dijous, 6 de novembre de 2008

El meu petit tresor-humà

El Gabriel és un gran pianista. No ho dic perquè sigui amic meu, no ho dic perquè ho diu tothom, ho dic perquè és veritat, sé que arribarà lluny, perquè porta el talent a la sang. Ja de petit deien que debia ser un superdotat de la música, perquè aprenia amb una facilitat sorprenent, però com més creix més me n'adono, jo. L'altre dia estava assajant i jo me l'escoltava atentament, perquè no hi ha res que m'agradi més que asseure'm a aquell tamboret alt que té a l'habitació del piano i veure com fa ballar els dits sobre les tecles. És genial. Doncs ahir, mentre me'l mirava, em vaig adonar que no seguia la partitura i li vaig preguntar si ja se la sabia de memòria. Em va dir "No, si ara no estava tocant res, improvisava. És que de vegades m'agrada tocar per tocar, sense haver de seguir cap partitura, simplement perquè sona bé, perquè m'agrada. Toco coses que no tenen principi ni final, simplement estan dins el meu cap en aquell precís moment. Normalment, l'endemà ja ni me'n recordo, però llavors toco alguna cosa que encara m'agrada més".
Si això no és un geni ja em direu què és... L'hauríeu d'haver sentit tocar, fa sentir coses, coses que no fan sentir altres cançons que toca llegint la partitura. Quan s'hi posa queda tan absorbit que sembla un altre.

De vegades pot semblar una mica superficial, que no es fixa en res, que no pensa en els altres, però jo sé que no és veritat, que només és un escut per sobreviure als 14 anys.

Jo sé que la gent canvia segons el moment, segons la gent, sobretot quan es fa fosc: el Gabriel, de dia, sembla normal i tot, com qualsevol altre noi de la seva edat, que li agrada anar amb monopatí, jugar a bàsquet (li encanta!), fer emprenyar sa germana (l'Estel·la, un dia també us n'he de parlar)... Però quan ens quedem a dormir junts, treu tota la llum que porta dins. Passem hores i hores parlant, fins que ja no podem suportar el pes de les parpelles, a les fosques, i això canvia moltes coses, perquè no veus la cara de l'altre i t'atraveixes a dir-li moltes coses que, si no tinguéssis aquesta protecció, no les diries. Doncs m'explica coses molt boniques, coses que li agraden, o que el preocupen, em pregunta coses de mi, sobre què penso, què he sentit,... De vegades em fa unes preguntes una mica comprometedores (comença dient "Gisela, et puc fer una pregunta?", i jo ja tremolo: "Ui, a veure amb què em surts tu ara..."), però em fa sentir bé, important, i m'agrada pensar que puc comptar amb aquest Gabriel de tant en tant.

L'Anna Vallès una vegada em va dir que jo era un tresor, però no un tresor-de-pedres-precioses-i-coses-així, sinó un tresor-humà. Potser exagerava un mica... Jo he he trobat el meu.

Cap comentari: