Premis

Privilegis que tenim els que agafem el primer tren d'una línia són aquests. La vanguardia en català gratis. Són aquells petits premis que de vegades sembla que et donin per compensar l'esforç que has fet per llevar-te tan d'hora. Perquè la Renfe no és l'únic transport públic que la regala, la Vanguardia, també ho fan als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i a Bages Exprés, el bus que agafo cada matí a les 5:45 a Manresa, per anar a treballar.

Així tinc totes les millors "contres" arxivades en un àlbum.

Però el millor, sens dubte és pujar i veure aquesta imatge: 

(si no reconforta prou la imatge de veure tots els seients buits i pensar que pots triar absolutament el que vulguis, tens totes les Vanguardies que vulguis GRATIS! REconfort al quadrat de bon matí, millor que  un cafè)

Una vella, coneguda gorra

Hoy me encontrado con Montserrat y ya llevaba el sombrero puesto. Ha oído lo que dicen esos señores que salen en la tele delante de un mapa con solecitos y nubes y ha curarse en salud, que no la pillase el frío con la testa destapada.


Ella siempre tan bonita, con o sin sombrero. Cuando la ves de lejos jurarías que su melena es bien morada, pero a medida que te le vas acercando, cuando les vas a elogiar el color tan curioso, se gira y descubres que tan solo era una trampa para cautivarte i llevarte a ella.

A mi los sombreros no me quedan tan bien como a Montserrat, pero si ella ya lo lleva puesto desempolvaré mi vieja gorra de lana, esa que me regaló ella misma el invierno del 83 en la cima de Sant Dimas, y me la pondré tan sólo para podermela quitar saludándola cada vez que pase por su lado.

PERSONATGES: als núvols

 

 És que he passat molt de temps volent arribar als núvols, Gisela, però em pensava que hi podia arribar només fent un salt, però sempre tornava a caure al cap de ben poc perquè no tenia prou impuls. ara m'he adonat que no fa falta molta força per fer un gran salt, sinó una bona escala, fer-la poquet a poquet perquè sigui ben segura i no caure a mig camí. 

L'altre dia amb el Roger, al cotxe, donant-li conversa perquè no s'adormís al volant, parlàvem sobre les metàfores, jo li deia que podies trobar un metàfora en cada objecte que volguéssis, que només era qüestió d'imaginació. Ell se'n reia, que a ell no n'hi sortien mai, ni que s'hi esforcés, que li quedaven totes molt forçades. Però avui al matí n'hi ha sortit una sense voler. I li he somrigut de reüll, aguantant-me aquell "Ja t'ho vaig dir, jo..."

Amb el Roger ens vam trobar quan tots dos passàvem una molt mala època. Va costar tirar endavant qualsevol cosa que se'ns acudís, un projecte de relació, una sortida... Perquè saltàvem, però amb pocs dies, queiem altra vegada. Veiem els núvols molt lluny, molt amunt. Que complicat arribar-hi... Però sense adonar-nos-en, hem construït una escaleta que potser no és la més estable, però ens ha portat allà on aspiràvem. 

Em feia por ofegar-lo perquè jo l'estimava molt, potser massa, d'aquestes pors que ens construïm nosaltres mateixos. Però també tan efímera que, sols dient "M'agrada que visquem junts, ara ja no em sento mai sol", desapareix, s'esborra, com si no hagués existit mai.

El Roger abans vivia a Centelles, un poble a prop de Vic molt bonic, ple de cases modernistes i places amb molt bon gust, però el Puigsagordi, la muntanya que tenen al darrere, se'ls menja un parell d'hores de llum i unes postes de sol espectaculars que vam descobrir fa cosa d'un mes. Aquelles postes de sol sempre han estat allà, diuen els de l'altra banda del Puigsagordi, però els de centelles no les havien vist mai.