la cuina. I és clar, la reparació ha de tenir lloc a les hores de més activitat a la cuina... Tots menjant a peu dret durant dos dies, mentre sentim trepants, cops de martell, i de tant en tant un "Me cagu'n Déu!" del pare, perquè s'ha equivocat en collar no sé quin cargol i ara es baralla amb el xorro d'aigua que l'apunta a la cara. I quan ens pensàvem que ja estava tot solucionat, resulta que l'escalfador que hi ha posat per substituir el vell també està espatllat. Au, dos dies més de feina. No pregunteu com ha acabat...

I ahir, a les quatre de la matinada, quan ja contava unes dues-centes cinquanta ambdominals, vaig poder saludar el meu nou company d'habitació, un ratolí que s'ha intal·lat a la caixa de cartró on hi vaig tenir el Josep Anton (el meu conill), on encara hi ha palla i potser, fins i tot, alguna resta de pinso. Em vaig cagar en tot i --després de menjar-me un sugus de pinya-- vaig posar-me Il Barbiere di Seviglia per acabar les tres-centes abdominals i esperar a veure si així m'adormia.

Aquí s'acaba (finalment i per sort!) la meva llista de coses trencades, llistes enllaçades, com versos... (oi Ricard?)

Les Toeses em cau a sobre...

Quan les onades se t'emporten

Les onades ja s'ho han empassat tot, ja no queda ni rastre de les petjades. Ja no queda rastre de la Gisela. Potser ja no tornarà, o potser tornarà d'aquí molt temps, i llavors haurà canviat tant que ja ningú la reconeixarà.

La Gisela s'està mal acostumant a parlar en tercera persona, quan escriu, culpa del seu altre blog. De vegades es confon amb Gina. La Gisela ja no sap qui és, ni si hi és. Fa dies que té la sensació que és més Gina que Gisela. Gisela és Gina? Gina és Gisela? Tanta ge la mareja. Com les onades, que avui s'emporten tant a l'una com a l'altra, i no deixen rastre d'elles a la platja. Tan sols un parell de vambes, amb uns mitjons entaforats a dins, que s'estaràn allà fins que una onada ben gran se les acabi d'emportar, i llavors ja segur que ningú recordarà ni Gina ni Gisela. Ni una vamba ni l'altra.

Avui, Gisela --o el que queda d'ella--, té ganes de plorar fins a buidar-se, per començar de nou. però no ho aconsegueix. Necessita temps. O potser el que necessita Gisela és que algú l'abraci ben fort per tornar a sentir aquella escalfor a la panxa que tant li agrada. Perquè avui Gisela té por que li arrenquin l'ànima.

Quan tot es perd

Dijous em vaig auto-regalar una entrada al teatre, com a regal d'aniversari. Vaig anar al Goya, a veure Els nois d'història, us la recomano. Jo vaig passar una molt bona estona, em va recordar molt El club dels poetes morts. Avui he tornat a recordar aquesta pel·lícula, però unes altres escenes.

Avui no tinc ganes d'escriure, ni de fer una ressenya de l'obra per pujar nota a català, ni d'anar al cinema, ni d'imaginar-me el dia que em moriré, ni de tirar-me al sofà tota la tarda sense fer res, prefereixo tirar-me al llit, tot el cap de setmana, sense fer res.

Una pedra al riu

Fa dies que no escric a aquest blog. La veritat, fa dies que no veig la Gisela enlloc. Deu haver marxat a descansar uns dies en algun racó del meu cap.

Aquesta és l'Emma, ma germana. De vegades crec que és com un estel, que brilla perquè té llum pròpia, i jo sóc la lluna, que només es veu quan hi reflecteix la llum del sol. M'agradaria dir moltes coses de l'Emma perquè me l'estimo molt, però em sembla que no tinc ni el valor ni la força suficient per fer-ho avui.

De vegades em perdo, segueixo un rierol, d'aigües tèrboles, fangoses. Camino riu avall sense saber on vaig ni perquè, simplemnt seguixo les formes de l'aigua saltant pedres, sense poder aixecar el cap i veure que hi ha món una mica més amunt. I llavors veig una pedra rodona, llisa, bonica, com l'Emma. I m'ajupo a agafar-la, la netejo, la poso allà on toca el sol, que és on ha de ser.

Amb l'Emma no ens portem massa bé perquè som massa diferents, ella és Romaní per fora i De las Heras per dins, jo al contrari. A mi em costa molt estar al seu costat i no recriminar-li que no ha endreçat l'habitació o que no ha recollit les pells de mandarina que hi ha al costat del sofà, i estic segura que a ella tampoc li agrada que li faci de mare, perquè ja en té prou amb una. Per això prefereixo mantenir-me a una certa distància d'ella, per no fer-li mal, perquè m'agrada veure com creix i, ostres tu, que ja té 12 anys! Qua no m'ho puc creure, que fa 4 dies que era jo qui tenia 12 anys!

M'agrada pensar que en aquesta foto s'ajup, ella també, per agafar un pedra rodona, llisa, i que un dia se la treurà de la butxaca i pensarà amb mi. Però tan sols és el que m'agrada pensar, la història que he posat a aquesta foto, perquè jo trec la història que s'amaga dins les fotos, encara que no en tinguin --llavors me la invento--...