El gronxador del caminet el vam penjar deu fer cosa de dos anys. Està penjat a la branca més baixa d'un dels molts pins que tenim al caminet de darrere de casa, però tot i així, la branca és tan alta que vam haver de penjar-lo amb una fletxa i un arc.A casa sempre hem tingut jocs d'aquests més aviat trapèzics. Recordo que de petita a casa del Gabriel tenien unes anelles -d'aquelles de gimnasta- penjades d'una biga de casa i hi passàvem hores fent-hi tomabrelles, posant-nos del revés, gronxant-nos-hi i, quan ens en cansàvem, jugàvem a "l'Indiana Jones", que dèiem nosaltres, que consistia en posar un sofà a una banda de la casa, enfilar-nos-hi i, ben agafats a les anelles, travessar de punta a punta tota la casa. Estaven penjades tant amunt que abastaven tota la casa. Però tot això només ho feiem quan no ens veien els pares, evidentment. Però un dia, no sé ben bé per què, el pare del Gabriel les va despenjar, i amb elles, totes les nostres ganes de jugar a ser trapzistes i exploradors de pel·lícula.
També vam jugar molt al "Mowgli", que en dèiem, que consistia en pujar a tots els arbres que puguéssim i com més difícils millor. El resultat: l'afició per l'escalada i un munt de rascades, genolls pelats i cames obertes en canal per culpa de branques afilades. Ara, això sí, som àgils com mones i res de vertígen (que traduït al castellà seria vertígeno, segons el David).
Els nens de Les Toeses hem tingut sempre una necessitat innata de gronxar-nos on sigui. de fet a mi ja em cridaven l'atenció al pati de l'escola primària perquè deien que "Feia mal als arbre", a mi em costava d'assimilar-ho perquè "si els feia mal, per què no es queixaven? I per què els pares no m'ho havien advertit mai?", a mi no m'agradava fer-los mal, però no suportava passar-me les hores de pati asseguda a un banc parlant amb les altres nenes de la meva classe o jugant a futbol (cada dia del món! i no se'n cansaven mai, no, els nois...).
Al Gabriel ja li ha passat una mica la fal·lera i ja no té la necessitat aquesta de gronxar-se (potser només una estona a l'hamaca, a l'estiu...), però jo, que sovint he de tornar caminant -cansada i carregada amb la motxilla- des de Sant Pere fins a casa per camins que només pugen i pugen, necessito una estona per veure-ho tot sota els meus peus, d'aixecar el cap i veure el cel i la copa dels pins (quants cops al dia o a la setmana o al mes veiem mirem -no "veiem"- el cel?), de deixar-me anar, deixar-me portar, sentir com si volés, sentir el sol una mica més aprop, i fins i tot, quan agafo molta embranzida, notar com travesso les fulles i branques d'un arbre, com un ocell. La corda és tan i tan llarga que quan mires amunt sembla que no s'acabi mai, que s'agafi al cel i que puguis gronxar-te tan amunt com la teva imaginació t'ho permeti.
Per tots els nens petits que venen a casa, el gronxador és una de les atraccions imprescindible de visitar abans de marxar. S'emocionen i riuen fins a plorar d'alegria quan els empenyo tant fort que tenen la sensació que surtiran disparats, i criden "Més amunt, més amunt!!!" i després no hi ha manera que vulguin baixar-ne. Segur que després, quan van al parc del seu poble, al surtir de l'escola, se'n riuen i els expliquen als seus amics que "Jo m'he gronxat en un gronxador que et portava quasi fins al cel!" i els altres nens s'ho creuen i ho expliquen a les seves mares "Mama, jo també vull gronxar-me en un gronxador que em porti fins al cel, com l'Adrià!", "No fill, això és impossible, l'Adrià s'ho deu haver inventat".
Som uns privilegiats, a Les Toeses, tenim un munt de llocs on evadir-nos de la realitat, llocs que la gent només pot gaudir els caps de setmana, quan se'n van amb la família "al món rural" o a "descansar de tanta contaminació". És una sort, sí, però no tot són flors i violes. Però això és una cosa de la que parlaré en el post següent, que aquest ja se m'està fent massa llarg...
