Els dijous tinc classe fins les 5. Quan surto de l'institut he de fer una cursa contrarrellotge per agafar el tren que surt a les 5 i 10 minuts. Quan arribo a Sant Sadurní he de córrer per travessar les vies i arribar abans que el bus que m'ha de portar fins a casa se'n vagi. Un cop arribo a Sant Pere, he de caminar per un camí que acostuma a estar ple de bassals i de fang durant vint minuts, i quan arribo finalment a casa, dijous a les 7 de la tarda, ma germana i les seves amigues (que es queden a dormir a casa dijous sí, dijous no) em demanen que els faci gofres. M'hi he acostumat, ja porto més de mig curs fent-ho i de moment no me'n queixo, així em mantinc en forma.
Però avui ha estat desastrós. En sortir de l'institut he corregut per agafar el tren, però l'he perdut. He agafat el següent i, en arribar a Sant Sadurní he perdut el bus -que s'havia avançat una mica-. He recorregut al pla B, anar fins a La Granada amb la Renfe i esperar que passés un bus que ve de Vilafranca i va a Sant Pere passant per La Granda. Doncs un cop a La Granda (un poblet on no havia estat en ma vida), busca la maleïda parada on representa que s'atura el bus, ningú no ho sap. Al final la trobo, però m'espero un quart d'hora, fins que es fa fosc i desisteixo, decideixo que l'he perdut, o potser n'han canviat els horaris sense que ho digui enlloc, o potser senzillament no ha passat. Au doncs, torna a l'estació de Renfe de la Granada, que està a l'altra banda del poble. Agafo el tren cap a Sant Sadurní. Cansada, desesperada i afamada truco a casa a veure si em poden venir a buscar amb cotxe. No contesten, torno a provar-ho, que de vegades no senten el telèfon. I així fins a 13 cops. Truco a ma mare que encara és a la feina, però ella encara en té per ben bé 2 hores i no pot venir. Encara queden tres quarts d'hora perquè passi un altre bus que em pugui portar a Sant Pere i, què voleu que us digui, m'he posat a plorar, perquè ja eren dos quarts de 8 i feia unes 7 hores que no menjava res, i que tot el que intentava em surtia malament, i feia un fred de collons i ja era fosc i no em trobava bé. He pensat de refugiar-me en una pastisseria de la plaça de la vila de Sant Sadurní. Quan he vist què tenien a la carta no m'ho he pensat dos cops i, amb els ulls encara negats de llàgrimes de frustració o de desesperança o potser només de cansament, li ho he demanat a la cambrera:
Us asseguro que això és mil vegades més reconfortant que treure un 10 en un examen de matemàtiques, que guanyar un premi literari o fer un càsting i saber que t'ha anat de puta mare. Potser alguns no ho enteneu, o ho trobeu exagerat, "Apa, si només és una tassa de xocolata amb melindors, no n'hi ha per tant...!". Però una de les coses que he après aquest any és que el plaer de menjar bé de vegades pot passar desapercebut, pot semblar poc important: mengem amb presses, malament, de vegades ni recordem què hem menjat! I de vegades estem cansats, desesperats, enfadats o tristos i, amb una senzilla tassa de xocolata amb melindros, s'ens assequen les llàgrimes i, potser sense adonar-nos-en, se'ns dibuixa un somriure, sigui ben visible a la cara, o sigui tan sols un somriure profund, dins el cor, suficient per apaivagar les ganes d'engegar-ho tot.