Summertime

El primer cop que vaig pujar a una moto vaig jurar que no hi tornaria a pujar. Anar a 120km/h per la carretera de Sant Sadurní a Sant Pere em va semblar una bogeria.


Dissabte, però, vaig tornar a pujar a una moto, per anar del carrer Doctor Dou, on treballo, a Roger de Llúria, a la Casa Gay. I em va encantar. No sé si depèn del conductor, de la via, o dels ànims que portes aquell dia, però va ser una molt bona experiència. Poder tocar un autobús amb la punta dels dits, esmunyir-se entre els cotxes aturats per un semàfor en vermell, notar el canvi d'aires quan puges al Tibidabo per la carretera de Vallvidrera... Sents la ciutat més propera, menys estressant, més lògica i fàcil. No cansa, amb un cop de moto ets a qualsevol lloc i no has de patir per si trobaràs lloc, segur que en trobaràs. A l'hivern deu ser força més pesat ser motorista però ara que ve el bon temps... Només d'imaginar-me les escapadetes que faria a la platja, o a Montserrat o a veure aquell amic que fa tant temps que no veus, em venen ganes de canviar el meu estimadíssim Corsa per una Kawasaki.

I per amanitzar el vol amb moto, us deixo amb aquesta cançó de Josh Rouse que no va parar de sonar dins el meu cap mentre portava posat aquell casc, dissabte a la tarda. 

Quan el desànim faci niu al teu cor

Aquí us deixo un tros de l'últim llibre que m'he llegit i que crec que si l'hagués llegit fa uns anys, potser moltes coses ara serien diferents. 


Sovint ens pensem que no podem fer front a certs problemes, però aquesta creença no té res a veure amb la nostra capacitat real. [...] Tant allò que podem fer com allò que no podem ho tneim a la ment, només és qüestió de creença. [...] Els problemes no són fora sinó dintre teu. I has de donar gràcies que sigui així.

Els cirerers al desmbre, Ariel a. Almada, pàg. 30-31

CONTES BREUS: Aquelles cartes que llegiràs quan siguis al cel

25 de juny del 2009

En què deus pensar tantes hores estirat al llit?

Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les sis de la tarda i ni el sol que llueix darrere aquesta cortina no ha aconseguit arrencar-te els llençols. Jo ja no sé què dir-te o què fer perquè surtis d'aquí; encara tens els ulls inflats i vermells de tant que vas plorar ahir a la nit, però quan et pregunto què et passa, no t'arrenco més que algun monosíl·lab cru -per no dir cruel- i desganat, com si jo en tingués la culpa o estiguéssis enfadat amb mi. I quan, com a últim intent et demano una abraçada, ni em respons, ni em mires a la cara, ni tan sols grunyeixes. Vas ser tu qui, una nit d'insomni em vas dir que el no més pur i cru és la no-resposta. I em fa mal; em fas mal. Però callo.

I ja torna a ser de nit i, amb el pijama i els ulls una mica humits, m'estiro al teu costat i quan et miro als ulls, buscant alguna mostra d'afecte, m'estampo contra el blau gèlid dels teus ulls on no veig res més que el reflex de les meves ferides.

Però no em rendeixo, encenc una espelma i la poso a l'ampit de la finestra, oberta de bat a bat, i així les ombres de lluna sàpiguen trobar el camí per venir-te a curar.

I passaran hores fins que se'm tanquin els ulls, però aquí seguiré jo quan demà al matí et llevis amb unes altres forces, i uns altres ànims i decideixis lluitar contra els llençols i les cortines i decideixis sortir de casa a buscar el sol encara que plogui a bots i barrals.

Un petó,

Àngel De La Guarda

Ajudar

Quan ha pujat les escales de l'estació hi havia una anciana japonesa aturada en un esglaó, quasi com absent.
- ¿Quiere que la ayude a subir?
L'anciana, com despertant-se, tornant en si, gira el cap i es mira aquell jove.
- Muchas gracias.
I acaben de pujar aquell tram d'escales en silenci.

De camí a la facultat pensa en aquella escena. No ho havia fet mai abans, en els seus 23 anys. Quan estàs bé, ajudar els altres no et suposa cap sacrifici, et surt sol, quasi sens ni adonar-te'n. Sí, això voldrà dir que ja estàs bé.