Començar dies de 48 hores

M'estic (mal)acostumant a no dormir de nit. La pluja en té la culpa (excuses que en diuen). Només plou de nit, i és clar, jo l'espero desperta.

Fa com un mes i mig que vaig acomiadar-me de la meva habitació li vaig dir "Escolta'm bé, si no ets capaç de ser res més que un simple armari de records, no em fas servei, que d'armaris ja en tinc molts, però jo vull tenir un lloc on poder dormir tranquil·la". Durant tres setmanes vaig alternar nits al sofà del menjador gran, amb nits al sofà del "menjadoret". Al menjador gran hi ha la tele i em quedava adormida tot mirant "Sin Rastro" (Without a Trace). Al menjadoret hi ha l'equip de música bo i em quedava adormida escoltant Rossini, Els Pets, Marc Parrot, o simplement la llista d'èxits de la ràdio... El Guillem em despertava pràcticament a patades dient "Nena, que no tens habitació o què, tu?" (és que pel Guillem jo no tinc nom, tan sols sóc una nena, i quan està inspirat, sóc una "nena subnormal").La mare se'n va cansar i em va dir que tornés a l'habitació,

Jo no volia tornar a la meva "estiadíssima" habitació, així que l'hi vaig cedir a l'Anna, que des que va venir a viure a casa dorm a l'habitació de l'ordinador i hi ha molt males vibracions, i ella és molt sensible a tot això del feng-shui... "Anna, et cedeixo la meva habitació, pots posar totes les teves coses als prestatges que t'he deixat buits i pots llegir tots els llibres i els contes que hi ha al prestatget de la paret". A l'Anna li farà més servei que a mi, ella necessita un lloc per poder està sola sense que ningú la molesti, on poder fer la feina de la universitat.

Així ja tinc excusa per no tornar-hi a entrar. Ara sóc jo qui dorm a l'habitació de l'ordinador (amb les males vibracions i el mal feng-shui), i el Guillem i el pare se n'aprofiten (la confiança fa fàstic) i s'estan a l'ordinador fins a quart de 4 o quarts 5, cosa que no podien fer quan hi dormia l'Anna. I mentrestant jo espero davant la televisió, seguint els partits de tennis del Nadal a Miami (avui ha perdut... Maleït Del Potro...), i quan s'acaben els partits, miro les reposicions del TVist i d'El Club, i quan s'acaben les reposicions, si encara no han deixat l'habitació lliure ja empalmo amb el "Cuní i la mare que el va parir", i quan sento que la mare ja es desperta per llevar els petits i nar a l'escola, jo m'amago sota la manta que em va regalar el pare per Reis i faig veure que dormo (tinc una por immensa que la mare sàpiga que no dormo a la nit, no sé ben bé per què...).

Suposo que podria dormir mentre el pare o el Guillem estant teclejant a l'ordinador, però sóc incapaç d'adormir-me plàcidament escoltant el cant gregorià que es posa el pare com a música de fons per treballar (em fa tenir malsons) ni tampoc crec que jo ni cap altre ésser humà sigui capaç d'adormir-se amb la música que escolta el Guillem (algú ha sentit mai a parlar del "Oi!"??? No en tinc cap mostra, però perquè us en feu a la idea és algu així com un tio que crida i cirda i crida intentant seguir un ritme marcat per alguna cosa que sembla un guitarra i una bateria i crida i crida tant enfadat que sembla que -més que parlar- vomiti. Pel que fa al contingut de les cançons, encara no he aconseguit mai desxifrar què intenten dir-me, però per molt que em diguin "Bona nit i dolços somnis", amb aquells crits no s'ho creu ningú). O sigui que diguem que tinc el ritme vital un xic alterat.

Estic destinada a fer vida nocturna... Anar a dormir a les 8 del matí, despertar-me a les 6 o 7 de la tarda i dinar a l'hora de sopar... I quan representa que tindré temps per anar a córrer??? Que això de córrer a les fosques és una mica suïcida...

La solució són els dies de 48 hores, és a dir, dormir un dia sí, un dia no. Cansa una mica, però per algú com jo, que no ha de fer res d'especial, no costa massa. O sigui que avui, en comptes de tancar l'ordinador i posar-me el pijama-i-cap-al-llit abans que es desperti la mare, tancaré l'ordinador, em dutxaré i faré veure que m'he despertat molt d'hora, ajudaré la mare amb els peques (que ja no ho són tant però són igual o més mandrosos a l'hora de despertar-se i vestir-se i esmorzar) i quan la furgoneta blanca hagi desaparegut al final del camí em posaré el davantal i faré un pa de pessic ben bo que no durarà més de mitja hora un cop hagin tornat tots de l'escola. (I avui el Gabriel torna de colònies, o sigui que hi haurà feina a escoltar...!). I així aquesta nit estaré tan morta i rendida que ja em direu qui és el llest que té insmoni... Digueu-me radical si voleu, però a mi l'homeopatia i les pastilletes de valeriana ja no em fan servei.

"Començar, és continuar un final", que diuen els nous Lax'n'Busto... Jo veig començar dies.