dimarts, 26 d’octubre de 2010

PERSONATGES: Nosaltres (i la resta del món)

P251010_19.25
M’agrada perdre’m pels carrers de Gràcia. Avui he trobat una creperia que feien unes crepes prou bones (i prou cares), i no sé si seria pel gust de ser a Gràcia o per ser a Gràcia amb la persona que més estimo del món, però he vist les estrelles mentre assaboria la meva galette de pernil dolç, formatge i ou. Potser sigui la combinació de totes dues coses, amb l’ingredient màgic de la nostàlgia. No sé quan el tornaré a veure, ni on, i el pitjor és que no sé com; s’haurà engreixat?, anirà anestesiat pel medicaments? Estarà content?, afectuós com sempre ho està amb mi? Com un fantasma, ell apareix i desapareix de la meva vida, deixant, sense adonar-me’n jo, alguns buits amb els que he d’aprendre a conviure.
Demà a les 10 del matí ingressa en una clínica, per pròpia voluntat, un gest d’una gran valentia per part seva (tot i que avui, mentre feiem una infusió al pati de l’Olokuti, m’ha confessat que estava mort de por). I m’agradaria poder ser més al seu costat, perquè l’estimo i de vegades crec que no faig prou per ell, que no el truco prou, que no el veig prou, que he deixat perdre allò que teníem quan érem petits.
El conec des de fa anys; l’he vist créixer, plorar, mentir, riure –quants riures…!-, l’he vist morir anímicament, l’he vist renéixer i tornar a morir, l’he vist lluitar, l’he vist dormir, l’he vist en el pitjor estat que us pogueu imaginar, però també l’he vist somriure amb una sinceritat que costa de trobar. Va arribar un moment en què el vincle era tal que, cada cop que ell tenia una crisi, jo em desmuntava per complet, incapaç d’agafar-me enlloc per evitar que em xuclés el forat negre que mai no sabia on em portaria. Ha costat llàgrimes, i mentides a tort i a dret, i ràbia, i temps i distància, per aconseguir tenir la relació sana que ara tinc amb ell.
Qualsevol que ens veiés pel carrer o a la cafeteria podria pensar que estem junts, i en certa manera ho estem, si per “estar” amb algú ens referim a dir-nos coses boniques quan ho necessitem, en abraçar-nos, en mirar-nos als ulls i saber que no hi ha ningú més important, a saber que per molt que passin dies, mesos, desgràcies o ràbies, seguirem necessitant-nos incondicionalment.
Ni jo estic gelosa dels nois amb qui ha sortit, ni ell dels meus amors platònics, perquè son dos món diferents, no tenen res a veure, un món som nosaltres dos, i l’altre, la resta.
I demà tornarà a desaparèixer un temps i no sé quan el tornaré a veure per això avui li dedico el post, perquè es mereix que el món sàpiga qui és, perquè avui, més que mai, necessita saber que per molt sol que es pugui sentir de vegades, sempre tindrà una Gigi, una Gina; la Gisela; que pensa en ell, que li dedica contes, premis i posts, que li dedica la vida, encara que no sempre li faci veure.
D’aquí uns mesos tornaré a invocar-lo, a veure si el fantasma es materialitza altra vegada amb la forma que encaixa perfectament amb mi.

Cap comentari: