Acabo de deixar un comentari al blog d'una amiga i per confirmar-lo he d'escriure un codi: RESISTE, em diu distorsionat. De vegades m'espanto de pensar que les màquines puguin arribar a saber què dir-nos i quan toca...Quan fa calor sortim a fer un vol amb bicicleta, sovint fins a Sant Quintí, i quan tornem estem tant acalorats que agafem la manguera (mànega?) i juguem a veure qui aguanta més sota el raig d'aigua freda...
I després d'una bona remullada no hi res com una bona calçotada al terrat de casa...! És aquí quan veus el pitjor de cadascú... Si t'enamores d'algú a una calçotada és un amor autèntic, perquè difícilment podràs veure aquella persona en situacions més indecents...
I millor no parlem dels "xeringassssssos" de nata que ens fotem quan la mare no ens veu... O de la coca-cola que bevem "a morro" quan CREIEM que no ens mira ningú...
L'armari dels medicaments és un forat a la paret amb dues portes i s'amaga sota l'escala. De nit, quan tothom dorm, de vegades l'obro, tan sols per olorar-lo. Fa una olor estranyament deliciosa, com dolça (pot()ser de medicaments...?!).
El Miquel el vaig conèixer quan feia 3r d'ESO, era el meu professor de català. Però em sembla que en realitat no vaig començar a coneixe'l fins que no va deixar de ser el meu professor, a 4t d'ESO. De tant en tant li deixava llegir coses que escrivia, perquè me les revisés i me les corregís. No eren més que excuses per veure'l de tant en tant, per tenir algun motiu per robar-li el temps. Jo no lluito massa pel que vull, és un dels meus defectes, però crec que pel Miquel sí que he lluitat, des del dia que el vaig conèixer, que vaig pensar que me n'havia de fer amiga, que he fet tot el possible per ser ben a prop seu. La veritat és que no sé què li veia, perquè ara que el conec més veig que és força normal...! Però mira, m'agradava (i m'agrada) tenir-lo a prop, em fa sentir més segura (en castellà en diuen "sentirse arropado").
A veure qui és el guapo que s'atrebeix a veure els dos vídeos sencers sense acabar boig, amb les orelles tapades o els altaveus desconnectats... Tot un repte eh? Doncs imagineu-vos què és tenir-lo a casa nit i dia i no poder desconnectar-lo!!!!!!!!!!!! És pitjor que els contes d'Edgar Alan Poe... L'altre dia em va saltar (volar?) al damunt i em va pessigar l'ull... Psicòpata... Acabarem tots amb els ulls rebentats, com a aquella pel·li "Pájaros", de Hitchcock (merci Núria!)...
Doncs això, queda obert el concurs, qui en sigui capaç que m'ho digui que li faré un regalet. I sigueu-me sincers, eh?!
