POESIA: A pressa febril da vida moderna

No sabeu la ràbia que fa escriure un post fantàstic i que, per alguna raó desconeguda, desaparegui com per art de màgia (o per art informàtic…). O sigui que replantejaré el post i el començaré pel final, citant Fernando Pessõa –un dels autors de capçalera del meu pare, i que sense voler s’ha convertit en un membre més de la família així com Teixeira de Pascoães:
A lentidão da nossa vida é tão grande que não nos consideramos velhos aos quarenta anos. A velocidade dos veículos retirou a velocidade às nossas almas. Vivemos muito devagar e é por isso que nos aborrecemos tão facilmente. A vida tornou-se para nós uma zona rural. Não trabalhamos o suficiente e fingimos trabalhar demasiado.
(La lentitud de la nostra vida és tan gran que no ens considerem vells als 40 anys. La velocitat dels vehicles ens va retirar la velocitat de les nostres ànimes. Vivim molt a poc a poc i és per això que ens avorrim tant fàcilment. La vida se’ns ha tornat una zona rural. No treballem prou i fingim –o pretenem- treballar massa).
No tornaré a escriure el post que se m’ha esborrat, però amb el regust d’aquesta cita només resumiré el que volia dir. Odio els divendres amb tot el meu cos. Ja sé que la societat incoherent (o l’afició incondicional al Garfield) m’obliga a odiar els dilluns, però és absurd quan t’agrada el que fas. És més, estimo els dilluns, perquè em donen l’oportunitat de tornar a fer allò que tan m’agrada. Així doncs, quedem que el que odio són els divendres. Resulta que l’any passat, el dia de màxima activitat de la setmana era els divendres i, en conseqüència, l’endemà patia unes baixades de defenses i d’ànims que sovint acabava tancada a la meva habitació amb migranya. Però aquest any el dia de màxima activitat se m’ha avançat al dijous, de manera que les baixades m’agafen en divendres; que si els passés a casa no m’ho prendria pas tan malament, però com que m’agafen en plena classe teòrica o a assaig de falcons, doncs, què voleu que us digui, em foten el dia bastant enlaire.
I començant així els divendres, els dissabtes i diumenges no són més que 48 hores de convalescència que no exploto massa per no sobrepassar els meu límits -que de vegades no sé ben bé on són-, i si els exploto llavors ja no estimo tant els dilluns.
Però tot i així segueixo tenint una vida tan lenta i avorrida com diu Pessõa, i sí, sóc una d’aquestes persones que fingeix tenir tanta feina i tantes coses a fer però que si s’atura a pensar una mica què és el que fa a la vida, veu que no fa tant com podria.
I els que sou més d’odiar el dilluns, no us queixeu tant, que de tant en tant en ve un de festa, com el de demà, que si no ho compensa tot, s’hi acosta…

MÚSICA: Núvols al corriol dels pastissos

Avui tornant a casa amb el tren he alçat la vista i he redescobert la màgia dels núvols amb la que ja m’havia trobat quan era petita. Quan el cel és blau i veus quatre núvols no la notes, i quan tot el cel està tapat i atapeït com el cotó ho està en un coixí, tampoc. El cel estava estrany, veies clapes blaves, una capa frondosa de núvols i, dispersos com fantasmes passejant pel cel, quatre o cinc núvols que semblaven trets de l’anunci d’“El Corte Inglés” (de fet, la que estava dispersa era jo, que una mica més i me’n vaig a Lavern).  M’han despertat un no-sé-què aquests quatre o cinc núvols (en realitat crec que només eren tres; se’m deuen haver reproduït a la memòria), una fascinació absurda per un element tan normal com ho és un núvol, però és que era tan fantàstica aquella imatge..., és d’aquelles que m’agraden a mi, que no es poden ensenyar en una foto (on perdrien l’essència).
I així com amb els núvols he descobert que no són tan normals com semblen, amb Sanjosex m’ha passat al contrari, avui, que l’he vist a Divendres (programa de tarda que miro de tant en tant, quan no em queda fregida al sofà), per la veu el feia el tio més raro i bohemi del món, però quan l’he sentit parlar i respondre el parell de preguntes que li ha fet l’Espartac (o era el Xavi Coral? no m’hi he fixat, estava més pendent del Carles Sanjosé[x]) he vist que és d’allò més normal, algú amb qui no em faria res fer-hi un cafè al Cafè de la Plaça de Sant Sadurní. I pensar que em vaig perdre el seu concert quan va venir al Forat del Pany l’any passat… Per si de cas no em perdré el de Mishima, que venen divendres que ve a l’Auditori de Vilafranca (!!!).
Avui us podria deixar amb la cançó de “Corriols” de Sanjosex, que és la que ha cantat avui a la tele, pe`ro com que ja l’he citat algunes vegaes, avui us presentaré la meva última incorporació a la llista de reproducció de l’Spotify: Mine!, també descoberts gràcies a l’Enderrock. La cançó, com no, Pastís.

[creieu que he fet ús excessiu del hipervincles? És que he decobert l’eina al Windows Writer i ara m’hi he aficionat…]

PERSONATGES: Nosaltres (i la resta del món)

M’agrada perdre’m pels carrers de Gràcia. Avui he trobat una creperia que feien unes crepes prou bones (i prou cares), i no sé si seria pel gust de ser a Gràcia o per ser a Gràcia amb la persona que més estimo del món, però he vist les estrelles mentre assaboria la meva galette de pernil dolç, formatge i ou. Potser sigui la combinació de totes dues coses, amb l’ingredient màgic de la nostàlgia. No sé quan el tornaré a veure, ni on, i el pitjor és que no sé com; s’haurà engreixat?, anirà anestesiat pel medicaments? Estarà content?, afectuós com sempre ho està amb mi? Com un fantasma, ell apareix i desapareix de la meva vida, deixant, sense adonar-me’n jo, alguns buits amb els que he d’aprendre a conviure.
Demà a les 10 del matí ingressa en una clínica, per pròpia voluntat, un gest d’una gran valentia per part seva (tot i que avui, mentre feiem una infusió al pati de l’Olokuti, m’ha confessat que estava mort de por). I m’agradaria poder ser més al seu costat, perquè l’estimo i de vegades crec que no faig prou per ell, que no el truco prou, que no el veig prou, que he deixat perdre allò que teníem quan érem petits.
El conec des de fa anys; l’he vist créixer, plorar, mentir, riure –quants riures…!-, l’he vist morir anímicament, l’he vist renéixer i tornar a morir, l’he vist lluitar, l’he vist dormir, l’he vist en el pitjor estat que us pogueu imaginar, però també l’he vist somriure amb una sinceritat que costa de trobar. Va arribar un moment en què el vincle era tal que, cada cop que ell tenia una crisi, jo em desmuntava per complet, incapaç d’agafar-me enlloc per evitar que em xuclés el forat negre que mai no sabia on em portaria. Ha costat llàgrimes, i mentides a tort i a dret, i ràbia, i temps i distància, per aconseguir tenir la relació sana que ara tinc amb ell.
Qualsevol que ens veiés pel carrer o a la cafeteria podria pensar que estem junts, i en certa manera ho estem, si per “estar” amb algú ens referim a dir-nos coses boniques quan ho necessitem, en abraçar-nos, en mirar-nos als ulls i saber que no hi ha ningú més important, a saber que per molt que passin dies, mesos, desgràcies o ràbies, seguirem necessitant-nos incondicionalment.
Ni jo estic gelosa dels nois amb qui ha sortit, ni ell dels meus amors platònics, perquè son dos món diferents, no tenen res a veure, un món som nosaltres dos, i l’altre, la resta.
I demà tornarà a desaparèixer un temps i no sé quan el tornaré a veure per això avui li dedico el post, perquè es mereix que el món sàpiga qui és, perquè avui, més que mai, necessita saber que per molt sol que es pugui sentir de vegades, sempre tindrà una Gigi, una Gina; la Gisela; que pensa en ell, que li dedica contes, premis i posts, que li dedica la vida, encara que no sempre li faci veure.
D’aquí uns mesos tornaré a invocar-lo, a veure si el fantasma es materialitza altra vegada amb la forma que encaixa perfectament amb mi.

Els Matins

Un cop agafo el bus, la gràcia està en explotar al màxim els pocs recursos dels que disposo a les 6 del matí, quan no hi ha distraccions perquè és massa fosc i la gent està massa adormida com per donar conversa.

A la primera parada puja el senyor simpàtic de jaqueta llarga i ulleres sense montura, que sempre saluda el conductor de l’autobús i em dedica un lleuger cop de cap per dir-me bon dia. L’any passat sempre pujava amb una dona que parla un castellà perfecte (com de Madrid) i que té pinta de ser del PP, però aquest any ja no ve, potser s’ha jubilat o l’hi han canviat l’horari de la feina.

A la segona parada quasi tot són universitaris, que venen adormits de casa seva i amb els cabells humits encara, i fent olor de colònies sensuals i masssa fortes. Però en aquesta parada no em fixo en la gent, em fixo en l’obrador del forn de pa que acaba d’obrir, on es veuen sempre alguns treballadors per la finestra, estirant masses, portant o treient llaunes del forn, carregant sacs de pa cuit a punt per repartir…

A la tercera parada puja el meu amor matiner. Aquell noi que des de fa dos anys puja sempre amb la jaqueta taronja. És diferent dels altres universitaris, no s’engomina el cabell, no fa una olor asfixiant i no va vestit com si anés a una desfilada de models. És natural, guapo –però no molt- i tirant a baixet. Sempre me’l miro, esperant que ell també ho faci més de 2 segons i em somrigui o em digui ”Bon dia!”. Un dia, sense voler, vaig descobrir que es deia David, crec que David Fabres. Des de llavors que ja no és el mateix.

A la quarta parada quasi no puja ningú, tan sols una noia que, per la veu que té, deu fer doblatge, que té el nas estrany, com de follet. Tot i que sempre és a la parada abans que arribi el bus, quan puja sempre sembla que vingui amb presses.

I a la cinquena parada baixo jo, m’acomiado de la meva companya de viatge matinal (la Carme), carrego la motxilla a l’equena i em cordo bé la jaqueta perquè a fora segur que fa molt de fred. Dic adéu al conductor (tot i que ell no em respongui mai) i baixo l’últim esglaó del bus amb un salt.

En menys de 10 minuts ja sóc al tren i com que allà ja varia més el personal que agafa el mateix vagó que jo cada dia, em porto la distracció de casa: una taronja. Començo a pelar-la quan es tanquen les portes a Gelida, a Castellbisbal ja la tinc a punt (i amb molt de compte de no esquitxar ningú, l’obro pel mig) i abans d’arriar al Papiol ja me l’he acabat. La taronja em desperta i em manté ocupada. Però quan s’acaba només em queda la música. Amb prou feines són tres cançons, les que em dóna temps d’escoltar, pero estic prou conscient com per reconèixer la música i saber que quan la cançó dels Ametllers (de Mishima) diu “a migdia poncelles vermellenques han tret el cap florit entre la neu i han resplandit enmig del camp” (i fa aquell petit esclat tan bonic), he d’obrir els ulls, per molt que se m’enganxin, per molt que pensi que no passa res si per un dia me’n vaig amb el tren fins a Manresa i vaig a classe més tard. Els obro, agafo les coses ràpidament i en baixar del tren corro fins al bar on m’espera el meu talladet amb galeta de caramel que tan m’ajuda a aguantar els matins. Si tinc sort em vindrà a fer companyia algun company de classe que arriba més d’hora del compte, però normalment tinc el temps suficient per estar amb mi mateixa i llegir La Contra –si no és que algú abans ha agafat La Vanguardia, en aquest cas agafo el Mundo Deportivo.

Així doncs, evito la temptació d’adormir-me i passar-me de parada al bus o al tren, o arribar de mal humor a classe, o pensar que la vida és una merda quan t’has de llevar a les 5. La vida és maravellosa i fa falta ben poc per veure-ho, tan sols una mica d’optimisme, una taronja i una bona dosi de cafè.

Vilafranca també té un cel bonic

Estic provant el nou ordinador portàtil, que té una aplicació per escriure directament al blog, amb més eines, més opcions… Està prou bé. El millor no és que pesa 1’5kg, ni que és més prim que la meva carpeta d’apunts, ni que té una pantalla absolutament perfecta, sinó que el puc tenir a l’habitació, al bar, al menjador, i sempre em ve alguna idea per escriure, encara que només siguin frases. Ai… Un petit pas a la independència… I si al final vaig a fer les pràctiques a Girona ja m’han vist prou per casa, que jo me’n torno a la terra on vaig néixer, a la ciutat dels ponts i les llegendes, del cul de la lleona, del bar on fan els millors batuts de vainilla que mai he provat… Dolça juventut… No em vull fer gran. Em sembla que em quedaré als 18 eh? Tinc temps d’acabar de créixer una mica fins al 5 de desembre, però a partir de llavors s’ha acabat, me n’aniré al país de mai més i allà em quedaré, a fer coques i croisants (i xuixos, si me’n demanen), sigui Girona, Gelida, o Ginebra.

I un dia tornaré i diré “mira que bonic que n’és el cel de Vilafranca, vist des del terrat, després d’una tempesta” i una bona amiga em dirà “No hauries d’haver marxat, ja veus que aquí també tenim coses boniques”, però jo li respondré que no li puc ensenyar fotografies del cel de Girona, o de Gelida, o de Ginebra perquè és tan bonic que quan li fas una foto perd l’ànima i la gent ja no el sap apreciar.

Sé que hauria de dedicar aquest post al magnífic cap de setmana que he passat a una casa amb molta història, a Viladrau, envoltada de Montseny (de monts i de seny), però demà m’he d’aixecar a les 5 i ja faig tard al llit, m’ha dit el coixí. O sigui que us deixo només amb la fantàstica imatge amb què em vaig llevar jo el diumenge (com es pot tenir un mal dia començant amb una imatge així?):  

[Us asseguro que asseguda a l’ampit de la finestra guanya molt]

M'agrada

- Girona
- Mishima
- La magrana amb suc de taronja
- El cafè
- Aquells cereals que en diuen de dieta però que tenen flocs de xocolata
- The Big Bang Theory
- Canviar-me d'habitació
- Muntar mobles de l'IKEA
- Dibuixar arbres
- Dissenyar llits i cases
- Caminar caminar i caminar
- Estirar-me al terra del menjador escoltant els discs d'Ives Duteil que tenia la mare plens de pols guardats en una caixa, sobre l'armari de les disfresses dels avis.
- Inventar-me frases sense sentit
- Trobar sentit a les frases que sembla que no en tinguin
- Queixar-me de lu malament que em trobo
- Dormir a casa dels veïns
- Pintar a la paret de l'habitació amb pintura fosforescent (d'aquella que brilla quan es fa fosc)
- Banyar-me amb aigua calenta i essència de pi quan estic "sopa" (com feia ma mare quan erem petits)
- Tocar la gent; que la gent em toqui
- Esmorzar al terrat de casa
- Parlar amb el conductor de l'autobús de les 14:15
- Veure ma germana treballar a casa i el meu germà gran intentant col·laborar amb la família
- No tenir cap classe els dimecres
- Anar a la platja sola amb el pare
- Les conferències gratuïtes que em fa el pare quan dinem junts
- Sentir que puc ensenyar coses a gent més gran que jo

Què coi, m'agrada que les coses vagin bé. I a tu, què t'agrada?