Quan arribo a la platja em trec les vambes i els mitjons i el primer que faig --sé que és una estupidesa i que no té cap mena de sentit-- és dibuixar un cercle amb els peus. Llavors m'assec a dins el cercle i miro el mar durant una bona estona, tanta estona que oblido l'hora que és i que he de dinar. Quan me'n canso, m'arramango els pantalons i m'acosto a l'aigua. Sempre acabo xopa fins més amunt dels genolls...
M'agrada molt quan les onades es retiren i damunt la sorra queda aquella espuma com de cervesa, i se t'enterren els peus i veus que les onades t'han portat un regalet en forma de petxina, que si no t'afanyes a recullir-lo ja l'has vist prou, perquè ve una onada més gran i se te l'enduu mar endins altre cop, ofesa perquè no li has acceptat.
Tinc temps de pensar moltes coses, tantes com onades veig fracassar en l'intent d'arribar a mullar les meves sabates, a dos metres de l'aigua. Penso en l'Alfonsisna Storni. En la cançó. La canto. Cada cop que ho faig l'entenc una mica més (a l'Alfonsina i a la cançó). Jo sé quina angoixa la va acompanyar, quin dolor va silenciar, jo sé quins poemes nous va anar a buscar al fons del mar, jo sé per què va preferir anar a jugar amb els habitants del fons del mar, jo sé per què no va voler que les seves petjades tornessin per allà on havien vingut.
Vaig mirar enrere i vaig pensar "I tu, Gisela, què prefereixes? ¿Que les teves petjades es perdin amb les onades que aviat s'ho enduran tot o tornar a la sorra, deixar-te d'històries poètiques i tirar platja avall per agafar un tren de tornada a casa?" Vaig agafar un petxina que l'Alfonsina em va enviar des d'allà on fos que estava jugant amb els cavallets marins, i me la vaig posar a la butxaca.
Aquest diumenge trobada De las Heras a Les Toeses. Un cacau, gent amunt i avall per tota la casa (que sembla reduïr-se a la meitat, oportunament, en dies com aquest), nens cridant i corrent per fora, ... Buf! Però a mi m'agrada veure que som capaços de quedar tots un cop a l'any per veure'ns i parlar de com va el curs. Al pobre Bernat millor no li pregunteu... Ha començat el batxillerat científic i no ha aprovat un sol examen de ciències des que ha començat... Està en plena crisi existencial "Qui sóc? On vaig? Què faig?... La Laia, que té un any i un dia més que jo, és la celebritat de la família: és guapíssima i s'està treient el batxillerat científic la mar de bé, segueix el camí del seu pare, el Xevi, que és químic i vicerector (segons el meu germà petit "velocirraptor") de la Politècnica de Catalunya, a Manresa, un peix gros, vaja, però un tros de pa. Però som bastants cosins i no us parlaré pas de tots ara. El cas és que en dies com aquest hi ha molt de rebombori i sembla que m'okupin la meva estimadíssima casa, i llavors ja no és meva, sinó seva.
Jo ja no sabia on amagar-me per estar una mica tranquil·la i poder llegir en pau "Ningú ha escombrat les fulles", així que, en acabat de dinar, agafo la bici i me'n vaig a buscar el César, que aquest cap de setmana ha sortit de permís i tinc ganes de veure'l. Quan ens trobem li agafo el barret i me'l poso (m'encanta el seu barret) i ell es posa el meu gorro (que és nou). Tornem a casa meva caminant pels camins i sabeu què ens trobem? Doncs una porqueta, sí sí, una porqueta, la mar de bonica i fastigosa, amb uns pèls que semblen filferros, negra, petita i babosa. Moníssima. L'amo no triga a aparèixer i ens pregunta (ens suplica!) si no en voldríem una de petita. Jo li dic que amb la cabra, les gallines i els conills ja en tenim prou, que aviat semblarem el Zoo d'en Pitus, a casa meva.
Quan arribem a casa, truquem l'Anna Vallès i ens passa a veure. Un bon regal de diumenge a la tarda. Ella està contentíssima de veure el César, ja fe ben bé tres mesos que l'únic que en sap és el que jo li explico de tant en tant... Entre tants petons, abraçades i mirades i silencis em sento que sobro... Me'n vaig a molestar el Gabriel. L'Anna ha de marxar ràpid, ha estat una visita fugaç. Hola i adéu. M'agrada mirar com s'allunya el cotxe pel camí, fent polseguera darrere seu. Podria ser l'últim cop que la veiés? Per si de cas, en guardo bé les últimes paraules que m'ha dedicat i recordo aquell somriure tan agradable que té ella...
El César i jo tenim tota la tarda per davant, però no tenim ganes de copartir-la amb ningú més (egosites), tenim ganes d'estar tranquils i veure com passen aquestes últimes hores que passa a Sant Pere abans de tornar a l'hospital. Pugem a la teulada, sí, perquè allà ningú ens veu ni ens molesta i és tot més bonic i fàcil. M'agradaria fer-li un petó, un abraçada i dir-li "Au, marxem, ara que no ens veuen, marxem ben lluny i que no ens pugui trobar ningú". Que fàcil és parlar... Però el silenci és el millor per comunicar-nos entre ell i jo, o sigui que no diem res, tan sols mirem com va caient el sol des del punt més alt i més a la punta de la immensa teulada de casa meva, com dos gats sense casa. Sí, això sí que és un diumenge a la tarda com Déu mana...
El Gabriel és un gran pianista. No ho dic perquè sigui amic meu, no ho dic perquè ho diu tothom, ho dic perquè és veritat, sé que arribarà lluny, perquè porta el talent a la sang. Ja de petit deien que debia ser un superdotat de la música, perquè aprenia amb una facilitat sorprenent, però com més creix més me n'adono, jo. L'altre dia estava assajant i jo me l'escoltava atentament, perquè no hi ha res que m'agradi més que asseure'm a aquell tamboret alt que té a l'habitació del piano i veure com fa ballar els dits sobre les tecles. És genial. Doncs ahir, mentre me'l mirava, em vaig adonar que no seguia la partitura i li vaig preguntar si ja se la sabia de memòria. Em va dir "No, si ara no estava tocant res, improvisava. És que de vegades m'agrada tocar per tocar, sense haver de seguir cap partitura, simplement perquè sona bé, perquè m'agrada. Toco coses que no tenen principi ni final, simplement estan dins el meu cap en aquell precís moment. Normalment, l'endemà ja ni me'n recordo, però llavors toco alguna cosa que encara m'agrada més".
Si això no és un geni ja em direu què és... L'hauríeu d'haver sentit tocar, fa sentir coses, coses que no fan sentir altres cançons que toca llegint la partitura. Quan s'hi posa queda tan absorbit que sembla un altre.
De vegades pot semblar una mica superficial, que no es fixa en res, que no pensa en els altres, però jo sé que no és veritat, que només és un escut per sobreviure als 14 anys.
Jo sé que la gent canvia segons el moment, segons la gent, sobretot quan es fa fosc: el Gabriel, de dia, sembla normal i tot, com qualsevol altre noi de la seva edat, que li agrada anar amb monopatí, jugar a bàsquet (li encanta!), fer emprenyar sa germana (l'Estel·la, un dia també us n'he de parlar)... Però quan ens quedem a dormir junts, treu tota la llum que porta dins. Passem hores i hores parlant, fins que ja no podem suportar el pes de les parpelles, a les fosques, i això canvia moltes coses, perquè no veus la cara de l'altre i t'atraveixes a dir-li moltes coses que, si no tinguéssis aquesta protecció, no les diries. Doncs m'explica coses molt boniques, coses que li agraden, o que el preocupen, em pregunta coses de mi, sobre què penso, què he sentit,... De vegades em fa unes preguntes una mica comprometedores (comença dient "Gisela, et puc fer una pregunta?", i jo ja tremolo: "Ui, a veure amb què em surts tu ara..."), però em fa sentir bé, important, i m'agrada pensar que puc comptar amb aquest Gabriel de tant en tant.
L'Anna Vallès una vegada em va dir que jo era un tresor, però no un tresor-de-pedres-precioses-i-coses-així, sinó un tresor-humà. Potser exagerava un mica... Jo he he trobat el meu.
Fa un temps, el Guillem em deia que un dia, quan jo dormís, agafaria aquesta foto i la cremaria... Que burro... si segur que li agrada tan com a mi... Per si de cas la vaig guardar a un calaixet, junt amb un bitllet de mil pessetes (m'amagava els diners per tota la casa perquè així més endavant me'ls anava trobant, si no me'ls havia agafat algú abans, és clar. Però quan me'ls trobava em feia molta il·lusió...). Aquell calaix devia fer un segle que no l'obria ningú! Quan avui he vist el bitllet, el primer que he fet ha estat olorar-lo (eh quines coses més estranyes que faig jo?!), i encara feia olor de quan jo era petita! Genial tu... No sabeu quina il·lusió fa això...
Aquí jo era la princeseta de la mare, (fins fa poc encara m'ho deia, però ara ja no, perquè es pensa que em fa vergonya... El que em fa vergonya és dir-li que m'encantaria que seguís dient-m'ho...), i tot i que només veieu dos nens (preciosos com dos angelets) en realitat n'hi ha tres, però l'Emma encara està a la panxa de la mare (a l'esquerra de la foto). Un dia us parlaré de l'Emma. Però avui toca el Guillem (espero que no es passegi pel meu blog, perquè si llegeix això, ja m'heu vist prou...).
Doncs és que casa meva, al ser 4 germans, sempre hi ha hagut una divisió entre nosaltres, hi ha 2 blocs, i es poden classificar de diferents maneres. Per una banda, el David i jo, que som els fills "senars" de la mare (vull dir que jo sóc la que està a la posició 3 i el David a la posició 5), som idèntics en gustos, manera de pensar, etc. I el Guillem i l'Emma, que són els fills parells (el 2n i la 4a, respectivament) també són idèntics entre ells en gustos i maneres d'actuar i pensar, però diferents a jo i al David. També ens podem classificar segons el sexe, però jo ho trobo una mica estúpid. Però a mi m'agrada més classificar-nos de la següent manera. Veureu: el Guillem i jo som els primers fills que va tenir la mare, els més independents i, com que som els grans, els que ens hem hagut de buscar la vida i a més a més, ajudar a aixecar els petits de casa. Tan tan tan independents, nosaltres, que de vegades crec que tenim una vida paral·lela a la resta de la nostra família. Sobretot el Guillem. En canvi, el David i l'Emma són tot un altre món, perquè van néixer en una etapa diferent, ells són els mimats de casa, els que no saben ni eixugar-se el cul tots solets, però en això m'atribueixo part de la culpa, perquè jo al David sempre l'he mimat massa...
El Guillem és el gran de casa, el que s'ha trobat totes les portes tancades i les ha hagut d'obrir. És molt valent, molt revel, molt estúpid i molt intel·ligent. Jo sempre l'he admirat molt, també he passat etapes en què li tenia por, però por de debò, que quan se'm cremava massa alguna cosa o la pasta quedava massa crua, jo m'amagava perquè tenia por que vingués el Guillem a escridassar-me. Però jo mai no he deixat d'estimar-lo tan com el primer dia que vaig ser conscient de l'amor. Perquè encara recordo quan, de petits, ens escrivia obres de teatre de l'Astèrix i l'Obèlix. El Gabriel sempre feia d'Astèrix (perquè era petit i tirant a ros) el Marc Fuentes (que passava bona part de l'estiu a casa) feia d'Obèlix, perquè és pèl-roig. Ens ho passàvem molt bé fent els decorats, i les disfresses, i intentant construir un escenari o com a mínim un teló... El Guillem, és clar, era el director, i que bé que ho feia..., una espècie de Joel Joan, que ho fa tot, actor, autor, director,... També recordo un dia que va dir "Juguem a canviar-nos els jerseis?" i jo, com una tonta, vaig acceptar. Sabeu què va ser el primer que va fer un com es va haver posat el meu jersei? Fregar-s'hi un tomàquet! Era el meu jersei preferit... Però no penseu pas que em vaig quedar de braços plegats eh? Jo vaig tirar oli al seu, que taca més i triga més a marxar... És que, quan era petita tenia molt mal geni, jo, com aquella vegada que em va dir alguna cosa (que ja no recordo) i que li vaig tirar una cadira i el monopatí (ara n'hi diuen "skate", per semblar més "cool" i més "fashion", però segueix sent un monopatí). Per sort no el vaig tocar, li hagués pogut fer mal i tot...
Al 17 anys trenca amb tot: amb els estudis, amb alguns amics, amb nosaltres,... Agafa les coses i se'n va de casa, lloga un pis amb un amic seu. Però de fet ja feia un parell d'anys que jo notava com si hagués marxat de casa, és que és molt distant i fred de vegades. Quan va marxar va ser el millor per tots, perquè així no discutia tan amb els pares. Sona molt cruel això, oi? Em sap greu Guillem, però saps que és així. No vull dir que fossis una nosa, però ens feies anar a tots de cul, ens feies patir molt, i encara avui.
Però a mi m'agrada quedar-me amb la imatge d'aquesta foto, on tot era ben senzill, encara. De vegades l'he volgut abraçar un altre cop, però fa tants anys que no ho faig que em sembla que l'espantaria... Jo sé que ell també m'estima molt, perquè, encara que m'ho diu una mica bruscament, es preocupa per mi. Un dia que em vaig desmaiar a l'escola va venir a buscar-me. Va entrar ell, no el pare. Pobre, no sabia ni què dir-me quan em va trobar d'aquella manera, però jo sé que aquell dia estava preocupat per mi, perquè sinó hagués entrat el pare a buscar-me. També em va venir a veure a l'estrena de l'obra de teatre que vaig escriure, on jo feia de protagonista. Fins i tot em va dir que ho havia fet molt bé, que mai m'havia vist d'aquella manera, que actuava molt bé. No sap pas què va significar això per mi... O potser sí, i per això m'ho va dir.
Em podria passar hores parlant del Guillem, però ja són les 3 i potser ja és hora que vagi a dormir... A més, per més coses que us n'expliqui, no podreu sentir el que sento jo cada cop que em diu unes paraules amables, o riu, o em felicita per alguna cosa, simplement, quan deixa entreveure aquell Guillemet de cabells llargs i suaus, tan bonic i bona persona que sovint, quan tenia 2 ó 3 anys, el confonien amb una nena... Quan deixa entreveure aquell angelet que tots estimem tant...
