dijous, 25 de juny de 2009

Mare suplentA

Avui no posaré cap conte curt, però si una història que vaig sentir fa unes setmanes a "El cafè de la república". Ho poso perquè crec que té relació amb els meus contes, on intento descriure l'estupidesa humana, més infinita que l'univers.

Deia que eren un parella jove que s'havien separat i es van vendre les coses que no podien repartir-se justament. Amb els diners, van pagar-se un sopar de reconciliació.

Punt i a part.

Avui (i fins d'aquí a quatre dies) la mare és a Lisboa, a una trobada de professors, i la Gisela -com sempre- resulta ser la mare suplenta. El Guillem té febre i el pare massa feina per ocupar-se de ningú. A més també hi ha l'Estel·la, que a casa seva tampoc hi ha ningú, la mare a Lisboa (amb ma mare), el pare a Alemanya, i el Gabriel, son germà, surfejant amb uns amics seus. Tan sols hi queden ella i el gos (un setter pura raça, castany quasi pèl roig. Preciós, de debò). Però la veritat és que ens ho passem molt bé. Les normes les poso jo (respectant una mica les de la mare, això sempre "No digueu paraulotes", "pareu la taula" i "no crideu tant") i ells encantats. La mare no els porta en bicicleta fins a la piscina de Torrelavit, ni els fa patates fegides (s'entesta a fer plats massa complicats, bons, això sí, però ells, amb un plat de patates fregides, són més feliços que amb un rissotto o un estofat de tofu). Però quan m'he de posar dura m'hi poso: "David, no vull que diguis ni piu fins que no t'acabis l'amanida!", és força desesperant veure com va xerrant i xerrant i al cap de mitja hora el plat segueix intacte... La mare el renya perquè menja massa a poc a poc, a mi perquè menjo massa ràpid. Som un família desequilibrada.

A veure què m'invento per fer demà... La passejada amb bicicleta descartada, no aguanten el meu ritme i ja els tinc tots amb agulletes i passats per aigua (la tempesta ens ha agafat de ple al tornar, sobretot al David i a mi, que ens havíem aturat a agafar un préssec al camp d'un pagès...!). Si plou: partida de Monopoly o fang (modelar fang vull dir, res de potinejar a dins de casa), i si no plou, doncs potser sortim a fer castells o a jugar a un 21 a la cistella del caminet...

De la revetlla no en parlo perquè quasi no recordo res. No penseu malament, que vaig beure molt, sí, però només era orxata, l'alcohol se'm posa fatal. Feia més de 24 hores que no podia dormir i ja començava a estar morta de son i queia morta allà on no hi haguéssin herbes que punxessin o mosquits que piquessin (amb aquests m'hi vaig barallar força)... Patètic. Només fotia un bot cada cop que el Gabriel llançava una piula o un coet ("No peta fort!", deia ell...).
M'havia de venir la son precisament el dia que tenia excusa per l'insomni. Això deu ser Llei de Murphy.

Punt i final.