El Miquel el vaig conèixer quan feia 3r d'ESO, era el meu professor de català. Però em sembla que en realitat no vaig començar a coneixe'l fins que no va deixar de ser el meu professor, a 4t d'ESO. De tant en tant li deixava llegir coses que escrivia, perquè me les revisés i me les corregís. No eren més que excuses per veure'l de tant en tant, per tenir algun motiu per robar-li el temps. Jo no lluito massa pel que vull, és un dels meus defectes, però crec que pel Miquel sí que he lluitat, des del dia que el vaig conèixer, que vaig pensar que me n'havia de fer amiga, que he fet tot el possible per ser ben a prop seu. La veritat és que no sé què li veia, perquè ara que el conec més veig que és força normal...! Però mira, m'agradava (i m'agrada) tenir-lo a prop, em fa sentir més segura (en castellà en diuen "sentirse arropado").No és poca la feina del coordinador de segon cicle, però ell sempre tenia algun momentet per mi quan el món em queia a sobre, o si més no, un mail curt abans d'anar a dormir.
La primera cançó que em va enviar va ser una de la Marisa Monte, que és preciosa, Para Mais Ninguém, sens dubte, la millor que mai m'ha enviat, però no l'he trobat i he posat aquesta que em va enviar quan estava feta pols, a finals del curs passat, quan poques coses em semblaven boniques. Ara la trobo més bonica que mai.
Em cuida molt i jo li agraeixo mil vegades, però ell diu que no és res d'agrair, que ell ho fa perquè vol. Li demano perdó per haver plorat davant seu, però ell em diu que no m'he de disculpar de res, que perdó per no saber per què plores i no saber què fer perquè deixis de fer-ho.
I jo només espero que no es cansi de mi (perquè sovint em faig molt pesada) perquè encara tinc moltes coses per donar-li, moltes històries per explicar-li i moltes fotos i dibuixos per ensenyar-li. És el primer de llegir els meus contes, el primer de saber si estic fomuda i el primer de saber que torno a estar bé. Per ell he tingut la sort d'escoltar la Marisa Monte i la sort de tenir algú a qui explicar-ho tot.
El Miquel no ha vingut a Les Toeses i no crec que hi vingui mai perquè li queda força lluny de Gràcia i dels nens, però jo el considero part de mi, per tant, també forma part de Les Toeses. Ell és el vent que passa per Les Toeses i s'emporta els núvols que tapen el sol.
3 comentaris:
No a tots els instituts trobem professors com els que hi han a l'inter. Per sobre de tot (per sobre de ser alumnes)som humans i els professors de l'Inter ho saben més que de sobres.
Jo sempre agrairé quan els professors em pregunten si estic bé, si em passa alguna cosa. I, tot i que em tanco de banda quan m'ho pregunten i els hi nego, sé que en el fons no hi ha qui els engany. Són unes grans persones i estic molt contenta de formar part d'aquest institut tan humà.
La foto m'encanta, Gisela! l'he mirat una bona estona, la profunditat que té i la llum, i el lloc, de veritat, està molt ben feta i triada (tot i que jo no sóc l'experta en fotos, però sempre s'encomana alguna cosa...)
Petonets
Patrícia: no saps com em va costar deixar l'institut, de veritat, portava ja temps que no estava bé i que veia que no podia seguir les classes, l'única raó per la que em quedava eren els professors, que no volia deixar de veure'ls. Fins que un dia em vaig adonar que no podia ser això i que si de debò els aprecio tant no els abandonaré pas per sempre i que hi mantindré contacte.
Núria: és una de les meves fotos preferides, i de fet no és de gran qualitat, està feta amb el mòbil i no l'he ni retocat, però el moment i la llum ho van fer tot, haguéssis hagut de ser-hi, perquè tot i que les fotos intenten plasmar aquests moments tan bonics, no poden transmetre-ho pas tot... És l'antiga fàbrica de paper de casa meva, tot un escenari (un món!) que tot just ara començo a descobrir.
Publica un comentari a l'entrada