Amb quin us quedaríeu?

El Ricard proposava avui de votar a favor de l'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien, pels Premis Cerverí, però la veritat és que jo me n'he vist incapaç quan he vist que també s'hi presentaven els Manel. No puc dir que m'agradin més uns que els altres perquè cada un és diferent i em dóna coses diferents. Si no els coneixeu (cosa que dubto), us els presento.

De l'Anna Roig m'encanta la veu, la manera que té de parlar, d'expressar. Et podria estar explicant l'Estatut dels Treballadors i jo me l'escoltaria com si em parlés de Pessoa. Algún dia m'agradaria ser com ella. Una altra Anna especial a afegir a la meva llista. De Manel, especialment del Guillem Gisbert, me n'agrada l'humilitat, aquest posat tan natural, que no impressiona, no preté il·luminar ningú amb la seva música, no té l'ambició de ser el millor cantant del país ni de passar a la història de la cançó catalana. I això, avui en dia, és digne d'admirar.

De la música ja no en dic res, jutgeu vosaltres mateixos.

Canvis

No era jo qui, l'altre dia deia que l'any, pels estudiants, començava quan tot tornava a ser normal? Doncs, em sap greu, m'equivocava. Per mi l'any nou va començar el dilluns passat i, si us he de dir la veritat, ja res no és igual ni ho tornarà a ser. L'any passat anava a dormir a l'hora que volia (no més tard de les 2, que tot té un límit...), aquest any he d'anar a dormir a les 10 (a molt estirar a les 11...), l'any passat podia mandrejar fins a un quart de 8, aquest any res, a les 5 al primer crit, i no mandregis més d'un quart d'hora perquè no arribaràs enlloc...! L'any passat podia dinar còmmodament a casa cada dia. Aquest any, dono gràcies el dia que puc dinar (que acostuma a ser dijous i caps de setmana). L'any passat anava còmodament amb cotxe fins a Sant Sadurní i només havia de caminar una miqueta fins a l'Inter. Aquest any m'han de portar a Sant Pere amb cotxe, per agafar un autocar fins a Sant Sadurní i allà agafar un tren fins a Sant Feliu de Llobregat. I tot això abans que surti el sol!, que és el pitjor.

La veritat és que crec que no aguantaria tants canvis de cop (i menys relacionats amb els hàbits del dormir...) si no fós perquè el que faig cada dia a l'escola m'apassiona. Tot és diferent que l'any passat, i aquests canvis són en positiu. He canviat els llibres per això:

... els bolígrafs per la màniga pastissera...


i les taules i cadires a les que els cauen el repatller a mig examen, per taules enormes on pots fer coses tan delicioses com aquestes...
Entenc que hi hagi molta gent que pensi que m'equivoco, que hauria de fer filologia catalana i dedicar la meva vida a les lletres i la literatura com el gran Jordi Llavina, o fer-me guionista com la gran Anna Espinach, o dramturga o alguna cosa d'aquestes però "Pastissera? i ara! Estàs malgastant dos anys que podries aprofitar per treure't el batxillerat!". Als que ara es pregunten això, que s'esperin, i d'aquí dos anys, quan hagin tastat els meus crosants i vegin que segueixo escrivint bé (o millor!) i llegint i disfrutant com ningú cada cop que aprenc una cosa nova, que que em preguntin "Ets feliç?" (no pas "Estàs contenta?", no és el mateix), si la resposta és NO, us dono permís a tots per dir-me "Ho veus? Ja t'ho deia jo!", però si la resposta és SÍ... REFLEXIONEU-HI SI US PLAU, REFLEXIONEU-HI...

El millor amb el que em quedaré, quan passin els anys serà, sense dubte... LA JAQUETA DE CUINER AMB EL MEU NOM BRODAT A LA BUTXACA! Eh que és xula?

Vehicular, Angelito, era vehicular...

Amb el david estem enganxats als programes aquests de paraules que fan ara als vespres, a la tele. A ell li agrada aprendre coses noves i a mi m'agrada posar-me a prova, a veure quantes n'encerto. A les 8 toca el Bocamoll i després, quan s'acaba, a Telecinco (que no m'agrada gens, però bueno...) comencen el Pasalacabra -més conegut com a Pasapalabra. Després del súper èxit d'un paio que es va emportar una barbaritat de diners després de 32 dies concursant (el José Manuel, jo diria que el deuen aturar pel carrer a demanar-li autògrafs, com al Giovani, el colombià que va guanyar tants diners al Bocamoll), ha costat molt trobar algú que li arribés ni que fós una mica a la sola de la sabata, però crec que l'hem trobat, es diu Àngel, i també ja porta una bona temporada concursant.

I avui, que li quedaven 10 segons i una paraula per aconseguir els 365.000€ del pot del programa...: "Lengua de comunicación entre hablantes de lenguas de origen distinto" i mecagun l'Angelito m'ha dit "Vernáculas", Meeeeeeeeeeeeeeeeeec, que nooooooooooooo! Burro! Que jo quasi no me'n sé ni la meitat de les que dius tu però com pots dir que és una lengua vernácula? Que era vehicular! Cagun l'Angelito...

El David i jo estem afònics.

PORTES DE LES TOESES: Quan tot torna a ser normal

He estat tants dies sense internet que ara em costa molt posar-m'hi, em quedo davant la pantalla sense saber què fer i quan me'n canso torno a no fer res a algun altre lloc, sigui al sofà, a la cuina o a la cabana de l'arbre. Només espero l'hora de berenar, per escalfar-me un colacao i sucar-hi galetes, asseguda a l'entrada de casa veient com plou, que segueix sent més real i tranquil que un munt de píxels pampalluguejant a la velocitat de la llum davant el meus ulls.

Fa una setmana que arrossego un costipat digne del gener més fred que us pogueu imaginar i encara em pregunto com l'he agafat. Seria el dia de la Cercavila a Vilafranca? Ah, no, aquell dia em vaig cremar una espatlla, del sol que queia. Seria la tarda següent, que vaig anar a la platja? ah, no, que l'aigua quasi era més calenta que la de la banyera. La veritat és que no entenc massa com puc agafar un refredat (que ve de FRED, no ho oblidem), en una època en què t'aconsellen que no surtis de casa entre la 1 i les 5 de la tarda, però el cas és que s'ha apoderat del meu nas i el meu coll i ara no puc sortir de casa sense un jersei i quatre paquets de mocadors, i oblida't d'aprofitar els últims dies de piscina i de sortir a córrer els vespres... No puc fer massa res i tampoc en tinc ganes perquè no m'aguanto del mal de cap i amb prou feines puc respirar.

Podria parlar de com em fa sentir el setembre, però millor que no, perquè l'únic que se m'acudeix per resumir-vos-ho és una llaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarga cua de cotxes, darrere un tractor ple de raïm. Em sembla que tots estem d'acord en què és desesperant, que veus on has d'arribar, sí, no és massa lluny, però no hi ha manera d'abançar més ràpid, per molt que et queixis, que pitis amb el clàxon, que abaixis la finestra del cotxe i et posis a insultar a tort i a dret, aquell tractor que no pot anar a més de 25 km/h no anirà més ràpid ni es reduïrà al tamany d'una bicicleta. I potser, allà on has d'arribar, no és el millor lloc on voldries ser, però hi vols arribar d'una vegada i fer aquesta espera més curta.

I au, tornem a començar, curs nou, vida nova, els estudiants canviem l'any segons els calendari del curs, no segons el mes de l'any, quan ens hem de canvira l'agenda i comprar bolígrafs nous, quan alguns són molt llestos i s'etripen la motxilla perquè els en comprin una de nova, quan l'habitació torna a fer olor de llibres nous, quan la mare ens envia a dormir més d'hora perquè "Sinó demà no t'aguntaràs", quan tornen a fer l'Ofici de viure, Minoria absoluta i El Matí i la Mare que el va Parir (i a veure quan comencen la 5a temporada de Lost, que ja fa un parell de setmanes que m'he quedat sense i ja estic amb el mono...). Els estudiants (i crec que els professors també) som pràctics, canviem l'any quan tot torna a ser normal, gris i avorrit, sí, però normal.