Els Matins

Un cop agafo el bus, la gràcia està en explotar al màxim els pocs recursos dels que disposo a les 6 del matí, quan no hi ha distraccions perquè és massa fosc i la gent està massa adormida com per donar conversa.

A la primera parada puja el senyor simpàtic de jaqueta llarga i ulleres sense montura, que sempre saluda el conductor de l’autobús i em dedica un lleuger cop de cap per dir-me bon dia. L’any passat sempre pujava amb una dona que parla un castellà perfecte (com de Madrid) i que té pinta de ser del PP, però aquest any ja no ve, potser s’ha jubilat o l’hi han canviat l’horari de la feina.

A la segona parada quasi tot són universitaris, que venen adormits de casa seva i amb els cabells humits encara, i fent olor de colònies sensuals i masssa fortes. Però en aquesta parada no em fixo en la gent, em fixo en l’obrador del forn de pa que acaba d’obrir, on es veuen sempre alguns treballadors per la finestra, estirant masses, portant o treient llaunes del forn, carregant sacs de pa cuit a punt per repartir…

A la tercera parada puja el meu amor matiner. Aquell noi que des de fa dos anys puja sempre amb la jaqueta taronja. És diferent dels altres universitaris, no s’engomina el cabell, no fa una olor asfixiant i no va vestit com si anés a una desfilada de models. És natural, guapo –però no molt- i tirant a baixet. Sempre me’l miro, esperant que ell també ho faci més de 2 segons i em somrigui o em digui ”Bon dia!”. Un dia, sense voler, vaig descobrir que es deia David, crec que David Fabres. Des de llavors que ja no és el mateix.

A la quarta parada quasi no puja ningú, tan sols una noia que, per la veu que té, deu fer doblatge, que té el nas estrany, com de follet. Tot i que sempre és a la parada abans que arribi el bus, quan puja sempre sembla que vingui amb presses.

I a la cinquena parada baixo jo, m’acomiado de la meva companya de viatge matinal (la Carme), carrego la motxilla a l’equena i em cordo bé la jaqueta perquè a fora segur que fa molt de fred. Dic adéu al conductor (tot i que ell no em respongui mai) i baixo l’últim esglaó del bus amb un salt.

En menys de 10 minuts ja sóc al tren i com que allà ja varia més el personal que agafa el mateix vagó que jo cada dia, em porto la distracció de casa: una taronja. Començo a pelar-la quan es tanquen les portes a Gelida, a Castellbisbal ja la tinc a punt (i amb molt de compte de no esquitxar ningú, l’obro pel mig) i abans d’arriar al Papiol ja me l’he acabat. La taronja em desperta i em manté ocupada. Però quan s’acaba només em queda la música. Amb prou feines són tres cançons, les que em dóna temps d’escoltar, pero estic prou conscient com per reconèixer la música i saber que quan la cançó dels Ametllers (de Mishima) diu “a migdia poncelles vermellenques han tret el cap florit entre la neu i han resplandit enmig del camp” (i fa aquell petit esclat tan bonic), he d’obrir els ulls, per molt que se m’enganxin, per molt que pensi que no passa res si per un dia me’n vaig amb el tren fins a Manresa i vaig a classe més tard. Els obro, agafo les coses ràpidament i en baixar del tren corro fins al bar on m’espera el meu talladet amb galeta de caramel que tan m’ajuda a aguantar els matins. Si tinc sort em vindrà a fer companyia algun company de classe que arriba més d’hora del compte, però normalment tinc el temps suficient per estar amb mi mateixa i llegir La Contra –si no és que algú abans ha agafat La Vanguardia, en aquest cas agafo el Mundo Deportivo.

Així doncs, evito la temptació d’adormir-me i passar-me de parada al bus o al tren, o arribar de mal humor a classe, o pensar que la vida és una merda quan t’has de llevar a les 5. La vida és maravellosa i fa falta ben poc per veure-ho, tan sols una mica d’optimisme, una taronja i una bona dosi de cafè.