diumenge, 15 de novembre del 2009

El valor de les paraules

L'altre dia parlava amb un amic (sí, crec que ara ja deu ser una mica amic) sobre el valor de les paraules. Ja no recordo com hi vam arribar, però vaig pensar que era un tema per parlar-ne al blog.

La gent, avui en dia, fa servir la paraula "muntanya" per descriure un gra de sorra, per dir-ho d'alguna manera. És un tema que em fa molt ràbia perquè me l'estimo molt, jo la llengua, i m'agrada que cada paraula tingui l'efecte (i també l'afecte) que es mereix, que cada acció tingui el verb idoni, el que millor el defineix, un de general. Reconec que de vegades potser sóc una mica perfeccionista i repel·lent (al Facebook han obert un grup nou que es diu "Jo també he estat corregit per la Gisela"... No dic res més...) i que m'agrada corregir excessivament els errors linguístics que sento, però és que crec que si ja no hi ha ningú que, de tant en tant recordi als pastissers que els rovells no es diuen yemes, ja no ho farà ningú i es perdran moltes coses.

Però tornem al valor de les paraules. Quantes vegades heu sentit a dir "Uf, avui estic depre...". La depressió és una cosa MOLT seriosa, una malaltia mental (i en alguns casos fins i tot mortal!), pitjor que la grip A! Que no es cura fent repòs al llit i prenent un Frenadol i caramelets de mel i llimona. No pots dir "estic depre", perquè si relament tinguéssis una depressió no podries ni aixecar-te del llit i amb prou feines voldries parlar amb ningú, hauries perdut totalment les ganes de viure i de fer qualsevol cosa, no voldries més que morir-te de fàstic dins la teva habitació i que no hi hagués ningú que et compadís. Ara la gent parla fàcilment de "depressió", però s'ha de separar el que és realment una depressió del que és la tristesa. És normal que estiguem tristos quan se'ns mor algú estimat, quan ens deixa la nòvia o quan el periquito s'escapa de la gàbia, però això no implica una depressió, només implica una més o menys llarga tristesa. La tristesa, per sort, es cura amb el temps. La depressió no. No és un sentiment, és una disfunció dels neurotransmissors.

Quantes vegades heu sentit "No et posis paranoic!", o "estàs boig". Algú sap realment què és una paranoia? Què és estar boig? Segons la versió del Gran Diccionari de la Llengua Catalana,
la paranoia és una "Psicosi caracteritzada per l'aparició d'idees delirants i obsessives, normalment de grandesa, de persecució, d'anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament." i la bogeria és la pèrdua de la raó, una malaltia mental, però resulta que ara s'ha posat de moda prostituir la paraula i utilitzar-la com a insult. Quan et trobes realment amb una persona que té una paranoia t'espantes, no saps com reaccionar, no saps com dir-li que allò que està veient, sentint, pensant o creient no és real, que no és veritat, que tan sols és producte d'una anomalia del seu cervell. O el pitjor és no adonar-te que té una paranoia i t'arrossega a la seva fantasia.

Quanta gent ha dit, quan té un fort mal de cap al que no està acostumat, "Uf, tinc migranya!". Siguem realistes si cada cop que tinguéssim mal de cap haguéssim de patir un atac de migranya, acabaríem "bojos". La migranya és deseperant perquè és un dolor que, malauradament, s'agafa al matí, al despertar, i que no pots evitar, no cessa, tot et molesta, la llum, la veu del que et ve a dir "Com estàs?" (maleïdes "t"... que fort que sonen). Quan tens migranya no et fa mal tot el cap, només una meitat, i en alguns casos fins i tot la cara, dels ulls a la mandíbula, perquè el nervi trigermial s'inflama. Això en la migranya comú, ja no parlo de la migranya clàssica, on es poden tenir aures, que són com al·lucionacions, unes alteracions de la percepció dels colors i les formes. Si tens migranya no pots estar al carrer, no pots estar dret, estàs marejat i de mal humor i no tens la força suficient per articular clarament les paraules "Tinc migranya".

Quantes vegades heu sentit a dir (o heu dit) "Tinc un amic que...". Parem-nos a pensar una estona què és realment un amic. Realment podem tenir tants amics com diem? Com posa al Facebook? És possible que algú tingui 1.600 AMICS?, no parlem de coneguts o "saludats" (aquells que coneixem però tan sols els saludem quan ens els trobem), que estem parlant d'algú tan important com un AMIC, amb qui hi pots confiar incondicionalment, amb qui comparteixes alguna cosa especial (no dic interessos, em refereixo al sentiment), algú a qui et pots entregar sense pensar què et donarà a canvi. Als adults ja no us passa tant, però jo, que visc envoltada d'adolescents, m'hi trobo molt, amb noies que diuen que se'n van de festa amb les seves 12 amigues, i després, als lavabos, despotriquen de la meitat.

I una de les paraules que més m'agraden, ESTIMAR. És una paraula molt bonica, massa, i com totes les coses massa boniques i massa importants, no es pot deixar anar així com així, s'ha de reservar pel moment més oportú, s'ha de dir amb sentiment, s'ha de dir de veritat. No suporto veure escrit a l'agenda de la meva germana "tetimu wapa!" i tot de cors al voltant. Sí que és molt bonic que una amiga t'escrigui això, que et digui que t'estima, però arriba un moment que ja perd tot el seu valor, un dia, l'hi ho diran de veritat i no se li posarà la pell de gallina perquè ja li hauran dit tantes vegades que ja no tindrà el mateix efecte. Però tampoc m'agrada veure aquestes parelles que mai es diuen "t'estimo", "Si ja ho sap que l'estimo, no cal que li repeteixi cada dia". Crec que "t'estimo", és una frase preciosa, de sonoritat, de colors, de significat, més que en altres llengües. "Te quiero" no és el mateix, és massa senzill, "Te amo" tampoc, no té cap S, no és com un xiuxiueig. Podem estar orgullosos de tenir una frase tan bonica com "T'estimo", utilitzem-la, doncs!, però utilitzem-la bé, que a mi m'agrada molt l'orxata, però si me'n bec 35 litres al dia se'm posa una mica malament, i l'endemà no la vull ni olorar...

Recuperem el valor perdut de les paraules si us plau! Ja se'ns estan carregant la llengua per altres bandes, no ens autodestruïm! D'aquesta manera, els pobres desgraciats (en tot el bon sentit de la paraula, evidentment, recuperem el valor no-insultant de la paraula "desgràcia", com una cosa tràgica) que tenen migranya, paranoies, que estan bojos o deprimits o totes les desgràcies a la vegada, no seran menypreuats i ens els prendrem més seriosament.